Estudià dret i lletres (1911-16) a la Universitat de Barcelona. La seva actuació política i cívica se sobreposà, especialment a partir de la instauració de la Dictadura de Primo de Rivera, a una brillant carrera en aquesta universitat, on impartí classes d’etnologia i folklore al principi de la dècada de 1920 i on fou un dels fundadors de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya (1917). Residí alguns anys a Londres i a Oxford, on es dedicà a l’etnologia. Publicà un catàleg de les obres lul·lianes d’Oxford (1915-16), i començà les seves recerques, continuades posteriorment, sobre la situació dels exiliats catalans a Anglaterra i al sud de França durant el segle XIX. Publicà també Rabindranath Tagore, poeta bengalí (1918).
Soci del Centre Excursionista de Catalunya des del 1914, fou secretari de la seva secció de folklore. Interessat en la formació de la joventut en un sentit nacional, fou un dels introductors de l’escoltisme als Països Catalans, i el 1927 fundà l’organització dels Minyons de Muntanya. El mateix any publicà el Manual d’excursionisme, i fou un dels fundadors de la revista Excursionisme (1928-30). També impulsà iniciatives de caràcter militar com la Societat d’Estudis Militars, esdevinguda posteriorment Organització Militar Catalana.
Fou el creador (1930) de l’agrupació patriòtica Palestra, que tenia com a objectiu la formació cívica no tan sols de la joventut, sinó del conjunt de la ciutadania, i impulsà també l’organització de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, les campanyes a favor de l’Estatut de Núria i la formalització, el 1933, del pacte Galeuzca (entre catalans, bascos i gallecs).
El seu catalanisme obertament sobiranista es forjà en el si de la Unió Catalanista, de la qual era un dirigent destacat el seu oncle Josep M. Roca i Heras. El 14 d’abril de 1931 organitzà amb Pere M. Rossell i Vilar i amb Miquel A. Baltà una mena de guàrdia cívica entorn de Francesc Macià. La fidelitat que demostrà envers Macià, la mantingué també amb Lluís Companys, sobretot en els moments més difícils dels fets d’Octubre del 1934 (fou empresonat al vaixell Ciudad de Cádiz) i de la Guerra Civil de 1936-39, durant la qual fou ambaixador de la Generalitat a Madrid (1937) i després a Londres (a partir de l’abril del 1938).
A Anglaterra, on s’exilià el 1939, gràcies al professor J.B. Trend, pogué entrar a la Universitat de Cambridge, primer amb una plaça provisional com a lector i, a partir del 1948, com a professor de llengua i literatura espanyoles i d’història d’Espanya i d’Hispanoamèrica. Hi feu cursos sobre cultura, literatura i història de Catalunya, i formà destacats catalanòfils i hispanistes com G. Walker, A. Terry, B. Tate, J.H. Elliott i H.G. Koenigsberger (a qui prologà el llibre The Practice of Empire,1969, amb un extens i interessant estudi inicial). També a Anglaterra, promogué la formació d’una escola d’investigadors anglesos sobre temes catalans i fou un dels promotors de l’Anglo-Catalan Society (1954). Estimulà l’anada de destacats intel·lectuals catalans a les universitats britàniques, com a professors convidats (F. Soldevila impartí un cicle de conferències, a la meitat dels anys cinquanta, en diferents centres) o bé com a joves lectors que volien completar la seva formació (J. Triadú, J. Rubió i Lois, J. Fontana, Enric Lluch).
El 1940 fou secretari del Consell Nacional de Catalunya a Londres, i posteriorment fou el principal promotor del Consell Nacional Català. D’ençà del 1953 feu visites esporàdiques a Andorra i la Catalunya del Nord, i l’any 1976 tornà de l’exili. Contribuí a la coneixença del problema català en els àmbits internacionals i fou també un dels creadors i impulsors de la Unió Federalista de les Comunitats Ètniques Europees. Impulsà i participà en nombroses iniciatives cíviques com ara la fundació de la revista catalanooccitana Vida Nova (1954-78), els Jocs Florals de la Llengua Catalana, les reunions del PEN Club Internacional, els Aplecs de Toluges, Òmnium Cultural i la Universitat de Prada.
El 1989 s’instituí el premi Josep Maria Batista i Roca de reconeixement a catalans i catalanòfils que fomentin el coneixement de la cultura catalana a l’exterior.
Josep Maria Batista i Roca i la historiografia
La gran importància de la seva activitat cívica i política ha fet que sovint es desatengués la seva producció en els àmbits historiogràfic i etnograficoantropològic. Recentment ha estat revalorada la seva actuació en aquest darrer camp, que desplegà de manera molt brillant en la seva joventut i que tingué com a concrecions institucionals la creació (conjuntament amb el seu mestre T. Carreres i Artau) de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya (1915-22) i, posteriorment, de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria (1922-26). El bagatge adquirit en aquestes entitats (complementat amb una estada d’ampliació d’estudis a Oxford després de la Primera Guerra Mundial) possibilità que formulés, com ha apuntat l’estudiós Ll. Calvo, una nova visió de l’antropologia com a ciència i que fos el primer que usà, en el nostre àmbit, el terme antropologia social com a concepte globalitzador per a definir la disciplina.
