i Bèlgica | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Bèlgica

Nom oficial català deRegne de Bèlgica, Nom oficial francès deRoyaume de Belgique (fr), Nom oficial neerlandès deKoninkrijk België (nl), Nom oficial alemany deKönigreich Belgien (de), Nom francès deBelgique (fr), Nom neerlandès deBelgië (nl), Nom alemany deBelgien (de)
Nom oficial català deRegne de Bèlgica, Nom oficial francès deRoyaume de Belgique (fr), Nom oficial neerlandès deKoninkrijk België (nl), Nom oficial alemany deKönigreich Belgien (de), Nom francès deBelgique (fr), Nom neerlandès deBelgië (nl), Nom alemany deBelgien (de)

Estat de l’Europa occidental limitat pels Països Baixos al N i al NE, per Luxemburg i Alemanya a l’E, per França al SW i per la mar del Nord al N; la capital és Brussel·les.
Població: 
11.053.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
30.528 km2

La geografia

Bèlgica és dividida en tres regions naturals: l’alta Bèlgica, la Bèlgica mitjana i la baixa Bèlgica. L’alta Bèlgica és situada al sud-est de l’estat i és constituïda pel massís de les Ardenes, bloc hercinià format per gresos, calcàries i esquists paleozoics que fou erosionat i posteriorment remogut pels moviments alpins; la seva altitud oscil·la, en general, entre 300 i 400 m, i té el punt culminant de Bèlgica, la Baraque Michel, de 692 m; a l’extrem meridional, els sediments secundaris han afaiçonat un paisatge que recorda el de la Lorena francesa. Al nord de la línia Sambre-Mosa s’estén una àrea de sediments secundaris i terciaris que constitueix la transició a la baixa Bèlgica; és l’anomenada Bèlgica mitjana, d’altitud sempre inferior a 200 m. Al nord i a l’oest d’aquesta s’estenen les regions de Kempen i de Flandes, que formen un pla que no ultrapassa els 50 m d’altitud i que constitueix un bocí de la gran planura de l’Europa del nord; aquesta baixa Bèlgica, que en algun punt prop de la costa és àdhuc més baixa que el nivell del mar, no és separada dels Països Baixos per cap accident geogràfic natural. El clima de Bèlgica és oceànic; la temperatura mitjana anual és d’uns 10°C, i l’oscil·lació tèrmica anual, d’uns 15,7°C (temperatures extremes: 0,3°C pel gener i 16°C pel juliol); la mitjana de precipitacions és d’uns 1.000 mm, i la de dies de pluja, de 224; a les Ardenes, que, pel fet d’ésser la regió més elevada de Bèlgica i d’estar exposada als vents de l’oest, constitueixen un nucli de condensació de la humitat atmosfèrica, les temperatures són més baixes i les precipitacions s’eleven de 1.100 mm a 1.400 mm, i sovint són de neu. Des d’un punt de vista hidrogràfic hom hi distingeix tres sectors: la conca del Mosa, amb el seu afluent principal, el Sambre, que drena el 43% de la superfície de Bèlgica; la de l’Escalda, que drena gairebé tota la Bèlgica mitjana i la baixa, i l’extrem nord-oest del país, drenat per petits rius que desemboquen directament a la mar del Nord. El país, en especial la baixa Bèlgica, és travessat per nombrosos canals, entre els quals destaca el canal Albert, que comunica el Mosa amb el port d’Anvers. La costa, que pertany totalment a Flandes, té 65 km de longitud; és rectilínia i baixa i és formada per una platja de sorra, vorejada per un cordó de dunes. El bosc ocupa un 20% de la superfície belga, i és concentrat especialment a les Ardenes; és constituït per roures, faigs i pi roig; aquest bosc ha estat transformat en part en landes i té intercalades torberes, que a la regió reben el nom de fagnes.

Els recursos econòmics i l'economia

L’agricultura

Ramaderia bovina a Bèlgica
© Corel Professional Photos
Tot i tenir una productivitat elevada, gràcies a la mecanització i a la generalització dels conreus intensius, l’agricultura és un sector poc important dins l’economia belga. Bèlgica és alhora importador i, sobretot a partir de l’elaboració dels conreus industrials del país, exportador d’aliments. El 2001 l’agricultura aportava el 1% del PIB i ocupava el 2% de la població activa. L’activitat ramadera és més important, però tampoc no és autosuficient. El 24% de la superfície del país és dedicat a conreus, el 21% a pastures i una altre 21% a boscos. Predominen els conreus herbacis (camps i horta), amb els cereals en un primer lloc destacat, sobretot el blat; el segueixen l’ordi, la civada i el blat de moro; altres productes agrícoles són les bleda-raves, les xicoires, les patates i el lli, el llúpol i el tabac, conreats industrialment. Les Ardenes i en general Valònia és una regió d’agricultura pobra, les produccions principals de la qual són els cereals, les patates, i el farratge per al bestiar. Per contra, l’agricultura és molt pròspera a la Bèlgica mitjana, centrada a la regió de Brussel·les, on són emprats en abundor els adobs i la maquinària; hi destaquen les bleda-raves i el blat, al secà, i, prop de les grans ciutats, els conreus d’horta i d’arbres fruiters, a vegades en hivernacles (raïm i fruita primerencs que són destinats a l’exportació). La baixa Bèlgica, la part típica de la regió de Flandes el sòl de la qual ha estat dessecat en alguns indrets mitjançant canals i rescloses i molt millorat amb adobs, és terra de cereals, farratge, horta i prats. La ramaderia de bovins, que és la més important de Bèlgica, destaca sobretot a Flandes, bé que també és practicada a les altres regions. La segueixen en importància la de porcins, la de bestiar de llana i la d’equins, de la qual són ben coneguts els cavalls de tir del Brabant, que avui pràcticament han perdut la seva funció com a força de treball.

La mineria

Al segle XIX, l’extracció de carbó fou la base de la florent indústria i de la potència econòmica del país; però les mines, situades al Borinage, a Kempen i a la conca del Sambre-Mosa, on destaquen els centres de Charleroi, Namur i Lieja, han anat exhaurint-se i, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX han estat gradualment abandonades; només les de Kempen restaven en funcionament a final dels anys noranta, amb una modesta producció. Semblantment, el mineral de ferro s’ha exhaurit i hom fa extraccions, modestes però estratègiques, de gas natural. Té també importància l’explotació de caolí. A final dels anys noranta Bèlgica tenia set centrals nuclears en funcionament, que el 1998 proporcionaven el 54% de l’energia elèctrica, un dels índexs més alts del món. La resta és produïda en centrals tèrmiques, abans alimentades amb carbó i actualment amb petroli importat, llevat d’una petita part (1,7%) que és d’origen hídric.

