Situació i presentació
Formà part del Segrià fins l’any 1988. Morfològicament forma part del Pla d’Urgell, en contacte amb el Segrià. Limita amb els termes de Vilanova de la Barca (NW), Alcoletge (NW), Lleida (W) i els Alamús (SW), del Segrià, i amb els de Sidamon (E), el Palau d’Anglesola (NE), Bellvís (NE) i Torregrossa (S), del Pla d’Urgell i amb l’enclavament del terme dels Alamús (Segrià) pel SE. El terme, molt planer, és solcat per diverses séquies derivades del canal auxiliar d’Urgell, que han transformat en terres de regadiu les diverses partides.
Comprèn el poble de Bell-lloc, únic nucli de població agrupada del municipi. Els principals eixos de comunicació són la carretera N-IIa de Barcelona a Lleida, que travessa el territori de llevant a ponent; l’autovia A-2 de Lleida a Tàrrega i a Cervera (el tram d’enllaç d’aquesta autovia amb la N-IIa fou inaugurat el 1992); la línia del ferrocarril de Barcelona a Lleida via Manresa, paral·lela a les anteriors, que travessa la població; un camí porta a Alcoletge i un altre arriba fins a Vensilló (enclavament dels Alamús) al Segrià.
La població i l’economia
La població (bell-lloquins) va ser escassa durant l’edat mitjana (52 focs el 1378, 46 focs el 1497, quan només constaven 29 cases habitades, i 53 focs el 1553). Durant el segle XVIII, l’any 1708, només tenia 6 cases habitades, però dels 33 h que es comptaren el 1718 es passà als 227 h del 1787. Al llarg dels segles XIX i XX, gràcies als regatges del canal d’Urgell i a una important industrialització, que es mantingué fins a la meitat de la dècada de 1970, la població augmentà considerablement (904 h el 1860, 1.395 h el 1900, 1.508 h el 1930, 2.226 h el 1960 i 2.291 h el 1970). A partir del 1975, que tenia 2.171 h, les dades de població assenyalaren una davallada (2.164 h el 1981, 2.180 h el 1991 i 2.113 h el 1999), si bé el 2005 es registrava un notable increment: 2.255 h.
Quant a l’economia, cal destacar el canal auxiliar d’Urgell, que rega gairebé tot el territori, i la superfície conreada representa el 83,5% de la superfície municipal, tota de regadiu. Destaca el conreu del blat, seguit per l’alfals, el blat de moro i els arbres fruiters, principalment pomeres i pereres. Entre les partides destaquen les de Tinguda, el Pou, Vinquin i Pelagalls, a migdia del poble, i les Vinyes del Mig, les Vinyes Velles, l’Espartar i el Secanet, al N del poble. Pel que fa a la ramaderia destaca el bestiar porcí, l’oví i el boví. El terme compta, a més, amb una cooperativa agrària anomenada Cooperativa del Camp, que comercialitza el blat i el panís, i disposa d’una secció d’adobs i productes fitosanitaris.
La situació de la població i les excel·lents comunicacions han afavorit la industrialització del terme. Cal destacar les empreses derivades de l’agricultura, com les que es dediquen a la comercialització de la fruita, les que es dediquen a la transformació d’ordi per l’elaboració de malta i les dedicades a la construcció de maquinària agrícola i manipulats d’acer. El dia dedicat a mercat setmanal és el dimecres.
El poble de Bell-lloc d’Urgell
El poble de Bell-lloc d’Urgell, a 196 m d’altitud, es troba a 13 km de Lleida, a l’esquerra de la carretera N-II de Lleida a Barcelona, entre l’A-2 i la N-IIa i travessada per la línia del tren. L’església parroquial de Sant Miquel és un ampli edifici neoclàssic, de tres naus i cimbori al creuer; la façana restà molt de temps inacabada, i modernament hom hi afegí un campanar de torre quadrada.
La plaça Major, situada al bell mig del poble, s’obre cap a ponent i és el centre on conflueixen diversos carrers. S'hi troba la Casa de la Vila i s’hi celebra el mercat setmanal.
Als afores del nucli urbà, prop del canal auxiliar d’Urgell, hi ha la zona d’esbarjo coneguda com la Pineda, que antigament fou l’antic dipòsit que serví per aprovisionar d’aigua el poble de Bell-lloc; i la font del Corroni, que neix al marge esquerre del canal, al peu d’un tossal de grava i pedra. Les festes majors de Bell-lloc d’Urgell se celebren el 29 de setembre, en honor de Sant Miquel, i el primer dissabte de maig. Durant aquestes dates se celebra el Dia Medieval i diferents actes festius. Per l’Onze de Setembre es fa un dinar col·lectiu a la Pineda.
