La canonja, que seguia la regla de sant Agustí, nasqué de la fusió de dues comunitats. La primera, reunida entorn de l’ermità Joan d’Organyà al Montmalet (Vilanova de les Avellanes), fou erigida el 1166 en comunitat premonstratenca gràcies a l’ajuda del comte Ermengol VII d’Urgell i Dolça d’Urgell. La segona fou establerta a l’indret de l’actual canonja, sota la protecció del noble Guillem d’Anglesola, i el 1166 l’abat premonstratenc de Casadieu, a Occitània, l’erigí en abadia filial seva. Aquesta fusió tingué lloc el 1180, en morir Joan d’Organyà. Gràcies al comte d’Urgell, Bellpuig es convertí aviat en gran propietària de terres i pobles de veïnatge. De Bellpuig sortiren la resta de cases premonstratenques catalanes: Bonrepòs, Sant Nicolau de l’Hospitalet (o de Fondarella) i Bellpuig (o Santa Maria d’Artà), a Mallorca.
A mitjan segle XVIII els seus canonges, i després abats successius, Daniel Finestres (mort el 1744), Jaume Caresmar (mort el 1791), Jaume Pasqual (mort el 1804) i Josep Martí (mort el 1806) iniciaren un moviment d’erudició historicoeclesiàstica, influïts pel corrent historicista francès i pels projectes de corpora documentals de les acadèmies erudites, moviment que malauradament no tingué continuïtat. L’aplec de documents sobre esglésies i monestirs catalans, conservat gairebé sencer en còpies manuscrites, forma una sèrie impressionant de volums. La fidelitat en les transcripcions en fa encara actualment una font històrica de primera qualitat. La influència de l’escola de Bellpuig arribà als erudits de Madrid, que s’aprofitaren de les seves investigacions i els seus documents. Fou a la Universitat de Cervera, sobretot, i també als monestirs de Poblet i de Montserrat, on desvetllaren un cert nombre d’erudits historiadors. També, a Barcelona, Antoni de Campmany utilitzà les directrius històriques dels premonstratencs de Bellpuig.
Claustre del monestir de Bellpuig de les Avellanes (Os de Balaguer)
© C.I.C. - Moià
Un cop extingit el monestir el 1835, l’edifici tingué altres finalitats. Entre el 1883 i el 1889 fou convertit en Trapa, branca reformada del Cister. Posteriorment, el convent fou adquirit pel banquer Agustí Santesmasses, que vengué el 1894 els sarcòfags dels comtes d’Urgell, Ermengol VII i la seva muller Dolça, Ermengol X i del vescomte Àlvar de Cabrera, que resten al museu The Cloisters de Nova York. Les despulles dels comtes foren enterrades a l’església de Vilanova de la Sal i retornades a Bellpuig el 1967, en simples sarcòfags de pedra. Des del 1910 Bellpuig és seminari i noviciat dels germans maristes..
Capçalera de l’església de l’abadia premostratenca de Bellpuig de les Avellanes
© Fototeca.cat
El monestir és en bona part una construcció (o reconstrucció) del segle XX. El claustre romànic és de l’època fundacional (s. XII); és format per arcs de mig punt que descansen sobre parelles de columnes amb capitells llisos o pobrament treballats. L’església, de planta de creu llatina, és d’època gòtica. Fou iniciada al començament del segle XIV, i la mort del seu impulsor, el comte Ermengol d’Urgell, féu que quedés inacabada, amb una nau sensiblement escurçada que fa la impressió d’un ampli creuer, en el qual s’obrien l’absis central i quatre absidioles de planta rectangular. La coberta dels absis i del transsepte és amb volta de creueria, mentre que la planta original de la nau és coberta amb fusteria. Al braç N del creuer s’obre un portal gòtic. A l’interior s’instal·laren els nous sarcòfags dels comtes d’Urgell, amb les seves despulles. El conjunt és d’una gran simplicitat, defugint gairebé sistemàticament tot plantejament ornamental. Els treballs escultòrics quedaren reduïts a la portada i als capitells del claustre. També són d’època gòtica la sala capitular i el dormitori dels monjos.
El 1999 s’hi iniciaren les obres per a la restauració del conjunt arquitectònic, i el 2002 la comunitat marista presentà les noves instal·lacions de l’hostatgeria.