Situació i presentació
A l’antic terme de Bellver de Cerdanya, d’una extensió de 64,3 km2, li foren incorporats al gener del 1962 els municipis propers d’Éller (9,8 km2) i Talltendre (22,9 km2), amb els agregats respectius de Cortàs i Ordèn, i al febrer del 1973 el de Riu de Pendís (12 km2), amb l’antic poble de Canals, per la qual cosa l’extensió total del municipi va arribar a ser de 109 km2, el més gran de la Baixa Cerdanya. Tanmateix, a l’agost del 1997 la Generalitat de Catalunya va aprovar la segregació de l’antic terme de Riu de Pendís, que passà a formar el nou municipi anomenat Riu de Cerdanya i el municipi de Bellver quedà amb 98,14 km2.
El terme de Bellver és situat al centre de la subcomarca de la Batllia, avui gairebé del tot integrada dins el municipi (excepte Prullans i Riu de Cerdanya). A migdia, el municipi arriba fins a la serralada de Cadí, i el límit passa pel turó de Pratagre (2.012 m) i el coll de Pendís (1.780 m), fita de l’antic camí del Berguedà a la Cerdanya, obert entre el tossal anterior i la roca de la Moixa (2.050 m), a ponent de la qual s’obre el coll de Pradell o de la Moixa; la serralada es continua amb la serra de la Muga o de Molnell (2.202 i 2.409 m) i el coll de Tancalaporta (2.325 m). Aquest termenal separa Bellver dels municipis berguedans de Bagà, Guardiola de Berguedà i Gisclareny. Al NW, el municipi confronta amb Lles i Prullans per les muntanyes del Puig Pelat de Talltendre (2.235 m) i per una llarga llenca del vessant de ponent de la serra de Calm Colomer sobre la vall del riu de la Llosa. L’extrem de més a tramuntana d’aquesta llenca arriba fins a l’estany de Calm Colomer i al Bony Manyer (2.788 m), prop de la ratlla fronterera amb França. Al N d’Éller, el municipi confronta amb Meranges (roc de Creuetes, 2.000 m, i serra de Calm Colomer, amb la Carabassa, 2.737 m), i vers migdia, pel termenal de llevant, amb Isòvol, Prats i Sansor i Riu de Cerdanya. A ponent, a l’esquerra del Segre, termeneja amb Montellà i Martinet, i també Prullans (el termenal amb el qual en una bona part és el Segre).
El territori de Bellver és a la conca alta del Segre i s’estén a banda i banda del riu, que drena el terme juntament amb els seus afluents: a l’esquerra, el torrent de l’Ingla o de Santa Maria i els torrents de Pi, de Ridolaina, de la Fou i de la Pedra; i, a la dreta, el torrent del Cap (o de l’Ull) de Bou, el de la Quera i el Riu Duran, amb el seu afluent el torrent del Llevador. Una bona part del S del terme és integrada dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró
A més de la vila de Bellver i dels pobles, antics caps de municipi, ja citats d’Éller i Talltendre, el municipi comprèn els nuclis de Baltarga, Bor, Pi, i Riu de Santa Maria, els llogarets i caseries de Coborriu de Bellver, Cortàs, Nas, Olià, Ordèn, Pedra, Sant Martí dels Castells, Santa Eugènia de Nerellà, Santa Magdalena de Talló, Talló, Vilella i Beders i els antics llocs i despoblats de Cortariu, Nèfol i d’Anes.
Travessa el terme la carretera N-260, de Puigcerdà cap a la Seu d’Urgell. Una carretera local, per Baltarga i Prats, duu a Alp i enllaça, prop de Baltarga, amb la comarcal que porta a l’entrada del túnel del Cadí i també, vers llevant, a Alp per Riu, Urús i Das. De Baltarga es pot enllaçar directament amb la N-260 per un pont. Hi ha un tram de camins veïnals que comuniquen la vila amb els pobles del pla, i les pistes de muntanya s’enfilen als poblets de la baga sota Cadí i a la solana pels vessants de la muntanya de Talltendre.
