i Benín | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Benín

Nom que tingué fins el 1975Dahomey, Nom oficial francès deRépublique du Bénin (fr), Nom oficial català deRepública de Benín, Nom francès deBénin (fr)
Nom que tingué fins el 1975Dahomey, Nom oficial francès deRépublique du Bénin (fr), Nom oficial català deRepública de Benín, Nom francès deBénin (fr)

Estat de l’Àfrica occidental, entre Nigèria, a l’est, Togo, a l’oest, Burkina Faso i Níger, al nord, i el golf de Guinea, al sud; la capital és Porto-Novo.
Població: 
9.352.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
114.763 km2

La geografia física

Hom pot distingir a Benín tres grans conjunts de relleu. La faixa costanera és constituïda per un seguit de barres litorals, que separen llacs i llacunes en tancar els estuaris dels rius Ouémé i Couffo, i per diversos altiplans baixos d’argila separats per depressions d’aiguamolls. Al nord d’aquesta regió hi ha l’altiplà cristal·lí, que ocupa la major part del territori des dels baixos altiplans del sud fins al Níger; s’hi alcen relleus residuals formats per quarsites o batòlits de granit posttectònics. Finalment, al NW hi ha la serralada d’Atakora, que domina a l’oest la plana de Gurma —constituïda per esquists silicis i gresos de poca altitud— i forma una sèrie de crestes paral·leles que, en baixar cap al Níger, es fragmenten i es redueixen a petits turons. El clima és equatorial al sud, i càlid i humit, amb temperatures constants; les precipitacions hi augmenten d’oest a est (849 mm a Grand-Popo; 1.298 mm a Porto-Novo). A l’interior, el clima és tropical i, gradualment de sud a nord, les precipitacions minven i les temperatures augmenten. Els rius del baix Benín flueixen a l’Atlàntic: l’Ouémé és el més llarg, i el Mono fa de frontera amb Togo en el seu curs inferior. A l’alt Benín, els rius Soka, Meke i Alibory són tributaris del Níger, i el Pendjari, del Volta. La vegetació és pobra: al nord de la regió de les llacunes hi ha un terreny palustre cobert d’espès matollar que s’estén fins al bosc tropical, sovint artigat i substituït per palmeres i conreus; cap a l’interior, el bosc es degrada en sabana arbrada.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura

Cases tradicionals a les zones rurals de Benín

Prop de la meitat del territori és improductiva (45,3%); la resta es reparteix entre el bosc (34,4%), els conreus (16%) i els prats i les pastures. Les activitats agràries dominen la vida econòmica. N'és el tret principal la relativa poca importància de les plantacions, puix que la zona equatorial on serien possibles és tan densament poblada, que s’ha de dedicar al conreu d’autoconsum. Així, només s’hi destaquen les plantacions de palmera oleífera (la corrent i la kernel), els productes de les quals representen un 22,6% de les exportacions; uns altres conreus d’aquesta zona són el blat de moro, la mandioca, l’arròs, els moniatos, els cocoters, les bananes, la pinya americana, el tabac, les hortalisses, el cacau i la palmera no oleífera. A la zona tropical hi ha una minsa producció de cacauets per a l’exportació, cotó, cafè i llegums secs, frenada per la dificultat de les comunicacions. A l’interior només resta un conreu extensiu, principalment de mill i melca. Les altres activitats són menys importants; al nord, la ramaderia de bestiar oví, boví i cabrum assoleix una certa importància, sobretot la de boví; al sud i al centre hi ha bestiar porcí i aviram, però no cobreix sempre les necessitats i cal importar-ne. L’explotació forestal tampoc no cobreix sempre les necessitats, i hom importa fusta de la Costa d’Ivori i del Camerun. La pesca té un paper relatiu en l’alimentació i en l’exportació (sobretot a Ghana i a Togo); la marítima tot just comença, i la fluvial ocupa uns 8.000 pescadors; la pesca a les llacunes ocupa pescadors i agricultors i, amb la fluvial, sextuplica les minses captures marítimes.

