Situada entre l’Himàlaia i el golf de Bengala, s’estén per la plana al·luvial dels cursos inferiors del Ganges i del Brahmaputra i pel delta de tots dos rius. Té un clima tropical monsònic; la pluviositat augmenta d’oest (1 400 mm) a est (3 000-4 000 mm). El poblament és predominantment rural i dispers; és corrent que les cases siguin situades al llarg dels rius. La densitat hi és elevada, especialment a la regió del delta (de 400 a 1.400 h per km2). En ambdues parts és parlada la mateixa llengua, el bengalí; la religió, altrament, és diferent (musulmans a la part oriental i hindús a l’occidental), cosa que fou la principal causa de la divisió. Com a nuclis urbans hi destaquen Calcuta, capital de la Bengala Occidental, Dacca, que ho és de Bangladesh, i Chittagong. La monocultura de l’arròs és gairebé totalment dominant, amb un 85% del terreny conreat; en segon lloc destaquen el jute, el te, la canya de sucre i el cotó. Dins l’explotació forestal cal destacar l’extracció de cautxú i la tala del bambú. Bengala presenta, a més, un notable grau d’industrialització, gràcies, en bona part, al carbó extret a la vall mitjana del riu Damodar; les indústries principals són les tèxtils (Calcuta), les mecàniques (Āsansōl), les siderúrgiques (Kulṭī) i les químiques.
La història de Bengala és la pròpia d’una regió fronterera. Hom en troba les primeres notícies en alguns texts vèdics posteriorment als Himnes, que assenyalen Bengala com un país estranger. La seva ocupació i brahmanització posterior és poc coneguda. De fet, la història de Bengala és fosca fins al segle III aC, que entrà a formar part del gran imperi dels Maurya. Amb llur adveniment entrà dintre la influència budista, que hi durà, amb més o menys preponderància i amb més o menys tensions, més de catorze segles. Al segle IV dC l’emperador Samudragupta l’annexà a l’imperi dels Grupta, sota el qual restà fins al segle VII. Possiblement formà part de l’imperi de Harsha (606-647), i a la segona meitat del segle VIII fou conquerida per la dinastia Pāla, amb la qual fou el darrer reducte del budisme a l’Índia. Amb grans dificultats, la dinastia Pāla la retingué fins al segle XII, que foren expulsats pels Senas, antics vassalls dels Pāla i seguidors de la secta hindú vixnuïta. L’hinduisme oficial no hi tingué gaire permanència, puix que entre el 1199 i el 1202 fou envaïda pels mahometans comandats per Mohammed Bhakhtiyar, i llur avanç no trobà resistència seriosa. El 1576 fou conquerida per Akbar, el qual l’organitzà com a província de l’imperi dels mogols amb un governador o nabab, representant de l’emperador de Delhi. Durant el segle XVII fou molt visitada per europeus, els quals hi fundaren factories: els danesos a Serampore (1616), els francesos a Chandernagor (1674), els holandesos a Chinsurā i la Companyia Britànica de les Índies Orientals a Fort Williams (1696), nucli de la futura Calcuta. Fou escenari de la lluita anglofrancesa per la supremacia comercial a l’Índia. Durant la Guerra dels Set Anys (1756-63) els francesos aconseguiren d’aliar-se amb el nabab de Bengala (independent de Delhi des del 1730) i conqueriren Calcuta (1756). Un any més tard, però, el nabab de Bengala fou derrotat per l’anglès Robert Clive a Plassey, i això féu que Chandernagor passés al poder d’Anglaterra i que Bengala caigués sota l’autoritat de la Companyia Britànica de les Índies Orientals (punt de partença de la conquesta britànica a l’Índia). Fou constituïda província el 1937, i romangué com a província de l’Índia britànica fins el 1947, que la regió fou dividida entre el Pakistan i la Unió Índia. Aquesta divisió portà, entre altres, un greu problema de refugiats. La tensió extrema i la violència forçaren uns 3,5 milions d’hindús i més d’un milió de mahometans a emigrar i ésser absorbits respectivament en les noves províncies de Bengala Occidental i Pakistan Oriental, avui estat de Bangladesh (bengalí).