La població
El 1365 a la vila de Bellver hi havia 129 focs, que es reduïren dràsticament a la fi de l’edat mitjana i als primers anys de l’edat moderna (58 h el 1553). Al segle XVIII, la població (bellverencs), que ja s’havia refet una mica (995 h el 1718), es reduí altre cop. No va ser fins poc abans de mitjan segle XIX que s’inicià una clara recuperació, que amb alguna breu oscil·lació, es mantingué fins els anys setanta del segle XX: el 1842 hi havia 641 h, 2.012 h el 1857, 1.617 h el 1887, 1.524 h el 1920, 1.433 h el 1940, 1.555 h el 1960 i 1.732 h el 1970. D’aleshores ençà hi ha hagut una recessió gradual fins a finals de segle, amb 1.708 h el 1981, 1.549 h el 1991 i 1.535 h el 1996. Des de començament del segle XXI la població augmenta: 1.614 el 2001 i 1.809 el 2005.
L’economia
El sector primari ha mantingut una certa importància al llarg del temps. Pel que fa a l’agricultura, les pastures permanents s’estenen per la major part de la superfície agrària útil. En les terres conreades destaca el regadiu i els conreus principals són els cereals (sobretot blat, ordi, civada), el farratge, les patates, els llegums, l’horta i els fruiters. La ramaderia és, però, l’activitat econòmica més important del sector, dedicada principalment a la cria de bestiar boví, porcí, oví, i amb menor nombre de caps es crien cavalls, cabres i conills. La llet és recollida per la Cooperativa Lletera del Cadí de la Seu, amb la qual es va fusionar una cooperativa que hi havia a Bellver. Al Segre hi ha pesca de truites, que són un dels plats típics de muntanya. El terreny forestal ocupa una part important del municipi. Al subsol hi ha jaciments de minerals. A Santa Eugènia de Nerellà hi ha un petit aflorament de lignit, avui sense explotació, i al Segre hom fa extracció d’àrids.
La indústria és poc rellevant al municipi. És representada sobretot pel ram de la fusta, els tallers mecànics i pel ram de l’alimentació. És força notable la producció de la farinera del molí de Bellver, que ja existia en època medieval, situat vora el Segre sota la vila. Quant a la producció d’aliments de forma artesanal, l’elaboració d’embotits i conserves ha aconseguit una acreditada fama. Al municipi hi ha també artesans de la fusta i el ferro. El ram de la construcció s’ha desenvolupat en les dues últimes dècades del segle XX, afavorida per l’impuls de les segones residències i per la construcció del túnel del Cadí, que comportà l’arribada a la vila d’un gran nombre de treballadors de la construcció, la qual cosa donà força vida al comerç i els serveis.
El sector terciari ha esdevingut el més important de l’economia del terme. Les necessitats de la vila i dels seus voltants són cobertes per un actiu i variat comerç i tota mena de serveis, centrats al carrer de Sant Roc i a la plaça del Portal. Bellver celebra un mercat setmanal que acull una bona part de la gent de la rodalia, i al llarg de l’any hi ha diverses fires. Destaca la Fira de Sant Llorenç, a l’agost, amb un mercat de productes alimentaris artesans dels Pirineus i a l’octubre la tradicional Fira Ramadera, amb un concurs de bestiar, on té gran importància el bestiar boví. A l’agost es fa també un Saló d’Antiquaris i Brocanters i al desembre la fira Pirineu Esport.
Els serveis de què disposa el municipi garanteixen bona part de les necessitats bàsiques de la seva població, tant pel que fa a l’assistència mèdica (destaca la Residència Sant Roc), com a l’ensenyament. En l’aspecte eclesiàstic, Bellver és cap de l’arxiprestat de la Batllia i del Baridà, dins la diòcesi d’Urgell.
