i Bellpuig | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Bellpuig

Sumari de l’article

Forma històrica deBellpuig d’Urgell
Carrer porxat de Bellpuig
© Fototeca.cat
Municipi de l’Urgell, a la plana regada pel canal d’Urgell.
Població: 
4.940 h
[2009]
Extensió: 
35 km2

Situació i presentació

S'estén pel pla de Ponent, a la plana regada pel canal d’Urgell. Limita amb els municipis de Barbens (N), Ivars d’Urgell, Castellnou de Seana i Vilanova de Bellpuig (W), pertanyents a la comarca del Pla d’Urgell, Belianes (S) i Anglesola, Preixana i Vilagrassa (E), amb els quals forma una unitat estructural.

El territori és lleugerament ondulat i inclinat vers ponent seguint el suau pendent de tot el pla vers el Segre. El sòl és terciari, de roques sedimentàries argiloses i margoses, al descobert als costers dels turons i als talls de marges. Diverses rieres solquen el terme, les quals, a la zona regada, drenen les aigües procedents del canal d’Urgell. La més important és la riera del Corb o de Sant Julià, dita el Reguer, que passa pel S de la vila i que ja abans d’endegar el canal duia aigua gairebé constant; prop del terme de Castellnou rep per l’esquerra la riera de Comellars i més enllà desguassa al riu Corb prop de Golmés. El llit sec del riu Corb toca el terme per la banda de migdia de la vila i, al N, la riera de la Coma (que neix a Montperler) passa vora Seana per morir a la zona endorreica de Vila-sana, abans del clot del Conill.

Els vessants de les rieres de la Coma i del Corb són separats per la faixa de turons dita emfàticament la serra del Coscollar i al S de la vila una partida és anomenada Serra Mitjana malgrat que la corba de nivell màxima coincideix amb el traçat del canal. El canal d’Urgell travessa el terme per la banda de migdia i assenyala la frontera entre el secà i el regadiu.

El terme comprèn la vila de Bellpuig, cap de municipi, i el raval de Seana. Una xarxa radial d’antics camins convertits en carreteres comunica Bellpuig amb els pobles veïns. Travessa el terme de llevant a ponent l’autovia A-2, de Barcelona a Lleida i a Madrid. Paral·lelament a aquesta discorre la via del ferrocarril Barcelona-Lleida, que té estació en aquest municipi.

La població i l’economia

La població (bellputxencs) es duplicà entre els segles XVI i XVIII (91 focs el 1553 —unes 410 persones—, 470 h el 1718 i 1.090 el 1787). Des de la construcció del canal d’Urgell la comarca fou capaç de donar feina a molts jornalers procedents de la Segarra, el Solsonès i el Segre Mitjà, que a la fi s’hi quedaren (així, els 1.684 h del 1860 havien passat a 2.374 el 1900). La primera meitat del segle XX conegué un corrent emigratori vers Barcelona fins acabada la Guerra Civil de 1936-39, però els censos anaren augmentant (2.709 h el 1920 i 3.100 el 1936). Després s’estabilitzà fins els anys seixanta. Aleshores, amb la represa econòmica i la mecanització del camp, molts joves partiren de nou cap a la gran ciutat, però el fenomen (no tan espectacular com en els pobles petits) es veié compensat per immigració de dins i de fora de Catalunya, que ja era un fet des dels primers decennis del segle fins als anys setanta (3.137 h el 1950, 3.558 el 1970). Amb aquestes compensacions, el creixement dels darrers anys del segle XX fou continuat (3.684 h el 1981, 3.916 el 1991 i 4.110 el 2001). L’any 2005 s’arribà a 4.376 h.

L’economia ha estat de sempre basada en la terra; primer fou una agricultura de subsistència limitada per l’absència d’un mercat important i l’escassa circulació monetària. Al llarg de la primera meitat del segle XX augmentà el nivell de vida amb la diversificació econòmica dirigida sobretot vers la transformació de productes del camp. Des de mitjan segle, amb alts i baixos, s’afermà el sector industrial i posteriorment sorgí amb més força el sector de serveis, especialment el comerç.

