Inicià la seva carrera professional com a ballarí a la segona meitat dels anys quaranta en les companyies de Janine Charrat, Roland Petit i a l’International Ballet de Londres. El 1954 fundà a París, amb el crític Jean Laurent, els Ballets de l’Étoile (1954, anomenats Ballet Théâtre de Maurice Béjart des del i Ballets du XXe Siècle des del 1959), en els quals s’inicià com a coreògraf i dels quals fou director. El 1960 fou nomenat director de ballet del Théâtre Royal de la Monnaie, de Brussel·les. El 1970 fundà, a la mateixa ciutat, l’escola Mudra de dansa i acció corporal. El 1987 creà i dirigí el Béjart Ballet Lausanne, i el 2002, la Compagnie M. Coreògraf innovador, esguardà els problemes de l’home contemporani i emprà com a vehicle dels seus espectacles l’obra de compositors i literats clàssics, majoritàriament dels segles XIX i XX (Stravinskij, Rimbaud, Wagner, Mahler, Boulez, etc.) i més esporàdicament anteriors, com ara Shakespeare, Vivaldi o Bach. La seva coreografia de la Consagració de la primavera, d’Igor Stravinsky, promogué polèmica en ésser estrenada el 1959. Altres ballets destacats són Symphonie pour un homme seul (1955), Orphée (1958), Boléro (1961), Le Voyage (1962), Renard (1965), IXè Symphonie (1964), Bhakti (1968), Le Marteau sans Maître (1973), Pli selon Pli (1975), Illuminations (1979), Light (1981), Dionysos (1984), Ring um den Ring (1990), sobre l’obra de Wagner, Le Mandarin Merveilleux (1992), King Lear-Prospero (1994), À propos de Schehérazade (1995), Le Presbytère...! , Mutationx (1998), La Route de la Soie (1999), Lumière (2001) i Tokyo Gesture (2002). Actuà al Liceu de Barcelona els anys 1973, 1975 i 1991, aquest darrer any amb el monumental Ring um den Ring wagnerià. Publicà diversos llibres, com Mathilde (1963), L’Autre chant de la Danse (1974) o La Mort Subite (1991).
Maurice Béjart
© Huster
Nom amb què és conegut Maurice Jean Berger, ballarí i coreògraf francès.