A Bellver hi ha tradició d’estiueig, que ha ampliat les seves expectatives gràcies a l’obertura del túnel del Cadí. La capella de Sant Roc ha estat restaurada i habilitada com a oficina d’informació turística, i el municipi disposa de diversos restaurants i establiments d’allotjament i càmping. Els excursionistes poden acollir-se al refugi forestal dels Cortals, a la vall de l’Ingla.
La vila de Bellver de Cerdanya
Vista de la vila de Bellver de Cerdanya
© CIC-Moià
La vila de Bellver de Cerdanya (1.061 m d’altitud), que tenia 1.314 h empadronats el 2001, és situada al cim d’un turó calcari espadat en bona part, a l’esquerra del Segre, dominant el camí natural. Aquesta vila antiga, encinglerada i amb el nucli antic remodelat, és protegida en bona part per les torres i els murs que han restat de la muralla que hi feu construir Jaume II. Modernament s’ha estès també pels vessants de llevant i de ponent i al llarg de les carreteres de Puigcerdà i Alp a la Seu d’Urgell. Al punt més alt del turó, s’hi dreçava l’antic castell de Bellver, del qual només resta la cisterna. Prop seu hi ha l’església parroquial de Santa Maria i Sant Jaume, que segueix la tradició del gòtic català; d’una nau, amb sengles capelles a manera de transsepte, es cobreix amb encavallades de fusta de doble vessant, sostingudes per arcs de diafragma apuntats (aquesta coberta fou restituïda, ja que el 1897 havia estat substituïda per voltes de maó). L’església conserva encara la imatge de la Mare de Déu del Roser, del segle XVIII, que fou salvada el 1936. Vora l’església hi ha l’antiga plaça Major, en part porticada, on hi ha l’edifici de l’antiga Duana i la casa de la vila. Pujant cap a l’església pel carrer de l’Amargura hom troba Cal Patanó, casa on el 1860 va residir Gustavo Adolfo Bécquer. De les muralles de la vila es conserven alguns panys, amb torres rectangulars adossades, i, també la torre dita de la Presó, sobre la plaça del Portal, que tancava un dels accessos de la vila. Es conserva també un dels túnels d’eixida de la vila murada a fora muralla; en part excavat a la roca i en part construït d’obra, parteix d’un indret proper a la torre de la Presó. La placeta de l’Abat Oliba és un bon mirador sobre la plana de la Batllia i les muntanyes que l’envolten. Dins l’eixample modern, a la bifurcació amb la carretera d’Alp, hi ha la capella de Sant Roc, amb un petit campanar i creu de forja. De la de Sant Antoni, d’època barroca, resta només el portal.
L’afluència del turisme ha originat el creixement de Bellver en les dues últimes dècades del segle XX, amb una notable zona de xalets.
La importància de Bellver com a centre comercial i administratiu de la Batllia, que de fet s’ha erigit com la segona població de la Cerdanya després de Puigcerdà, és complementada amb el seu dinamisme cultural i esportiu, traduït en un gran nombre d’entitats, com ara el Grup Teatral Bellver, la Coral Font de Talló o el Club de Futbol Bellver, i un bon nombre d’instal·lacions esportives. Hi ha també una emissora de ràdio i una biblioteca. L’antic convent de les monges es va reformar i s’hi ha instal·lat una sala d’exposicions sobre el Parc Natural de Cadí-Moixeró i, al pati, l’apartat de vegetació del Museu del Bosc, que té diverses seccions, com la ja instal·lada a l antiga fàbrica del Sequer de les Pinyes.
La festa major de la vila se celebra al juny, per Sant Antoni de Pàdua, i al juliol, per Sant Jaume, hom celebra la festa petita. A l’agost, per Sant Roc, hi ha festa al barri del seu nom. També se celebra un Tradicionàrius, que normalment es fa paral·lelament a la Fira de Sant Llorenç.
