i Benifallet | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Benifallet

A l’altura de Benifallet, un meandre del curs del riu possibilita l’aprofitament agrícola (Baix Ebre)
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Ebre.
Població: 
788 h
[2009]
Extensió: 
62 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Benifallet, d’una extensió de 62,42 km2, és situat a l’extrem més septentrional de la comarca, al límit amb les comarques de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre (al termenal amb Miravet hi ha la Roca Folletera, divisòria històrica del terme de Tortosa). El terme confronta amb Prat de Comte (W) i el Pinell de Brai (NW), municipis de la Terra Alta; amb Miravet (N) i Rasquera (NE), de la Ribera d’Ebre, i amb Tivenys (S), Paüls (W) i Xerta (SW), de la mateixa comarca del Baix Ebre. Molt accidentat, el municipi s’estén a ambdues ribes de l’Ebre, i comprèn la vall del riu, delimitada al SE per les elevacions de les Muntanyes de Cardó, divisòria d’aigües entre l’Ebre i la mar, mentre que per la dreta la vall del riu resta encaixada i tancada per les serres dels Aligars i de Vallplana i els cims de Portell.

El Bloc de Cardó, al SE del terme, comprèn l’abrupta vall de Cardó, formada sota els punts més alts de la carena (la Creu de Santos, 941 m), fites amb els municipis veïns. La vall de Cardó, força angosta i drenada pel barranc de Cardó, es prolonga per la vallada de Costumà i desguassa a l’Ebre al N de la vila de Benifallet. Resta dins el municipi l’antic convent i balneari de Cardó amb les seves diverses ermites. Al massís de Cardó destaquen la punta de l’Agulla i, vers ponent, les Set Serres i el coll o tossal de Som; en direcció a llevant, els portells de Xàquera i de Cops, o portell de Cardó, per on passen diversos camins antics que travessen el massís. Són prolongacions del susdit massís, el tossal del Caramull (421 m), la Tossa (483 m), la Mola i los Puntals. De relleu càrstic, hi ha diverses fonts i coves, amb estalactites i estalagmites (la cova de les Meravelles i la Cova Marigot) i algunes amb vestigis de poblament antic (la de l’Aumediella i altres).

El barranc de Cardó, que es forma i té tot el seu recorregut dins el terme, no és l’únic rierol que solca el territori de Benifallet. Més a migdia, i també per aquesta banda esquerra de l’Ebre, hi ha el barranc d’en Jordi, que es forma també a Cardó i desaigua a l’Ebre aigua avall del puig de Raells. Per la dreta, l’Ebre rep el barranc de Llixem i, entre la serra de Vallplana i la dels Aligars, amb les llomes dels Mollets i la torre de Mollet, desemboca a l’Ebre el riu de les Canaletes; aigua avall, al límit amb Xerta, hi aboca el barranc de Xalamera. Cal fer esment també de la influència que en el cabal d’aigua de llEbre exerceix l’assut de Xerta (bé cultural d’interès nacional), situat en aquest terme, vora el límit amb Benifallet.

Generalment les muntanyes del terme són força erosionades i privades de la seva vegetació original a causa de l’antic i intensiu abancalament a què foren sotmeses. Abandonats aquests marges des de la fil·loxera, avui hi predomina una vegetació arbustiva (mates, coscolls, romers, etc.). Els boscos són predominantment de pi blanc. Cardó és la vall on hi ha una major densitat de bosc i on aquest es conserva menys modificat (1 544 ha de Benifallet són incloses al PEIN de les Serres de Cardó).

A més de la vila de Benifallet, cap de municipi, el terme comprèn els despoblats de Xalamera, Som, Sallent i Costumà, el balneari de Cardó, la torre de Mollet i la caseria de la Vall. El nom de Benifallet prové d’un topònim d’origen àrab. Les comunicacions amb el municipi eren antigament fluvials; també hi havia camins de ferradura molt difícils. El 1917 arribà la carretera fins a la vila i després fins a Móra la Nova, aquest carrer un dels trams de la C-12 d’Amposta a Lleida i Àger. El ferrocarril de Val de Zafán a Tortosa, que es posà en funcionament després de la guerra civil de 1936-39, és fora d’ús i s’ha convertit en Via Verda. Per a travessar l’Ebre hom feia servir una barcassa. La carretera C-43 arriba fins a Gandesa i permet l’accés al Pinell de Brai. Un altre camí mena al sector de coves.

