i Begur | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Begur

Taula de continguts

Grafia antiga deBagur
Detall del nucli antic al voltant de l’església de Sant Pere i, al fons, les restes del castell de Begur
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Empordà, situat al massís de Begur.
Població: 
4.258 h
[2009]
Extensió: 
21 km2

Situació i presentació

Per tot el costat de llevant i al NE limi ta amb la mar, en un tram de litoral alt i escarpat; al N limita amb el municipi de Pals, a l’W en part amb Regencós i al S i SW amb Palafrugell. Es troba al centre de la franja litoral de la comarca i comprèn gairebé tot el sector muntanyós del massís de Begur, extrem septentrional de la Serralada Litoral. El massís, format per calcàries, roques metamòrfiques i granits, culmina al puig de Son Ric, a 323 m d’altitud, i en el seu contacte amb la mar forma una successió d’entrades i sortides, de cales i de puntes, amb grans penya-segats (cap de Begur, dit en els documents medievals cap d’Aiguafreda). Altres punts destacats són Montcal i la Guàrdia (220 m). Hi ha diversitat de petits cursos torrencials (Saltseseugues, l’Esclanyà, sa Riera) i moltes altres torrenteres. Malgrat la condició del terreny hi brollen diverses fonts naturals, com la Font de n'Estàsia, a Fornells. El territori és, doncs, accidentat, amb valls estretes i en fort pendent vers la costa, on s’obren a la mar les petites cales del terme.

Al NW de la vila una bona part del terreny és ocupat per les dunes anomenades sorres de Begur , portades d’aquesta platja pel vent de tramuntana. La mobilitat de les dunes motivà la dita popular “puja i baixa com les muntanyes de Begur”. Les plantacions de pins, que han fixat les dunes, i l’alzina predominen en el bosc natural del terme, que té espais de vegetació molt densa i fins i tot arriba al litoral. Alguns sectors del bosc han estat delmats per incendis i són ocupats per matollar.

La vila de Begur, cap de municipi, es troba a migdia del puig on s’alça el castell medieval, en un indret amagat de la mar (per raons defensives), equidistant dels nuclis de la costa, abans de pescadors i després turístics, els més importants del quals són Aiguablava, Fornells, sa Tuna, Aiguafreda i sa Riera. Als contraforts meridionals del massís, a l’interior, hi ha el poble agregat d’Esclanyà, vora Palafrugell. Una carretera local porta des de la vila de Begur a Regencós, on enllaça amb la carretera principal de Palafrugell a Torroella de Montgrí, i una altra porta de Begur a Palafrugell, passant per Esclanyà. Una bona xarxa de carreteres locals comunica la vila de Begur amb les principals cales del terme: la carretera de sa Tuna i Aiguafreda; la de Fornells i Aiguablava (que surt de la de Begur a Palafrugell) i la de sa Riera, des d’on es pot continuar vers Pals.

La població i l'economia

La població (begurencs o buarencs), relativament important ja en època medieval (41 focs el 1497, és a dir unes 180 persones sense comptar Esclanyà, que tenia 23 focs), experimentà un augment fort al segle XVIII (de 902 h el 1718 a 1 911 h el 1787), probablement a causa de l’increment que prengué la pesca, la manufactura i el comerç del corall. Es mantingué estacionària fins el 1900 (1 908 h), però la crisi de la indústria surera provocà un fort descens (1 372 h el 1930), compensat a partir dels anys cinquanta per la incidència del boom turístic i la consegüent immigració: 1 505 h el 1960, 1 507 h el 1970, 2 216 h el 1979, 2 740 el 1990, 3459 h el 2001 i 3986 h el 2005.

El caràcter accidentat del territori no ha afavorit l’activitat agrícola, que es localitza principalment al sector meridional, el més planer, i en unes poques masies disperses per la resta del territori. Els conreus, de secà, són sobretot cereals, farratge i alguns arbres fruiters. La vinya havia tingut molta importància, sobretot abans del pas de la fil·loxera (l’any 1864 hi havia 1 414 ha de vinya), i també el conreu de l’olivera. L’explotació ramadera és poc important.

Des de temps remot, part dels habitants de Begur visqueren de la pesca, malgrat que la vila era apartada del litoral. Quan minvà la pirateria, en ple segle XVIII, a les cales més importants —Fornells, sa Tuna i sa Riera— s’establiren unes poques famílies de pescadors, que foren l’origen d’aquests poblats mariners, ara nuclis turístics. El nombre de famílies que viuen de la pesca és insignificant. Begur fou, amb Cadaqués, un dels grans centres empordanesos especialitzats en la pesca, la manufactura i la comercialització del corall. La importància dels objectes de corall es mantingué fins al segle XIX, però decaigué potser per esgotament dels jaciments mediterranis i fou substituïda per la indústria tapera. Així, la família Forgas, que havia estat una de les principals en el comerç coraller, passà a ser una de les més poderoses de la nova indústria surera. A la vila, el 1880 arribà a haver-hi 25 fàbriques i tallers de taps amb 400 treballadors. Aquesta indústria anà decaient al llarg del segle XX i encara es mantingué uns quants anys de la postguerra, però ha desaparegut, com pràcticament totes les altres activitats, davant l’especialització turística.