La mineria i la indústria

La manca de fonts d’energia i de mines en explotació dificulta la industrialització i fou absoluta fins que començà, el 1982, l’extracció de petroli al golf de Benín, a unes 10 milles del litoral. L’escassa electricitat (una de les produccions més baixes del món) era obtinguda amb combustible importat; i del subsol només en surt pedra per a fer ciment. Però la progressió de la producció petroliera va assolir el 1984 d’extreure'n fins i tot per a l’exportació, donada la migradesa del consum propi. Però les reserves conegudes són més petites que les de fosfats (5 milions de tones). També estan per explotar jaciments d’ilmenita, ferro, marbre i gas natural, trobat als pous de petroli. L’activitat principal és la transformació dels productes agropecuaris (oli de palma, sabó de coco, esgranat de cotó, preparació de carn, salaó de peix). Les altres indústries són la fabricació de ciment, cervesa i begudes no alcohòliques. El principal nucli industrial és Cotonou.

Els transports i les comunicacions

Hi ha tres línies de ferrocarril i una xarxa de carreteres de 7.200 km. Els transports i les comunicacions constitueixen l’únic subsector relativament desenvolupat de l’economia de Benín, segurament per la situació, compartida amb el Togo, entre dos estats com Ghana i sobretot Nigèria oficialment anglòfons, que realitzen intercanvis freqüents a través dels ferrocarrils i les carreteres dels dos estats oficialment francòfons. A més, la navegabilitat del Níger mitjà permet intercanvis fluvials regulars del nord de Benín amb l’estat de Níger (unit per ferrocarril al port de Cotonou, que li serveix de porta marítima), i d’ocasionals amb Nigèria (aigües avall) i fins amb el Mali (aigües amunt). Les estadístiques de tràfic, però, se circumscriuen, per a les mercaderies (dada més significativa) al transport per ferrocarril (34,1% el 1981), per mar (port de Cotonou: 58%) i aire (aeroport de Cotonou). És en les telecomunicacions on Benín té un paper destacat dins l’Àfrica Occidental, car Cotonou és seu del primer centre automatitzat de trànsit internacional de tot el continent, enllaçat amb una estació de telecomunicacions via satèl·lit situada 25 km a l’interior.

El comerç exterior

El comerç exterior és totalment canalitzat per Cotonou; exporta productes de palmes olieres, cacauets, cotó esgranat i en fibra, cacau, cafè, ciment i ricí, i importa teixits, materials de construcció, carburants, productes manufacturats (confecció tèxtil, maquinària, material de transport, etc.), vi, farina i sucre. La balança comercial és deficitària en un 81,4%. Hom importa sobretot de França (23,3%), la Gran Bretanya (12,7%) i Alemanya (8,2%), i exporta a França (24,6%), Japó (20,1%) i els Països Baixos (13,3%).

L’economia

A més d’ésser baix el nivell de vida, per sota de la mitjana africana, el ritme de creixement, 0,6% anual des de la independència, el 1960, no fa preveure, a curt termini, l’engegada cap al desenvolupament. Per tal de sortir-se'n Benín endegà un pla triennal 1977-80 que remuntà de cap i de nou les indústries considerades més importants: la de ciment, que aviat ha esdevingut exportadora, i la del sucre, amb un complex que ha de refinar-ne 47 000 t anuals i ha de reservar al mercat de Nigèria el 60% dels excedents. Més ambiciós sembla el Pla de Desenvolupament decennal 1981-90, que preveu una inversió propera al bilió de francs CFA (més de 2.000 milions de dòlars al canvi de 1984), dels quals els ja assignats no arriben a 400.000 milions de francs CFA. Hom en destina el 14% a l’agricultura, l’11,2% a la indústria i la resta a l’anomenada infraestructura, relacionada amb els serveis: més de la meitat se l’enduen els ferrocarrils (47,4% del total) i segueixen les preses i canalitzacions d’aigua (10,75%). El 1988 hom completà la construcció de la primera gran central hidroelèctrica al riu Mono, fronterer amb el Togo. Hom preveu que aquesta i altres centrals hidroelèctriques projectades han de permetre satisfer la major part dels requeriments energètics d’ambdós estats.