L’agricultura de Bellpuig, de caràcter extensiu, en conjunt té un alt rendiment per la qualitat de la terra i la mecanització del camp. Per a millorar el rendiment dels regadius es van construir per tot el terme, formant part de la xarxa de séquies, bassals de dipòsit (pantans) que acumulen l’aigua a la nit per no haver de regar fora de les hores de sol. Els conreus més importants són els cereals (ordi, blat de moro, blat), els farratges (alfals), la fruita dolça (pomeres), la fruita seca (ametllers) i les oliveres. Entre els cereals de reg destaca el panís i entre els de secà, l’ordi. Hom destaca la Cooperativa del Camp (1943). La ramaderia és un altre puntal del sector primari. El règim principal és l’estabulació de ramats en granges per compte d’altri, generalment grans cooperatives, sobretot en el cas de l’avicultura. També cal esmentar la cria de bestiar porcí.

La indústria sorgida al segle XX es basà inicialment en la transformació dels productes agrícoles; molins d’oli, de pinso, farineres, destil·leries d’alcohol, fàbriques de confits i dolços, de sulfurs, de galetes i de pasta de sopa. Els turons argilosos afavoriren la instal·lació de quatre teuleries. Des de la dècada de 1960 hi hagué una tendència remarcable a la concentració, a l’ampliació d’empreses i a l’aparició de factories de gran producció. Entre aquestes destacaven les plantes industrials de prefabricats per a la construcció, de bigues i de tubs de formigó. Arran de la primera crisi del petroli, l’any 1973, algunes d’aquestes indústries desaparegueren. La revifalla de la segona meitat de la dècada de 1980 es va notar certament en una població com aquesta, sobretot perquè gaudeix de bones vies de comunicació i per la situació en un eix de forta industrialització, com és l’autovia A-2.

Modernament, dins el teixit industrial del terme destaquen les fàbriques de dolços Viuda Pifarrer i Indústries Sol, les teuleries i les bòbiles, la pedrera extractora d’arena i grava, la foneria d’alumini, la indústria de derivats del porc, les serralleries, la farinera, una empresa de plàstics i una de llavors.

Hom celebra mercat setmanal a la vila tots els dimarts. Però un dels màxims exponents del sector comercial fou la creació a l’any 1969 de la Llotja Avícola i Ramadera. La Llotja abastava inicialment les comarques de Ponent, i actualment abasta totes les comarques de Catalunya i part de l’Aragó. La Llotja estableix els preus orientadors i oficials amb què es puguin regir les operacions pròpies dels diferents sectors. Les sessions de llotja es realitzen sense mostra efectiva del gènere i amb la concurrència en taules rodones dels representants dels diferents apartats que intervenen en la producció, la manipulació i la comercialització en les activitats avícola i ramadera. La iniciativa de la seva creació va partir de diferents comerciants del ram, que van promoure davant l’ajuntament de la vila la creació de la Junta de Foment de Mercats i van constituir la comissió de Fires i Mercats a fi de donar protecció institucional a les activitats de llotja. El primer dia de reunió va ser el 14 de juliol de 1969 a l’Hostal Bellpuig. El mes de maig del 1971 es formà oficialment la nova taula de cotització del subsector dels ous. El mes de desembre del mateix any la llotja quedà inscrita en el Registre Especial de Mercats d’Origen del Ministeri d’Agricultura. L’any 1981 la Comissió Gestora de la Llotja acordà crear una nova taula de cotització: la del sector del conill. L’any 1985 quedaren aprovats uns nous estatuts condicionats a la regulació establerta en els mercats d’origen pel Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Finalment, el 1988 l’ajuntament de Bellpuig, que des d’un principi havia adoptat la llotja com a organisme municipal, va crear el Patronat Municipal de Tutela i Promoció de la llotja. Avui les sessions continuen fent-se al mateix lloc, els dimarts de cada setmana.

Les sessions es fan setmanalment a l’Hostal Bellpuig i els membres de cada sector, representants de tots els processos de l’activitat, es reuneixen en taules de sector, amb un moderador aliè als processos esmentats i sota un reglament propi de la llotja. Els components de les taules de sector formen un comitè consultiu de cada sector, que valora la situació de mercat i estableix uns preus per acord majoritari, després de la corresponent votació. Si no hi ha aquest acord, és el president de taula qui fixa els preus amb absoluta imparcialitat. Els preus obtinguts regeixen per tota l’àrea d’influència durant la setmana i són orientatius per a la resta de l’estat.

Quant a serveis sanitaris, el terme disposa d’un centre d’assistència primària (CAP). Pel que fa a l’ensenyament, l’oferta bàsica es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i cicles formatius. Cal esmentar també l’Escola Municipal de Música de Bellpuig.