L’explotació minera no ha estat mai gaire significativa. Hom havia explotat ferro, plom, galena argentífera i magnetita. Encara funcionen algunes pedreres al municipi. Dins de l’activitat industrial destaquen empreses de la construcció i de transformació del cautxú. El sector comercial és ben representat per botigues d’alimentació, de vestir i d’equipaments de la llar, i pel que fa al turisme hi ha diversos establiments hotelers i de restauració.

La vila de Begur

Morfologia urbana

La vila de Begur (2 724 h el 2006) es troba a 200 m d’altitud, al peu del turó que la domina per tramuntana amb les restes del castell, i que l’amaga des de la costa. El nom de Begur resta documentat a partir de la primera meitat del segle XI, i es considera d’arrel preromana.

L’antic poblat d’origen preromà situat al turó del castell es desplaçà a un indret més baix, en una posició típica del poblament medieval, com a mesura preventiva contra la pirateria. Les cases s’agrupen en carrers estrets i sinuosos, d’urbanisme poc estructurat i adaptat a la irregularitat del terreny, envoltant l’església. Les cinc torres de defensa conservades, dels segles XVI i XVII, són de planta circular, de 12 a 20 m d’alçada, merlets al voltant i matacà al sector del pont de comunicació amb el mas, fetes amb pedres sense treballar. Es té notícia encara de cinc altres torres de defensa, avui desaparegudes.

Dins la vila hi ha una sèrie de cases senzilles, de dues i tres plantes, d’arquitectura popular, molt simples i atractives, i al seu costat es destaquen les cases senyorials dels begurencs enriquits de la segona meitat del segle XIX, moltes dels ame ri ca nos que havien fet fortuna emigrant al Nou Món, que tenen façanes neoclàssiques i grans galeries porticades a la part posterior, sobre petits horts i, a l’interior, amb parets amb frescs a la manera vuitcentista. Algunes d’aquestes cases han estat destruïdes, d’altres s’han salvat i moltes són cases de segona residència i estiueig. També el creixement modern de la vila ha fet sorgir nous eixamples (Mas Gispert i Portal d’en Paloma). A la rodalia immediata de la vila han sorgit diverses urbanitzacions (Mas Prat, Residencial Begur, etc.).

L’església parroquial de Sant Pere de Begur, esmentada des del 1279, és un edifici d’estil gòtic tardà, bastit als segles XVI i XVII, originàriament d’una nau amb capelles laterals (les del costat N donaren pas a una segona nau més petita en una reforma dels segles XVIII i XIX); el frontis té una portalada rectangular coronada per un frontó coronat amb esferes que emmarca una fornícula amb la imatge del patró, de caire popular. En un angle de la façana s’aixeca una torre quadrada amb arcades apuntades i un campanar de cadireta damunt. Les claus de volta sobre l’estructura gòtica de l’interior són decorades amb baixos relleus d’estil barroc popular. Després del 1939 el presbiteri fou decorat amb uns frescos.

El castell de Begur havia estat un castell roquer, des del qual s’albira el litoral i l’interior de la comarca (al planell que ocupava la fortalesa hom endegà un mirador amb barana imitant un emmerletat). A la banda nord-est es manté el basament en forma de talús d’una torre de planta circular que encara té uns 5 m d’altura, on s’endevinen algunes espitlleres, amb uns murs al costat, que constitueixen els vestigis més destacats. El castell sofrí nombroses reconstruccions i reformes i és difícil fer la datació de les escasses restes. Aquest castell s’aixecà al lloc on s’assentava una primitiva població preromana i romana, que devia ocupar tot el cim i una bona part dels seus vessants. El 1908 es descobrí un jaciment amb ceràmica de figures roges (segle IV aC) i un de ceràmica calena ; la troballa d’un fragment de llumenera paleocristiana evidencia la pervivència del poblament al segle V. En un replà del vessant nord del mateix turó del castell hi ha la capella de Sant Ramon, construcció popular d’origen barroc, gairebé enterament reconstruïda en la darrera postguerra.

