i Berga | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Berga

Sumari de l’article

El nucli antic de la ciutat de Berga, vist des del castell
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi i cap de comarca del Berguedà, a la vall alta del Llobregat, en un dels sectors més alts de la Depressió Central Catalana i al començament dels Prepirineus.
Població: 
17.160 h
[2009]
Extensió: 
23 km2

Situació i presentació

Al N i NE limita amb Cercs, al SE amb Olvan, al S amb Avià, al SW amb Capolat i al NW amb Castellar del Riu. Al N gran part del límit municipal és marcat pel riu Demetge, fins a l’indret on desguassa al Llobregat. Aquest riu també assenyala gran part del límit oriental, fins a arribar als confins de la colònia de Cal Rosal, a l’extrem S, on rep la rasa dels Molins.

El municipi es pot dividir en tres sectors: el que inclou les darreres elevacions meridionals dels Prepirineus; la zona de contacte entre els Prepirineus i la Depressió Central, amb un escarpament tectònic pronunciat al qual pertany la serra de Queralt (1 292 m), a l’W de la ciutat de Berga, i, finalment, a l’E i al S, una sèrie de plataformes de la Depressió Central (entre els 800 i els 600 m). La vegetació forestal hi és important. Als sectors més alts predomina el pi roig, que per dessota dels 1 000 m alterna amb el roure a les obagues i amb l’alzina a les solanes. La ciutat de Berga, cap de municipi i de comarca, s’estén als peus de la serra de Queralt. Altres nuclis de població són el raval de Sant Bartomeu de la Valldan, al SE de Berga, i la colònia de Cal Rosal, administrativament dividida entre els municipis de Berga, Avià i Olvan. Hi ha també diverses urbanitzacions: Can Baster, Can Ponç, Fumanya i els Pedregals. Al SW de Berga, gairebé a tocar el municipi d’Avià, hi ha el Polígon Industrial de la Valldan.

Berga ha esdevingut una veritable cruïlla de camins. La principal carretera és la C-16, o Eix del Llobregat, que permet anar des de Barcelona fins a la Cerdanya pel túnel del Cadí. Berga també és comunicada amb Ripoll per la C-26, que ve d’aquesta ciutat, passa per Berga i porta fins a Solsona. Cal esmentar així mateix la carretera secundària que, sortint de Berga, porta fins a Sant Llorenç de Morunys i acaba a la C-14 (carretera de la Seu d’Urgell), entre Fígols i Organyà.

La població

Ja d’antic Berga fou la zona més poblada de tots els territoris que componen l’actual comarca. El fogatge del 1370 hi registra 349 focs. Sembla, però, que alguns anys enrere havia perdut un terç de la població (berguedans) a conseqüència dels estralls de la Pesta Negra, que afectà greument la contrada el 1347. La crisi demogràfica que començà aleshores es caracteritzà per una perllongada continuïtat que altres onades epidèmiques, les guerres i les lluites feudals s’encarregaren de no apaivagar fins al segle XVI. El 1553 hom hi consignava només 179 focs.

Entre les poques notícies que es coneixen del segle XVll, hom sap que la guerra dels Segadors tingué una considerable incidència al Berguedà i, en especial, a la ciutat. El cens del 1718 registra encara una població baixa, tot i que continua essent la més alta de la comarca. La implantació de la indústria cotonera, a mitjan segle XVIII, i el seu desenvolupament posterior generaren un apreciable creixement demogràfic que, al cap de 69 anys, gairebé duplicà la població (3 259 h el 1787). El segle XIX fou marcat per la guerra del Francès, la primera guerra Carlina i l’epidèmia de còlera del 1854, factors tots ells de despoblament. Ara bé, l’impuls que el tèxtil havia tingut entre el 1840 i el 1850 permeté d’arribar al 1857 amb 5 590 h. Els fets que per a Berga es derivaren de la tercera guerra Carlina foren probablement la causa de la lleugera davallada que es registrà el 1877, any en què el cens dóna 4 997 h. Des d’aleshores, s’ha mantingut una tendència al creixement demogràfic. El 1900 la població era ja de 5 465 h i el 1930 havia arribat a 6 423. La concentració demogràfica de Berga augmentà considerablement a la postguerra, i no ha deixat de créixer des d’aleshores: 8 023 h el 1950, 9 822 el 1960, 12 285 el 1970, 13 547 el 1981, 13905 h el 1991 i 14678 h el 2001. L’any 2005 s’arribà a 16175 h. Aquest augment ha convertit Berga en un centre d’activitats terciàries i en la ciutat més important de tot el N de Catalunya.

La causa principal del creixement de la ciutat és l’arribada d’habitants d’altres indrets de la comarca, sigui per l’abandonament de colònies tèxtils o pel despoblament de municipis de muntanya. Aquest fet explica que, mentre que el 1970 Berga representava el 17,5% de la població comarcal, el 2001 ja en concentrava més del 40%.

El 2001, l’1,99% de la població ocupada de Berga treballava en el sector primari, el 21,78% en la indústria, el 16,82 en la construcció i el 59,41% en el terciari.

L'economia

L'agricultura i la ramaderia

A Berga les activitats relacionades amb el sector primari han estat progressivament abandonades i, el 1999, les terres llaurades ocupaven 201 ha i les pastures permanents 335 ha. L’agricultura es concentra a la part meridional del municipi, on el relleu és més favorable. Els principals conreus són els cereals i el farratge. Domina clarament la petita propietat.

La ramaderia té una presència representativa i, en el nombre de caps de bestiar, destaquen les cabanes de porcí i boví.

La indústria

Les activitats industrials són les que, juntament amb el sector terciari, protagonitzen la vida econòmica del municipi. No obstant això, mentre que el sector terciari s’ha anat incrementant amb el temps, al mateix temps que Berga s’anava clarament assentant com a centre de serveis del Berguedà, el sector secundari, poc diversificat, centrat en el tèxtil i caracteritzat per empreses més aviat de gran volum, ha patit una profunda recessió d’ençà dels anys setanta.

El sector tèxtil ha estat el que d’antic ha mogut econòmicament no solament la població de Berga sinó, alhora, tota la comarca. Una indústria tradicional de manufactura de llana es documenta a Berga gairebé des d’època medieval, i representa l’arrel del sector tèxtil comarcal. A mitjan segle XVIII, però, aquesta indústria va anar essent arraconada per la implantació lenta de les manufactures cotoneres. Al final de segle la seva importància era ja molt destacada, fins al punt que un vilatà, Ramon Farguell i Montorcí, dit per malnom el Maixerí, inventà cap al 1790 una màquina de filar, anomenada berguedana (o maixerina), que tingué una gran difusió a Catalunya i que s’utilitzà fins ben entrat el segle XIX.

