Situació i presentació
El terme de Bellmunt d’Urgell, de 5,11 km2 d’extensió, és situat a la plana regada pel canal d’Urgell (Sèquia Primera i Sèquia Petita), entre els municipis de Bellcaire d’Urgell a ponent, Montgai a tramuntana i Penelles a llevant i a migdia. El territori és accidentat per petites elevacions que formen la serra de Bellmunt (379 m), límit meridional de la ribera del Sió.
El terme comprèn el poble de Bellmunt d’Urgell, cap de municipi, i algunes partides com la Coma de l’Orella, les Gorgues, la Mallola, les Torretes, les Roques i els Tossals. Carretera locals enllacen el poble amb els de Bellcaire d’Urgell, Montgai i Castellserà per Penelles, i amb la C-53, de Vilagrassa a Balaguer.
La població i l’economia
A la fi del segle XI tenia 7 focs i el 1718 hi havia 50 h. La població augmentà considerablement al llarg del segle XVII i, sobretot, al XIX (483 h el 1860), tot i que encara ho feu posteriorment (519 h el 1900). A partir del 1930 s’acusà una minva progressiva (443 h aquest any, 301 h el 1960, 248 h el 1970, 225 h el 1981). El nombre d’habitants s’estabilitzà posteriorment i fins i tot augmentà lleugerament. El 1991 hom censà 237 h, 230 el 1999 i 228 h el 2005.
L’economia del terme és bàsicament agrària. Els principals conreus són els cerealícoles (ordi, blat de moro i blat), la fruita dolça (sobretot pomeres) i el farratge; hi ha també algunes hectàrees d’ametllers i oliveres. La ramaderia se centra en la cria de bestiar porcí i d’aviram.
El poble de Bellmunt d’Urgell
El poble de Bellmunt d’Urgell (379 m) és al cim de la serra de Bellmunt, en un lloc dominant de la plana d’Urgell. Conserva encara el seu caràcter medieval i al carrer major es mantenen cases amb portals adovellats. Les cases noves s’han construït sobretot vora el camí de Penelles i la carretera que enllaça amb la C-53.
L’església parroquial és dedicada a sant Josep, i respon probablement, a l’origen, a una edificació d’esquema tipificat durant la baixa edat mitjana. Ara bé, no es tenen dades certes a l’entorn del seu procés de realització que, en tot cas, presenta diferents etapes constructives. Aquestes es fan manifestes a la façana, en la qual es pot assenyalar la ruptura amb un primer projecte, que seria reformat per tal d’emmarcar novament l’accés i cloure les parts altes de l’edifici, en especial amb la torre campanar. Aquesta església, anomenada antigament de Sant Salvador, té una nau única amb quatre capelles laterals, i encara un cor aixecat en els seus peus. El parament de l’obra és de carreus, disposat amb certa regularitat. Amb tot, queda marcada la transició al campanar de planta quadrada. La portalada, de factura classicitzant, es compon a partir d’un arc de mig punt, mentre que el buit és flanquejat per dues columnes estriades i aixecades per un basament. Aquestes donen relleu a l’accés i són suport d’una estructura amb arquitrau, acabada als extrems amb sengles elements decoratius que enquadren la fornícula, avui sense imatge. El conjunt de la portada a què es fa referència, de tipologia a la romana, podria justificar el fet que s’hagi pensat en una obra datable al segle XVI i en una façana de trets classicitzants. Malgrat això, podríem matisar l’afirmació ja que aquesta part de l’església no exemplifica una concepció estilística unitària. Així, cal remarcar la presència d’una rosassa de petites dimensions que no s’acorda amb l’obertura d’ingrés. La torre campanar s’aixeca al costat esquerre de la façana, per sobre del voladís de la teulada.
El poble celebra la festa major el penúltim diumenge d’agost, en honor de sant Bartomeu. La festa del Roser se celebra el segon diumenge de maig.
La història
El lloc estratègic de Bellmunt, magnífic balcó de l’Urgell, fou conquerit durant els anys dels comtats d’Ermengol IV, d’Ermengol V i d’Ermengol VI, però anteriorment a la presa de Balaguer, ja que sense la seva possessió hauria estat força difícil de conquerir la que esdevindria capital del comtat. Prop de l’església de Bellmunt hi hagué una gran torre de vigilància, que fou enderrocada al segle XIX. El 1318 l’abat Copons de Poblet adquirí de Pere de Requesens el castell i el lloc de Bellmunt; encara el 1381 feia, l’abat pobletà, noves adquisicions a Bellmunt. La jurisdicció civil i criminal del lloc fins el 1414 pertanyé als comtes d’Urgell i el dit any fou adquirida per l’abat Mengucho de Poblet, de Ferran el d’Antequera. Bellmunt pertanyé a la vegueria de Lleida i després al seu corregiment. Després de l’any 1836 formà part del partit judicial de Balaguer.