La indústria

La indústria aporta el 24% del PIB i ocupa el 25% de la població activa (2001). La més tradicional de les branques de la indústria és la tèxtil, bé que aquesta ha estat superada per la siderúrgica, la metal·lúrgica i la mecànica. La siderúrgia tradicional radica a la regió de Lieja, al Hainaut (Charleroi, La Louvière), al Brabant (Clabecq) i a la província de Luxemburg (Athus, Halanzy, Musson), però la més dinàmica és la de Gant (Flandes), muntada damunt l’aigua del port. El 50% de l’acer és produït per una sola empresa, creada el 1968, per la fusió de dos grups importants: el Cockerill Ougrée-Providende i L’Espérance- Longdoz. El 1981 aquesta empresa, fusionada amb la Triangle, de Charleroi, s’anomenà Cockerill-Sambre. El 1984 signà amb l’ARBED, de Luxemburg, un acord de ‘sinergia’, amb la finalitat d’evitar duplicitats i el 1998 fou adquirida per la USINOR francesa, finalment integrada (2002) en el grup Arcelor, que comprenia algunes de les primeres empreses acereres europees. Destaca la producció de zinc i la de plom; totes dues tenen els centres principals a la regió de Lieja (Angleur, Sclaigneaux, Flône, Englis, Prayon, Hollogne-aux-Pierres) i a Kempen (Overpelt-Lommel, Balen i Rotem), regió industrialitzada amb la construcció del canal Albert (1940). També destaca la metal·lúrgia del coure, que és refinat a Hoboken i a Olen. Tant en la siderúrgia com en la foneria de diversos minerals (zinc, coure, plom, estany i alumini) Bèlgica ocupa una posició destacada, tot i que tendeix a recular a favor dels productors d’economies emergents, que han obligat a reestructurar el sector, amb tancament de plantes i nombroses fusions, generalment en l’àmbit de la UE. D’altra banda, la dependència del sector de les importacions del mineral en brut de països tercers (sobretot de les antigues colònies, de les quals destaca l’antic Congo Belga, actual República Democràtica del Congo) subordinen la producció a factors polítics i a acords reguladors de mercat. Al sector mecànic sobresurt la construcció de material ferroviari (La Louvière, Mons, Lovaina, Malines) i la del muntatge d’automòbils (Anvers i Brussel·les). També és notable la construcció naval (Anvers), la motociclística, la d’armament (Lieja-Seraing, Herstal) i l’aeroespacial (Brussel·les, Charleroi, Lieja). En el camp de la indústria tèxtil, el sector més important fou el de les filatures i dels teixits de cotó, el qual sector es concentra sobretot a la regió de Gant; el de la llana té el centre principal a Verviers, i d’altres centres menors a Eeklo, Malines, Leuze, Tournai; el del lli (vuitè lloc del món en fibra el 1999) radica a Flandes, amb Gant, Kortrijk (Courtrai) i Malines com a centres més importants. La filatura té també rellevància i treballa tant la fibra del país com la importada (jute), tot importat, i n'adquireix més la producció de fibres artificials. El quart gran sector tradicional és el químic. Començà amb els derivats del carbó, els fertilitzants i la química de base. La branca petroquímica va en augment i té les principals refineries a Gant, Anvers, Feluy i Brussel·les. Dins el mateix ram químic (Willebroek, Leval, Vilvoorde, Langerbrugge) cal destacar la fabricació d’amoníac sintètic, àcid sulfúric, àcid nítric i cautxú sintètic, plàstic, resines i colorants. El sector farmacèutic té els centres de producció a Brussel·les, Charleroi, Lieja, Anvers i Gant). Té una notable importància la indústria del vidre, i de l’alimentària té un cert relleu la branca sucrera.

Els transports i les comunicacions

La ciutat de Bruges, que té un dels ports més importants de tot Bèlgica
© B. Llebaria
Bèlgica disposa d’una excel·lent xarxa de comunicacions. La de carreteres és extensa (4,7 km per km2 el 2000, densitat única al món fora dels estats ciutat), amb 143.800 km, dels quals uns 1.700 són autopistes. La xarxa ferroviària també és una de les més denses (3.380 km el 1999), i funciona en la seva major part sota el control de la Societé Nationale des Chemins de Fer Belgues (SNCB). Sotmès a una modernització de gran abast i en coordinació amb Alemanya, els Països Baixos, França i la Gran Bretanya, des del 1997 funciona una línia de gran velocitat entre Brussel·les i París. La xarxa de rius i canals navegables és també considerable (uns 1.520 km, dels quals 860 corresponen a canals). El més important és el canal Albert, cinquè del món pel tràfic comercial (i segon a l’interior d’un continent), simbòlic perquè enllaça la navegació de l’Escalda (considerat riu nacional flamenc) a Anvers amb la del Mosa (riu nacional való, a Bèlgica), a Lieja (metròpoli de Valònia). Com a ports, destaca el d’Anvers, el qual molt modernitzat, és el segon més gran d’Europa gràcies, en gran part, als nombrosos enllaços ferroviaris i a les instal·lacions petroquímiques de les proximitats. Hi és pendent, però el canal Mosa-Rin. Hi té lloc el 80% del comerç marítim belga. Menys importants són els de Gant, Bruges, Oostende i Zeebrugge (avantport de Bruges), els únics de passatge (en contacte sobretot amb la Gran Bretanya) per la situació litoral. La marina mercant, inferior a la dels estats veïns, comprèn una discreta flota petroliera. Els aeroports més importants de Bèlgica són a Brussel·les, Anvers i Oostende. SABENA, la companyia estatal d’aviació (1923), malgrat tenir una de les xarxes de més abast del món feu fallida el 2001, i fou succeïda per Brussels Airlines, també de titularitat pública.

Els serveis

Els serveis són el sector principal de l’economia (74% del PIB i 73% de la població activa el 2001). La banca és força desenvolupada, i les principals entitats bancàries internacionals hi tenen representació. El nombre d’entitats és d’uns 140. L’autoritat monetària (que des del 1999 és sotmesa a les directrius del Banc Central Europeu) és la Banque Nationale de Belgique, fundada el 1850. És important la borsa de Brussel·les, fundada el 1867 , que el 2000 és fusionà amb les de París i Amsterdam (‘Euronext’). País amb molts atractius el turisme hi és molt important, especialment a les ciutats amb un ric patrimoni artístic i cultural (Anvers, Bruges, Brussel·les, Lieja, etc.), però també a la costa i a la regió de les Ardenes pels seus al·licients naturals. Pel nombre d’arribades (6,180 milions el 1998) i pels ingressos (7.039 milions de dòlars el 1999), Bèlgica és una de les primeres potències turístiques del món, si bé en aquest aspecte el saldo és deficitari (els belgues gasten molt més a l’estranger; el 1999 les despeses superaren d’un 42,8% els ingressos). Prop del 80% dels turistes procedeixen dels copartícips de la Unió Europea on, al seu torn, s’adrecen també majoritàriament els turistes belgues, molt especialment a França.

El comerç exterior

El comerç exterior presenta, al llarg de la dècada dels anys noranta, un saldo positiu (mitjana 1995-2000: 4,1%), i la balança de pagaments és també favorable. Les principals exportacions són de maquinària i equipament de transport (30% el 1999), productes químics (16%), plàstics (4%) , aliments (9%), ferro i acer (4%), articles tèxtils (4%), i productes derivats del petroli (2,5%). Les exportacions consisteixen bàsicament en maquinària i equipament de transport (32%), manufactures bàsiques, especialment de ferro i acer (21%), productes químics (16%) aliments (8%), hidrocarburs (6%), i diamants (4%). Entre el 50% i el 60% del comerç exterior belga (efectuat conjuntament amb Luxemburg) té lloc amb els quatre estats veïns de la Unió Europea: Alemanya, els Països Baixos, França i la Gran Bretanya. Segueixen en importància els intercanvis amb els EUA (entre un 6% i un 8%).