Pel que fa a la producció historiogràfica, el seu treball més conegut és el llarg capítol “The Hispanic Kingdoms and the Catholic Kings”, inclòs en The New Cambridge Modern History (1957, no traduït a l’espanyol fins el 1970), on exposà la complexa estructura institucional de la unió dinàstica entre Castella i la Corona d’Aragó feta pels Reis Catòlics, ben allunyada d’una monarquia unitària i de la idea d’una Espanya compacta tal com era concebuda per la historiografia nacionalista espanyola del moment. D’un notable interès historiogràfic és també La desintegració d’Espanya i les idees de Toynbee (apareguda en una primera redacció en Vida Nova el desembre del 1957 i després en forma de llibret, amb el text modificat, el 1968). En aquesta obra aplica les idees del professor britànic sobre la decadència i desintegració de les civilitzacions al cas d’“Espanya” (terme amb el qual identifica la nació castellana i l’imperi que aquesta dominà, “d’acord amb la nomenclatura imposada per Menéndez Pidal”, com explícitament reconeix). Així, n’estableix diferents fases consecutives: una primera desfeta (que va del fracàs de l’Armada Invencible a la pèrdua dels dominis europeus a causa de la guerra de Successió); una primera represa (segle XVIII); una segona desfeta (de la guerra del Francès i la separació de les colònies americanes a les successives guerres civils i revolucions del segle XIX); una segona represa (amb la restauració monàrquica del 1875); una tercera desfeta (amb la pèrdua de Cuba i Filipines, l’emergència de les reivindicacions nacionals de Catalunya i el País Basc i les lluites socials); una tercera represa (que va de la Dictadura de Primo de Rivera a la de Franco), i una hipotètica quarta desfeta, que pot ser definitiva. L’obra de Toynbee hi és utilitzada sobretot com a referència d’autoritat d’un discurs polític previ que veu en la descomposició imperial espanyola i en les dificultats de constituir un estat nació modern una oportunitat d’assolir la independència de Catalunya.
Un altre centre d’interès de l’obra historiogràfica de Batista és l’estudi dels orígens de la Renaixença catalana del segle XIX, que desenvolupà sobretot en conferències com “Els precursors de la Renaixença” (1969-70) o “Les renaixences catalanes: els intents barroc i neoclàssic als segles XVII i XVIII” (1973). Parteix de la idea que, amb anterioritat, existiren dues altres renaixences, que no arribaren a reeixir (la primera es frustrà pel resultat de la guerra de Successió i la segona, pel restabliment de l’absolutisme de Ferran VII), però que prepararen el terreny per al triomf de la tercera, feta sota la influència del romanticisme i del liberalisme polític.
Es fa difícil fer una valoració de conjunt de la seva obra històrica, ja que hi ha molt material dispers i perdut. Es té constància (gràcies al testimoni del seu biògraf, V. Castells) de l’existència d’alguns treballs no localitzats, com ara un Resum d’història de Castella, del qual el mateix Batista parla en una carta que adreçà al seu amic Josep Trueta. Es fa imprescindible l’estudi aprofundit de la seva activitat com a historiador, per més que l’actual dispersió dels seus fons pugui ser una trava. En aquest darrer sentit, a part de l’arxiu existent a l’Institut d’Estudis Catalans (que acull principalment la documentació del seu exili anglès), cal tenir també present la Fonoteca Històrica Jaume Font, l’arxiu particular del seu biògraf, la biblioteca del Pavelló de la República (CEHI-Biblioteca Figueres), el material de l’antic Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya aplegat a l’Institut Milà i Fontanals (CSIC), la part de la seva correspondència dipositada a la Fundació Carles Pi Sunyer, el fons del Centre Excursionista de Catalunya i tot el que pugui haver-hi a l’Arxiu Nacional de Catalunya de relacionat amb les seves activitats i amistats.
Bibliografia
- Castells, V.: Batista i Roca. Una vida al servei de la reconstrucció nacional, Rafael Dalmau editor, Barcelona 1995.
- Calvo, Ll.: “Josep M. Batista i Roca i l’etnologia a la Catalunya dels anys vint”, L’Avenç, 193, 1995, p. 6-9. Josep M. Batista i Roca. Textos polítics i pedagògics, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993 [a cura de V. Castells].
- Walker, G.: “El «meu» Batista i Roca”, a Homenatge a J.M. Batista i Roca, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1995.