Un cop superat l’interludi de guerres que afectà la contrada durant els primers anys del segle XIX, i que ensopí l’activitat industrial de Berga, es passà a un període de gran increment industrial, marcat per la instal·lació d’empreses vora les aigües del Llobregat. Dins el terme de Berga, encara que compartida amb els municipis d’Avià i Olvan, s’establí la colònia fabril de Cal Rosal, les activitats industrials de la qual finalitzaren l’any 1991. Una fita important en el desenvolupament del sector secundari a la vila fou la creació del canal industrial de Berga.

El gran moment d’or de la indústria cotonera arribà, però, després de la guerra civil de 1936-39, i fins i tot atragué un elevat contingent de població immigrada. La crisi començà a arribar els anys seixanta i continuà els setanta i els vuitanta. Molts factors incidiren en el seu desenvolupament. Berga començà a quedar allunyada dels centres industrials, que s’anaren expandint sobretot al voltant de Barcelona. Les empreses, apartades dels principals eixos de comunicacions, veieren com creixien els costos de transport, ja que havien de servir generalment fora de la comarca; també l’estructura tradicional de les empreses, poc mecanitzades, fou d’una influència considerable en l’agreujament de la crisi. Un altre factor molt negatiu fou les grans dimensions de les empreses, cosa que, en cas de fallida d’una d’elles, feia –i encara fa– trontollar la comarca sencera, i no solament el cap comarcal, el qual, d’altra banda, era molt afectat per la manca de diversificació del sector industrial. Malgrat tot, el tèxtil continua essent el sector més important, amb la producció de filats i el gènere de punt com a activitats primordials.

L’altre sector tradicionalment important a Berga és el derivat de la mineria. El 1996 aplegava el 10,3% de la població ocupada berguedana, mentre que, amb relació al total industrial, representava el 25% de la població. Cal tenir en compte, però, que l’any 1986 encara hi havia dues empreses carboníferes a Berga: Carbons del Pedraforca i Carbons de Berga, que tenien els seus centres decisoris al cap comarcal, i, a més, molts minaires vivien i eren censats a Berga. Carbons de Berga tancà al principi dels anys noranta i Carbons del Pedraforca, que explotava la mina de Saldes, tancà al 2005.

La resta de sectors econòmics són quantitativament poc importants en l’economia de Berga. Podem destacar els sectors del metall, químic i alimentari. Actualment la majoria de les empreses són petites. Una gran part de les empreses berguedanes se situen als polígons industrials de Berga i de la Valldan.

El comerç

Berga ha estat d’antic el centre de la seva àrea d’influència comarcal. De fet, les activitats terciàries han anat augmentant de manera ininterrompuda des dels anys setanta.

L’àrea de mercat de Berga abraça tota la comarca del Berguedà i també té incidència en els municipis de la Vall de Lord (Solsonès), principalment la Coma i la Pedra, Sant Llorenç de Morunys i Guixers. El grau d’atracció que representa Berga és diferent segons el grau d’allunyament dels municipis del cap comarcal. Així, municipis com Castellar del Riu o Capolat depenen directament de Berga per a les seves compres, mentre que tots els de la franja central i zona NW en depenen per a determinats abastaments, i els de la banda NE i S-SE en depenen sobretot per als serveis. Des de l’obertura del túnel del Cadí, part del comerç de Berga s’adreça al turisme de pas, principalment a l’estiu i durant la temporada d’esquí. També s’hi han desenvolupat els serveis a les empreses, que s’ocupen fonamentalment de la indústria local.

La vida comercial de Berga, estimulada ja des del segle XIV pel privilegi de lleuda de mar i terra atorgat als berguedans per Pere III el Cerimoniós, cristal·litzà en les fires del segle XVI i en la celebració d’un mercat setmanal, concedit també per Carles V l’any 1538. Inicialment se celebrava el dimecres, però més endavant fou traslladat al diumenge i després de la guerra civil de 1936-39 s’ha celebrat sempre el dissabte. És el més important de la comarca. Es fa, com sempre, a l’indret anomenat avui plaça de Viladomat i s’estén fins al passeig de la Indústria. El 1992 es començà a celebrar el mercat del bolet, que s’obre el dia que comencen a haver-hi bolets i es tanca quan s’acaben.

Al llarg de l’any, Berga desenvolupa també diverses fires, però n'hi ha dues de principals. D’una banda, la fira de Maig, que data d’una concessió feta per Carles V l’any 1547. Actualment es fa a començament de maig i hom hi pot trobar tota mena de maquinària i articles de comerç, automoció, turisme i serveis. Antigament s’havia celebrat per Corpus i el bestiar hi tenia molta importància. D’altra banda, la fira de Santa Tecla, pròpiament ramadera, i que ja consta el 1885. Actualment se celebra el tercer cap de setmana de setembre.

Els serveis

Berga és el centre dels serveis sanitaris de la comarca. Hi ha l’únic hospital del Berguedà (l’Hospital de Sant Bernabé), un centre d’assistència primària, un lloc de socors de la Creu Roja i diversos metges i entitats que hi exerceixen la medicina privada. Altres serveis socials són les residències d’avis i els casals per a la tercera edat.

Pel que fa a l’educació, al municipi hi ha centres d’ensenyament primari, secundari, de batxillerat i de formació professional. L’ensenyament especial disposa de la Llar de Santa Maria de Queralt, que és l’únic centre d’aquesta mena a la comarca.

Berga és cap de jutjat i també és la seu del Consell Comarcal del Berguedà i de diverses delegacions autonòmiques (Centre de Recursos Pedagògics, Consell Esportiu del Berguedà,…). Hi ha parc de bombers i, fins a mitjan 1993, hi havia una caserna militar (batalló de caçadors Arapiles).

La ciutat de Berga

Morfologia urbana

La ciutat té el nucli antic situat en una costa, al peu de la serra de Queralt, entre les clotades de Fontollera i dels Molins. Per l’E i el S s’estén la vall del Llobregat. El 2006 tenia 14 842 h.

El nucli antic estigué voltat d’una muralla que seguia gairebé exactament la corba de nivell dels 700 m d’altitud, línia que correspon a l’actual passeig de la Canya o ronda del Rector Moreta; a l’interior, una sèrie de pujades arriben fins a una altitud màxima d’uns 740 m. L’eix de la població antiga era, i encara és, el carrer Major o carrer de la Ciutat, que acaba al N a l’estreta placeta de la Ciutat i que és on es concentren els comerços a la menuda. Les dimensions de la ciutat es mantingueren estables fins al segle XVIII. La part més antiga correspon a l’eix que va des de la plaça de Santa Magdalena, al NE, fins al capdavall del carrer o camí del Roser, al SW. Les construccions arriben just fins a sota de la carretera de Sant Llorenç de Morunys. Dels set portals que envoltaven la ciutat només queda el de Santa Magdalena, d’origen medieval.

