i Berenguer Ramon I de Barcelona | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Berenguer Ramon I de Barcelona

Sobrenom amb el qual és conegutel Corbat
Sobrenom amb el qual és conegutel Corbat
història hist
Comte de Barcelona (1018-35), fill i successor de Ramon Borrell i d’Ermessenda de Carcassona.
?, aprox. 1006 — Barcelona, 1035

Ramon Borrell disposà, sens dubte testamentàriament, una mena de condomini entre mare i fill. En morir Ramon Borrell (1017), Ermessenda fou, a més, tutora de Berenguer durant la seva minoritat. El 1016 havien estat pactades a Saragossa les esposalles del futur comte amb Sança, filla del comte Sanç Garcia de Castella, primer testimoniatge històric conegut d’una relació entre els comtats de Barcelona i Castella. El matrimoni sembla haver estat ja consumat el 1021. D’altra banda, Berenguer Ramon I sembla que actuà ja com a major d’edat a partir del 1023. Sança, com ja s’havia esdevingut amb altres comtesses de Barcelona, col·laborà amb el seu marit en el govern dels estats. Li donà dos fills: el futur Ramon Berenguer I i Sanç, anomenat també Sanç Berenguer. El comte contragué nou matrimoni (1027) amb Guisla, filla de Sunifred de Lluçà, veguer de Balsareny, i neta de Guifré. Del nou matrimoni nasqueren Guillem i Bernat, aquest darrer potser pòstum. La manca de conquestes espectaculars durant el govern d’aquest comte motivà una qualificació pejorativa —que no sembla justificada— de la seva personalitat per part dels antics cronistes catalans, des del primer redactor dels Gesta comitum (que escrivia, però, més d’un segle després). El 1018, durant la seva minoritat, la comtessa Ermessenda, ajudada per tropes normandes a les ordres de Roger de Toény, aconseguí d’imposar un tribut a Muǧāhid, rei de Dénia i de les Balears. Al començament del govern de Berenguer Ramon I la frontera ponentina sembla que feu alguns progressos per la banda de Cervera i per l’alta conca del Gaià; al final, altrament, sofrí algunes envestides sarraïnes pel cantó d’Argençola. L’obra d’aquest comte fou essencialment de pau i consolidació. Establerta una avinença amb la seva mare el 1023, després d’un període de dificultats, obtingué, entre el 1018 i el 1028, la submissió feudal del seu cosí germà Ermengol II d’Urgell en condicions d’interès mutu. Prèviament (1019), i sens dubte gràcies als bons oficis de l’abat i bisbe Oliba, havia resolt satisfactòriament, juntament amb la seva mare, els conflictes que tenia amb el comte Hug I d’Empúries, i semblantment restablí la bona avinença (1023) amb Guillem I de Besalú i Guifré II de Cerdanya. Mantingué, encara, una amistosa relació amb el seu cunyat, el rei Sanç el Major de Navarra, al costat del qual figura a Pamplona, a Leire i potser a Sant Joan de la Penya, el 1027, el 1028 i el 1030. En política interior cal destacar la confirmació, feta el 1025 als barcelonins i a tots els possessors de terres franques del comtat de Barcelona, de la lliure tinença de llurs propietats i franqueses, i eximint-los de tota jurisdicció que no fos la seva. Encunyà diners de plata o billó molt ric, identificat darrerament. Durant el seu govern, el prestamista i orfebre Bonhom inicià el batiment de mancusos d’or, emissions que foren continuades pel seu successor i que representaren una momentània represa de l’encunyació de moneda d’or en un context europeu occidental de monometal·lisme de la plata. Alguns dels seus judicis semblen reflectir un gran sentit d’equitat. Vers la fi del 1032 anà a Roma, continuant la política de bona relació amb el papat iniciada pel seu avi Borrell. Sabé voltar-se de bons consellers, com el ja esmentat abat i bisbe Oliba, els bisbes Pere de Girona i Deodat de Barcelona, el jutge Ponç Bofill i el noble Gombau de Besora, besoncle de la seva segona muller. Morí el 31 de març de 1035. Pel seu testament, atorgat el 1032, poc temps abans d’emprendre un viatge a Roma, deixà al seu fill gran, Ramon Berenguer, el comtat de Girona i el de Barcelona fins al Llobregat; a Sanç, des del Llobregat fins a la terra de sarraïns, amb capital a Olèrdola; i a Guillem, ensems amb la seva mare Guisla, mentre no es tornés a casar, el comtat d’Osona; i tot sota l’obediència a Ramon Berenguer i amb la protecció d’aquest i persistint encara el condomini amb la comtessa àvia Ermessenda. El sobrenom d'el Corbat amb què és conegut aquest comte sembla obeir a la confusió d’un copista d’un document de Sant Joan de la Penya, i no apareix abans del segle XIII.

Col·laboració: 
MCA
Llegir més...