La presència del circuit permanent de motocròs de Montperler, a la partida de Coscollar i la possibilitat de practicar esports aeris (ala delta i parapent) són factors que atrauen un bon nombre de visitants.

La vila de Bellpuig

Estructura urbana

La vila de Bellpuig (4.214 h el 2005) s’alça a 308 m d’altitud, al sector central del terme, a l’extrem de ponent de la serra del Coscollar, que fa aquí una bifurcació i ha definit tradicionalment l’aspecte aturonat del paisatge urbà. En el turó més alt, on ara s’alça el castell, es formà des del segle XI el nucli primitiu, a redós d’una fortificació que formava part del conjunt defensiu fronterer que defensava aquestes terres de les escomeses dels àrabs, fortalesa que esdevingué el castell central de la baronia de Bellpuig. Aquest es construí ja al segle XII i al seu voltant un grup de cases formaren una vila closa que aprofitaven els murs exteriors com a defensa i protecció; hom entrava al recinte per diversos portals.

Al segle XIII la població havia augmentat sensiblement i l’espai primitiu era insuficient. L’ampliació del recinte tancat sembla que fou obra del segle XIV i arribava fins al N de les cases de la plaça de Sant Roc, que encara mantenen la curvatura defensiva característica, i es feren noves cases fora del recinte formant una nova avançada. Al llarg del segle XVI, quan la vila conegué una de les seves etapes més pròsperes, el creixement esdevingué espectacular; es construí l’església parroquial en un tossal immediat a la muralla, la casa dels consellers, l’hospital de Sant Josep i la capella de Sant Roc (a la plaça d’aquest nom), i el monestir franciscà (per iniciativa dels Cardona), on s’instal·là el mausoleu. També per iniciativa dels ducs s’eixamplà de nou el recinte i es feren avançar les muralles fins al carrer de Ramon i Cajal, dit encara popularment de Foramur. Donaven accés a la vila quatre portals: el de Lleida, el de la Font (al camí de Belianes i del monestir de Sant Bartomeu), el de Verdú i el de Sant Antoni (camí de Tàrrega), els quals foren enderrocats al segle XIX excepte el de Lleida, que ho fou al segle XX; a cadascun hi havia una capelleta.

Ja als segles XVIII i XIX el poble adoptà la configuració actual: les muralles foren enderrocades a poc a poc i s’obriren nous carrers: el de les Boniques, el de les Fermoses, el de Sant Josep, el de les Eres i el de la Bassa i el Raval de Preixana. El segle XX ha vist sorgir el barri de l’Estació del ferrocarril, a 1 km de la població. El llarg camí que menava a l’estació és la gran avinguda de Catalunya, eix d’un important eixample. Paral·lelament a la línia fèrria discorre l’autovia A-2. Altres sectors que han crescut els darrers anys del segle XX són l’anomenat Poble Sec, a llevant, i el de l’antiga carretera de Barbens, avui avinguda d’Urgell, amb l’institut de batxillerat com a edifici emblemàtic a ponent. La plaça de Ramon Folc, dita popularment el Parc, al NW de la vila, va ser urbanitzada durant la dècada de 1970, aprofitant els arbres plantats els anys trenta, i el 1972 s’hi erigí un monument a la sardana perquè aquell any la vila fou proclamada pubilla de la sardana.

El centre de la vila és la plaça de Sant Roc, parcialment porticada. Seguint pel carrer del Castell s’arriba a la plaça del Castell, ben urbanitzada, al peu del que resta de l’antiga fortalesa. El castell de Bellpuig, esmentat ja el 1079, fou condicionat al segle XII com a residència permanent dels barons de Bellpuig; fou renovat a la fi de la guerra contra Joan II (1472) i s’hi feren obres de fortificació a la guerra de Successió (1708). Resta avui el cos baix de fàbrica de grans carreus escairats, coronats per finestrals grans i petits, de ritme altern irregular, amb reixa i flor de lis de forja. Sobre les grans i pesades voltes de pedra d’aquest cos baix als anys cinquanta hi construïren les escoles públiques.

Vora l’antic portal de Sant Antoni hi havia el pou de gel i, a la banda esquerra de l’anomenat carrer del Pou, en el seu tram porticat, hi ha l’antiga Casa dels Consellers (iniciada el 1581) amb una porta renaixentista (la llinda té una inscripció al·lusiva). Prop d’aquest indret i fent costat amb l’actual casa de la vila hi ha la gran escalinata de la fi del segle XVIII que duu a l’església parroquial, feta per salvar el desnivell del tossal de Montessor, dividida en trams per murs de pedra a la dreta i a l’esquerra alternativament.