L’economia

Bèlgica és un dels països més desenvolupats del món. El 1999 la renda per habitant era de 24.650 dòlars. Aquest alt nivell ha estat possible, tot i la seva alta densitat de població, gràcies a una forta industrialització començada gairebé al mateix temps que la d’Anglaterra. La industrialització fou basada en el capital comercial, en la bona localització, en les mines de carbó i, més endavant, en els metalls de les mines de les colònies. La manca de moltes de les primeres matèries i una clara orientació exportadora fan que l’economia belga depengui en alt grau de l’exterior, sobretot dels dos grans països europeus: França i Alemanya. Juntament als Països Baixos i Luxemburg, amb els quals comparteix aquesta i altres característiques, Bèlgica ha estat una capdavantera en els moviments de cooperació i progressiva integració econòmica (i posteriorment també política) amb Europa. El 1921 formà part de la Unió Belgicoluxemburguesa; el 1948, del Benelux; el 1951, de la CECA, el 1957, de l’EURATOM i del Mercat Comú, les Comunitats Europees el 1965, que rebé finalment el nom de Unió Europea el 1993, amb capital a Brussel·les. El creixement econòmic belga no ha estat gaire espectacular, però sí constant al llarg de més de cent anys, a part de les dues guerres mundials. El període de creixement màxim es produí els anys vint d’aquest segle. La renda per habitant en dòlars constants passà de 270 el 1860 a 700 el 1929 i a 920 el 1960. Aquest darrer any s’esdevingué la independència del Congo (que adoptà el nom de Zaire), però l’efecte no fou gaire fort pel fet que hom hi mantingué un colonialisme econòmic i fou repatriat un volum important de capital. En 1990-99 el creixement del PIB fou del 1,8% anual de mitjana. La situació de Bèlgica a l’interior del bloc occidental després de la Segona Guerra Mundial repercutí favorablement en l’economia. A més dels ajuts a la reconstrucció, Bèlgica s’ha vist beneficiada per la seva posició central en l’Europa desenvolupada, de vital importància en les inversions estrangeres, tant europees (singularment de França i Alemanya) com dels EUA. Els anys noranta, la preocupació econòmica més important del govern ha estat la forta reducció del dèficit pressupostari i del deute públic (en part conseqüència de que el país disposa d’un dels nivells de prestacions socials més elevats del món), objectiu en gran part aconseguit gràcies a una política de privatitzacions. El 1999 Bèlgica complí els requisits d’accés a la moneda única europea, que adoptà com a moneda de curs legal l’u de gener de 2002, i desplaçà l’antiga unitat, el franc belga. En comparació al nivell de la seva economia, l’atur és considerablement elevat (9,6% el 1999).

La geografia humana i la societat

El poblament i la població

Namur, ciutat on conflueixen els rius Sambre i Mosa 
© B. Llebaria
La població belga presenta les típiques característiques d’una societat amb llarga tradició industrial i urbana. El creixement és pràcticament nul, fruit d’uns baixos nivells de natalitat juntament amb una mortalitat relativament alta en el context europeu. La taxa de creixement natural de la població el 1970 era del 2‰, i a final de la dècada, proper a zero, situació que s’ha mantingut al llarg dels anys següents (el 2000, la taxa de creixement era de 0,8‰). L’envelliment de la població belga és un dels més acusats d’Europa; un 22% d’individus és major de 60 anys, índex que creix per l’acció continuada de la baixa natalitat (10,9‰ per una taxa de mortalitat del 10,1‰), tot i la nombrosa presència dels immigrants (al voltant d’un 10% de la població total), fins els anys vuitanta provinent de l’Europa meridional (bàsicament italiana) i posteriorment magribina i turca, sobretot. Una altra característica de la població belga és l’alt grau d’urbanització (96,8% de la població). Ateses les petites dimensions de Bèlgica, l’alta densitat (336 h/km2 el 2000) i importància de les activitats no agràries, la diferència entre medi rural i medi urbà no és radical, a excepció de la regió de les Ardenes, l’única muntanyosa i poc industrialitzada, amb densitat inferiors a 50 h/km2. Les àrees de Brussel·les i Anvers concentren, cada una, el 10% de la població. La majoria de la població, però, viu en ciutats mitjanes, inferiors a 50.000 h; aquestes ciutats que formen àrees urbanes polinuclears intensament interrelacionades per vies de comunicació i transport. Les àrees urbanes s’organitzen d’acord amb dos eixos paral·lels d’oest a est, seguint les valls fluvials, i pels enllaços entre aquestes línies principals, amb Brussel·les com a centre de comunicació entre les diverses àrees. El primer eix, a la part meridional, a la regió valona, enllaça des de Mons a Lieja, i es perllonga vers l’est fins a la ciutat francesa de Lilla. El segon eix també segueix les línies fluvials, especialment de Comines a Anvers, amb la seva derivació vers la costa de Gant a Bruges i Oostende, a la regió flamenca. Els canals constitueixen també altres línies bàsiques de comunicació, que organitzen el territori segons un triangle, els vèrtexs dels quals serien Anvers, Lieja i Lilla, a França, amb una línia central Anvers-Charleroi, passant per Brussel·les. Les dues línies esmentades coincideixen essencialment amb les dues bases de la industrialització belga: la tradició tèxtil flamenca al nord, i els antics jaciments carbonífers i la indústria siderúrgica a la regió valona.

Les llengües

En 1962-63 hom fixà una frontera lingüística que divideix el país en quatre zones: flamenca, valona, bilingüe (flamenca i valona) i alemanya. El flamenc, variant del neerlandès, és parlat pel 62% de la població (2000), i el való, variant del francès, es parlat pel 35%, mentre que l’alemany és parlat a la província de Lieja per un 1% dels belgues. Les tres llengües (flamenc, francès i alemany) són admeses al parlament belga. Les províncies del nord (Flandes Oriental, Flandes Occidental, Anvers i Limburg) són flamenques, mentre que les del sud (Hainaut, Namur, Lieja i Luxemburg) són valones; la província de Brabant és flamenca en la seva part septentrional i valona en la meridional, i Brussel·les constitueix un nucli bilingüe (10%) dins l’àrea flamenca. Llevat d’aquest darrer nucli, les altres tres zones constitueixen tres comunitats lingüístiques amb institucions amb competències sobre la llengua i la cultura. A la divisió en comunitats hom hi superposà el 1993 una nova estructura federal a efectes polítics.

Les religions

La majoria de la població és de religió catòlica (87% de la població el 1995), bé que en bona part no són practicants; hi ha també un 1% de protestants i un 0,3% de jueus, bé que superen aquestes dues darreres confessions tradicionals els musulmans, que atenyen al voltant del 4%. L’estat subvenciona els llocs de culte de catòlics, protestants i jueus.

La catedral d’Anvers
© B. Llebaria
La vitalitat del catolicisme belga s’ha manifestat en l’impuls de les missions i en la preocupació social, amb moviments apostòlics com la JOC, estesa per tot el món. Cal destacar la influència determinant de la Universitat de Lovaina al Concili Vaticà II. L’església Catòlica forma la província eclesiàstica de Malines-Brussel·les, amb els set bisbats sufraganis d’Anvers, Bruges, Gant, Hasselt, Tournai, Namur i Lieja.

