Després d’estudiar a Rússia i a Alemanya, on fou deixeble de Fortunatov, Brugmann i Leskien, fou nomenat professor a la Universitat de Belgrad. És pròpiament el creador de la lingüística del serbocroat, on ha cobert un terreny immens, des de la dialectologia i la comparació amb la resta de l’eslau i de l’indoeuropeu en general fins a la descripció sincrònica i l’establiment de les normes de la llengua literària actual. Bé que publicà un mapa dialectal del serbi (1905), el seu estil d’enquesta dialectològica era més aviat el de l’aprofundiment exhaustiu d’alguns parlars ben delimitats, i els seus treballs sobre el dialecte txakavià són models del treball dialectològic “de prop”. Des del punt de vista de la lingüística general, la part de la seva obra que compta més és la que concerneix l’accentuació, on els molt conservadors dialectes serbocroats aporten una informació de primer ordre sobre l’accent baltoeslau.