Una sèrie de desnivells pronunciats permeten de passar del nucli antic a l’eixample oriental de la ciutat, urbanitzat amb amplitud i que inclou la plaça de Viladomat, que continua per un passeig amb arbres que enllaça, al capdavall, amb el passeig del Cementiri i els habitatges de Santa Eulàlia. Hom hi ha anat instal·lant diversos equipaments, com la residència d’ancians Verge de Queralt, a sota mateix del vulgarment anomenat revolt dels Oms, l’hospital al turó de Santa Magdalena i el cementiri i el parc de bombers a l’extrem SE de la ciutat, sobre el camí de Pedret. La ciutat s’expandí també a cavall de les carreteres de Solsona i de Manresa, tot constituint l’eixample sud-occidental. Gairebé al centre de la ciutat actual hi ha el passeig de la Pau, que surt de la plaça de la Creu, punt de bifurcació de les dues car reteres.

Per la banda N, al damunt de la ciutat, hi ha l’indret anomenat castell de Sant Ferran, antiga fortalesa de la qual resten alguns fragments de muralla.

Edificis i monuments

L’edifici eclesiàstic més antic de Berga és l’església de Sant Joan, inicialment considerada gòtica, però que fonamentalment és romànica. Situada a la plaça de Sant Joan, les primeres mencions no apareixen fins al segle XIII, època en la qual es féu una reforma profunda i l’església passà a dependre del monestir de monges cistercenques que s’havia establert a Berga l’any 1338, procedent de Valldaura. Més tard aquesta església pertangué al monestir de Poblet, que la conservà fins al segle XVII. Fou convent de frares mercedaris del 1708 al 1835, any en què passà a l’estat. A la fi del segle XIX fou convertida en parròquia (1897-1909). L’any 1973 s’hi feren unes excavacions que revelaren la part romànica de l’edifici i permeteren de trobar-hi un capitell amb un gran ocell esculpit, a més d’altres elements zoomòrfics.

A la mateixa plaça de Sant Joan, i enfrontada amb l’església, hi ha l’antic palau dels Peguera, casa senyorial que actualment és dividida en pisos i té els baixos ocupats per un bar. No obstant això, conserva elements interessants. La major part d’ells sembla que pertanyen als segles XVI i XVII, tot i que la casa és documentada el 1328 i hom creu que hi ha fins i tot elements anteriors, com els finestrals monolítics situats al tercer pis de la façana. Aquesta és construïda amb aparell de carreus grossos i ben treballats, formant un encoixinat. Al segle XVIII sembla que patí tota una sèrie de modificacions que transformaren l’antic palau en pisos individuals.

Una mica més amunt, tot pujant pel carrer Major, hom troba altres edificis remarcables, com la Casa Barons o Solanes, edifici d’obra vista fet per Ramon Cot i Cot a la primeria del segle XX, i la casa Tomàs Pujol, feta el 1925 i que manté una clara influència modernista. Un altre edifici eclesiàstic important, situat a l’esquerra del carrer Major i accessible tot travessant la plaça del Forn, és el convent de Sant Francesc, fundat al segle XIV i que serví, més tard, com a caserna. L’any 1725 fou refet i modernitzat; al seu costat fou també refeta, el 1729, l’església d’aquest nom, cremada posteriorment en iniciar-se la guerra civil de 1936-39 i substituïda, després de la guerra, per l’església actual, d’imitació gòtica.

Al capdamunt del carrer Major hi ha la placeta de la Ciutat, que, per estreta, resta estructuralment integrada al carrer. Al final de la placeta, i mirant cap al carrer Major, hi ha l’antic molí de la Sal. Obert a tres vents, és un edifici del segle XVIII amb portals adovellats i porxos a la part superior de la façana, la qual és feta amb carreus grossos. És un casal moliner que rememora els temps en què l’activitat de la sal era d’importància econòmica per a la ciutat.

Un cop acabat el carrer Major i prenent el carrer dels Àngels hom arriba a la plaça de Sant Pere, coneguda popularment per la plaça cremada. En aquest indret, any rere any se celebra la Patum. Entre els edificis que hi ha hom pot remarcar l’església parroquial i l’ajuntament.

L’església de Sant Pere de Cohorts (popularment dita Sant Pere de Cors), i actual parròquia de Santa Eulàlia, fou fundada per Pere II de Berga i consagrada per Abril, bisbe d’Urgell, el 2 de gener de 1267. Es bastí a fi que els habitants de Berga poguessin tenir accés al culte sense haver de pujar sempre a l’església parroquial, situada aleshores al castell. Anà adquirint importància i en arribar el segle XVII, quan l’església parroquial sofrí danys importants (amb motiu d’un incendi, el 1604, i arran de l’explosió d’una mina col·locada pels francesos), la de Sant Pere de Cohorts en féu les funcions. Finalment, el 1658, les autoritats eclesiàstiques i civils de Berga decidiren de traslladar-hi la parroquialitat d’una manera definitiva. Ja els anys 1641-42 s’hi havia fet una reforma considerable que n'havia augmentat les dimensions, però ara s’amplià novament d’acord amb la importància que adquiria el temple. El 14 de juliol de 1677 se'n celebrà la benedicció solemne. Pocs anys més tard s’hi afegiren encara una capella del Santíssim Sagrament, algunes capelles laterals i l’orgue (1686-96). Al segle XIX calgué fer-ne una restauració, ja que durant la tercera guerra Carlina fou incendiada i sofrí greus desperfectes.

L’església actual és d’una sola nau i consta de diverses capelles laterals i volta de creueria. Cal destacar-ne l’orgue, que data del 1873 i en substitueix un altre d’època renaixentista. La titularitat de la parròquia, que remotament sembla haver estat posada sota l’advocació de l’Assumpció de Santa Maria, havia estat traspassada a Santa Eulàlia de Mèrida ja en temps de l’antiga església parroquial i fou mantinguda en passar a aquest temple, al qual foren traslladades les importants relíquies que hom atribuïa a aquesta santa.

A llevant de la plaça de Sant Pere hi ha les voltes d’en Claris, que donen forma de túnel a un estret carrer que desemboca al de Buxadé. En aquest carrer hom troba les cases més antigues de Berga, entre les quals destaca Cal Sarraís, amb la façana flanquejada per quatre escuts.

Al N de la plaça de Sant Pere, i ja en direcció al castell, hi ha la capella de la Pietat, situada al carrer del mateix nom, la qual és possiblement la més antiga de Berga. Inclou alguns elements que poden ésser preromànics. Té volta de canó, actualment coberta per una altra volta neoclàssica, i tres absis quadrats. L’antiguitat ens és confirmada pel fet que consta documentalment que els paletes que construïren l’església de Santa Maria d’Avià (que data del segle XII) treballaren en una reforma d’aquesta capella. Al segle XIII la capella passà a ésser regentada per frares mercedaris, que alguns anys més tard passaren al convent de Santa Magdalena i posteriorment al de Sant Joan. Fou parròquia de Berga del 1665 al 1677, mentre es construïa la parròquia de Santa Eulàlia, i amb aquest motiu el 1665 fou objecte d’una restauració d’estil neoclàssic.