L'ensenyament

Hi ha dos tipus de sistema educatiu: l’oficial —escola secular de l’estat— i el lliure —escola privada generalment catòlica—, el qual rep subvenció estatal. La llengua vehicular de l’escola és la de la localitat, i a Brussel·les és la llengua materna del nen. Des del 1993 la responsabilitat de l’ensenyament recau en les comunitats. L’escolaritat és obligatòria de 6 a 18 anys. Hi ha tres cursos de dos anys de durada cada un d’ensenyament primari. L’ensenyament secundari també és dividit en tres cicles de dos anys cada un. Un examen dit “de maduresa” dona entrada a qualsevol carrera superior. Bèlgica té divuit universitats, quatre de les quals sota la tutela de la Comunitat valona (de les quals sobresurten les de Mons i Lieja), tres sota la de la flamenca (Gant) i 11 de privades, entre les quals la Universitat lliure de Brussel·les i la Universitat Catòlica de Lovaina.

El govern i l’administració

Bèlgica és una monarquia constitucional parlamentària creada per la constitució del 7 d’abril de 1831, una de les més antigues del món encara en vigor. El rei és el cap del poder executiu i exerceix el legislatiu juntament amb el senat i la cambra de representants.

El Palau Reial a Brussel·les
© Corel Professional Photos
De fet, el cap de govern, nomenat pel rei, un cop ha obtingut la confiança de les cambres, és qui dirigeix efectivament l’executiu. El rei, no responsable, sanciona i promulga les lleis dictades per les cambres; el dret reial de vet no ha estat utilitzat. Els seus actes han d’ésser contrasignats pels ministres responsables. El 1993, la constitució fou esmenada per tal de convertir Bèlgica en un estat federal, compost per tres comunitats lingüístiques (francesa, flamenca i alemanya) amb institucions i competències exclusives en educació i cultura, i tres regions (Valònia, Flandes i Brussel·les) amb competències exclusives en economia domèstica, transport, obres públiques, habitatge i medi ambient. Les regions i les comunitats només es corresponen de manera aproximada, ja que la comunitat germanòfona és inclosa en la regió de Brussel·les, i la regió de Brussel·les no forma cap comunitat per tal com és oficialment bilingüe. Els tres parlaments autònoms, elegits cada quatre anys, combinen en la seva representació les comunitats i les regions. El parlament federal (sotmès també a una reforma en profunditat el 1993, i vigent des de les legislatives de 1995) deté les competències d’afers estrangers, defensa i part de les d’economia i finances. El poder legislatiu és conferit al senat i a la cambra de representants. La cambra de representants es compon de 150 membres, elegits per sufragi universal directe per un període de quatre anys sobre la base d’un sistema proporcional. El senat és format per 71 membres, 40 dels quals són elegits pel mètode proporcional i sufragi universal directe cada quatre anys, 21 són designats per les assemblees legislatives de les regions i les comunitats i 10 són cooptats pels membres electes de la cambra. Els fills del rei poden ser membres del senat a títol honorari des dels 18 anys. La proporcionalitat i l’existència de les dues comunitats lingüístiques secularment enfrontades han afavorit una gran fragmentació política. Els partits més importants són el Parti Social Chrétien-Christelijke Volkspartij (PSC o CVP), democratacristià, fundat el 1945 i fortament arrelat a Flandes i a la província valona de Luxemburg, el Parti Socialiste Belge-Belgische Socialitische Partij (PSB o BSP), fundat el 1885, el Parti Réformateur Libéral (1886), el Vlaamse Liberales en Demokraten (liberals flamencs, fundat el 1961 com a Partij voor Vrijheid en Vooruitgang fins el 1992), i els partits nacionalistes flamenc (Volksunie [VU], fundat el 1954) i valons (Rassemblement Wallon [RW], fundat el 1968, i els nacionalistes ultradretans Front Démocratique Francophone [FDF], való, fundat el 1964, en coalició des del 1968), i Vlaams Blok, flamenc, fundat el 1979, a més dels ecologistes flamencs (Agalev, 1982). Bèlgica és membre de l’ONU, de la Unió Europea (la Comissió Europea i el Consell de la UE tenen la seu a Brussel·les), del Benelux, del Consell d’Europa, de l’OTAN (amb la seu a Brussel·les), de l’OCDE i de la Unió d’Europa Occidental (amb seu a Brussel·les).