Altres indrets del terme
Sectors de la Plana i de la Baga
El nucli de Riu de Santa Maria, que tenia 95 h el 2001, és a llevant de la vila, a banda i banda del riu de Santa Maria, que aflueix de seguida al Segre. S’hi celebra festa per l’agost.
Vista de l’església de Santa Maria de Talló
© CIC-Moià
Al pla de Talló, al S de la vila de Bellver, hi ha el poble de Talló (1.060 m), amb 31 h el 2001, la parròquia del qual encapçala la llista de les de Cerdanya en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (ipsa parrochia Sancte Marie Tollonensis cua Villa Vetere seu villulis eidem ecclesie pertinentes). L’església de Santa Maria de Talló és romànica (segle XII), d’una nau (amb arcades laterals apuntades) capçada per un absis semicircular decorat exteriorment amb arcuacions llombardes; al lloc que correspondria al braç del nord del transsepte s’aixeca un campanar de torre quadrat, obra del segle XVI (havia sostingut una campana fosa el 1511, d’un so tan potent que se sentia fins a Puigcerdà). La porta, a ponent, és ferrada; s’hi accedeix per un porxo de tres arcs. S’hi venera la Mare de Déu de Talló (talla del segle XIII) que fou salvada el 1936 i entronitzada de nou al temple restaurat el 1956. L’església havia estat seu d’una canònica augustiniana, a la qual el comte Ramon Guifre de Cerdanya feu una donació important el 1098. Es mantingué fins al segle XIV. Hi residia l’ardiaca de Cerdanya, dignitat de la canònica de la Seu d’Urgell. L’església, sufragània de la de Bellver, va ser declarada bé d’interès cultural el 1993. Un mas important de Talló és Cal Tresa. El Dilluns de Pasqua es fa un aplec al santuari de la Mare de Déu de Talló, en el qual els participants surten de Bellver en corrandes, es canten caramelles, es reparteix coca i vi (que és portat per un cavall engalanat) i a la font de Talló es dansa el tradicional ballet de Talló.
Seguint en direcció a migdia, el camí de Talló mena a les masies disseminades de Coborriu de Bellver, que tenien 20 h empadronats el 2001, dit antigament Coborriu de Talló. L’església romànica de Sant Serni de Coborriu (d’una nau, absis semicircular llis i teulades de llicorella restaurades) fou consagrada el 1137 pels bisbes Pere Berenguer d’Urgell i Udalgar d’Elna; el document conté també la dotació que fou realitzada nou anys més tard per Bernat Sanç, bisbe també d’Urgell. El Molí d’en Ponç i el gran Mas d’en Ponç de Coborriu pertanyen als Pons, que també posseeixen Cal Paulet i el Mas de l’Ingla. La caseria celebra festa major a l’octubre.
A ponent de Coborriu, a l’altra banda de la serra de Santa Magdalena, hi ha els masos de Vilella, que tenien 7 h empadronats el 2001.
No gaire lluny, al S de Coborriu i de Vilella, als peus del serrat del Roc, hi ha el llogaret de Santa Magdalena (l’església no es conserva), que tenia 7 h empadronats el 2001. Més a migdia, als vessants del coll de Pendís, a la vora del torrent de l’Ingla (que aflueix al Segre per l’esquerra prop del riu de Santa Maria), hi ha les ruïnes de l’antiga església parroquial de Sant Martí de Vilavedra.
