Senyor del castell d’Autafòrt, la seva vida transcorregué enmig de les lluites feudals i civils d’Aquitània, al costat de prínceps de la casa de Plantagenet i en oposició als reis de França i a Alfons I de Catalunya-Aragó. Fomentà la revolta d’Enric, dit del Curt Mantell, fill gran d’Enric II d’Anglaterra, contra el seu pare i, mort aquell, encoratjà el seu germà Ricard Cor de Lleó a fer el mateix. Consta documentalment que Bertran de Born ingressà al monestir cistercenc de Dalon (Perigord). Una gran part de les seves quaranta poesies conservades són sirventesos polítics escrits amb motiu de fets d’armes o per propagar els seus anhels bel·licistes, car el trobador veu en la guerra uns valors de virilitat, d’honor i fins i tot de bellesa, inspirat, en gran part, per la temàtica de les cançons de gesta. Home superbiós a l’estil feudal i amb orgull classista que hom podria qualificar de militar i, ensems, de gran contundència en la propagació de les seves creences polítiques, fou un aferrissat lloador de la guerra i blasmador de la pau, en la qual veié una manifestació de la covardia. Fou violent i mordaç en l’atac personal, i en aquest sentit acusà Alfons I de torts i crims, a vegades exagerats o clarament calumniosos, amb una virulència colpidora i, al mateix temps, amb una gran traça expressiva. Utilitzà un llenguatge ric i elegant, de dicció contundent i retòrica amb elegància i mesura, i les seves imatges, sempre de fàcil comprensió, són d’una gran originalitat. La seva poesia cortesa i amorosa és molt personal; així, l’elogi de Maeut d’Anglaterra (E de solatz mi semblet catalana, 'en el seu tracte em sembla catalana’) o en la domma soisseubuda (‘dama artificial’), on, amb ressons del vell mite de Pandora, imagina una dama que reuneix totes les perfeccions en atribuir-li les particulars de tot un seguit de dames del seu ambient, cosa que el convertí en un elogi cortesà col·lectiu. La crítica actual considera que el més famós dels dos planys a la mort d’Enric del Curt Mantell, que han pervingut a nom seu (Si tuit li dol), no és obra d’aquest trobador. Fou amic del trobador català Guillem de Berguedà i fins i tot imità l’esquema mètric d’alguna de les seves poesies. Dante Alighieri, que al De vulgari eloquentia l’anomenà “cantor de les armes” per antonomàsia, situà Bertran de Born a l'Infern, en un passatge d’esgarrifosa grandesa. Hom ha conservat únicament una de les seves obres amb notació musical; la melodia d’una altra ha estat darrerament identificada per István Frank.