i Pere Benavent de Barberà i Abelló | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Pere Benavent de Barberà i Abelló

arquitectura arquit i literatura lit
Arquitecte i escriptor.
Barcelona, 1899 — Reus, Baix Camp, 1974

Fou el darrer president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Fou numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, i corresponent d’altres. En arquitectura tendí al mòdul formal clàssic, vivificat pel seny popular i pel personal vigor intuïtiu. És autor, a Barcelona, de la cripta de l’església de Pompeia, del convent dels caputxins de Sarrià i d’alguns col·legis majors. En el camp professional escriví L’honor i l’alegria de l’ofici (1934), L’arquitecte i l’home inseparables (1936) i la coneguda obra, molt utilitzada, Com he de construir (1934), reeditada amb el títol Així es construeix (1964). En el camp literari publicà poesia —Flors d’ametller (1918), La rosa i el cristall (1938), Llibre del caminant (1949), Sobretaula acadèmica (1956), etc— i assaig: Homes, homenets i homenassos (1935), Macià Vila Mateu, esbós biogràfic (1966), etc.

Llegir més...