La història
El lloc té l’origen en la repoblació efectuada després de la conquesta de Lleida, en terres donades a Arnau de Bell-lloc, cavaller procedent del Vallès que acompanyà Ramon Berenguer VI i Ermengol VI d’Urgell i que fou un dels signants de la carta de poblament de Lleida; aquestes terres formaven part de l’assignació (una tercera part) concedida al comte d’Urgell. La repoblació va ser feta per Bernat de Bell-lloc, potser fill de l’anterior, quan ambdós comtes, d’acord amb els templers de Gardeny, li concediren (1153) una honor entre Vensilló i Pedrillons encomanant-li la seva colonització (els templers també tingueren drets i honors en el terme). Es constituí una comunitat cristiana, i la mesquita de l’antiga almúnia —en una honor concedida en alou al bisbe Guillem Pere de Ravidats— fou erigida en parròquia dedicada a Sant Miquel segons l’Ordinatio del 1168, cap d’una pabordia dependent de la seu de Lleida (amb les esglésies dels Alamús, Vensilló i Alcoletge). Ermengol VII d’Urgell tenia la senyoria alta de la població (com consta en el testament del 1177), que en temps de la seva neta Aurembiaix i en virtut dels pactes amb Jaume I (1228) passà a la corona catalanoaragonesa.
El castell de Bell-lloc es trobava al costat de l’església, i el 1254 Jaume I n'atorgà la meitat al ciutadà Ramon Pere Sassala, important llinatge lleidatà. La població fou incorporada a Lleida a petició dels seus veïns en temps d’Alfons II (1285-91) —ja anteriorment Jaume I i Pere II havien promès de no separar-lo de la corona, cosa que no van complir— i els templers i altres senyors, com la vídua de Ramon d’Anglesola, que tenien drets dominicals sobre el lloc reberen en compensació 50.000 sous barcelonesos de part dels homes de Bell-lloc. Jaume II donà el 1320 des de Calataiud el privilegi d’incorporació del poble sota la jurisdicció del veguer i els paers de Lleida, ciutat de la qual formà un carrer i poble de contribució.
El 1413, per tal com l’església de Bell-lloc era de la seu lleidatana, els habitants havien de capbrevar els albergs i les terres sotmesos a cens emfitèutic; per això se sap que la població era voltada de muralles, que el castell vell i el temple romànic es trobaven en una plaça d’on sortia el camí de Bellpuig, que en depenia una capella dedicada a Sant Pere i Sant Pau al camí de les Borges Blanques, etc.; els conreus eren, entre d’altres, sembrats, vinya, codonyers, figueres, pomeres, pereres, nogueres, magraners i ametllers.
Durant la guerra contra Joan II el mestre de Calatrava, al servei del monarca, s’apoderà de Bell-lloc en 1462-81, i com a poble de contribució hagué de col·laborar després a la lluita contra la invasió del Pallars per part de Lluís XI de França. Vers el 1525 la població rebé el privilegi de regir-se comunalment segons el fur de Lleida, amb un consell general i quatre paers, però les qüestions de regatges eren administrades des de la Prohomenia de Segrià i Fontanet. Després de la guerra dels Segadors, i com altres poblacions veïnes, Bell-lloc restà abandonat del tot i erm, i encara hi romania el 1665, tot i que els paers de Lleida nomenaven batlles (com Francesc Maurici el 1686) per regular conreus i terres. A l’inici del segle XVIII ja havien retornat alguns dels seus habitants que s’havien refugiat a Lleida, part dels quals es dedicaven a la cria del cuc de seda (1703). Des del 1719 formà ajuntament independent de Lleida, dins el corregiment de la ciutat, però l’església continuava depenent de la parròquia lleidatana de Sant Joan, i els habitants intentaren encara uns quants anys de no perdre la condició de poble de contribució de Lleida (encara el 1745 establiren un acord amb l’ajuntament de la ciutat que atorgava al poble antigues prerrogatives, com el dret de pontatge).
La política agrària del baró de Maials, sobretot l’extensió de l’olivera, beneficià el poble, que d’altra banda sofrí fortes imposicions de les tropes napoleòniques en la guerra del Francès (1810-14) i també les conseqüències de la primera guerra Carlina.