El castell de Berga es dreça sobre la ciutat. Al llarg de la seva existència patí diverses vicissituds i actualment és un lloc molt malmès. El castell es documenta ja al segle IX, i al segle XI era sota el domini dels comtes de Cerdanya. Amb el temps va patir nombroses refaccions, la més important de les quals es va dur a terme al segle XIX, en la primera guerra Carlina, moment en què es va refer totalment, després que la guerra del Francès l’hagués deixat arruïnat. Fou en aquesta època que s’aixecaren torres, murs, fortins, etc. Tot i això, restà abandonat després de la guerra, i el terreny fou adquirit per particulars. Convertit en hotel, els seus murs començaren a envoltar-se de residències unifamiliars que s’hi adossaven. A la fi dels vuitanta el castell passà a mans de l’administració, que netejà els encontorns, tot recuperant la fesomia del segle XIX. S'ha recuperat, per exemple, la banda est, que havia restat tapada per xalets, i s’han enderrocat construccions que li havien estat annexades pels propietaris de l’hotel, com les cuines, que amagaven les estructures de la fortalesa. Actualment el castell és la seu del consell comarcal, però també disposa d’espai per a fer-hi exposicions i organitzar-hi actes culturals.

La cultura i el folklore

A Berga hi ha diverses entitats culturals i recreatives. Entre les que es dediquen a la recerca històrica i a la defensa de la cultura de la comarca cal esmentar el Centre d’Estudis Berguedans. Hi ha força entitats de tipus musical. Destaca, però, l’Orfeó Berguedà, una de les entitats deganes a la població, fundada el 1914 per mossèn Jaume Freixa. Sota la seva direcció, l’Orfeó tingué una vida molt activa fins el 1934. En el camp sardanista destaca la Colla Sardanista Cim d’Estela, sorgida el 1956 d’algunes de les colles que abans de la guerra funcionaven aïlladament.

Hi ha diverses sales on es poden fer representacions teatrals, i esporàdicament s’organitzen activitats teatrals a càrrec de diverses entitats. L’entitat, però, més tradicional és l’Agrupació Teatral La Farsa, que sorgí de l’antiga Secció Dramàtica del casal parroquial. La Farsa ha mantingut arrelada la tradició berguedana de representar els Pastorets de Serafí Pitarra (El bressol de Jesús), tradició que data del 1900.

Berga disposa de diverses instal·lacions esportives, entre les quals hom pot destacar el camp de futbol municipal, el pavelló poliesportiu municipal, la pista poliesportiva Santa Eulàlia i la piscina municipal Lledó. A Berga hi ha bastants societats esportives i recreatives. Ja abans de la guerra de 1936-39 hi havia hagut un club destacat: el Centre Excursionista de Berga, que canvià el seu nom pel de Club Excursionista de Berga en acabar el conflicte. El 1941 adoptà el de Club Esquí Berguedà, atès que la seva activitat principal era aquest esport, bé que també mantingué altres seccions, com les de muntanyisme, fotografia i motorisme. El 1979 es va fundar una altra entitat d’aquest tipus: l’Agrupació de Muntanyencs Berguedans. La Societat de Pescadors Esportius Pedret es va fundar el 1956 i posseeix vedats al Llobregat i al riu de Valls, com també al pantà de la Baells.

Una de les entitats esportives més antigues de Berga és el club de futbol, fundat el 1916, que duu el nom de Club Esportiu Berga. El 1956 es creà a Berga el club Amics del Ciclisme del Berguedà, i el 1932 el Club d’Escacs Berguedà, fundat l’any 1932, i el Club de Tennis Berguedà.

La ciutat té quatre museus. El principal és el Museu Comarcal de Berga, que recull, a més d’objectes que han marcat la història de Berga, un resum de la geologia i l’arqueologia de la comarca. D’aquest museu cal destacar les restes que es conserven del període del Bronze. També és de dependència municipal el Museu de Ciències Naturals del Berguedà, inaugurat el 1987 i que es dedica a presentar la geologia, la flora i la fauna pròpies del Berguedà. El Museu del Circ es nodreix fonamentalment de la col·lecció donada a l’ajuntament per Josep Vinyes i Sabatés, un estudiós local del món del circ. És previst de crear un museu dedicat a la Patum.

Són oberts al públic loArxiu Municipal de Berga i l’Arxiu Històric Comarcal del Berguedà.

Berga és una ciutat que conserva molt vives les tradicions folklòriques ancestrals. Durant les festivitats nadalenques té molta tradició la representació dels Pastorets de Pitarra, que té lloc des de principi de segle XX i que actualment és a càrrec de la companyia de teatre La Farsa. Els Pastorets tenen també caràcter de festa, fins al punt que hom els ha batejat amb el nom de la Patum d’hivern. D’altra banda, s’ha recuperat amb força el Carnestoltes.

Una de les tradicions més antigues de Berga és la Festa dels Ocells Silvestres Cantaires o concurs d’ocells instituïda el 1871. Se celebra pel març, durant diversos dies. Per Pasqua surten força colles a cantar caramelles pels carrers de la ciutat.

El quart cap de setmana de juliol té lloc la popular festa dels Elois, que se celebra en aquesta data des del 1980. Entre el 1962 i el 1980 s’havia celebrat per Sant Jaume (25 de juliol), i anteriorment i des de temps immemorial tenia lloc l’endemà de Sant Joan. Era principalment la festa dels animals, semblant a la que se celebra arreu per Sant Antoni Abat. Sant Eloi és el patró del gremi dels traginers i gent de tralla i bast. La festa començava la vigília al migdia, amb la passada del tabaler a cavall d’un ruc, i el vespre del mateix dia hi havia la passada dels animals per tota la població. Els genets portaven atxes enceses a la mà. S'acabava amb el tirabol que dansaven tots amb els animals a la plaça de Sant Joan. L’endemà al matí, dia de la festa, hi havia novament la passada amb la benedicció a les escales de l’església parroquial de Sant Pere, acabada la qual es ballava, a la mateixa plaça, el ballet de Déu (a les deu del matí). Després tots anaven a la carretera del riu on, des del segon pont al primer, feien la cavalcada d’animals —cavalls, muls i rucs—. Sabem que aquesta cavalcada ja es feia l’any 1703. Després seguia l’ofici a Sant Francesc, on el gremi tenia altar propi. Més endavant, el ballet de Déu es va traslladar a la plaça de Sant Joan i, en havent acabat, hom anava a Sant Francesc a l’ofici. A la tarda hi havia gran fontada —sopar a la font, seguit de ballades—, antigament a Tagastet i més tard a les fonts de l’obaga de Queralt.

