i Benet XIII | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Benet XIII

Nom amb què és conegut Papa Luna, Nom de naixement de Pero Martines de Luna
Escultura jacent de Benet XIII a Terol (segle XV)
© Ministerio de Educación y Cultura
història eclesiàstica hist ecl
Nom que adoptà Pero Martines de Luna en esdevenir papa (1394-1417), considerat antipapa.
Illueca, Aragó, aprox. 1328 — Peníscola, Baix Maestrat, 1422

Pertanyia a una branca de la família noble aragonesa dels Luna. Estudià dret a Montpeller, i com a canonista defensà la plenitud del poder del papa contra les tesis conciliaristes. El 1375, a Avinyó, fou creat cardenal del títol de Santa Maria in Cosmedin per Gregori XI, el qual ell acompanyà després a Roma. Participà en l’elecció d’Urbà VI (1378), sobrevinguda enmig d’avalots a Roma. Declarada invàlida aquesta elecció pels cardenals francesos i d’altres, perquè havia estat feta per por, participà amb ells en l’elecció de Climent VII, pel setembre del 1378, fet que donà inici al Cisma d’Occident. El 1379 negocià, com a legat de Climent VII, l’obediència dels diferents regnes hispànics: aconseguí la de Castella, fracassà a Portugal i, de moment, no pogué treure de llur declaració d’indiferència ni Pere III de Catalunya-Aragó ni Carles II de Navarra. Però aconseguí l’adhesió de la clerecia i dels dos prínceps hereus d’aquests regnes, Joan i Carles, els quals, en accedir al tron (1387), donaren aviat llur obediència a Climent VII. Mort aquest, Pero Martines de Luna fou elegit papa unànimement, el 28 de setembre de 1394, a Avinyó. Era només diaca, i hagué d’ésser ordenat aleshores prevere i bisbe. Tingut fins aleshores per bon diplomàtic i polític, es mostrà, ja papa, inflexible i obstinat. No cedí a les pressions del rei de França, de la Universitat de París i de les assemblees generals de la clerecia francesa del 1395 i del 1396, que recomanaven l’adopció de la via cessionis, és a dir, la dimissió de tots dos papes, per acabar el cisma. Proposà, per part seva, la via conventionis, o via iustitiae , consistent en un encontre entre papes, en el qual seria determinat qui tenia més drets. La confirmació de l’adhesió de Martí l’Humà en la visita que li féu aquest rei quan tornava a Sicília cap a Catalunya (1397) l’encoratjà; en canvi, els reis de França, d’Anglaterra i de Castella enviaren aquell mateix any una ambaixada conjunta a ambdós papes per demanar-los la renúncia. Benet XIII, com Bonifaci IX, successor a Roma d’Urbà VI, no admeteren aquesta requesta. En conseqüència, el 1398 els estats que reconeixien Benet XIII, tret de la corona catalanoaragonesa, li retiraren l’obediència, sense deixar per això de considerar-lo papa legítim, i només cinc cardenals li restaren fidels. El mateix any, Boucicaut ocupà Avinyó i posà setge al palau papal. Per deslliurar-lo, el rei Martí trameté una flota al papa, comandada pel nebot d’aquest, Pere de Luna, que, malgrat no poder remuntar el Roine més enllà d’Arle, produí una forta impressió i, a més, desplegà una gran activitat diplomàtica prop de les corts de França, Castella, Navarra i Provença a favor seu. Tot això, sumat al convenciment que la sostracció d’obediència unilateral (els països obedients a Roma no havien seguit l’exemple) no conduïa enlloc, compongué, a poc a poc, les coses a favor de Benet XIII. El cop de gràcia fou la fugida per sorpresa del palau papal de Benet XIII, disfressat de cartoixà (1403). El papa es refugià a Castelrenard (Provença), als dominis del Lluís II d’Anjou. La fugida del papa donà el resultat que ell pretenia: els cardenals, els avinyonesos, els reis de França i de Castella, reconeixien de nou, poc temps després, la seva autoritat. Fracassada la via cessionis, Benet XIII assajà la seva via conventionis. El 1404 proposà a Bonifaci IX de celebrar una entrevista en lloc neutral i segur. Malgrat la mort d’aquest papa, succeït per Innocenci VII, pel desembre del 1404 sortí de Marsella, on residia llavors, cap a Itàlia amb nombrosos vaixells catalans. A Vilafranca, prop de Niça, el visitaren Martí el Jove, que anava a Catalunya (març del 1405), i Lluís II d’Anjou. Benet XIII prosseguí el seu viatge triomfal cap a Itàlia; tothom li oferia ajut i homenatge: Vicent Ferrer i Pierre d’Ailly preparaven els sentiments de les ciutats italianes per on passaven. El papa residí durant el 1405 i el 1406 a Gènova, a Savona, a Mònaco i a Niça sense poder portar a terme ni la planejada entrevista amb el papa de Roma ni el seu veritable objectiu d’ocupar Roma amb l’ajut d’un exèrcit, després de guanyar l’aliança de diversos italians. Al final del 1406 hagué de retirar-se a poc a poc cap a Marsella. Una nova entrevista concertada amb el successor d’Innocenci VII a Roma, Gregori XII, no