La geografia humana i la societat

La població, d’un creixement anual moderat (3,1%) i d’una densitat de tipus mitjà (32,1 h/km2), es concentra al sud del paral·lel 8°, a les províncies d’Atlantique, Ouémé i Mono i a la subdivisió d’Abomey. Aquesta regió meridional és habitada per un 60% de la població de l’estat, tot i que només n’ocupa un 20% de la superfície. La població urbana representa el 14,6% de la total. La composició ètnica reflecteix les migracions incessants que han caracteritzat la història de Benín i comprèn tres grans conjunts: els grups de llengua kwa al sud (els fons, la majoria de la població, els iorubes, a l’est, i els adges, a l’oest), els del centre (els baribes, al centre-est, i els sombes, grans constructors de poblats fortificats, al centre-oest) i els del nord (els dendis i els fulbes). La llengua oficial és el francès, però les llengües tribals es mantenen en ús. La majoria és animista, amb minories de catòlics (22,6%) i musulmans (15,2%). L’educació és pública, gratuïta, obligatòria i laica. L’ensenyament primari (per a infants de cinc a deu anys) és seguit pel 65% de nens d’aquest grup d’edat i el secundari (11 a 17 anys), pel 18%. Hi ha una sola universitat (Université Nationale du Bénin), fundada el 1970 i amb seu a Cotonou. Independent des de l’agost del 1960, la República de Dahomey adoptà al novembre del 1975 la denominació de República Popular de Benín. Entre 1973-89 fou vigent un règim marxista leninista de partit únic (República Popular de Benín), i l’any següent, amb l’aprovació per referèndum d’una nova constitució, fou instaurat un sistema democràtic multipartidista amb un Parlament Unicameral (Assemblea Nacional de 64 membres elegits cada quatre anys). El cap d’estat i de govern és el president, elegit cada cinc anys. Benín és membre de l’ONU, de l’OUA, del Conseil de l’Entente, de la CEDEAO i és estat associat a la CEE.