Actualment la festa només conserva la part folklòrica, amb l’afegiment artificial –d’ençà de l’any 1962— d’un simulacre de casament típic, que mai no havia estat propi de la celebració. La cavalleria surt de la plaça de Santa Magdalena i s’atura davant les escales de l’església de Sant Pere per a la benedicció. Tot seguit són remullats a dojo amb galledes d’aigua. La cavalcada desapareix carrer Major avall, i la concurrència assisteix a ofici a Sant Francesc. Acabat aquest, els nuvis fan acte de presència als claustres del mateix convent, on se celebra la boda típica de l’Alt Berguedà. Després, a la plaça de Sant Joan es dansa el ballet de Déu (de l’adeu o de les deu). Sembla, però, que el nom més genuí és el de Déu, pel sentit religiós que té. Abans era dansat per una sola parella de traginers. La música és una melodia popular anònima, la mateixa del ball de l’almorratxa de Gironella.

Per Corpus es fa la celebració més destacada de Berga, la Patum. La Patum de Berga consisteix en una representació popular sacrohistòrica per mitjà d’uns personatges mítics i simbòlics que salten i dansen al so pregon d’un tabal, acompanyats d’una música enardidora, d’un gran esclat de coets i d’una intensa participació del poble.

Els orígens de la Patum sabem del cert que es desenvoluparen a l’entorn de la processó de la diada del Corpus, com a conjunt d’entremesos i figures amb què hom volia enaltir plàsticament el triomf del sagrament, com succeïa en moltes poblacions de Catalunya. En el cas de Berga, però, aquests elements prengueren cos i se'n consolidà el costum; reberen el nom general de la Bulla (al·lusió a l’alegria sorollosa i el bullici que s’hi crea) i més tard el de Patum, per onomatopeia del so del tabal: pa-tum, pa-tum.

Sembla que cal situar-ne els inicis a mitjan segle XIV. Antigament es feia dins el temple parroquial en tornar de la processó, cosa que fou prohibida l’any 1723. D’aleshores ençà ha restat com una cosa a part, tot i que, fins a l’actualitat, algunes comparses encara acompanyaven la processó.

El significat de la Patum no és fàcil de definir. Només es pot afirmar que traspua constantment la personificació de la lluita entre el Bé i el Mal. O, com diu l’historiador mossèn Armengou: “No és una representació sacra, ni una dansa popular, ni exclusivament una festa de carrer bulliciosa i primitiva. Però, per altra banda, és tot això i encara més coses.” És una festa difícil de comprendre per qui no l’ha viscuda, però un observador atent que amb bona voluntat procuri d’aproximar-se a l’esperit de Berga en copsarà certament l’aire de misteri que l’envolta i entendrà que tot el que passa al seu entorn té un sentit: la dansa, la música, el foc, els xiulets, els crits de vagos dirigits als músics i la mateixa plaça on es fa la festa són elements imprescindibles.

Les comparses i els elements principals de la Patum són els que s’esmenten tot seguit. Hi ha els turcs i cavallets, també anomenats, antigament, moros i cabretes, personatges representatius dels sarraïns invasors i dels guerrers d’Oliba Cabreta que van ajudar a consolidar la conquesta del Berguedà. Les maces fan una escenificació força elemental de la lluita dels àngels contra els dimonis. La guita, anomenada abans mulaguita, mulafera i mulassa, sembla que és un dels personatges més antics de la Patum, i potser el més representatiu. És una figura de mal classificar. L’àliga és el símbol més distingit de la Patum. Cenyit el cap amb la corona ducal (havia portat la comtal i la reial), ens parla de l’alliberament de l’antiga vila que, el 1393, passà del domini feudal de Joana d’Aragó, comtessa de Foix, al domini reial de Joan I de Catalunya-Aragó. Els gegants no són un element exclusiu de Berga, i llur incorporació a la festa sembla que es va iniciar al segle XVII, bé que la dels gegants nous data del 1891. Els nans vells i els nans nous, apareguts respectivament a mitjan segle XIX i l’any 1888, poden representar la gent del poble que s’incorporà a la mitologia tradicional. Els plens simbolitzen l’orgia infernal d’uns diables plens de foc —d’ací deriva el nom de plens— que van saltant al so pregon del tabal i als acords d’una música enardidora. El tabal és un element imprescindible de la Patum, l’herald i l’acompanyament de la festa. El tirabol és la dansa amb la qual tot el poble s’esplaia àmpliament al mig de la plaça, barrejat amb totes les comparses, que evolucionen plegades sense seguir cap ordre. Les tandes de tirabols conclouen la celebració de la festa de la Patum.

La festa, declarada Patrimoni de la Humanitat l’any 2005, es desenvolupa entre el dimecres de Corpus i el diumenge següent, d’acord amb el programa detallat a continuació. Dimecres de Corpus: Al migdia el tabaler i els quatre gegants, acompanyats de música, fan la tradicional passada pels carrers, convidant el poble a la festa. Al vespre el tabal, les maces, les guites i els gegants surten de la plaça de Sant Pere i fan els salts corresponents pels carrers i les places de la ciutat i davant la casa de les autoritats locals. En aquesta passada solen participar també l’alcalde i la corporació municipal. Dijous de Corpus: Celebració de l’ofici a l’església parroquial de Sant Pere, amb assistència de les autoritats, administradors i comparseria de la Patum. Acabat l’ofici, hi ha Patum de lluïment a la plaça de Sant Pere. Al vespre, Patum completa, a la mateixa plaça. Divendres de Corpus: Al matí, passada de les comparses de la Patum infantil pels carrers. Després de l’ofici, al qual assisteixen novament les autoritats, els presents són obsequiats amb els tradicionals rams i panellets. A continuació, a la plaça de Sant Pere, Patum infantil de lluïment. A la tarda, a la mateixa plaça, tanda completa de Patum infantil. Dissabte de Corpus: Al matí, ofici, igual que el divendres. Cap al tard, salts de Patum, igual que el dimecres, davant els domicilis dels administradors i per les places de la població. Diumenge de Corpus: Tot igual que el dijous.

El 10 de juliol té tradició a Berga la celebració de la festa dels Cristòfols, en la qual s’inclou la tradicional benedicció de vehicles. La festa major de Berga pròpiament dita és la de Santa Eulàlia, patrona de la ciutat (10 de desembre).

La festa anyal de Sant Pere de Madrona, en aquesta església, es fa el dia de Sant Pere —o el diumenge al voltant d’aquest dia—. Després de la missa que sthi celebra, les priores donen als assistents una clau de Sant Pere de pasta de farina i ramells de flors boscanes.