arribà tampoc a terme, malgrat que Benet XIII tornà a Itàlia el 1407. Per contra, dels contactes dels dos col·legis cardenalicis nasqué la idea d’abandonar ambdós papes i de convocar un concili, que els deposaria i n'elegiria un altre, únic per a tota la Cristiandat. Hom posava així en marxa la via concilii, la darrera de les solucions proposades per la Universitat de París. Benet XIII volgué avançar-se a aquest projecte i convocà un concili de la seva obediència, que se celebrà a Perpinyà des del dia de Tots Sants del 1408 al 26 de març de 1409. El concili exhortà el papa a renunciar a la tiara, si ho feia el seu rival. Mentrestant, el 25 de març de 1409 havia començat a Pisa el concili convocat pels cardenals rebels a ambdós papes; aquests foren deposats, i fou elegit un nou pontífex, Alexandre V, que tampoc no aconseguí el reconeixement de tota la Cristiandat. Benet XIII, definitivament abandonat per França, ja no tornà a Avinyó i s’instal·là a Barcelona, al palau reial major, cedit pel rei Martí, on reuní alguns consistoris i des d’on anatematitzà els cardenals que havien pres part en el concili de Pisa. Llavors es dedicà amb totes les seves forces a conservar l’adhesió dels regnes hispànics. Per això intervingué de manera tan decisiva en la resolució de la successió de Martí l’Humà. Sostingué el monarca en el seu propòsit de legitimar Frederic, fill natural de Martí el Jove, però la mort del rei Martí (1410) impedí que aquest projecte fos dut a terme. Afavorí llavors la causa de Ferran d’Antequera, que li podia garantir l’adhesió de Castella, de la qual Ferran era regent, i la de la corona catalanoaragonesa. Suggerí la idea de resoldre el problema successori mitjançant uns compromissaris que, en una mena de conclave, elegissin un rei. Quatre dels compromissaris reunits a Casp el 1412 foren homes de Benet XIII: Vicent Ferrer, confessor i conseller seu, Bonifaci Ferrer, Domènec Ram, bisbe d’Osca, i Francesc d’Aranda, donat de Portaceli. A Tortosa, on rebé l’homenatge del nou rei, inaugurà el 1413 la famosa controvèrsia, dita de Tortosa, entre els rabins jueus i els teòlegs cristians, que desembocà en la conversió de molts d’aquells. L’any següent s’obrí el concili de Constança, convocat per Joan XXIII, successor d’Alexandre V, a qui havia deposat; Joan XXIII acceptà la renúncia de Gregori XII. Quant a Benet XIII, fou concertada una entrevista a Niça amb l’emperador Segimon, animador i protector del concili. L’entrevista tingué lloc a Perpinyà el 1415: hi assistiren l’emperador, el rei Ferran I i Benet XIII. Aquest es negà a abdicar, abandonà Perpinyà i s’embarcà a Cotlliure cap a Peníscola. El 6 de gener de 1416 Ferran I féu publicar a Perpinyà, per Vicent Ferrer, la sostracció d’obediència a Benet XIII. Pel mes de gener del 1417 el concili de Constança envià encara, infructuosament, diputats a Peníscola per a obtenir l’abdicació. El 26 de juliol d’aquell mateix any el concili el deposà com a contumaç, fautor del cisma i incorregut en heretgia, i prohibí a tots els cristians que li prestessin obediència. Benet XIII, de Peníscola estant, declarà heretges tots els de Constança. Cada any pronuncià, el dijous sant, l’anatema contra el rei de Catalunya-Aragó i els cardenals que l’havien traït. Malgrat la metzina que els seus enemics li feren administrar el 1418, visqué encara quatre anys, a Peníscola, voltat de la seva reduïda cúria papal, i des d’allà governà els fidels que havia conservat al comtat d’Armanyac, a Escòcia i a diferents diòcesis hispàniques. Abans de morir creà quatre nous cardenals, puix que no li'n restava cap, i féu prometre als que eren presents que elegirien un successor, cosa que efectivament feren: fou Gil Sanxis Munyós, que prengué el nom de Climent VIII. Benet XIII que, essent ja cardenal, havia format una biblioteca important (uns 200 volums), l’augmentà considerablement durant el seu pontificat. D’Avinyó se l’endugué pràcticament sencera a Peníscola. N'existeixen diversos catàlegs, a partir dels quals hom pot calcular que en morir, els volums passaven de 1 500. A part les obres bíbliques, patrístiques i teològiques medievals, llibres litúrgics, canònics i de dret civil, les “arts” hi són representades. Cal destacar-ne els llibres d’història i les biografies, i sobretot un nombre considerable de clàssics llatins, alternant amb els primers humanistes. La seva biblioteca fou en part venuda pel seu successor Climent VIII. El 1429 el que en restava fou confiscat pel cardenal Pere de Foix. Alguns còdexs que restaren a Avinyó passaren a la Biblioteca Vaticana, la majoria al Col·legi de Foix de Tolosa, i finalment molts d’ells, a través de Colbert, entraren a la Biblioteca Nacional de París.

Col·laboració: 
AMM
Llegir més...