La història

Dels orígens a la Segona Guerra Mundial

El conjunt de territoris dels Països Baixos del sud, que després foren anomenats Bèlgica, antigament estigueren vinculats a la Gàl·lia, i posteriorment foren incorporats a la Lotaríngia. A partir del segle XI restaren fragmentats en diversos nuclis feudals vassalls de l’Imperi Germànic i de la corona de França. Durant el segle XV els territoris es reunificaren i començaren de formar-se les institucions, inici de la unitat administrativa i política dels Països Baixos. El matrimoni de Maria de Borgonya amb Maximilià d’Àustria situà els Països Baixos en l’òrbita dels Habsburg (Països Baixos). El territori de l’actual Bèlgica constituí la part més rica i més poblada de les disset províncies fins que la revolta i la independència de les províncies septentrionals alterà la situació. El tractat de Münster (1648), que, comprès dins el conjunt de convencions de la pau de Westfàlia, concedí la independència a Holanda, provocà, l’asfíxia econòmica dels Països Baixos meridionals en tancar l’Escalda. El país, governat despòticament, no es redreçà fins al final del segle XVIII. Mentrestant, Lluís XIV ocupà l’Artois i Arràs (1659), i entre el 1668 i el 1678, Flandes meridional i Cambrai. Després del tractat d’Utrecht (1713), els Països Baixos de domini castellà passaren a la casa d’Àustria, i començà a perfilar-se el marc de la futura Bèlgica, basat en els ducats de Brabant amb el marquesat d’Anvers, Limburg, Luxemburg, Gelderland, els comtats de Flandes i de Hainaut, el marquesat de Namur i les viles de Malines i Tournai. Les reformes il·lustrades que Josep II introduí en l’administració de l’Església amenaçaren el sistema tradicional i suscitaren una forta oposició, que desembocà en la Revolució Brabançona (1789), que expulsà la casa d’Àustria del país. Immediatament les províncies es confederaren i formaren els Estats Belgues Units (10 de gener de 1790). A la fi del mateix any fou restablerta la dominació austríaca. El 1792 la França republicana ocupà els Països Baixos del sud, després de la batalla de Jemmapes (1792). L’annexió fou reconeguda per Àustria en el tractat de Campoformio (1797). L’ocupació francesa operà profundes modificacions en l’administració i la justícia. Amb Napoleó hi hagué un redreçament econòmic, motivat per l’ampliació del mercat amb França; augmentà el progrés de la indústria cotonera, metal·lúrgica i hullera. A la caiguda de Napoleó (1814), els aliats, intentant de prevenir una nova expansió francesa, decidiren de reunir les províncies del sud i del nord en un sol estat (Tractat de Viena, 1815) i, així donaren lloc al regne dels Països Baixos, del qual Guillem I d’Orange-Nassau acceptà la sobirania. En el trànsit del segle XVII al XIX els Països Baixos del sud començaren d’assolir caràcter industrial. Anvers amplià el seu port, Gant esdevingué un nucli industrial important de filatura de cotó, Verviers manufacturava lli, Lieja i Hainaut desenvolupaven la mineria de carbó. Mentrestant, Holanda prosseguia el seu desenvolupament comercial. Aviat, però, les divergències basades en l’oposició religiosa i econòmica entre el nord, protestant, comercial i lliurecanvista, i el sud, catòlic, industrial agrícola i proteccionista, feren impossible la unificació dels Països Baixos. Factors d’ordre polític agreujaven la qüestió. Bèlgica i Holanda tenien igual nombre de representants als estats generals, tot i que la població de la primera era de 3.500.000 i la de la segona de 2.000.000. El poder reial, holandès i protestant, volgué controlar l’ensenyament i les universitats de Gant, Lovaina i Lieja, així com la formació dels eclesiàstics (el Col·legi Filosòfic), i imposar a la burgesia del sud els funcionaris holandesos i la llengua neerlandesa. Aquesta situació menà a la formació de dues tendències revolucionàries contra la monarquia d’Orange-Nassau, una de liberal, partidària d’un estat burgès, i una de catòlica, que reivindicava un estat amb una forta influència de l’Església. El 1828 s’uniren ambdues tendències i sorgí l’unionisme, contra el qual el rei actuà atacant sobretot l’oposició dels periodistes. La revolució de juliol a París feu augmentar la tensió, i el 25 d’agost de 1830 esclatà una revolta a Brussel·les de significació obrera. La burgesia, armada per defensar-se, reprimí l’agitació i reclamà reformes polítiques. Les tropes neerlandeses enviades contra Brussel·les foren vençudes i fou constituït un govern provisional; fou alliberat el territori i el 4 d’octubre en fou proclamada la independència. Un congrés nacional redactà una constitució que establia la llibertat d’expressió, d’ensenyament, de reunió i de religió, i atribuïa al parlament un control de poder reial i estipulava un règim electoral estrictament censatari. La conferència de Londres del 20 de desembre de 1830 reconegué la separació de Bèlgica i Holanda, i el Protocol de Londres del 23 de gener de 1831 proclamà la neutralitat perpètua de Bèlgica. El congrés nacional oferí la corona al príncep Leopold de Saxònia-Coburg-Gotha, el qual obtingué de la conferència de Londres el tractat dels divuit articles que regulava la separació de Bèlgica i Holanda, i el 21 de juliol de 1831 inicià el seu regnat. Al començament d’agost de 1831 Holanda reprengué les hostilitats i ocupà Anvers, però cedí davant la pressió de França i Anglaterra. En l’aspecte econòmic, la revolució del 1830 frenà bruscament una expansió molt marcada des del 1827 en perdre's els antics mercats; la necessitat d’obrir-ne de nous explica el ràpid establiment del ferrocarril, que fou inaugurat el 1836. Els anys 1834-38 foren d’una expansió extraordinària; s’establiren nombroses societats anònimes i fou fundada la Société Générale, que tingué una gran importància. El 19 d’abril de 1839 fou signat a Londres el tractat definitiu entre Bèlgica i Holanda. El regnat de Leopold I (1831-65) començà sota el signe de la unió entre catòlics i liberals, però a partir del 1839 i de la caiguda del ministeri Theux (1840) començà la lluita de partits. Les eleccions del 1847 donaren la majoria als liberals i posaren fi a l’unionisme. El regnat de Leopold II (1865-1909) fou dominat pels problemes religiosos i escolars, mentre alternaven en el poder els liberals (1857-70 i 1878-84) i els catòlics (1870-1878 i 1884-1914). Durant el ministeri liberal Walthere-Frère-Orban (1878-84) fou votada la llei Van Hambeek (1879), que estipulava que l’ensenyament religiós seria facultatiu a les escoles de l’estat. Impulsats pel cardenal Dechamps, els bisbes prohibiren que els infants catòlics cursessin l’ensenyament estatal. Quan els catòlics arribaren al poder amb Malou (1884) la situació es capgirà (llei Jacobs del 1884). El règim electoral censatari (uns 50.000 electors) provocà greus conflictes, especialment per la pressió dels socialistes, que organitzaren grans vagues (1891-93). La llei Nyssens (1893) instaurà el sufragi universal, amortit, però, pel vot plural que concedia als pares de família, propietaris, diplomàtics, etc., un o dos vots suplementaris. D’ençà del 1840 ja s’havia manifestat la qüestió lingüística, per tal com la constitució solament preveia una llengua oficial, el francès. Els flamencs emprengueren una llarga lluita per reivindicar llur llengua i la igualtat d’oportunitats en l’administració, la vida pública i l’exèrcit. Els primers moviments reivindicatius flamencs foren menats pel baix clericat i per alguns socialistes. Així, el 1873 fou autoritzat l’ús del flamenc als tribunals, bé que de fet, aquesta disposició no fou aplicada; el 1886 fou creada una acadèmia flamenca, i, finalment, la llei Vriendt-Coremans del 1894 donà al neerlandès el rang de llengua nacional. De llavors ençà, tots els documents oficials foren traduïts, bé que la constitució i els codis no ho foren fins el 1923. Entre el 1848 i el 1884 tingué lloc la consolidació definitiva de la industrialització belga, basada en la fundació de la banca nacional (1850), l’abolició dels imposts locals (1860), el rescat dels drets que els Països Baixos tenien sobre el tràfic de l’Escalda (1863), l’impuls d’una política lliurecanvista i la mà d’obra barata. Consolidada la indústria pesant, els capitals belgues iniciaren inversions a Rússia, a la Xina i a l’Amèrica del Sud. El 1914 Bèlgica esdevingué la quarta potència comercial del món. Aquesta forta expansió aguditzà el problema social: el Partit Obrer Belga havia estat fundat el 1885, i del 1886 al 1889 se succeïren vagues i revoltes reivindicatives, reprimides brutalment. El 1887 foren votades les primeres lleis socials. Leopold II obrí a Bèlgica l’esdevenidor colonial en obtenir el reconeixement, sota la seva sobirania personal, de l’Estat Independent del Congo (1885), que, poc temps abans de morir el rei, esdevingué colònia belga (1908). La independència belga restava, però, amenaçada a Europa. Després de la batalla de Sadová, dins el marc de la política dels pourboires que Napoleó II intentava de menar amb Bismarck, l’emperador francès considerà seriosament, el 1867, l’annexió de Bèlgica i intentà, en principi, de comprar el Gran Ducat de Luxemburg, després d’haver intervingut en els ferrocarrils de Luxemburg de tal manera que el parlament hagué de votar una legislació especial per tal d’evitar aquesta cessió (1869). Després de la victòria alemanya, l’amenaça canvià de frontera; el 1887, amb l’ajuda de Beernaert, Leopold II obtingué del parlament, amb dificultats, la fortificació del Mossa a Lieja i a Namur. Albert I (1904-34), nebot de Leopold II, feu votar la llei del servei militar obligatori (1913), en la qual era reconegut el dret dels soldats a expressar-se en llur llengua materna. Malgrat el tractat de neutralitat del 1839, reconegut per Prússia, l’estat major alemany, aplicant el pla Schlieffen, feu entrar les seves tropes a Bèlgica (agost del 1914), les quals ocuparen la major part del país. L’exèrcit belga es retirà a l’IJzer i Yser, on resistí (octubre del 1914). Alemanya s’esforçà a dividir el país explotant el conflicte lingüístic; trobà un cert ajut en alguns caps flamencs, els “activistes” disposats a acceptar les reformes lingüístiques, ni que vinguessin de l’enemic. El tractat de Versalles (1919) abolí l’estatut de neutralitat del 1839 i donà a Bèlgica els territoris d’Eupen i Malmédy, un mandat de la SDN sobre Ruanda i Urundi, i la promesa que Alemanya pagaria les reparacions de guerra. El ministeri d’unió nacional presidit per Léon Delacroix feu elegir una assemblea constituent (1919), que reformà la constitució del 1831 i establí el sufragi universal masculí. Els catòlics, perduda la força que tenien des del 1884, hagueren de governar formant coalicions amb els liberals (1921-25) i amb els socialistes —ministeris Poullet-Vandervelde (1925-26) i Henri Jaspar (1926-27)—. La reconstrucció econòmica fou difícil i lenta amb la incidència de la crisi capitalista mundial del 1929. Leopold III (1934-50) succeí el seu pare, mort d’accident. El 1934 alternaren en el poder el partit catòlic de Van Zeeland i el socialista de Paul-Henri Spaak, que maldaren per resoldre els problemes econòmics, socials i lingüístics plantejats. Així, l’estat s’esforçà a col·locar als llocs de responsabilitat homes bilingües; el 1930 fou “flamenquitzada” la Universitat de Gant, i el 1932 fou introduït l’ús obligatori del flamenc a les escoles primàries del nord de Bèlgica. Les idees nazis repercutiren fortament a Bèlgica; al país flamenc fou constituït el VERDINASO, dirigit per Joris van Severen, que propugnava el restabliment de les “disset províncies” d’abans del 1830; a Valònia nasqué el rexisme de Léon Degrelle. Quan Hitler ocupà la Renània (març del 1936), Leopold III anuncià el retorn de Bèlgica a la neutralitat (octubre del 1936), però el 10 de maig de 1940 la Wehrmacht començà a ocupar Bèlgica. El rei capitulà (28 de maig de 1940), sense signar, però, cap armistici i el govern Pierlot es refugià a Londres. A Brussel·les s’establí el govern nazi de Bèlgica i del nord de França. La població resistí als alemanys, malgrat que grups com el de Degrelle i alguns nacionalistes flamencs s’adheriren a l’"Europa Nova” i formaren unitats de les SS. Hi hagué milers d’afusellaments, 18.000 deportats a camps de concentració i 140.000 treballadors deportats a Alemanya, on fins i tot fou traslladat el rei. Les forces aliades alliberaren Bèlgica a l’octubre del 1944.

