i El Be Negre | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

El Be Negre

periodisme period
Setmanari satíric barceloní (1931-1936), inspirat en el francès Le Canard Enchaîné .

Editat per Màrius Gifreda, fou dirigit per Josep Maria Planes, i artísticament, durant un quant temps, per Valentí Castanys. El seu to indiscret, mordaç, sarcàstic i fins provocador correspon a una època d’àmplies llibertats polítiques. Bé que gairebé totes les col·laboracions eren sense signar, en foren redactors principals Rossend Llates, Àngel Ferrant, Joan Cortès, Carles Sindreu, Just Cabot, Manuel Amat i Josep Maria de Sagarra, que hi publicava sobretot uns versos satírics molt personals.

Les caricatures eren arma de crítica i complement valuós de les sàtires i paròdies en prosa o en vers. Els il·lustradors més assidus foren Castanys, Passarell, Tísner i Soka. I entre les víctimes més freqüents cal comptar els radicals, com Alejandro Lerroux i Emiliano Iglesias, els germans Xirau i Palau, els polítics i escriptors del grup de L’Opinió, nucli important de l’Esquerra Republicana, personatges eclesiàstics, figures de l’espanyolisme, els Escamots d’Estat Català i, en certes èpoques, sobretot, la FAI, de la qual condemnaven el terrorisme.

El setmanari fou un revulsiu, no sempre just, contra certes tares o improvisacions de la societat catalana. Els temes eren literaris, polítics, religiosos, d’espectacles, etc, sempre polèmics i d’una gran actualitat. El 1932 publicà un almanac. En esclatar la guerra civil deixà de publicar-se; elements de la FAI n'assassinaren el director, Josep Maria Planes. L’any 1979 hi hagué un intent de recuperar-lo (amb el subtítol Amb potes rosses), que no prosperà.

Col·laboració: 
AMS
Llegir més...