El poble de Baltarga, amb 38 h el 2001, és situat a 1.080 m, al vessant meridional del serrat de Baltarga (que forma, per la banda oposada, l’estret d’Isòvol). Hi ha el mas de Cal Grau de Baltarga. L’església parroquial de Sant Andreu de Baltarga, que fou consagrada com a parròquia i delimitat el seu terme pel bisbe Ingobert el 891, és romànica (segle XI), amb absis rodó amagat per una construcció moderna. En procedeix un frontal d’altar romànic, pintat sobre taula (XIII), que avui és al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Al Museu Diocesà d’Urgell hi ha les pintures murals romàniques que decoraven els murs de l’església, amb la representació de la Santa Cena, de la pesca miraculosa i la Mare de Déu en majestat (segle XII). L’historiador Santiago Sobrequés ha desmentit una antiga versió historiogràfica segons la qual el comte Berenguer Ramon I morí a Baltarga, en guerra contra el comte de Cerdanya. Un quilòmetre a llevant de Baltarga hi ha el coll de Saig (1 147 m), límit entre la Plana de Cerdanya i la Batllia. Hi havia hagut un veïnat i l’església de Sant Martí de Saig, dels quals avui no hi ha vestigis. El poble de Baltarga celebra la festa major al setembre.
El poble de Pi (1.080 m) tenia 84 h el 2001 i és situat al SW de Bellver, a l’esquerra del torrent de Pi (afluent del Segre per l’esquerra, neix al vessant nord de la serra de Molnell). Al segle XIX havia format municipi amb Nèfol i Cortariu. Constitueix una entitat local menor amb junta administrativa pròpia. El 948 se cita el rivo de Pino; l’alou de Pi, pel testament del vescomte Isarn de Conflent, del 974, pervingué als seus fills, l’ardiaca Sal·la (futur bisbe d’Urgell) i el vescomte Bernat. Pel testament de Sal·la, bisbe, del 1010, l’alou de Pi fou donat a Gilabert, amb la condició que després de la seva mort passés a la catedral d’Urgell. L’església parroquial de Santa Eulàlia de Pi (Sancta Eulalia qui est in Pino, 1003), d’origen romànic, fou engrandida al segle XVIII fent-ne desaparèixer l’absis. De la primitiva obra resten les parets laterals i el portal, visible a l’interior; també un portal lateral tapiat. A la muntanya de Pi hi ha els indrets de la Roca Foradada i el Pradell. El poble de Pi celebra la festa major al setembre.
Nèfol és a la dreta del torrent de Pi, a 1.250 m, al peu del Bac de Nèfol. Davant del despoblat de Nèfol, a l’altra banda del torrent de Pi, hi ha l’antic lloc de Cortariu (a 1 230 m, avui en resta el mas del mateix nom), arredossat al serrat de la Bauma.
A la part de llevant del terme se situa el llogaret i la urbanització de Beders (1.085 m), que tenia 14 h empadronats el 2001. És citat ja el 968 (villa que dicunt Bederrus); la capella de Santa Cecília de Beders, que depèn de l’antiga parròquia de Coborriu de Bellver, té un absis romànic (segle XII) i la nau és coberta amb embigats de doble vessant; és esmentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. A Beders hi ha la Torre de Cadell, que és el lloc originari del llinatge dels Cadell, que donà nom a un dels dos grups antagònics (nyerros i cadells) de les bandositats catalanes del segle XVII. Els Cadell de Beders foren senyors d’Arànser. La Torre de Cadell comprèn diverses edificacions, entre les quals destaca la torre de Cadell o casa forta de planta quadrada i ample perímetre, amb planta i dos pisos i garites als angles de la part superior. La teulada és de quatre vents. Del llinatge dels Cadell hi ha una llegenda segons la qual una dona pobra, amb moltes criatures, va demanar almoina a la baronessa de la Torre. Aquesta la increpà per haver posat tantes criatures al món i aquella la maleí, i li augurà un deslliurament amb tantes criatures com una gossa cadells, cosa que segons la llegenda es complí. A Beders hi ha també l’antic Mas Martí.