L’església parroquial de Sant Nicolau (segona meitat del segle XVI) té una nau única, capelles laterals comunicades, volta de creueria composta i campanar de torre poligonal de sis cares; els arcs torals i formers són de mig punt i els contraforts resten dissimulats per les capelles laterals. La portada, renaixentista, té els elements disposats a la manera del famós mausoleu de Ramon Folc de Cardona-Anglesola, i fou realitzada per Giovanni-Merliano da Nola a Itàlia. El mausoleu fou traslladat al seu interior el 1841, quan la desamortització havia fet abandonar el convent de Sant Bartomeu. La seva estructura general (10,90 m × 5,50 m) és la d’un arc de triomf clàssic, en la qual se simbolitza la victòria humana sobre la mort a partir de la fama assolida (en aquest cas) per les facetes de la personalitat del Cardona (home de mar, capità vencedor i cristià). La base representa la presa de la base islàmica de Mers-el-Kébir i a ambdós costats hi ha inscripcions en llatí d’amor i fidelitat de l’esposa (té interès la perspectiva aèria dels vaixells en ordre de batalla a la badia). El primer nivell és centrat pel sarcòfag amb l’estàtua jacent del duc i és ornat amb elements simbòlics de la fase humana i temporal de l’heroi; els atlants i les cariàtides representen la pobresa i la riquesa, el dolor i la reflexió, la vida i la mort, mentre que els fusts de les pilastres adossades són plens de trofeus. El segon nivell representa la glòria assolida pel guerrer; al timpà, sota l’arcosoli, hi ha una representació de la Pietat, i, als carcanyols, els símbols del bon govern i de la religiositat. L’escut d’armes presideix la clau de l’arc. El fris superior representa la darrera batalla important del duc, la lliurada contra Venècia, que havia traït la Lliga Santa. L’àtic, amb la Madonna i els àngels, dona a tot el conjunt el sentit de la glòria cristiana. La qualitat dels elements figuratius i ornamentals que són superposats als elements de definició arquitectònica fan que aquest conjunt sigui una de les millors obres renaixentistes existents a Catalunya.

El 1969, en fer obres per a la calefacció de la parròquia, es descobrí una sitja subterrània amb plats de ceràmica antics, algunes casulles i peces litúrgiques de roba, petits crucifixos i un diari del 1915. La troballa no fou valorada fins el 1972, quan hom reobrí la sitja, i actualment hi ha a la casa de la vila una mostra de ceràmica esperant l’organització d’un museu local. Aquests plats, catalans i aragonesos, dels segles XVI-XIX, responen al costum de no fer servir o llençar els plats utilitzats a les cases per a la unció dels malalts (es consideraven quelcom de sagrat que calia no profanar).

El convent de Sant Bartomeu, de franciscans, és un dels monuments arquitectònics més importants de Bellpuig i s’alça als afores de la vila, en direcció a migdia.

La cultura i el folklore

La vida cultural i social de la vila és dinamitzada per diverses entitats i associacions de caràcter cultural i esportiu. Entre els actes esportius duts a terme cal destacar el Campionat de Catalunya de 80 cc, el Campionat d’Espanya de 250 cc, el Campionat del Món de 125 cc, el Campionat d’Autonomies, i el Mundial de World Cup-Trial de Campions. Tots tenen lloc al circuit de motocròs de Montperler.

Pel que fa als equipaments culturals, hom disposa de l’Arxiu Municipal de Bellpuig, que conté documents dels segles XIV-XX.

Bellpuig celebra un bon nombre de festes i d’activitats al llarg de l’any, entre les quals destaca la festa de la Mare de Déu dels Dolors, l’antevigília del Diumenge de Rams, que es desenvolupa amb un protocol estricte, relíquia d’antigues celebracions religioses avui perdudes. Els eixos centrals de la Festa dels Dolors són: la missa Concelebrada, la Funció en honor a la verge (rosari i cant dels goigs) i la Magna Processó Penitencial. Altres festes són la de Sant Isidre (15 de maig), Sant Joan (23 de juny) i Sant Antoni de la Sitja (18 de febrer). La festa major de Bellpuig s’escau el segon cap de setmana de setembre; és la festa del Sant Crist de Bormio perquè l’antiga imatge procedia d’aquesta localitat llombarda. El 15 d’abril se celebra una cantada de caramelles. Per Nadal es fan els tradicionals Pastorets. Des del 1988, pel novembre, se celebra la Setmana Agrària, cicle de conferències sobre agricultura. Des del 1991 es fa el Premi Valeri Serra, pel dissabte anterior al Dissabte Sant, que convoca els estudiosos de la cultura popular, en homenatge al folklorista Valeri Serra i Boldú (1875-1938).