De la postguerra ençà

En absència del rei, el parlament belga elegí com a regent el seu germà, el príncep Carles, davant la pressió de l’opinió pública, que acusava el rei d’haver signat la capitulació sota l’ocupació alemanya. El parlament votà l’establiment de la regència d’una manera indefinida, mesura que provocà l’enfrontament de comunistes, socialistes i liberals, partidaris del destronament de Leopold III, contràriament als catòlics i al partit socialcristià, que n'exigien el retorn. Fet un referèndum (12 de març de 1950), el 57,68% es declarà a favor del retorn del rei; els districtes industrials valons i la demarcació de Brussel·les votaren en contra, mentre que els flamencs i la regió catòlica de les Ardenes ho feren a favor. El rei, enfrontat amb l’agitació política del país, transferí els poders al seu fill Balduí I (juliol del 1950). Les eleccions del 1950 donaren la majoria al partit socialcristià (afavorit per l’establiment, el 1948, del vot femení). Bèlgica participà dels beneficis econòmics del pla Marshall (redreçament econòmic), i el 1950 inicià un pla quinquennal de progrés agrícola. En política exterior mantingué una actitud d’incorporació al bloc capitalista, adherint-se a l’OTAN (1949), a la Comunitat del Carbó i de l’Acer, al Mercat Comú i a l’Euratom. El 1948 constituí, amb els Països Baixos i Luxemburg, el Benelux. El 1955 esclatà l’anomenada guerra escolar, a causa de la pretensió del govern de socialistes i liberal de reduir les subvencions a l’ensenyament religiós; els catòlics s’hi oposaren i la qüestió fou resolta el 1958 amb el pacte escolar. Després de les revoltes de Léopoldville (1959) i de la conferència de taula rodona de Brussel·les (1960), Bèlgica atorgà la independència al Congo. La intervenció de l’exèrcit belga en la guerra de Katanga, motivada pels interessos miners, provocà una protesta internacional. Finalment, en política internacional cal assenyalar la independència del fideïcomís de Ruanda-Urundi (1962). Tanmateix, la vida política belga des de la Segona Guerra Mundial ha estat marcada per damunt de tot per la disputa entre flamencs i valons, la qual cosa es veu incrementada per la polarització política entre el nord, on predomina el partit social cristià i el nacionalista Volksunie, i el sud, predominantment socialista. El 1962, fixada definitivament la frontera lingüística, hom accentuà la idea d’autonomia cultural i sorgiren lleis i disposicions sobre l’ús de les llengües, especialment per a les zones que havien quedat bilingües, —Brussel·les, Voer-Fourons i Menen-Comines—, i hom donà facilitats a les minories lingüístiques. Davant el retrocés demogràfic i econòmic de Valònia enfront de Flandes, el moviment való exigí una regionalització avançada o bé una forma de federalisme. Gaston Eyskens (primer ministre en 1949-50 i 1959-61) esdevingué altre cop màxim responsable del govern el 1968. Durant el seu mandat (1968-72) foren constituïts (1970) els consells regionals econòmics i la constitució fou modificada per tal de permetre una certa federalització. La reforma reconeixia l’existència de les comunitats culturals neerlandesa, francesa i alemanya d’una banda, i de les regions flamenca, valona i brussel·lesa de l’altra, per bé que al decenni 1970-80 la reforma real no avançà gaire i, especialment a la regió de Brussel·les, originàriament flamenca però amb majoria francòfona, els conflictes sovintejaren. Léo Tindemans, del Parti Social Chrétien (CVP), fou primer ministre del 1974 al 1978. El succeí (1979) Wilfried Martens, també del CVP, el qual estigué fins el 1992 al capdavant de diversos governs de coalició que tingueren una existència difícil a causa de les tensions en el tema lingüístic i de regionalització. Així, el 1980, tot i aprovar-se l’autonomia regional, l’estatut de Brussel·les restà irresolt. La política d’austeritat del primer ministre W. Martens provocà una forta oposició. Així mateix, la instal·lació de diversos míssils nuclears nord-americans (1983-85) desencadenà fortes protestes, com també diversos atemptats terroristes per part de grups d’extrema esquerra. Arran de l’avalot ocorregut pel maig del 1985 a l’estadi de Heysel, durant la final de la Copa d’Europa de futbol, on moriren 39 persones, s’iniciaren una sèrie de crisis que portaren a la dissolució del parlament i a la convocatòria, pel mes d’octubre, d’unes eleccions que guanyà de nou l’aliança socialcristiana de Martens. Pocs mesos després, els atemptats terroristes augmentaren i pel gener del 1986 el govern anuncià una legislació més dura en matèria de seguretat ciutadana. El 1986, a la localitat de Les Fourons, un incident agreujà el conflicte entre les comunitats lingüístiques. La coalició de Martens, formada per flamencs i valons, entrà en crisi i, pel desembre del 1987, se celebraren eleccions anticipades, en les quals, tot i que els partits socialistes d’ambdues comunitats obtingueren majoria relativa, la coalició de W. Martens aconseguí els vots necessaris per a mantenir-se en el poder. En renunciar temporalment el rei Balduí, en nom de la llibertat de consciència, el 20 de març de 1990, a signar la llei de l’avortament, plantejà un problema que aparentment ha de conduir a una reforma de la constitució. L’ajut del govern belga als EUA en la guerra del Golf Pèrsic (1991) fou més aviat simbòlica, una conducta que suscità crítiques tant a l’interior com a l’exterior del país. Pel novembre del 1991 se celebraren eleccions generals. Després de més de tres mesos de negociacions hom formà un govern de coalició entre socialistes i socialcristians, al capdavant del qual se situà Jean-Luc Dehaene, membre del partit social cristià való. En el pla internacional, aquests anys les relacions amb el Zaire (des del 1997 República Democràtica del Congo) es degradaren a conseqüència de la repressió estudiantil el mes de maig del 1990 a Lubumbashi i d’un altre esclat de violència en diverses ciutats del país, dues ocasions que motivaren la presència de paracaigudistes belgues per defensar els seus conciutadans. Amb el suport dels socialistes, el 1993 es completà el procés de federalització de Bèlgica a partir de la ratificació parlamentària dels acords de Saint Michael de l’any anterior. El nou ordenament de l’estat, que entrà en vigor el 1995, atorgava als governs regionals àmplies competències en detriment del govern federal. Tot i la reforma, no desaparegueren les tensions entre flamencs i valons. Al juliol del 1993 morí el rei Balduí i fou succeït pel seu germà, que pujà al tron amb el nom d’Albert II. El desprestigi de la classe política augmentà a partir de l’anomenat “cas Agusta” (acusació per suborn en una comanda de material militar