La història

El regne del Dahomey o Abomey fou constituït pels ewes (1620) després de la guerra civil del regne d’Allada (segle VI). Malgrat que la intenció primera del rei d’Abomey fou de posar fi a l’activitat dels negrers, aquests, sostinguts pels europeus, aconseguiren finalment d’imposar-se, fins al punt que el mateix rei Agadja feu del comerç d’esclaus l’activitat econòmica fonamental del regne (segle XVIII). D’altra banda, Agadja es llançà a la conquesta dels regnes del sud per tal de dominar el mercat d’esclaus de la regió: el 1724 prengué Allada, i el 1727, Ouidah; fracassà, tanmateix, en l’intent de conquerir Oyo. El 1740 el succeí Tegbessou, que desenvolupà el comerç d’esclaus i arribà a un acord amb Oyo pel qual Abomey obtingué el reconeixement de la seva preeminència. Sota el regnat de Tegbessou, Ouidah es convertí en un dels principals centres del tràfic de negres a la Costa dels Esclaus (vers el 1765 sortien anualment del seu port 9 000 esclaus). Els seus successors (Kengla, Agonglo, Adandozan, Gezo, etc.) mantingueren el tret essencialment negrer del regne. Cap a la fi de la primera meitat del segle XIX, l’abolició del comerç de negres a Amèrica produí una certa decadència econòmica i política del Dahomey, que França aprofità per a imposar al rei Gezo un tractat comercial, alhora que s’apoderava d’Ouidah (1851). Posteriorment França ocupà Grand Popo (1857) i Cotonou (1868), i imposà el seu protectorat als regnes d’Abomey i de Porto-Novo (1864). Al capdavall, després de sotmetre militarment el rei d’Abomey Gbehancin (1889-94), els francesos ocuparen tot el territori, que fou constituït en colònia, dependent del govern general de l’Àfrica Occidental Francesa (1899). La història colonial del Dahomey s’identifica amb la de tota l’Àfrica Occidental sotmesa a França. Després de la Segona Guerra Mundial, el Parti de Regroupement Africain (PRA) impulsà la lluita per l’autonomia, assolida el 1958. El 1960 fou proclamada la independència de la República del Dahomey. El nou estat hagué d’afrontrar greus problemes d’ordre econòmic i polític: d’una banda, la fragmentació del territori en tres regions rivals (Nord, Porto-Novo i Cotonou) obstaculitzava qualsevol desenvolupament econòmic; de l’altra, les divisions tribals, utilitzades pels interessos neocolonials, provocaren una contínua inestabilitat política. El Nord monopolitzà l’administració sota el govern d’Hubert Maga, primer president de la república, fins que el cop d’estat militar de Christophe Soglo, sostingut pels sindicats, l’enderrocà (1963). Al començament del 1964 fou elegit president Sourou Nigan Apithy, representant dels interessos de Porto-Novo; tanmateix, el cop d’estat de Justin Tometin Ahomadegbé (novembre del 1965) obrí un període d’anarquia que motivà una altra intervenció de Soglo (desembre del 1965). Aquesta vegada Soglo retingué el govern a les seves mans. Acusat de fer massa concessions als sindicats, el 1967 fou enderrocat per un cop d’estat militar dirigit pel coronel Alley. El president Emile Derlin Zinsou, designat per Alley (juny del 1968), fou enderrocat per Wilfrid De Souza (desembre del 1969), el qual establí una junta militar de govern; a l’agost del 1970 la junta fou dissolta i fou constituït un consell presidencial, presidit per Ahomadegbé, a l’efecte de donar un caire civil al règim. A l’octubre del 1972 un nou cop d’estat militar portà Mathieu Kerekou a la direcció de la república, i l’any següent aquest instaurà un règim marxista leninista de partit únic (Parti de la Révolution Populaire del Benín) encapçalat per ell. El 1975 hom canvià el nom de Dahomey pel de Benín. Durant el seu mandat, Kerekou dugué a terme algunes nacionalitzacions i s’apropà als països socialistes africans i europeus. El 1977 Kerekou dissolgué el Consell Nacional de la Revolució, organisme militar que governava el país des del 1972, i s’autonomenà cap d’estat de l’Assemblea Nacional Revolucionària, el nou òrgan civil de govern. Els primers anys vuitanta es caracteritzaren per una certa obertura a la iniciativa privada i per un lleu relaxament de la repressió política. No obstant això, el 1985 i el 1987 hom pogué constatar diverses manifestacions de protesta a càrrec dels estudiants, als quals el govern respongué amb nombroses detencions. En les relacions exteriors, cal esmentar l’apropament a diversos països del bloc occidental. La decisió de Nigèria de tancar la frontera amb Benín entre 1984-86 per tal de combatre el contraban comportà un cop fort a l’economia de Benín. A la darreria de febrer de 1990, una conferència de les ‘Forces vives de la nació’ decidí dimissionar el govern ‘revolucionari’, dissoldre l’assemblea nacional i elegir un nou primer ministre, Nicéphore Soglo, mentre el general Kerekou romania com a president de la república però deixava la direcció de l’exèrcit. Després de la legalització dels partits polítics i de la