i teoria BCS | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

teoria BCS

física fís
Teoria quàntica general de la superconductivitat establerta per J. Bardeen, L.N. Cooper i J.R. Schrieffer l’any 1957, per la qual els fou concedit el premi Nobel l’any 1972.

Segons aquesta teoria tot l’efecte de la superconductivitat resulta d’una petita força d’atracció entre un parell d’electrons amb energies quasi iguals (parells de Cooper) que apareix per sota d’una certa temperatura crítica i d’un cert valor del camp magnètic. L’explicació d’aquesta estranya atracció és la següent: en general els electrons lliures es repel·leixen mútuament a causa de la interacció colombiana encara que aquesta repulsió queda reduïda considerablement a causa de l’apantallament dels altres electrons. Però en una xarxa cristal·lina un electró té tendència a atreure els ions positius de forma que està voltat per una regió en la qual la xarxa és un xic més densa del normal. Així un electró proper serà atret cap a aquesta regió i semblarà com si fos atret pel primer electró. La manera més senzilla de calcular aquesta força d’atracció consisteix a descriure-la com l’emissió d’un fonó virtual per un electró acompanyada per l’absorció del fonó per l’altre electró. Tenint en compte aquesta interacció, Bardeen, Cooper i Schrieffer aconseguiren la construcció de l’estat fonamental superconductor del qual poden ésser extretes moltes de les propietats dels superconductors.

Col·laboració: 
JMas
Llegir més...