La població i l'economia

El fogatjament de Tortosa del 1374 assigna a la població (benifalletencs) un total de 37 focs, 16 dels quals eren de cristians i 21 de musulmans. El fogatjament general del 1380 indica que a Benifallet hi havia 18 focs i 14 a Costumà. El del 1553 assigna 61 focs a Benifallet i 6 a Costumà i en el cens del 1718 figuren 199 h de Benifallet. El 1820 hi havia 149 h a Benifallet i 15 a Costumà; el 1830, 794 i 24 respectivament, i el 1860 el terme tenia en total 1 405 h. La població continuà en augment fins al tombant de segle: 1.889 h el 1887 i 2.008 el 1900. A la segona meitat del segle XIX, si bé existia una concentració urbana a la vila, també hi havia alguns masos dispersos. La minva demogràfica, però, començà de seguida, imputable en gran part, almenys durant els primers decennis del segle XX, a la plaga de la fil·loxera, que matà les vinyes (el 1920 hi havia 1.920 h i 1.707 el 1930). El 1940 Benifallet tenia 1.476 h i el 1950, 1.479. Amb anterioritat a aquest any, s’havia iniciat ja un corrent migratori vers poblacions més industrialitzades: el 1960 tenia 1.368 h, 1.183 el 1970, 1.034 el 1981 i 1.037 el 1984 . Al final dels anys vuitanta el corrent migratori es va aguditzar, tot deixant Benifallet amb 934 h el 1991, 848 h el 2001 i 810 h el 2005.

L’economia del terme ha estat de sempre eminentment agrícola. Des del segle XVIII i fins a la fil·loxera es conreava vinya als bancals de les muntanyes, fins i tot en llocs de difícil accés. Després de la fil·loxera se substituí per plantacions d’oliveres, ametllers i garrofers. Durant molts anys, una gran part de la població s’havia d’ajudar amb treballs temporers fora del municipi. Els anys de la postguerra foren de gran ajuda els jornals que s’obtenien en l’explotació del balneari de Cardó, avui tancat. També fou un suplement a l’economia l’explotació d’unes mines de terra refractària del terme del Pinell de Brai, on treballaren molts benifalletencs. Industrialment, s’explotaven pedreres per fer guix a petita escala.

La transformació agrícola important es realitzà a partir dels anys 1940-1950. Les terres d’al·luvió de les riberes foren transformades en horts i sembrats que ajudaren a subsistir durant els difícils anys de la postguerra. Després, als llocs on hi havia hagut garrofers i sembrats, es feren plantacions de presseguers, els fruits dels quals s’exporten a Barcelona. Quan els presseguers comencen a envellir se substitueixen per cítrics, que cobreixien gairebé la totalitat de la ribera; una gran part del seu fruit (taronges sobretot) s’envasa i s’exporta. De fet, l’activitat del municipi és polaritzada per aquests dos conreus. Les oliveres i els ametllers també hi són destacables. Pel que fa a la ramaderia, cal esmentar al municipi i el porcí. També hi ha alguns ramats d’ovelles.

És present al municipi la petita indústria, d’àmbit familiar (de teixits, d’exportació i importació de fruita, i també de pastissets, típics de la zona). Cal destacar així mateix la planta embotelladora de les aigües de Cardó. També hi ha empreses derivades dels productes agraris del municipi, com les de cítrics i préssecs, i la Cooperativa Agrícola. Tot i i l’existència de la petita indústria al municipi, la tendència general dels habitants és marxar a treballar fora, de manera que els joves, si no deixen definitivament el poble, treballen en els centres industrials propers (especialment a Tortosa o Móra d’Ebre).

La vila de Benifallet

La vila de Benifallet (17 m d’altitud) és situada a l’esquerra de l’Ebre, a l’obaga d’un tossal que davalla en coster fins al riu. De forma lleugerament triangular, s’ha expandit al llarg de l’avinguda de Lluís Companys. Les cases de la part alta tenen carrers estrets i costeruts. La part més antiga se situa entre els carrers de les Roques i de l’Escaleta, d’una banda, i la plaça Major, o de Farnós i Vizcarro, d’on arrenca el carrer Major, de l’altra. Hi ha diversos baixadors fins al riu. A la part vella hi ha també el Carrer Nou, el de l’Abadia i el de l’Ermita. Són de l’eixample del començament de segle XX el carrer de Magrinyà i el de Reus.