També és important la festa de Sant Quirze de Pedret, que es fa en honor de Sant Quirze i Santa Julita i que antigament era una festa organitzada pels pagesos. Es restablí el 6 de setembre de 1964 i durant els anys següents s’ha celebrat el tercer diumenge de setembre. La festa inclou l’encesa d’una traca, la celebració d’una missa i el repartiment de goigs dels sants, poms de flors boscanes i pa de Pedret. Després, a l’antiga era de Pedret es ballen sardanes.

Encara que no és pròpiament una festa, cal esmentar aquí també el concurs anual de boletaires, que es fa el primer diumenge d’octubre a Berga. Fundat l’any 1956, hi acudeix gent de tot Catalunya. El concurs té lloc als plans de Puigventós, a la tarda hi ha un concurs de gastronomia de bolets i a la nit es ballen sardanes i hi ha un castell de focs d’artifici.

A més de totes aquestes festes, cal esmentar les festes pròpies dels carrers, com les del carrer de l’Harmonia, el dels Àngels, el de la Ciutat, la plaça de Sant Ramon, la ronda de Queralt, els carrers del Roser, de Santa Magdalena, de Balmes, de la Salut, del Comte Oliba i del General Manso. Les festes d’aquests carrers consisteixen a engalanar-los i fer-hi sardanes, ball i repartiment de coca i barreja. El barri de Santa Eulàlia també fa la seva festa major. El carrer de la Pietat fa dos dies de festa per Pentecosta. Engalanen el carrer i, d’ençà del 1959, també hi fan la seva Patum, amb comparses que s’han fabricat els mateixos veïns.

Altres indrets del terme

La Valldan

La Valldan, antic terme incorporat a Berga l’any 1963, era un municipi amb una extensió territorial reduïda (8,5 km2) i una població majoritàriament disseminada, que a l’època de la incorporació era de 419 persones, de les quals només 98 vivien agregades en el nucli principal de cases, el raval de Sant Bartomeu de la Valldan. Les zones més poblades eren a l’entorn de l’hostal del Bou, on es reunia l’ajuntament, i l’àrea pròxima a l’església de Sant Bartomeu. També hi ha cases prop de les masies de Garrigà i de Mas-d’huguets. Valldan celebra la festa major per l’agost i, també, l’arribada dels Reis, el Carnaval i per Pasqua les caramelles surten a cantar.

L’església parroquial de Sant Bartomeu de la Valldan és d’origen romànic tardà i ha sofert posteriors modificacions que li han fet perdre l’absis. Només ha conservat com a romàniques les dues parets laterals. A ponent figuren una porta romànica que ha estat tapiada i, actualment, l’accés es fa per la façana de tramuntana, on s’obrí una porta d’imitació romànica. Dins aquest antic terme es destaca l’església romànica de Sant Pere de Madrona. En consta l’existència ja l’any 839, data de l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, bé que l’església actual és un edifici construït cap al segle XII. Administrativament, es mantingué com a parròquia independent; al segle XVII passà a ésser regentada per la comunitat de preveres de la parròquia de Berga, però continuà tenint caràcter de parròquia fins al segle XIX, època en la qual passà a dependre de Sant Bartomeu de la Valldan. L’edifici, tal com es conserva, consta d’una nau, coberta amb una volta i coronada amb un absis semicircular.

El santuari de Queralt

Aspecte exterior del santuari de Queralt
© CIC-Moià
El santuari de Queralt, o de Santa Maria de Queralt, és situat al mateix cim de la serra de Queralt, al NW del nucli urbà de Berga, dins l’antic municipi de la Valldan.

La imatge de la Mare de Déu que s’hi venera fou trobada, segons la llegenda, per un pastor de Vilaformiu, cap al segle XIV, època que coincideix veritablement amb la factura de la imatge. És una talla de fusta policromada, d’uns 53 cm d’altura, que representa la Mare de Déu asseguda damunt un setial. L’Infant es manté dempeus damunt el genoll esquerre de la Mare de Déu i hi trepitja un petit monstre que, segons l’historiador Ramon Huch, representa l’heretgia nestoriana.

El 1386 un mercader berguedà, dit Francesc Garreta, féu construir el santuari primitiu; al segle XVII fou objecte d’una restauració completa i més tard hom hi construí un hostal. Centre d’una important devoció comarcana, depengué administrativament de la parròquia de Sant Pere de Madrona, del terme de la Valldan. Prop del santuari hom convertí també en capella la cova on la tradició situa la trobada de la imatge. Aquesta fou coronada canònicament l’any 1916, i amb aquest motiu es va restaurar també la capella de la cova. L’església actual patí moltes dissorts en les guerres civils del segle XIX i sobretot en la de 1936-39, durant la qual desaparegué el retaule de l’altar major, una obra barroca notabilíssima destinada a emmarcar amb la seva grandesa la diminuta imatge de Maria. Després de la guerra hom féu un retaule nou, inaugurat el 6 de setembre de 1964. L’any 1975 fou enllestit el nou campanar del santuari i el dia 25 d’abril hom beneí les campanes.

Fins el 1974 el santuari de Queralt era de condomini entre el bisbat de Solsona i l’ajuntament de Berga, però aquest any es va signar un acord entre ambdues entitats pel qual el bisbat es quedava amb el santuari i els serveis religiosos (els drets dels quals cedí a la parròquia de Berga poc després) i l’ajuntament es feia càrrec de l’hostaleria i els serveis públics.

El santuari de Queralt és seu, al llarg de l’any, de diversos aplecs i festes. La més destacada és la Gala de Queralt (8 de setembre). També té molta tradició la festa de Sant Marc, el 25 d’abril, que és coneguda com la xocolatada.

Cal Rosal i les urbanitzacions

Prop de les instal·lacions del santuari de Queralt hi ha les ruïnes del castell Berguedà, que només presenta algunes restes de murs i d’una torre en un penyal. És documentat ja al final del segle X i sembla que fou residència del trobador Guillem de Berguedà.

El terme municipal de Berga inclou una part de la colònia fabril de Cal Rosal, fundada el 1858 per uns industrials berguedans, els germans Antoni, Ramon i Agustí Rosal i Cortina, pertanyents a una família que ja havia establert una fàbrica a la ciutat de Berga el 1769. Anomenada posteriorment SA Tèxtil Colònia Rosal i Bergolvan, fabricava filats, fibres sintètiques, etc., i el 1991 tancà.

La ciutat de Berga és envoltada de diverses urbanitzacions que gairebé es confonen amb la ciutat. Hom pot destacar la de Fumanya, la de Can Baster, la de Can Ponç i els Pedregals.

La història

L'antiguitat i l'edat mitjana

Els orígens històrics de la ciutat de Berga són poc clars. Els habitants d’aquesta zona, a l’època de la colonització romana, eren els bergistans, sotmesos per Anníbal i després pel cònsol romà Cató (195 aC). Segons Tit Livi els bergistans tenien set castells, el més important dels quals era el castrum Bergium, que devia correspondre a l’actual ciutat de Berga. El pagus berguedà de l’època romana i visigòtica sofrí, com tot el Principat, l’ocupació musulmana del segle VIII, que, segons la tradició, comportà la destrucció total de Berga. La conquesta menada pels francs a la fi del mateix segle alliberà aquests territoris, que foren repoblats ja abans de l’any 835.