a l’estranger) que conduí, al gener del 1994, al processament del vice-primer ministre socialista Guy Coeme i a la dimissió del president del govern való, el també socialista Guy Spitaels. El govern decidí avançar les eleccions legislatives i les regionals al 21 de maig de 1995. Les legislatives ratificaren la permanència en el govern de la coalició socialcristiana-socialista, encapçalada pel primer ministre Jean-Luc Dehaene. El 19 d’octubre el parlament belga autoritzà el processament de Willy Claes (ministre d’economia el 1988 i secretari general de l’OTAN des del 1994), acusat de consentiment en el pagament de comissions il·legals en el “cas Agusta”. Al maig del 1996, davant la impossibilitat d’arribar a un pacte d’ocupació amb la patronal i els sindicats, el govern belga obtingué del parlament poders d’emergència a fi de legislar per decret sobre el pressupost del 1997, amb l’objectiu d’acomplir els criteris de convergència per a l’accés a la moneda única europea, sobre la reforma de la seguretat social i sobre mesures per a millorar la competitivitat. A l’estiu del 1996 esclatà una nova crisi de confiança en les institucions, després del descobriment —a partir d’uns dramàtics assassinats— d’una xarxa de pedofília que havia prosperat gràcies a la connivència judicial. Altres escàndols com ara el de la mort de la immigrant indocumentada Semira Adamu quan anava a ser expulsada del país (setembre del 1998) o la contaminació dels pinsos de granges avícoles amb dioxines (juny del 1999) també contribuïren a empitjorar la credibilitat de les institucions i a accentuar la inestabilitat, ja debilitades pels conflictes entre valons i flamencs. Així, les eleccions del 13 de juny de 1999 suposaren un contundent càstig als partits governants —els socialcristians (CVP i PSC) i els socialistes (SP i PS)— i el suport als liberals flamencs (VLD), el partit flamenc ultradretà Vlaams Block i els partits verds Ecolo i Agalev. En aquestes circumstàncies, el líder del VLD, Guy Verhofstadt, formà un govern de coalició únic en la història belga entre el VLD, el PS, l’SP, els partits ecologistes i els liberals francòfons. Aquesta complexa composició no aconseguí, però, defugir la constant amenaça de la divisió de Bèlgica entre francòfons, disposats a incorporar-se a França, i flamencs. La tendència centrífuga d’aquesta dinàmica sortí a la superfície sobretot entorn de polèmiques com la regionalització de la seguretat social, a la qual s’oposen els francòfons per considerar-la contrària al sistema federal (Brussel·les, Valònia i Flandes) pactat el 1944. En l’àmbit econòmic, el govern de coalició liberal-socialista-ecologista encapçalat pel liberal Guy Verhofstadt hagué d’enfrontar-se, després del notable creixement del 2000 (4% del PIB), a una conjuntura internacional adversa que afectà Bèlgica greument atesa la seva gran dependència dels mercats internacionals. A l’octubre del 2005, els plans del govern per a la reforma de les pensions donaren lloc a una onada de vagues. Al novembre del 2001, SABENA, companyia aèria estatal, es declarà en fallida després que els atemptats de l’11 de setembre a Nova York agreugessin la crisi d’anys que patia. Malgrat la conjuntura desfavorable, al gener del 2003 el parlament aprovà diverses mesures per al tancament dels set reactors nuclears operatius per al 2025 i la gradual implantació de fonts d’energia renovables. En política interior, prosseguiren les investigacions sobre l’escàndol de les dioxines fet públic el 1999. El 2001, un accident mortal de ferrocarril revifà la polèmica lingüística després que es fes públic que els dos ferroviaris responsables, de llengües diferents, no s’havien entès. Al març del 2002, després d’una aspra polèmica al parlament, fou rebutjat concedir el dret de vot als residents extracomunitaris en les eleccions locals. Una part dels arguments a favor d’aquesta decisió residia en els temors que el partit ultradretà secessionista flamenc Vlaams Block consolidés encara més el seu ascens. La pressió sobre aquest partit tingué un nou episodi al novembre del 2004, quan el Tribunal Suprem el condemnà a canviar el seu nom i els seus estatuts. En resposta, el partit es refundà amb el nom de Vlaams Belang (‘interès flamenc’). D’altra banda, un afer de venda massiva d’armes al Nepal fou motiu de fortes controvèrsies al mes d’agost. Com a resultat de les eleccions generals del maig del 2003, Guy Verhofstadt reedità l’anterior govern de coalició entre liberals i socialistes flamencs i valons, deixant aquest cop de banda els ecologistes, que havien obtingut mals resultats. En l’àmbit de la legislació social, i seguint l’exemple dels Països Baixos, aquests anys el govern federal aprovà una sèrie de mesures polèmiques que incidien en valors tradicionalment considerats inamovibles: el 2001 es despenalitzà el consum de cànnabis per als majors de 18 anys, i el 2002 es presentà un projecte de llei que permetia el matrimoni entre parelles homosexuals i es legalitzà parcialment l’eutanàsia. En l’àmbit internacional, entre els anys 1993-2003 Bèlgica es veié involucrada en una sèrie de conflictes diplomàtics amb motiu de l’aprovació el 1993 de l’anomenada jurisdicció universal, que permetia que els tribunals belgues jutgessin qualsevol presumpte crim contra la humanitat, independentment d’on s’hagués esdevingut i la nacionalitat de qui cursés la denúncia. Un primer entrebanc es produí el 2002, quan el Tribunal Internacional de Justícia invalidà una ordre de detenció de l’any 2000 emesa pels tribunals belgues contra un ministre de la República Democràtica del Congo. La crisi més aguda es produí el 2003, quan tribunals belgues imputaren al primer ministre israelià Ariel Sharon el delicte de genocidi, i admeteren a tràmit una denúncia contra el president nord-americà George W. Bush presentada per ciutadans iraquians. Després de diverses pressions, entre les quals l’amenaça de trasllat dels quarters generals de l’OTAN de la localitat belga de Brussel·les, a l’agost es decidí limitar la jurisdicció universal a causes que afectessin tan sols ciutadans belgues. La inestabilitat pels enfrontaments entre flamencs i valons ressorgí al maig del 2005 quan el govern superà una moció de confiança amb motiu d’una disputa sobre els drets dels votants francòfons al districte Brussel·les-Halle-Vilvoorde (BHV), de majoria flamenca però dependents judicialment de Brussel·les capital. Aquesta disputa, que continuà irresolta al llarg dels anys següents, interferí en la formació del govern sorgit de les eleccions del juny del 2007, en les quals el líder del partit més votat, el democratacristià flamenc Yves Leterme, es veié impossibilitat de formar govern.