L’església parroquial és dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu. Bastida el 1635, fou reconstruïda després de la guerra, durant la qual fou malmesa i perdé els retaules i l’antic arxiu. Dalt la vila hi ha l’antiga església parroquial, també amb l’advocació de la Nativitat de la Mare de Déu, que hom anomena correntment de diverses maneres: l’Ermita, la Mare de Déu de Dalt i, també, el Calvari, perquè hi ha el cementiri. Hi porta el carrer de l’Ermita. L’edifici és d’estil romànic tardà, segurament del segle XIII; té un portal de mig punt amb grans dovelles emmarcades per un guardapols. A l’interior, conserva unes sepultures de Berenguer Pinyol (1298) i Bernat Pinyol (1300), a més d’unes pintures al fresc de l’època.

Una de les construccions més notables de la vila és el Convent, d’estil neogòtic i construït al principi del segle XX, amb les deixes testamentàries de Magdalena de Grau i de Gras, que si bé no era filla de la vila hi estigué sempre molt vinculada. En acabar la guerra civil de 1936-39 desaparegué la deixa econòmica, però romangué l’edifici.

La festa major, en honor a la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre), comença el dia 7 de setembre i finalitza el dia 11, coincidint amb la Diada de Catalunya. Durant aquesta festa, el dia 8 de setembre les pubilles i damisel·les obren l’anomenat Cap de Dansa dels dies 9 i 10 dedicats als nens i a la gent gran, on fan ballades de jotes. Una altra festa molt popular és la dels Quintos, que es fa coincidir amb les de Nadal (25 i 26 de desembre).

Altres indrets del terme

El convent, l'ermitatge i el balneari de Cardó

Emplaçat en ple massís de Cardó, sobre el cingle de Sallent i a uns 500 m d’altitud, hi ha l’antic convent i ermitatge de Cardó, on posteriorment hi hagué un balneari. S'hi arriba des de Rasquera, i no té, en canvi, comunicació directa des de Benifallet, bé que alguns camins de muntanya travessen el massís de Cardó. El convent i ermitatge de Sant Hilari de Cardó fou fundat el 1605 pel carmelità tortosí Pere Pau Revull, i la comunitat de carmelitans descalços s’hi establí el 1617. Arribà a tenir fins a 30 religiosos i eremites i rebé la protecció, des del 1676, de Pere Antoni d’Aragó, el protector de Poblet. El convent fou suprimit amb l’exclaustració del 1835. Constava d’un ampli recinte, dins el qual hi havia els edificis conventuals amb l’església i un conjunt de 13 ermites (inicialment només n'hi havia 11) disseminades per la rodalia. L’església conventual de Sant Hilari, popularment dita de Sant Hilarió, actualment no té culte i ha estat habilitada com a museu. És un edifici del segle XVIII, amb volta de llunetes sobre una cornisa motllurada. Les ermites són la de l’Àngel, la de Sant Bernat, dita popularment l’Ermita Cremada, la de Sant Jeroni, la de Sant Joan i la de Sant Onofre, totes aquestes en ruïnes; es mantenen encara dretes, bé que sense culte, les de Sant Josep, Sant Roc, Sant Simeó o ermita de la Columna, bastida sobre una alta roca que té aquesta forma, Santa Agnès i Santa Maria del Borboll.

A tocar de l’antic convent de Cardó, el 1866 hi fou construït el balneari de Cardó, aprofitant vells edificis del convent i bastint-ne de nous. A més de l’hostaleria i altres dependències, hi ha la capella de Sant Elies, edifici potser del segle XIX que segueix la tradició d’un barroc senzill. El balneari aprofitava les aigües medicinals de Cardó (bicarbonatades i arsenicals), que foren declarades d’utilitat pública el 1887 i brollen de diverses deus. El balneari tingué una vida florent a la primeria del segle XX. El 1938 esdevingué hospital de l’exèrcit republicà i després de la guerra fou restaurat i romangué en ús fins el 1967. Les aigües minerals de Cardó són actualment embotellades.

