El terme, drenat pel riu de Xeraco, és accidentat al sud per la muntanya de Xeresa. En l’agricultura, als sectors més plans, alternen a parts iguals el secà amb el regadiu, el qual aprofita aigua elevada; el taronger hi adquireix el caràcter de monocultura. El secà ocupa els vessants muntanyosos, i produeix essencialment garrofes. La propietat de la terra és poc repartida, i, bé que el règim d’explotació és directe, implica una gran massa de jornalers temporers. L’activitat industrial es redueix a la fabricació d’embalatges per a taronges. La població augmentà lentament des del s XVIII fins al 1950, que s’estacionà. El poble (1 652 h agl [2006], benifaironers ; 35 m alt.) és a l’esquerra del riu de Xeraco. Antiga alqueria islàmica, el 1609 era habitat per 85 famílies. La parròquia és féu independent de la de la Vall d’Alfàndec el 1536; l’església parroquial, dedicada a sant Joan Evangelista, xorigueresca, és del s XVII. Dins el terme hi ha l’antic castell d'Alcalà d’Alfàndec i el despoblat d’ Alfulell.
Benifairó de Valldigna
© Fototeca.cat