Després de sis mesos de negociacions sense resultats, a instàncies del rei Albert II l’ex-primer ministre Verhofstadt formà un govern interí de transició. En el nucli de la crisi hi havia les reclamacions flamenques de més poders per a les regions (en l’extrem del qual se situaven les demandes del Vlaams Belang de convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació) enfrontades a l'statu quo defensat pels francòfons. Al febrer del 2008, els dos partits principals acordaren la cessió d’algunes competències a les regions, cosa que permeté la formació d’una nova coalició de govern de cinc partits amb Leterme com a primer ministre al març, govern que durà poc més de tres mesos quan, al juliol, Leterme presentà la dimissió a causa del bloqueig de la crisi Brussel·les-Halle-Vilvoorde (BHV).

Tanmateix, el rei refusà la petició de dimissió del primer ministre i els mesos següents la situació s’agreujà quan a la crisi institucional s’hi afegí l’impacte de la crisi econòmica financera global, que tingué en les massives manifestacions contra els augments de preus i la fallida dels bancs Dexia i Fortis els exponents més greus. El rescat de Fortis, especialment després d’un primer intent fallit de reflotació, fou el motiu directe de la caiguda de Leterme quan, al desembre, fou acusat d’exercir pressions sobre el poder judicial perquè validés l’adquisició d’aquest banc pel Grup francès PNB Paribas (octubre).

Tot i la dimissió de Leterme, substituït al desembre pel democratacristià flamenc Herman Van Rompuy al capdavant d’un govern amb pocs canvis, al gener del 2009 l’entitat francesa i l’estat belga arribaren a un acord sobre la cessió a aquesta dels actius belgues de Fortis. Rompuy, tanmateix, hagué de deixar el càrrec al novembre quan fou nomenat primer president del Consell de la Unió Europea.

Substituït en el càrrec novament per Leterme, aquest presentà la seva dimissió al cap de sis mesos (abril del 2010), que fou acceptada per Albert II, després que un dels socis de la coalició, el partit liberal flamenc VLD, abandonés el govern amb motiu d’una nova disputa lingüística entorn del districte BHV. Leterme, al capdavant d’un govern interí, anuncià eleccions anticipades per al mes de juny. Tot i la situació d’atzucac polític, pocs dies després la cambra baixa del parlament votà per unanimitat (llevat de dues abstencions) a favor d’un projecte de llei de prohibició del burca i el nicab (les modalitats més integrals del vel musulmà) en espais públics. Al setembre causà un gran escàndol un informe oficial en el qual constaven diversos casos de pederàstia protagonitzats per sacerdots catòlics durant dècades i que havien romàs ocults. 

Celebrades les eleccions al juny, el resultat posà de manifest una gran dispersió del vot, que afavorí l’emergència del secessionista Nova Aliança Flamenca (NVA) com a primera força a la cambra de representants, on aconseguí 27 dels 150 escons. La dispersió del vot agreujà les dificultats habituals entre ambdues comunitats per a la formació de govern, que aquest cop s’allargà a un període rècord de 541 dies sense executiu. Finalment, al desembre del 2011 es formà un govern de coalició entre sis partits (que no incloïa l’NVA), format per socialistes valons i flamencs, reformadors (liberals francòfons), liberals flamencs i cristianodemòcrates flamencs i valons. El socialista francòfon Elio di Rupo fou nomenat primer ministre i dugué a terme una reforma constitucional, en la qual el senat deixà de ser una cambra elegida directament i esdevingué de representació regional. Hom dotà també de més competències la comunitat germanòfona i es dividí el conflictiu districte de Brussel·les-Halle-Vilvoorde. A l’octubre del 2012, l’NVA consolidà la seva posició quan, en les eleccions locals, es convertí en la primera força de Flandes. El seu líder, Bart de Wever, fou elegit alcalde d’Anvers i intensificà les demandes d’autonomia de Flandes. Al juliol del 2013, Albert II abdicà en el seu fill Felip. Al maig del 2014 se celebraren eleccions generals en les quals l’NVA tornà a situar-se com a primera força, augmentant la representació (33 escons). Després de cinc mesos de negociacions es formà un govern de coalició encapçalat pel liberal francòfon Charles Michel, en el qual aquest cop participà l’NVA. Al març del 2016 tingué lloc l’atemptat més greu a Bèlgica després de la Segona Guerra Mundial quan dos atacs simultanis reivindicats per l’anomenat Estat Islàmic, a l’aeroport de Brussel·les i en una estació de metro propera a diverses institucions de la UE, causaren 35 morts i més de 300 ferits. Els terroristes, vinculats als atemptats de París del novembre del 2015, formaven part d’una xarxa de captació de militants implantada sobretot en diverses poblacions belgues, entre les quals hi ha el suburbi de Brussel·les de Molenbeek. Hom apuntà també a l’elevada proporció de joves belgues fills d’immigrants arabomusulmans que havien viatjat a Síria i l’Iraq a lluitar amb els gihadistes, i la possible influència de la gran mesquita de Brussel·les (construïda el 1978 amb finançament saudita) en l’adoctrinament en les versions de l’islam més radical. Altres esdeveniments rellevants en el període 2010-16 foren la publicació d’un informe que posava al descobert l’extensió dels abusos sexuals a menors comesos pel clergat catòlic (setembre del 2010), l’aprovació d’estendre la llei de l’eutanàsia als menors amb malalties terminals (febrer del 2014) i la vaga massiva del desembre del 2014 contra les mesures d’austeritat.

Data de revisió: 
2016-04-28
Llegir més...