Altres llocs d'interès i les restes arqueològiques

L’antic lloc de Sallent era situat prop del convent de Cardó, sota mateix del cingle. El despoblat de Xalamera és situat a la dreta de l’Ebre, vora el riu i prop del límit amb Xerta. El despoblat de Costumà és emplaçat a la vallada de Costumà o de Planelles, a la part inferior, on aflueix a la vall de Cardó. A la dreta del riu de les Canaletes, quan aquest desemboca a l’Ebre, es dreça l’antiga torre de Mollet. No gaire lluny, a la dreta també de l’Ebre, hi ha la caseria de la Vall. Arran d’aquest mateix riu, a l’esquerra i al límit amb Tivenys, hi ha el puig o coll de Som (251 m).

Al terme de Benifallet s’han fet diversos descobriments arqueològics. Els primers foren realitzats per una comissió de l’Institut d’Estudis Catalans formada per P. Bosch i Gimpera i J. Colominas, publicats el 1926. Es tracta de les pintures rupestres de la cova de l’Agulla, gran abric que modernament s’usava com a pleta.

L’excavació de la cova de l’Aumediella fou duta a terme per Colominas. S'hi trobaren terrisses fetes a mà, llises i decorades amb cordons. Posteriorment, Castillo publicà informació sobre un vas campaniforme que s’hi trobà i que permetria datar el jaciment al final de l’Eneolític —edat del bronze. Altres terrisses amb decoració impresa o cardial fan remuntar la datació de l’hàbitat a les primeres fases del Neolític. Al terme (partida de l’Areneta, Xalamera, Mas del Catxorro) també hi ha diversos testimonis d’època ibèrica, entre els quals es destaquen les restes d’un poblat al Castellet de la Roca Roja, protegit per una muralla al punt de més fàcil accés. La cronologia va del segle V al II aC. També han tingut gran ressò entre la comunitat arqueològica les excavacions portades a terme en el jaciment d’Aldovesta, on s’han localitzat nombroses restes que proven la presència del comerç fenici (segles VII-VI aC) a l’eix fluvial de l’Ebre. Aquest fet havia estat tradicionalment negat, tot afirmant que només es podia parlar de comerç grec.

Entre les Coves de Benifallet, cal destacar la Cova Meravelles i la Cova dels Dos, que són les úniques que resten obertes al públic i organitzen visites guiades. En honor a aquestes coves, des del 1995, se celebra la Festa de les Coves (1 de maig), on es fa un dinar popular.

La història

Benifallet és esmentat ja el 1153. El lloc ja existia, doncs, abans de la conquesta de Tortosa per Ramon Berenguer IV. Pertanyé al terme de la dita ciutat. Hi tingueren béns els Pinyol i també els Sentmenat (el 1188 Pere de Sentmenat, a qui feia de mitjancer el sarraí Alí Afato, vengué a Arnau Moragues l’honor que tenia a Benifallet; el 1189 el susdit Moragues va vendre l’honor esmentat a Arnau i Berenguer Rubió, personatges que el mateix any donen l’honor a Santes Creus), però la senyoria sembla que aleshores continuava vinculada al sobirà. Així, el 1208, el rei Pere el Catòlic donà a Guillem de Cervera, mentre visqués, a més del castell de Tortosa, Benifallet. El 1215 aquest personatge va fer una restitució dels dits béns a l’orde del Temple. Posteriorment Benifallet retornà a la jurisdicció reial per mitjà de la seva vinculació amb la ciutat de Tortosa (consta que era de la dita ciutat el 1443). Si Benifallet pertanyé durant un temps als templers, Cardó i Sallent foren del domini dels Montcada dins el terme general de Tortosa. El 1207 Ramon de Montcada donà aquests llocs a Bernat Oliver Fuster amb el seus termes i pertinences, perquè els posseís, explotés i hi establís conreadors. Bernat Oliver, el 1212, hi fixà la residència d’un grup de pobladors; la seva vídua, el 1228, vengué els dits llocs a Bernat Pinyol, que era senyor de Costumà. El 1417, la senyoria d’aquests llocs (Cardó, Sallent i Costumà) passà al monestir de Benifassà. Al cap de pocs anys, el 1459 foren el forn, la sénia, el castell de Benifallet i els seus censos que passaren al susdit monestir cistercenc de Benifassà.

Col·laboració: 
JMRe
Llegir més...