Situació i presentació
El municipi de Bellcaire d’Urgell, de 31,38 km2 d’extensió, és situat al S de la comarca, a la plana regada pel canal d’Urgell (séquies Primera, Segona i canal de Sió), i accidentat, al sector septentrional del terme, amb els contraforts de la serra d’Almenara, les serres del Camp (lo Morinyol, 363 m) i de les Quadres. Limita amb els municipis de Vallfogona de Balaguer, a l’W, la Sentiu de Sió, Balaguer (enclavament de Flix) i Cubells, al N, amb Montgai, Bellmunt d’Urgell i Penelles, a l’E, i amb Linyola i Bellvís (enclavament de Remolins), aquests del Pla d’Urgell, al S.
El municipi comprèn, a més del poble de Bellcaire, que és el cap administratiu, el llogaret de Pedrís, i les partides de la Saida, Filella i el Penal. Els noms d’altres partides del terme són Morinyol, les Quadres, els Tossals, Canalada, Carrabina i el Pla de Sant Jaume. Per Bellcaire passa la C-53, de Balaguer a Vilagrassa. Hi enllaça una carretera local que prové de Mollerussa, per Linyola. D’altres vies menors, com la que porta a Bellmunt d’Urgell o la que va a Penelles, comuniquen diferents indrets del terme.
La població i l’economia
Bellcaire no superà els quatre focs després de les epidèmies del 1348 i del 1481. El 1553 són registrats 17 focs a Bellcaire, el 1787 hi havia 251 h, que havien ascendit a 1.285 h el 1860, de la qual cosa es dedueix que el creixement no fou solament vegetatiu sinó que hi degué haver afluència de població forana. El 1900 tenia 1.728 h i 1.642 h el 1936. La població, que el 1940 era de 1.487 h, ascendí fins a 1.733 h el 1960. D’aleshores ençà es detecta una lleugera davallada. Així, es comptabilitzaren 1.691 h el 1970, 1.602 h el 1981, 1.425 h el 1991, 1.319 h el 1999 i 1.274 h el 2005.
L’agricultura és la base econòmica del terme. La major part de terres conreades són regades pel canal d’Urgell (sèquies Pomera, Segona i canal del Sió). Els conreus més importants són els cereals (blat de moro, blat, ordi), el farratge (alfals), els conreus industrials, la fruita dolça (pomeres, pereres); també es fan lleguminoses i hortalisses, i residualment resten ametllers i oliveres. La ramaderia és força important per a l’economia del municipi i hom hi destina una part de la producció agrícola. Hi és important la cria de bestiar porcí, a més de l’aviram, el boví i l’oví. La indústria és representada sobretot per empreses del sector de la confecció i pel de l’alimentació per animals de granja, dins del qual caldria mencionar, per la seva tradició en el sector agrari del municipi, la Cooperativa del Camp Sant Isidre, fundada el 1954. Quant a serveis, cal destacar que l’ensenyament és cobert fins al batxillerat.
El poble de Bellcaire d’Urgell
El poble de Bellcaire d’Urgell (267 m, 1.240 h el 2005) és situat a banda i banda de la carretera de Balaguer, si bé la zona de poblament més antiga és sobre la dita carretera. L’església parroquial de Santa Maria, que el 1171 era sufragània de Balaguer, és un edifici construït el 1773 amb bells carreus escairats; l’interior ha estat agençat modernament. La casa del comú ocupa un bell casal proper a l’església, en la part més cèntrica de la població. Els carrerons laterals menaven a les antigues muralles, els carreus de les quals han estat reaprofitats en edificis particulars. Com a llocs d’interès cal esmentar, a més, la col·lecció d’eines agrícoles de Ramon Teixidó i el Molí d’Oli, on s’elabora oli des del 1929.
Se celebra la festa major el tercer dissabte de maig, per Sant Pere Celestí, i el segon dissabte de setembre, es fa la d’estiu. El 27 de desembre es fa la festa votiva de Sant Joan.
Altres indrets del terme
A ponent del poble hi ha el llogaret de Pedrís (34 h el 2005). L’actual edifici de l’església parroquial, dedicada a sant Pere, es construí l’any 1960; l’antiga, romànica, és en ruïnes des del període de la guerra civil de 1936-39. El lloc, documentat entre el 1076 i el 1090, era de Guillem de Santmartí el 1177. El 1194 els comtes d’Urgell, Ermengol VII i Heloïsa, donaren l’església i el castell de Pedrís als hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, que els posseïren fins el 1831. Tot i això, l’església continuà depenent de Santa Maria Major de Balaguer. No s’ha de confondre aquesta possessió hospitalera amb el Pedrís d’Alguaire, que des del 1250 pertanyé a les monges hospitaleres de la dita vila.
El despoblat de la Saida, a l’extrem de ponent del terme, era un lloc d’origen àrab, conquerit entre el 1076 i el 1090. El 1301 era un feu de l’església de Santa Maria Major de Balaguer. Al SW del poble, vora el Sió, hi ha la partida rural del Penal o el Penyal d’en Freixes, que era una antiga quadra de Bellcaire. Filella és un altre despoblat del terme, situat a migdia del poble. En provenia l’abat de Poblet, Arnau de Filella.
La història
Bellcaire fou conquerit per Ermengol IV d’Urgell (1076-90), però la repoblació de l’indret no s’emprengué definitivament fins al segle següent. El 1139 el comte Ermengol VI atorgà a un grup de repobladors una carta de poblament i franquesa per la qual els concedia la torre destruïda de Bellcaire, situada al confí de la marca, al pla de Mascançà, perquè conreessin les terres i s’hi poguessin fortificar contra els pagans. Sembla que aquest intent de repoblació no prosperà, però després de la conquesta de Lleida les condicions d’habitabilitat del lloc devien ser molt més favorables. El 1157 el comte d’Urgell expedí una altra escriptura per al poblament de Bellcaire, a Ramon de Vall-llebrera, als seus germans i a Pere Negre de Pradell. Els establia dotze parellades de terra, on havien d’aixecar dotze masos permanents.
El 1183 els comtes d’Urgell, Ermengol VII i Dolça, donaren el poble i el castell de Bellcaire al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. El 1212 l’abat Guillem restaurà el castell i el lloc de Bellcaire. El 1220 l’abat Guerau de les Avellanes vengué el lloc de Bellcaire al monestir de Poblet; el monestir cistercenc, en endavant, adquirí nous drets sobre el terme de Bellcaire, com el castell de Golifàs (entre Linyola i Bellcaire) i la terra de Bernat de Tarascó, que era de la canònica de Lleida. La comunitat cistercenca cedia les terres dominicals a cens o en arrendament simple. El 1414 l’abat de Poblet adquirí de Ferran el d’Antequera la jurisdicció civil i criminal de Bellcaire. El lloc restà subjecte a Poblet fins a la desamortització del 1835. Fins aleshores Bellcaire pertanyé a la vegueria de Lleida i al seu corregiment. El 1836 fou integrat al partit judicial de Balaguer.