El castell de Berga és esmentat per primera vegada en una relació del trasllat de les relíquies de sant Vicenç des de València fins al monestir occità de Castres, datada cap al 855, a causa d’un miracle que hauria ocorregut en aquest lloc.

Al llarg del segle IX començà a configurar-se el comtat de Berga dins el conjunt del comtat de Cerdanya, i acabà adquirint un caràcter independent els primers anys del segle X, amb Berga com a capital i administrat pel vescomte Branduí (905).

Al segle XI, en un document pel qual un anomenat Pere Ramon fa jurament de fidelitat al comte de Cerdanya, s’esmenta la domus et fortedam de Berga, doble esment que revela la importància d’aquest lloc en comparació amb altres topònims citats només per un sol concepte. A partir d’aquest moment sovintegen les referències a la fortedam o fortitudinem de Berga, expressions relatives, probablement, al castell Berguedà, fora de la població de Berga; a vegades també apareix un palatio o palau de Berga, que podria correspondre al mateix castell o bé a un altre edifici. També s’esmenta, en alguns documents, el mercat de Berga.

Al segle XII la família dels castlans o governadors del castell de Berga havia adoptat el topònim Berga com a locatiu —que acabà esdevenint cognom—; al principi del segle consten un Pere de Berga i un Guillem Ramon de Berga. Un Pere de Berga de mitjan segle XII tenia propietats que afrontaven amb les del trobador Guillem de Berguedà; potser per això aquest sentí una viva antipatia pel seu veí, contra el qual escriví versos plens d’improperis i d’inconveniències.

L’historiador Jacint Vilardaga, en la seva Historia de Berga y breves noticias de su comarca (1890), esmenta que els Berga succeïren als Peguera en la senyoria de Berga els darrers mesos del 1190, i que un Pere de Berga governà aquesta vila des del 1190 fins al 1228, any en què li succeí un fill del mateix nom. Pare i fill emprengueren reparacions importants del castell i de les muralles i realitzaren també algunes construccions eclesiàstiques. Els primers anys del govern de Pere I de Berga coincidiren amb una època de fams, especialment l’any 1193, que hi hagué grans aiguats.

El seu fill Pere II de Berga participà en les batalles de Las Navas de Tolosa (1212) i de Muret (1213) i fundà el convent de Santa Magdalena (1224), un dels primers de l’orde mercedari que hi hagué a Catalunya. Més tard, quan ja exercia el domini efectiu de la ciutat, adquirí riqueses i prestigi a la cort per la seva participació en les expedicions de conquesta dutes a terme per Jaume I de Catalunya-Aragó. En aquesta etapa féu noves i importants construccions a Berga i hi restaurà alguns temples. Aquells anys la zona de Berga es veié afectada per la penetració de l’heretgia valdesa. Pere II afavorí la celebració d’un sínode a Berga, el 1254, en el qual les autoritats eclesiàstiques condemnaren 168 heretges.

L’any 1256 Pere II de Berga concedí a la vila de Berga la primera carta de franqueses que tingué aquesta població, probablement amb la finalitat d’atreure-hi nous habitants.

A la seva mort, el 1275, n'heretà el domini la seva filla Sibil·la I, casada amb Arnau Roger, comte de Pallars. En aquella època la ciutat patí els efectes de les lluites entre faccions rivals; hom conserva un document del 1291 en què uns ciutadans de Berga, cognomenats Padrinyà, Anyana i Boixó, pacten d’ajudar-se mútuament contra els membres de les famílies Guilabert i Muntaner, de la mateixa ciutat.

En morir la darrera dels Berga, Sibil·la I, el govern de la vila passà a la seva filla Sibil·la II, muller d’Hug de Mataplana (1301). El 1309 el matrimoni vengué a Jaume II de Catalunya-Aragó la vila de Berga, la qual passà així a ésser vila reial.

Una altra família que es distingí al segle XIII fou la dels Saga, senyors d’una part de la vila i d’alguns indrets del Berguedà. Eren parents dels Berga i tenien bones relacions amb la cort reial catalana. La importància de la família Saga a Berga fou tan gran, que l’escut actual de la ciutat és encara l’escut d’armes d’aquesta família berguedana.

Al segle XIV consta que fou bastida la muralla definitiva de la ciutat, fet que representa una extensió d’aquesta aproximada a la de l’actual nucli antic. Aquest nucli incloïa un barri jueu d’una certa importància, sorgit al segle anterior i que tenia la seva pròpia sinagoga. Hom començà aviat a construir edificis també extramurs, com el monestir de Montbenet, on el 1338 s’instal·laren unes monges cistercenques que hi residiren fins el 1374, any en què passaren a l’hospital de l’antiga comanda hospitalera de Berga, cedida per la vila, amb l’església veïna de Sant Joan. Pocs anys després, el 5 de setembre de 1344, visità Berga el rei Pere III el Cerimoniós, que anava de Puigcerdà a Barcelona per a entrevistar-se amb Jaume III de Mallorca.

A la fi del 1381, el rei Joan I de Catalunya-Aragó, arran del casament de la seva filla Joana amb Mateu de Foix, vengué a aquest la vila de Berga a carta de gràcia, per 85 000 florins, que havien de constituir el dot de Joana. Això convertia Berga novament en propietat feudal i, tot i que el comte de Foix havia confirmat els privilegis als berguedans, aquests maldaren per tornar al domini reial i reuniren entre tots els 85 000 florins del dot per tal d’assolir-ho. El rei recuperà així la vila i es comprometé solemnement a no alienar-la mai més. Hom diu que les festes amb les quals la vila celebrà la seva reincorporació al patrimoni reial, el 1393, foren l’origen de la festa de la Bulla, després anomenada la Patum i vinculada a la processó del Corpus, encara que hi ha elements en la celebració que són probablement molt més antics.

Al segle XV, Berga fou visitada per Alfons el Magnànim (1416) i més tard es destacà per la seva contribució a les despeses de la guerra de Nàpols (1422), cosa que la reina Maria els agraí amb un nomenament honorífic.

En esclatar la guerra contra Joan II, Berga hi participà al costat de les forces de la generalitat, però a l’estiu del 1468 el príncep Ferran (el futur Ferran II el Catòlic) assetjà la ciutat i l’ocupà després d’escalar-ne els murs; al cap de pocs dies, el 17 de setembre, se li reté també el castell. No fou aquest l’únic incident de la guerra que afectà directament Berga: el 1471 la ciutat canvià novament de mans en apoderar-se'n l’exèrcit mixt format per les tropes dites de la terra i pels francesos. Al final del segle XV Berga es veié agitada també per lluites feudals que suposaren nous entrebancs a la represa demogràfica i econòmica de la vila.