A migdia de Beders hi ha el poble de Bor (1.100 m), que tenia 94 h el 2001, en un emplaçament privilegiat al peu del serrat de la Quera. L’església de Sant Marcel de Bor és romànica, amb un campanar d’espadanya de dos ulls a ponent. Fou restaurada en acabar la Guerra Civil de 1936-39, gràcies a les gestions de Pere Pons, mestre de l’escola, que fou un dels primers exploradors de la fou de Bor, cova d’interès arqueològic. Les pintures al fresc que ornen l’absis (amb el pantocràtor i la vida del sant titular) són obres de l’orfebre i pintor Manuel Capdevila, que s’inspira en la distribució de les pintures romàniques. El lloc és citat (Borre) en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. La festa major se celebra pel setembre.
Prop de Bor, en direcció a Riu de Cerdanya, hi ha el petit poblet de Pedra, amb 13 h el 2001, al peu de la serra de Moixeró. L’església parroquial de Sant Julià de Pedra, romànica i declarada monument d’interès historicoartístic, és emplaçada al cim d’un greny rocós i té un absis semicircular llis, una sola nau i campanar d’espadanya a ponent. L’església, que tenia la coberta esfondrada, fou reconstruïda el 1984 per l’arquitecte Lluís M. Vidal i Arderiu. És força destacable el mas de Ca l’Agustí.
A la part de ponent del terme de Bellver, aigua avall de la vila, hi ha la caseria de Santa Eugènia, amb 11 h el 2001. El lloc és esmentat (Neriniano) en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. L’església parroquial (de la qual depenen Olià i Nas) de Santa Eugènia de Nerellà conserva un campanar romànic. Hom ha decorat l’interior amb unes modernes pintures murals que representen figures populars, obra de Maria Jou i Paulet. L’única torre de campanar romànica de la Baixa Cerdanya, anomenada per la seva forta inclinació la “torre de Pisa” de la Cerdanya, ha estat restaurada, i l’església, declarada monument d’interès historicoartístic. Una de les cases importants del seu entorn és Cal Manxot.
Els poblets d’Olià (1.080 m d’altitud i 16 h el 2001) i Nas (1.225 m d’altitud i 17 h el 2001) són un xic més al SW, el primer al peu del serrat de Nas, i el segon a dalt. A Nas hi ha les restes de l’església de Sant Nazari, de la qual es diu que no va ser acabada. Olià, Nas i Santa Eugènia de Nerellà celebren la festa major conjuntament, un any a cada poble, a l’octubre.
El llogaret de Sant Martí dels Castells és situat dalt un penyal ran mateix del Segre a l’entrada de l’engorjat que comunica la Batllia amb el Baridà, a l’extrem de ponent del terme, en un lloc de defensa estratègic. Hi ha les ruïnes del castell de Sant Martí, documentat el 1050, que sempre anà unit als de Miralles i Queralt. El 1134 fou infeudat als vescomtes de Castellbò, i més tard es considerà lloc reial. Hi havia 5 famílies el 1355, una de sola al segle XIX, una de sola encara el 1996, amb 6 h, i cap a principis del segle XXI. L’església de Sant Martí, romànica, de planta rectangular, fou parròquia. Les ruïnes del castell inspiraren a Gustavo Adolfo Bécquer el seu poema La cruz del diablo. Ací se situa també la versió originada pel cavaller Tomic segons la qual fou ací que el comte de Cerdanya occí el seu nebot, versió llegendària que recollí Verdaguer al seu poema Canigó.
Sector de la Solana
A la muntanya de la dreta del Segre resten enlairats els pobles de Talltendre (1.579 m) i Ordèn (1.490 m), que el 2001 tenien 5 h i 10 h respectivament. Talltendre era el cap de municipi (annexat el 1962) i el seu terme, endinsat com un tascó en els Pirineus axials, per la serra de Calm Colomer confronta amb Meranges. Aquesta serra es troba entre les valls de la Llosa, a ponent, i Tova, a llevant. El llogaret de Talltendre és arrecerat al turó de la Llacuna. Hi ha l’església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria, romànica, amb un absis sense arcuacions, documentada (Taltennar) en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. També és citat, el lloc d’Ordèn, de poblament disseminat, on hi ha l’antiga església parroquial de Santa Maria, romànica, també sense arcuacions, amb una capella a manera de sagristia afegida a l’absis. Cal mencionar la fama del conreu de naps d’aquesta àrea, producte molt freqüent en la cuina ceretana. La pista que mena als dits poblets parteix de la N-260, a llevant del pont de Bellver. A Ordèn se celebra la festa major pel juny i a Talltendre per l’octubre.