La cultura i el folklore

A la darreria del segle XIX i al començament del segle XX sorgiren diverses entitats culturals i associatives (abans del 1863 ja hi havia dos casinos), potenciades per l’influx de la indústria del suro i la col·laboració dels americanos . Homs destaca, encara que no han perdurat, el Casino Vell, el Casal, el Cercle Artístic, la coral La Cigala Begurenca (1902-20), la cooperativa L’Econòmica Begurenca, de consum (fundada el 1888 i que el 1903 inaugurà un nou edifici) o l’antic Casino Cultural. Des del 1991 el municipi disposa del centre cultural emplaçat a les rehabilitades escoles velles, que acull l’arxiu municipal de la vila que conté documentació entre els segles XV i XX i biblioteca, entre d’altres. En l’àmbit esportiu, el municipi compta amb el port esportiu d’Aiguablava. Begur celebra la seva festa major el dia de Santa Reparada, el tercer diumenge de setembre, i la festa petita per Sant Pere, el 29 de juny. Altres celebracions són: el segon dissabte d’agost, la Cantada d’Havaneres d’Estiu i de Cançons de Taverna, que se celebra des del 1980; i en dates variables, els Concerts d’Estiu, entre el juliol i l’agost, i l’aplec de sardanes a la plaça de la Vila.

Altres indrets del terme

La costa begurenca

Vista de la platja del Racó, amb l’Illa Roja
© CIC-Moià
La costa begurenca s’inicia al S amb la cala de Cabres o del Terme, amb alts penyals on s’obre la profunda cova d’en Gispert i la cova del Bisbe, continuades vers el N per les cales de Tramadiu i de ses Herbes fins a la punta des Mut, que tanca per llevant l’ampla badia de Fornells. Acaba amb els alts penya-segats del cap de Begur.

La cala d’Aiguablava (25 h el 2005), platja de sorra finíssima i poca fondària, és dominada a ponent per la muntanya de ses Falugues (on s’obren dues coves excavades a la roca). A migdia, en un promontori que tanca la cala, hi ha el parador nacional de turisme Aiguablava, bastit els anys seixanta. Segueixen després l’anomenat port d’Esclanyà, separat pel Castellet, un promontori rocós, de la platja d’en Malaret. Continua la costa amb el port des Orats, que constitueix el centre del nucli de Fornells de Mar, abans voltat de pins i ara densament urbanitzat per cases d’estiueig. Domina el port la casa dita el Paradís (des d’on és tradició que Ferran Agulló qualificà per primera vegada aquest litoral amb el nom de Costa Brava) i que ha estat convertit posteriorment en l’Hotel Aiguablava. Es destaca també a Fornells la Casa Rosa (1945). L’antic nucli pescador de Fornells (146 h el 2005) és a la platja des Sot, davant l’illot dit Illa Blanca. Continua encara la platja de n'Astàsia, el Cap Rubí seguit per la platja Fonda.

Les muntanyes de la Guàrdia formen un llarg penya-segat sobre la mar, amb una successió d’esculls entre els quals es destaca l’Illa Negra, fins arribar al cap de Begur, que alguns investigadors han volgut identificar amb el cap Celebàntic que cita Ruf Fest Aviè (segle IV dC) en el seu poema Ora marítima , on descriu el litoral hispànic basant-se en fonts més antigues. En tot cas, les cròniques medievals catalanes li donen el nom de cap d’Aiguafreda. Tombat el cap, continua el litoral encara més abrupte fins arribar a la punta des Plom, extrem a garbí de la badia de sa Tuna, on hi ha el nucli homònim, un dels més densos en edificacions d’aquesta costa. Més al nord, dins la mateixa badia, s’obre el petit entrant o cala d’Aiguafreda, amb un petit moll per a les embarcacions i resguardada pel Puig Rodó. Continua la costa fins al promontori del cap sa Sal, on el 1963 fou bastit l’Hotel Cap-sa-sal.

A la punta de ses Negres la costa gira vers ponent i s’albira la platja de Pals. Continua el litoral abrupte, accidentat i sense gaire vegetació fins a arribar a la platja de sa Riera, cala oberta per un torrent que davalla de la vila i que divideix la platja en dues meitats. Tenen fama les anxoves que s’hi elaboraven. Continua la costa per la Roca Negra i l’Illa Roja fins a la Punta Espinuda, on comença la platja de Pals.

A més dels nuclis de població, abans indrets de pescadors ara zones d’estiueig, hi ha nombroses urbanitzacions establertes en indrets abans verges, tant prop de la costa (sa Punta) com en llocs accidentats més interiors (Sant Josep i Font Martina).