L'edat moderna

Durant el segle següent la relativa proximitat de Berga a la frontera de l’Estat francès significà en alguns moments una notable tensió per als seus habitants, especialment durant les sovintejades guerres contra França menades per Carles V i pel seu fill Felip II de Castella. En temps d’aquest, sovint s’organitzaren a les zones frontereres batudes contra els hugonots del país veí. Pel que sembla, els berguedans es distingiren, els anys 1570-80, en aquestes expedicions i això els congrià la malvolença dels hugonots. Aquests, en represàlia, organitzaren una expedició de càstig que penetrà a Berga silenciosament la nit del 7 de setembre de 1581 i, aprofitant la fosca i l’absència de la guarnició, forçaren la porta de l’església del castell —aleshores la parroquial— i la saquejaren. S'endugueren tots els objectes de valor que hi trobaren, incloses unes relíquies, molt venerades, de santa Eulàlia i sant Llorenç. Felip II envià, com a compensació, un magnífic calze per a l’església saquejada.

Poc després, l’any 1593, fou creat el bisbat de Solsona, i Berga, que fins aleshores havia pertangut al bisbat de la Seu d’Urgell, restà integrada dins el territori de la nova diòcesi.

Al segle XVII hi hagué nous i importants esdeveniments que afectaren la vida de Berga, especialment el llarg episodi de la guerra dels Segadors. La població patí considerablement els efectes de la guerra. El 1641, per tal de pal·liar els inconvenients de la manca de numerari, la vila féu batre moneda. El 1653 caigué en mans de les tropes de Felip IV de Castella i, com que després de la rendició de Barcelona (1652) continuà la guerra contra França, les tropes d’aquest país assoliren d’instal·lar-s’hi novament (1654-55) fins que en foren definitivament expulsades per Josep Galceran de Pinós en nom de Felip IV, no sense una lluita esforçada, durant la qual restà destruïda l’església parroquial, que formava part del castell. Durant la guerra de Successió, Berga mostrà simpaties per la causa filipista, però fins el 1713 Felip V no aconseguí d’assegurar-se'n la possessió. El Decret de Nova Planta reconegué la importància de Berga en disposar que tingués alcalde major, dintre el corregiment de Manresa.

La implantació de la indústria cotonera, a mitjan segle XVIII, es féu a costa de les manufactures tradicionals de llana, que restaren arraconades. Cap a la fi de segle les manufactures de cotó havien assolit una importància molt destacada. Aquest auge de la indústria tèxtil comportà un augment demogràfic considerable durant el segle XVIII: en setanta anys la població gairebé es duplicà .

Els segles XIX i XX

La situació estratègica de Berga li donà importància durant la guerra del Francès, pel seu caràcter de població arrecerada i, per tant, de difícil accés per a les tropes enemigues. La vila cooperà estretament amb l’organització de la resistència antifrancesa i col·laborà amb la Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya sorgida el 1808. Quan les tropes de Napoleó anaren guanyant espai en el territori català, la Junta hagué d’abandonar successivament les diverses ciutats on s’havia establert i passà alguns mesos a Berga, des d’on acabà traslladant-se a Vic, el 1812.

Durant la guerra contra Napoleó s’anà creant, com a tot el nord del Principat, un corrent ideològic que donà els primers fruits en la guerra dels Malcontents (1826-27) —de poca repercussió a Berga— i que cristal·litzà en esclatar les guerres carlines. Berga es trobà, en aquestes guerres, situada entre els dos bàndols que es disputaven la zona septentrional catalana; el governador de la ciutat organitzà diverses accions contra els carlins (1835), però cap a la fi de l’any Berga caigué en mans d’aquests, que només en pogueren ésser expulsats després d’una lluita tenaç (principi del 1836). Una companyia de voluntaris proisabelins que havia sortit de la ciutat, per tal de recollir uns carlins que fingien d’acollir-se a un indult, fou assaltada davant mateix de la població i aniquilada. El mariscal carlí Antonio de Urbiztondo s’apoderà de Berga el 12 de juliol de 1837 i d’aleshores ençà la població esdevingué centre d’operacions dels carlins a Catalunya; la Junta Superior Governativa de Catalunya, fundada l’any anterior, s’establí a la vila i prengué el nom de Junta de Berga. Dos anys més tard els membres d’aquesta junta decidiren l’eliminació del ferotge comte d’Espanya, tot i que lluitava en el bàndol carlí, perquè els desprestigiava amb les seves atrocitats.

L’any següent, el 1840, en produir-se la retirada de les forces de Cabrera des del Maestrat, aquest capitost carlí entrà a Berga el 8 de juny i immediatament féu detenir els membres de la Junta considerats responsables de la mort del comte d’Espanya, com també els membres de les juntes corregimentals de Vic i de Cervera, que acabaven d’arribar a Berga. El 4 de juliol es presentà davant la vila l’exèrcit isabelí comandat pel general Espartero; Cabrera intentà de fer-se fort a la serra de Noet, però no evacuà prou de pressa la ciutat i hi perdé dues companyies; això precipità la fi de la seva resistència i hagué de retirar-se cap al N, abandonant grans quantitats d’armament i municions. Moltes famílies de Berga fugiren amb els carlins, i, tot i que Espartero publicà un ban en el qual feia saber que els emigrats que no tornessin en el terme de tres dies perdrien tots llurs béns, foren molt pocs els qui ho van fer.

Malgrat el despoblament causat per la guerra, els anys que seguiren suposaren un auge demogràfic afavorit per la ràpida extensió de la indústria tèxtil, que recuperà la seva importància en el curs del decenni 1840-50, tant a Berga com a la seva comarca. El 1867 una partida de liberals rebel al govern s’apoderà uns quants dies de la vila i el 1873 fou ocupada per les forces carlines; el 27 de març d’aquest any, arran d’uns combats, fou incendiada parcialment l’església parroquial, que sofrí greus desperfectes: el Sant Crist del Castell en sortí molt deteriorat i hagué d’ésser restaurat, i l’orgue quedà totalment inutilitzat. Els carlins romangueren gairebé dos mesos a Berga, fins que pel maig en foren expulsats per les tropes de la Primera República. El 1877 Berga rebé oficialment el títol de ciutat.

L’any 1932 Berga fou una de les poblacions de l’Alt Llobregat que es veieren afectades per un alçament anarquista. La ciutat sofrí també depredacions en els edificis religiosos i particulars durant la guerra civil de 1936-39. Acabada aquesta, el govern de Franco instal·là una guarnició militar al local que havia estat de les colònies infantils d’estiu de l’ajuntament de Barcelona.

Col·laboració: 
JRe / JosAr
Llegir més...