i Bellcaire d’Empordà | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Bellcaire d’Empordà

Sumari de l’article

Nom antic deBedenga
Vista del nucli històric de Bellcaire d’Empordà
© Cases Singulars
Municipi del Baix Empordà, al sector més estret de la plana empordanesa, entre el massís del Montgrí i la serra de Valldavià.
Població: 
664 h
[2009]
Extensió: 
13 km2

Situació i presentació

Limita amb l’Escala (Alt Empordà) al N, amb Torroella de Montgrí a l’E, amb Ullà al S, amb la Tallada d’Empordà a l’W i amb Albons al NW. Travessa el municipi el rec del Molí, ara aprofitat per a regar, que abans alimentava diversos molins, entre els quals el molí de Bellcaire, que encara es conserva, com també la seva masia; el terme és drenat, així mateix, per altres petites séquies que se'n deriven, tributàries del Ter. Aquest riu sembla que antigament tenia dos braços, un dels quals desembocava a Empúries, després de travessar el terme de Bellcaire. Va ser desviat a la primeria del segle XIV pel comte d’Empúries cap a Ullà i Torroella, tot inundant les terres del rei i les del bisbe de Girona. El nom de Ter Vell es conserva, encara, per a designar el curs desaparegut, identificable en alguns trams. L’estany de Bellcaire ocupava una gran part de les terres planes, a llevant del cap de municipi.

El lloc era anomenat Bedenga, forma preromana documentada el 881. Al mateix document, l’indret és esmentat també Quarto quae vocatur Bitinga, on apareix el segon element Quarto per Quadro, que compon el topònim actual. Segons J. Pericay i J. Maluquer de Motes, Bedenga pot identificar-se amb Belbitinco, forma que apareix en una inscripcio ibèrica que fou trobada a Ullastret en un atuell de ceràmica grisa.

Travessa el terme de S a N una carretera local que duu a l’Escala i a Viladamat i arriba fins a Empúries. A migdia de Bellcaire, just al límit entre els municipis de la Tallada i Ullà, aquesta carretera enllaça amb la que va a Torroella de Montgrí, i per ponent, arriba fins a Verges, per on passa la carretera comarcal de la Bisbal d’Empordà a Figueres per Albons, on hi ha una altra carretera local que mena a Bellcaire.

La població i l’economia

El cens del 1860 registra que habitaven a Bellcaire 520 persones. La població (bellcairencs) es mantingué més o menys estable al llarg de la primera meitat del segle XX, i augmentà lleugerament cap al 1960, a causa de la fertilitat del terreny i, també, per la proximitat dels centres turístics de l’Escala i de l’Estartit (524 h. el 1960, que passaren a 603 h. el 1970). El 1970 s’inicià una davallada fins al final del segle que posteriorment es va recuperar; 576 h. el 1975, 487 h. el 1996 i 668 h. el 2005.

Les activitats econòmiques tradicionals de Bellcaire són l’agricultura i la ramaderia. L’agricultura féu grans progressos durant els segles XVIII i XIX, primer amb la dessecació de l’estany de Bellcaire i, segon, amb la reintroducció del conreu de l’arròs en terrenys de l’estany dessecat i en aiguamolls abandonats. La dessecació de l’estany de Bellcaire va ser autoritzada el 1721 i se sap que el 1742 les terres de l’antic estany ja eren conreades. Antoni de Meca, marquès de Ciutadilla, era un dels grans propietaris de Bellcaire que intervingueren en la posada en explotació de les terres dessecades. Assenyala Pierre Vilar que, probablement, la part tècnica de la dessecació la devien realitzar uns oficials estrangers de la guarnició barcelonina. El conreu de l’arròs va ser reintroduït a l’Empordà al darrer quart del segle XIX. Al regadiu, que aprofita l’aigua del Ter pel rec del Molí i les séquies que se'n deriven, es conrea especialment blat de moro, farratge i arbres fruiters. Al secà hom cull cereals com blat i ordi. Hi ha ramaderia de bestiar boví, oví i porcí estabulat en granges. S'hi han instal·lat algunes empreses constructores i de transports relacionades amb el turisme de l’Escala i de l’Estartit.