Altres indrets del terme

El municipi comprèn l’antic terme i actual barri de Seana i les restes d’època romana trobades prop de la masia de Can Simó, just al lloc on es trobava l’antic poble de Seana.

La història

L’evolució històrica del terme s’inicià amb la cessió per part dels comtes de Barcelona (ja abans del 1079) d’un ample territori a ponent de Tàrrega, però la baronia de Bellpuig no es configura fins el 1139, quan el seu descendent Berenguer Arnau veié confirmada l’anterior donació i concretada la seva jurisdicció com a titular d’una baronia que havia de comprendre els llocs de Bellpuig, Sant Martí de Riucorb, Vilanova de Bellpuig, Seana, Castellnou de Seana, Golmés i les quadres de Montperler i els Eixaders; encara al segle XV s’hi agregaren Vila-sana, Linyola, la Cendrosa i els castells o partides de Bellestar i Almassor (dels termes actuals de Penelles i d’Ivars d’Urgell). Els Anglesola foren importants senyors en la contrada (el mateix Berenguer Arnau era ja senyor de Verdú) i llurs dominis s’incrementaren per la seva valuosa participació en la conquesta definitiva de la Catalunya Nova. Les pretensions dels senyors de Bellpuig sobre pobles del comtat d’Urgell feren aixecar amenaces d’excomunió des de Roma, però posteriorment intervingueren (Guillem I d’Anglesola) en la creació de la comanda templera de Barbens (1161) i el 1224 Guillem (II) i Sibil·la de Cardona fundaren el priorat de Sant Nicolau al terme de Fondarella.

El 1386, en morir Ramon d’Anglesola, senyor de Bellpuig i vescomte de Vilamut, sense descendència, heretà la baronia la seva germana Beatriu, vídua d’Hug (I) vescomte de Cardona i mare d’Hug (II) de Cardona-Anglesola, primer comte de Cardona i baró de Bellpuig. Des d’aleshores, amb un dels seus fills, Hug (III), una branca dels Cardona, cognominats Cardona-Anglesola, fou titular de la baronia. Un dels membres més destacats d’aquest llinatge fou Ramon Folc (III) de Cardona-Anglesola i Requesens, nascut el 1467 a Bellpuig, que des de petit governà els seus dominis i al servei com a militar de Ferran II feu victorioses campanyes al N d’Àfrica i a Itàlia; fou virrei de Sicília (1507) i de Nàpols (1509) i com a capità general de la Santa Lliga (1511) esdevingué un àrbitre de la política italiana. Mort a Nàpols el 1522 (ja duc de Somma des del 1502 i comte de Palamós per matrimoni), la seva vídua Elisabet de Requesens encomanà una sepultura digna a Giovanni Merliano da Nola, dins el més pur estil renaixentista, en marbre de Carrara, que després fou portada (per peces i per mar i terra) a Bellpuig, on el cos del Cardona fou inhumat el 1531 (inicialment al convent franciscà).

El fill de l’anterior, Ferran de Cardona-Anglesola i de Requesens, fou almirall de Nàpols i es casà amb Beatriz Fernández de Córdoba-Figueroa, neta del Gran Capità. Llur vida transcorregué entre Barcelona (on exerciren un important mecenatge cultural) i Itàlia, amb breus estades a Bellpuig. Llur fill Antoni fou, a més dels títols rebuts, el primer duc de Sessa, títol que sempre empraren des d’aleshores els senyors de Bellpuig. Llurs descendents es cognominaren (per aliança) Cardona-Fernández de Córdoba i tingueren importants funcions polítiques (Francesc fou lloctinent general de Catalunya en 1669-73) i continuaren emparentant amb l’alta noblesa castellana. Des del segle XVI els seus sojorns a la vila escassejaren i des del XVII visqueren pràcticament a la cort de Castella. El títol passà als Ossorio de Moscoso, ducs d’Altamira (1768) i la senyoria es mantingué fins a la fi de l’Antic Règim.

Col·laboració: 
PBA
Llegir més...