Molt a prop del terme de Prullans hi ha la Casa d’Anes, on hi hagué el poble d’Anes, la parròquia del qual, avui capella de Sant Mamet, romànica, és ja dins el terme de Prullans, com també l’entrada a la cova d’Anes, d’interès arqueològic i espeleològic. Mena a Anes una pista particular que puja de la N-260 i arriba fins a la casa d’Orèn, de Prullans.
També a la dreta del Segre hi ha els llogarets d’Éller (1.447 m) i Cortàs (1.340 m), que formaven municipi amb capital al primer (annexat el 1962). Ambdós són al vessant dret del Riu Duran, que drena la Vall Tova. Els torrents de la Quera i de Ferranella, com les antigues séquies del Duran i de la Godinga Llonga, contribuïren antigament a l’assentament humà d’aquest aspre terreny. El seu terme, a tramuntana, arribava fins als Emprius i la Roca Escorxada. Éller, que tenia 17 h el 2001, té l’església parroquial de Santa Eulàlia, d’origen romànic. Documentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (Ellar) i més tard el 1001 (vila Elar), en procedeix una majestat romànica del segle XII, talla policromada que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Segons el cadastre del 1716 (catalogat per Josep Trenchs), Éller tenia 26 cases i un molí, més l’església i la rectoria. És església sufragània d’Olopte la de Sant Policarp de Cortàs, romànica, amb un absis semicircular sense arcuacions. A Cortàs, on hi havia 18 h empadronats el 2001, hi hagué una explotació minera de manganès. Éller celebra la festa major al juny i Cortàs al setembre.
Les cavitats subterrànies
Al terme de Bellver de Cerdanya s’han identificat i explorat diverses cavitats subterrànies de gran interès científic, sobretot l’anomenada fou de Bor, situada als afores del poble de Bor, vora la font de la Fou de Bor, al peu del serrat de la Quera. Hi ha un sistema de coves format per diverses cavitats conegudes amb el nom genèric de tutes: la dels Barrancs, la Tuta Freda, la d’Embret, la de Dalt, la Petita i la Tuta Gran o fou de Bor, dita així per la surgència d’aigües que hi ha. Té dos corredors practicables i és oberta en les calcàries del devonià superior, amb un recorregut total d’uns 2.000 m, on han estat descoberts vestigis d’hàbitats humans del Neolític, la majoria dels quals es conserven al Museu d’Arqueologia de Catalunya. Un dels seus primers exploradors va ser el mestre de Bor, el senyor Pons, que havia recorregut el 1915 els 650 m de les galeries antigues, col·laborant amb espeleòlegs i estudiosos. Des del 1965 s’han fet exploracions encaminades a sondejar el petit llac subterrani o sifó. És en aquesta empresa que perderen la vida dos escafandristes de l’Equip de Recerques Espeleològiques del Centre Excursionista de Catalunya, aquell mateix any. El 1974 es reprengueren les exploracions sistemàtiques i s’aconseguí de descobrir noves galeries per part del Grup d’Espeleologia de Badalona.
S’han explorat també l’avenc de les Gralles (Santa Magdalena de Talló), els avencs de la Vall de l’Ingla, la cova de la Foranca, la cova de l’Infern d’en Martí (Talltendre) i les coves de Cortàs.
A part les restes prehistòriques de la fou de Bor, s’han identificat restes de sepulcres megalítics entorn del coll de Plans, en el camí de Talltendre a Meranges.