Sa Riera

Vista de Sa Riera
© CIC-Moià
Sa Riera (121 h el 2005) és un dels nuclis més importants del terme. Hi ha unes 200 cases agrupades que mantenen, malgrat les transformacions, un cert caire popular. A la vall de sa Riera i no lluny de la platja hi ha l’antic convent de Sant Francesc, fundat el 1699 pels frares mínims, ja documentat al segle IX i que es construí dedicada a santa Reparada, copatrona de Begur. L’església és una obra del barroc popular, d’una nau amb volta d’arestes. Els mínims foren exclaustrats el 1835 i el convent venut per les lleis de desamortització, i es convertí en una fàbrica de taps de suro. Posteriorment fou adquirit per particulars que el tornaren als mínims. Aquests hi tingueren noviciat i acolliren també colònies, però després del 1939 se n'apoderà el SEU, que el convertí en residència per a realitzar-hi el servei social les universitàries del districte de Barcelona. El 2004 passà a ser un hotel.

Esclanyà i el Brugar

El petit poble d’Esclanyà (808 h el 2005) es troba al sector sud-oest del terme, pròxim a la vila de Palafrugell. Forma un nucli agrupat a l’entorn de l’església i del castell, en un terreny lleugerament accidentat pels contraforts meridionals del massís. L’església de Sant Esteve d’Esclanyà és esmentada ja el 1280 ( Asclayano ) i presenta elements romànics de diferent datació (segles XI i XII). Té dues naus amb sengles absis semicirculars; el septentrional s’aixeca sobre un basament encara més antic. A la façana que correspon a la nau de migdia s’obre una porta rectangular, amb frontó, del segle XVIII i una petita rosassa. El campanar de cadireta spalça sobre la façana de la nau septentrional, on es tapià la porta romànica.

El castell, anomenat popularment la torre d’Esclanyà, és esmentat el 1362 ( castride Sclayano ) i pertanyia almenys des del 1312, amb el de Begur i el lloc de Regencós, als Cruïlles. En resta la gran torre de planta rectangular, d’època romànica, els merlets de la banda del nord i a llevant hi ha un petit matacà, mentre que a la banda de ponent hi ha un edifici adossat, del segle XVII, que probablement fou construït aprofitant altres restes del castell. Algunes cases del nucli més antic, com Can Pagès o la casa adossada al castell, tenen ràfecs de teulada decorats amb motius dibuixats en blanc sobre el fons de la teula. Esclanyà celebra la seva festa major el primer diumenge d’agost.

A 1 km a ponent d’Esclanyà hi ha el Brugar, un veïnat de masies disperses entre les quals es destaca el Mas Frigolet del Brugar, edifici de planta basilical (segles XVII i XVIII) que té a les arestes de les teulades del casal i de les dependències curiosos busts o testes de terrissa que representen uns lladres que entraren a robar i foren empresonats com a escarment.

La història

En un precepte que el rei franc Odó concedí l’any 889 al monestir de Sant Pau de Fontclara i al seu abat i fundador Saborell trobem la primera notícia coneguda sobre aquest territori, tot i que no se l’anomena Begur. Hom confirmà al cenobi un alou centrat a la domus de Santa Reparada. La possessió sembla que comprenia el que després fou terme de Begur (sense Esclanyà) i part del de Pals. Entre els límits s’identifica algun topònim, com ara el puig de la Guàrdia. El nom de Begur apareix des del començament del segle XI en documents que fan referència al castell. El 1019 era propietat d’Arnust de Begur. L’any 1055 tenia el castell Artal Guadall i posteriorment Udalard Gaufred. El 1057 era de la comtessa Ermessenda, muller del comte Ramon Borrell de Barcelona, que el vengué a Ramon Berenguer I i Almodis, els quals l’infeudaren a diferents personatges. Continuen les referències al castell, gairebé mai amb variants gràfiques ( Begur ), i al segle XIV ja apareix com a propietat de Gilabert de Cruïlles, senyor de Peratallada, la família del qual tingué drets feudals fins el 1604, que la població es redimí (els Cruïlles s’intitularen, però, barons de Begur fins a mitjan segle XVIII). Segons Botet i Sisó, a mitjan segle XV esdevingué carrer de Barcelona. Durant la guerra contra Joan II s’apoderà del castell el duc de Lorena, Joan d’Anjou (1467), que n'orde nà la demolició, però fou reconstruït després de la contesa. Des del segle XIV la població de Begur tenia una certa importància i a partir del segle XVI prosperà amb el corall i la vinya. Durant la guerra contra Napoleó la vila fou presa als france sos (10 de setembre de 1810) per la flota anglesa del general Doyle (hom encunyà una medalla en commemoració del fet) i aquest manà enderrocar el castell, que fou volat i des d’aleshores restà desfet.

Col·laboració: 
PBA
Llegir més...