instauració de la llibertat de premsa, s’aprovà per referèndum —2 de desembre— una nova constitució que establia un règim presidencialista. Unes eleccions legislatives celebrades al març de 1991 donaren la victòria a una coalició que recolzava Soglo, i les presidencials celebrades pocs dies després li concediren la presidència de la república. Fou gràcies a la intervenció de l’arquebisbe de Cotonou, president de la conferència nacional de les ‘Forces vives’, que fou possible d’evitar l’alçament de les poblacions del nord del país que havien romàs fidels a Kerekou. Malgrat la seva popularitat inicial, Soglo ben aviat començà a perdre suport. El 1993 es posà de manifest que el cap d’estat tendia a l’autoritarisme i que fomentava la corrupció dels seus pròxims. Tot i això, els països occidentals i les institucions financeres internacionals li donaren suport, perquè impulsà sense vacil·lacions els plans d’ajustament estructural que li havien proposat. Però l’assemblea nacional, pressionada pels sindicats, rebutjà l’ajustament, i bloquejà les mesures impulsades pel govern. Les legislatives del 1995 suposaren un dur cop per al cap d’estat, ja que l’oposició es veié reforçada. A les presidencials de l’any següent, Soglo fou batut per l’antic president, el marxista Mathieu Kerekou, que en assumir la presidència volgué donar una imatge de concòrdia i atorgà el càrrec de primer ministre al conservador Adrien Hungbedji. L’heterogènia coalició que sustentava el govern Kerekou aconseguí donar certa estabilitat al país fins a la dimissió del primer ministre, Adrien Hungbedji, al maig del 1998. El estralls de la crisi energètica i la discussió d’uns pressuposts molt condicionats per l’aplicació dels plans d’ajust estructural de l’FMI acabaren d’empitjorar les ja dèbils relacions de la coalició. La inestabilitat social i política subsegüent es mantingué fins a les eleccions del 30 de març de 1999, en què, dins d’un espectre de vot molt fragmentat, el guanyador fou el Partit de la Renaixença de Benín, que s’encarregà de formar govern amb una coalició, novament heterogènia en excés. Els reptes principals del nou govern se centraren a fer front a una crisi energètica crònica, una corrupció endèmica i el cost polític de gestionar uns plans d’ajust que exigien austeritat a un país amb moltes carències. Gràcies a les exportacions de cotó, un programa de liberalització consistent sobretot en un seguit de privatitzacions iniciades el 2001 i una estabilitat política considerable, el govern de Kerekou aconseguí un creixement sostingut al voltant del 5% del PIB de mitjana els primers anys del segle XXI, malgrat que el fort creixement demogràfic comprometé el desenvolupament del país. La relativa prosperitat es reflectí sobretot en una millora de la situació de la població infantil (especialment en la sanitat i l’escolarització), tot i que encara el 2001 fou desarticulada una organització que traficava amb infants venent-los com a esclaus. Malgrat algunes irregularitats, el mandat de Kerekou fou confirmat en les eleccions presidencials del març del 2001, les locals del desembre del 2002 (les primeres després de la reinstauració del multipartidisme el 1990) i les legislatives del març del 2003, en les quals els partits que li eren favorables obtingueren majoria a la cambra. Tanmateix, al març del 2005 una companyia de telecomunicacions nord-americana fou multada per haver finançat la campanya de Kerekou del 2001. El 2002 Benín ingressà a la comunitat d’estats del Sahel-Sàhara. El 2003 el Tribunal Internacional de Justícia inicià la investigació del llarg litigi territorial que mantenien Benín i el Níger. En el veredicte, fet públic al juliol del 2005, el tribunal atribuí la major part del territori disputat - diverses illes fluvials al tram fronterer del Níger - al Níger. En les eleccions presidencials celebrades al març del 2006, l’economista Boni Yayi, expresident del Banc Africà de Desenvolupament, substituí Mathieu Kerékou a la presidència de la república, en imposar-se a la segona volta amb el 74% respecte al candidat del Partit de Renovació Democràtica, Adrien Houngbédji. Al març del 2006 Benín es beneficià per una condonació parcial del deute acordada pel G-8. L’any següent, a les cinquenes eleccions lliures celebrades al març del 2007, la coalició Forces per un Benín Emergent que dona suport a Yayi obtingué 35 dels 80 escons en disputa. Yayi afrontà una economia estancada, amb el cotó com a principal exportació, i les fortes reticències de l’administració per a emprendre mesures contra la corrupció i el malbaratament. En les eleccions municipals del 20 d’abril de 2008, l’oposició conservà les alcaldies de les dues principals ciutats, Cotonou i Porto-Novo, malgrat que a la majoria de localitats resultà vencedor el Moviment Presidencial de suport a Yayi, que aconseguí reactivar l’economia i impulsar mesures socials.

Llegir més...