Iniciat en la música des de petit, ingressà al conservatori de Nàpols, on tingué per mestres Tritto i Zingarelli. L’ensenyament rebut no fou, sembla, gaire satisfactori, però ell sortí definitivament orientat vers la música escènica. Encara estudiant havia fet representar Adelson e Salvini (1825); després, l’empresari Barbaia li encarregà tres òperes, que foren estrenades amb èxit creixent: Bianca e Fernando (1826), Il pirata (1827), que el consagrà definitivament, i La straniera (1828). Malgrat una orquestració pobra i uns recursos limitats, per primer cop la veu humana s’allunyava de l’ornamentació recarregada dels epígons de Rossini i s’endinsava en un món malenconiós i passional. En col·laboració amb el llibretista Felice Romani expressava mitjançant la veu sentiments exaltats i somnis impossibles; ha estat anomenat, per això, “el Chopin de la veu”. Després d’una etapa menys encertada millorà el nivell orquestral de les seves obres; fruit d’això foren La sonnambula (1831), Norma (1832) i, malgrat el fracàs, Beatrice di Tenda (1833). Els millors tenors (Rubini) i sopranos (Pasta, Malibran) del món es feien aplaudir a tot Europa amb les creacions del nou mestre, que es decidí a visitar Londres i París, on presentà I puritani (1835), amb èxit sorollós. Morí inesperadament, als afores de París, en el millor moment de la seva carrera. Les seves òperes gaudiren d’un èxit immens fins ben entrat el segle XX; després d’una etapa de relatiu oblit, han recuperat l’interès general i hom n’ha redescobertes moltes.