i vescomtat de Bas | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

vescomtat de Bas

Vescomtes de Bas
©
Jurisdicció feudal que comprenia principalment la vall alta del Fluvià i alguns territoris veïns de la Garrotxa (Sant Esteve i Sant Privat d’en Bas, Ridaura, Puigpardines, Olot, Sant Julià de Cabrera, Falgars d’en Bas, les Preses, Joanetes, la Pinya, Sant Joan dels Balbs, Sant Andreu del Coll, Rupit, Castelló d’en Bas i Finestres).

Aquesta jurisdicció era el patrimoni dels antics vescomtes de Besalú; a partir de Pere I (1126), després de l’extinció del comtat de Besalú (1111), aquests prengueren el títol de vescomtes de Bas. Mort Pere I sense fills el 1127, el vescomtat passà a la germana del seu avi, Beatriu I, muller de Ponç de Cervera. Llur fill Ponç II de Cervera succeí el seu germà Pere II, que morí sense fills el 1137. Ponç II raptà la princesa Almodis, germana de Ramon Berenguer IV, per casar-s’hi, contra la voluntat del sobirà (1147). D’aquest matrimoni en nasqueren Hug I, el qual succeí el seu pare el 1155, Agalbursa, que es casà (1158) amb Barisó, jutge d’Arborea (Sardenya), i Gaia, que es casà (1160) amb Ramon de Tarroja. El 1177 Hug I es traslladà a Sardenya, cridat per la seva germana; es casà amb una dama sarda i s’instal·là a l’illa, on fundà la dinastia dels Bas, prínceps d’Arborea. El 1185, en morir Hug I, el seu germà Ponç III, que havia restat a Bas com a regent, es titulà vescomte, fins que morí, el 1195. Llavors es produí una situació confusa entre Hug II Ponç fill d’Hug I, que reclamà el vescomtat, i Pere III, fill de Ponç III. El 1198 aquest reconegué el seu cosí Hug II Ponç, el qual tornà a Sardenya i designà regent l’altre cosí Hug de Tarroja (de fet, Hug III), fill de Gaia. Quan aquest morí, el 1220, coincidint amb la mort d’Hug II, príncep d’Arborea, deixà la regència a la seva germana Eldiarda, casada amb Ramon de Palau, en nom de Pere III d’Arborea, fill d’Hug II. Vers el 1240 hom posà fi a la dualitat entre vescomtes nominals i absents, i regents que feien de vescomtes efectius. Pere IV reconegué, o vengué, el vescomtat a Simó de Palau, fill d’Eldiarda. Mort Simó I, el 1247 la seva vídua Gueraua d’Anglesola exercí la regència en nom de la seva filla Sibil·la I fins que aquesta es casà (1262) amb el comte Hug V d’Empúries. El 1280 Sibil·la vengué el vescomtat al rei Pere II, però el 1285 aquest en feu donació a Ponç V, comte d’Empúries, fill de Sibil·la, el qual, el 1291, el cedí al seu germà Huguet IV, comte de Squillace, el qual el tingué fins el 1300, que li fou confiscat pel rei Jaume II per punir-lo de la seva adhesió a Frederic de Sicília. El 1315 el sobirà donà el vescomtat a Malgaulí, el darrer dels comtes d’Empúries, i quan aquest morí, el 1322, tornà a la corona. Però Jaume II hagué de lliurar-lo a Ramon d’Empúries, prior de l’Hospital i oncle de Malgaulí, en penyora d’una hipoteca de 40 000 sous que gravava el vescomtat. Liquidat el deute el 1331, Alfons III vengué el vescomtat a Huguet d’Empúries, l’antic propietari, que el permutà pels castells de Cànoves i Bell-lloc amb el seu parent Bernat de Cabrera (1335), gran privat de Pere III, a qui el cedí. El 1381 el rei tornà el vescomtat a Bernardí (Bernat IV), net de Bernat. Des de llavors el títol restà vinculat a la casa de Cabrera.

Col·laboració: 
SSo
Llegir més...