La història
Al segle X aquest territori constituïa el pagus de Talló, que juntament amb la vall de la Llosa formà a la baixa edat mitjana la sotsvegueria de Baridà. Amb la fundació de Bellver de Cerdanya (1225), aquesta població esdevingué el centre del territori. Aleshores hom establí una batllia, d’on deriva el nom de la subcomarca.
Al pla, entre els segles X i XI havien sorgit una gran quantitat de poblats i parròquies, gràcies als boscos i a les bones condicions del terreny, però aquesta proliferació de petits nuclis habitats en termes de jurisdicció del bisbat d’Urgell, o del monestir de Cuixà, sotmesos als interessos i dominis dels vescomtes i comtes de Castellbò, Urgell, Foix o Cerdanya, perjudicava la unió dels pobladors per a la defensa de les seves vides i propietats.
El 26 de desembre de 1225, de Puigcerdà estant, el comte Nunó Sanç, de Rosselló i Cerdanya, atorgà una carta de poblament i franqueses a fi d’atreure pobladors al puig de Bello videre, situat al Baridà, a l’adjacència de Santa Maria de Talló. El lloc, encinglerat sobre el Segre, esdevingué un punt estratègic a la frontera amb el comtat d’Urgell. El comte, amb la fundació de Bellver, devia pretendre també l’establiment d’una administració particular per al país del Baridà, que seria l’origen de la sotsvegueria de Baridà. Aquests privilegis, que s’inspiraven en la carta de Puigcerdà del 1182, foren confirmats per Jaume I, que ordenà també que el camí de la Seu d’Urgell a Puigcerdà passés per Bellver. El mateix monarca, dos anys més tard, concedia a la vila de Bellver l’exempció de la quèstia reial en canvi de la construcció d’una muralla amb les seves torres i fossats. Els sobirans posteriors confirmaren i fins i tot ampliaren aquests privilegis. Així, Jaume II de Mallorca, el 1277, va confirmar les consuetudines et libertates que havia atorgat el seu pare. Sanç de Mallorca va concedir a la universitat, ja organitzada, el municipi amb cònsols i prohoms, l’escrivania pública de la vila. Pere el Cerimoniós prometé als seus habitants l’exercici de la jurisdicció civil o criminal dins la vila, a més de confirmar les antigues franqueses, el 1344. Joan I també les va ratificar.
Durant la guerra contra Joan II, el lloctinent general Joan de Beaumont adreçà una lletra a Pere Joan Ferrer, capità i governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya, ordenant-li que als castells de Bellver, Querol i Bar i a la Torre Cerdana es recollissin tots els homes, amb llurs béns i vitualles, de tots els altres castells, a fi que no se’n poguessin emprar els enemics del senyor rei. Durant la guerra dels Segadors, el 1654 Bellver fou ocupada pels francesos, que hi portaren tota mena de vexacions i danys; segons un memorial del 1658 dels habitants de Bellver, es diu que essent abans una vila gran i populosa, aleshores hi havia a penes vint-i-cinc cases miserables. Per l’article 48 del tractat dels Pirineus, el rei de França es comprometé a tornar al rei d’Espanya part del comtat de Cerdanya, dins la qual hi havia Bellver, Puigcerdà, Querol i el castell de Cerdanya. La indefensió en què restà la frontera s’expressa en el fet que tres anys després el castell de Bellver, amb una guarnició de 70 homes, era un dels escassos punts fortificats que la podien defensar.
Bellver fou ocupat encara altres vegades pels francesos, del 1691 al març del 1698, en què fou retornada a Espanya per la pau de Rijswijk, i el 1701 durant la guerra de Successió, pel duc de Noailles. Durant la Guerra Gran, els francesos ocuparen la vila el 8 d’agost de 1794 i dotze dies després fortificaren Monterrós, Torrelles i Talltendre, i no foren foragitats fins el 27 de juliol de 1795.