El poble de Bellcaire d’Empordà

El poble de Bellcaire d’Empordà és situat al cim d’un turonet al peu del massís del Montgrí a 35 m d’altitud. L’església de Sant Joan de Bellcaire és situada en un extrem del poble, al vessant oriental del puig. Va ser església parroquial fins a finals del segle XVII, quan va quedar com a capella del cementiri fins la construcció d’una de nova als anys cinquanta del segle XX.

Vista parcial de la façana del castell palau de Bellcaire d’Empordà
© JoMV
El castell palau de Bellcaire, situat a la part alta del poble, és de planta quadrada, amb un petit pati central, circuït per un recinte exterior també quadrat, del perímetre del qual sobresurt el cos i l’absis poligonal de la capella. El recinte exterior és format per panys de muralla amb torres cilíndriques als angles i al centre dels dos trams que no són ocupats per l’absis de l’església o per la porta. L’antiga sala major del castell, situada a la part occidental, és l’actual església parroquial del poble. La part meridional, també restaurada, és ocupada per la casa del comú. La part septentrional és la més arruïnada. La capella del castell palau de Bellcaire, que estigué dedicada a Santa Maria, és orientada a llevant, d’una sola nau i absis poligonal de cinc cares. La capella i el castell han estat declarats monument nacional.

Als carrers propers al palau hi ha alguns casals amb façanes renaixentistes, del segle XVI, molt semblants a les del poble d’Albons, prova que devien ser obra d’un mateix mestre d’obres. Al carrer Major hi ha les dues més interessants: Can Camps, amb porta adovellada i finestra rectangular amb impostes decorades amb testes i flors, i una altra de façana similar. Al carrer de Sant Joan, paral·lel a la muralla septentrional del castell, hi ha una altra casa renaixentista amb porta adovellada, en una finestra de la qual figura la inscripció Saguer 1581. Al mateix carrer n’hi ha una altra de semblant datada el 1561.

Representació de l’espectacle Bandera de Catalunya
© JoMV
La festa major de la població se celebra el 29 i 30 d’agost, mentre que la festa petita és dedicada a la Divina Pastora i es fa la darrera setmana d’abril. El Divendres Sant, a la plaça Major de Bellcaire, i tenint per decorat de fons l’antic castell palau, es representa un muntatge teatral de tema històric titulat Bandera de Catalunya, d’Esteve Albert, en el qual participa tot el poble. També té ressò el Carnestoltes, i el Dilluns de Pasqua es fa la marxa popular Xino-xano.

La història

El primer esment del lloc apareix el 881, en un judici que tractava d’escatir si uns alous que hi havia pertanyien a la jurisdicció d’Ullà, del bisbe de Girona, o a la de Bellcaire, dels comtes d’Empúries. Respecte de la identificació de Bedenga amb Bellcaire, és ben documentada, ja en època medieval; el topònim actual és mencionat des de la primeria del segle XIV, però fins a la fi del segle XVII encara es continua emprant, simultàniament, el topònim antic. Així, un document del 1691 esmenta Sant Joan de Bedenga sive de Bellcaire. Bellcaire pertanyia al comtat d’Empúries i fou residència habitual dels comtes des de la fi del segle XIII, quan el comte Ponç V hi féu bastir el castell, fins a la primeria del XIV. Posteriorment formà part de la baronia de Verges, per la qual cosa no revertí a la corona amb el comtat d’Empúries. Aquesta baronia pertangué des del 1418 als vescomtes de Rocabertí i a una línia d’aquest llinatge, la dels barons de Sant Mori. Passà als Cardona, i el 1587 la baronia fou incorporada a la corona. El 1698 Bellcaire formava part de la batllia reial de Verges.

Col·laboració: 
PBA / TLlC
Llegir més...