i Besalú | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Besalú

Sumari de l’article

El nucli antic de la vila de Besalú, al voltant de la plaça de la Llibertat
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi de la Garrotxa, a la conca mitjana del Fluvià, a la zona de contacte entre la plana empordanesa i les muntanyes de la Garrotxa.
Població: 
2.361 h
[2009]
Extensió: 
5 km2

Situació i presentació

Queda rodejat pels termes de Beuda (N i E) i Sant Ferriol (S, W i N). És travessat pel Fluvià, que passa al S del terme al peu del Puig Cornador; s’uneix, per l’esquerra i al peu de la vila, la riera de Capellada; recull, també, els petits afluents del Ganganell, que travessa canalitzat per sota la vila, i del Junyell.

Fora del nucli principal de la vila de Besalú, que el centra, el terme comprèn els veïnats del Corral, el Pont, el Món, el Camp de les Forques i la Recolta, a més d’algunes masies com el Burós, la Guixera, el Bosc de l’Arboçar, Can Llandric, Can Vall, Can Passavents, Can Bellestar, Can Candell o Can Bellsolà, amb una capella de la Mare de Déu.

Besalú constitueix un nus de comunicacions: a la carretera N-260, d’Olot a Figueres i fins a Portbou, s’uneix la C-66 que va de Besalú a Banyoles i Girona. De la N-260 surt la carretera local cap a Beuda.

La població i l'economia

Demogràficament, la població de Besalú (besaluencs) presenta una línia d’evolució progressiva, si exceptuem les notables baixes sofertes amb motiu dels terratrèmols, d’una banda, i de l’altra d’una forta incidència dels esdeveniments bèl·lics de distintes èpoques. El fogatjament del 1553 registrava 180 focs, que equivalen a uns 900 h. Les turbulències del segle XVII provocaren una forta davallada que es reflecteix en el cens del 1718, en què Besalú tenia 785 h; a partir d’aquesta data, el progrés fou ràpid: l’any 1787 va doblar el cens precedent fins a registrar 1 451 h. L’any 1900 es notà una petita davallada, com a tots els pobles del país, i la xifra d’habitants baixà fins a 1 258 i 1 207 el 1930. Entre els anys seixanta i setanta del segle XX es produí l’establiment a Besalú d’un bon nombre de famílies de la mateixa contrada, a més d’algun grup d’immigrats, i es registraren 1 272 el 1960 i 1 806 el 1970. Durant els anys vuitanta la població continuà augmentant fins arribar als 2 137 h el 1986. En la dècada del 1990 perdé població(2 032 h el 2001), però es refé posteriorment fins arribar a 2211 h el 2005.

L’agricultura ha esdevingut durant els darrers decennis del segle XX una activitat practicada a temps parcial a causa del creixement urbanístic i de la industrialització del terme; es conrea sobretot ordi, farratge i blat de moro.

La indústria s’ha convertit en la principal font de riquesa del municipi. Destaquen els subsectors del tèxtil (sobretot les empreses de filatures), del metall i l’explotació de pedreres per a la transformació en guix i altres materials. Moltes indústries s’instal·laren pels volts del decenni del 1960 a partir de la modernització dels petits tallers artesanals que hi havia, com és el cas de l’empresa S. Vilarrasa, que actualment és de filats però inicialment fabricava espardenyes.

El sector terciari ha tingut un cert increment, sobretot en el decenni del 1990. La vila de Besalú és un pol d’atracció comercial, de serveis i d’oci per als pobles del voltant, i alhora forma part de l’àrea d’influència de Banyoles. Encara que celebra mercat cada dimarts, els besaluencs es desplacen als mercats comarcals de Banyoles, Olot i, fins i tot, al de Figueres.

El turisme és una important font de recursos gràcies a la riquesa dels seus monuments històrics i a algunes iniciatives per a atreure visitants a la vila, com la celebració del Mercat Medieval, el darrer cap de setmana d’agost i l’organització de la Fira de la Ratafia, al desembre, la Fira de Forjadors i Artistes del Ferro i la Fira de Talla Artística i Escultura en Fusta, ambdues celebrades conjuntament pels volts de Setmana Santa.

La vila de Besalú

Morfologia urbana

El pont fortificat, sobre el Fluvià, accés a la vella població de Besalú
© Arxiu Fototeca.cat
La vila de Besalú va néixer entorn del tossal ocupat antigament pel castell comtal, que s’alça a 151 m d’altitud, a l’interfluvi del Fluvià amb la riera de Capellada. Els seus carrerons envolten el turonet pels costats de llevant i de ponent i desemboquen a l’actual plaça de la Llibertat, dita abans plaça Major, situada al punt on es troben el carrer principal, que en trams diferents rep noms diversos (carrer de Safont, carrer Major o carrer de Salvador Vilarrasa), i el carrer de Tallaferro, que s’enfila pel costat sud-oriental del puig del castell. Entre el carrer de Tallaferro i el riu hi ha tot un laberint de petits carrerons i placetes. El més important és el carrer del Pont, on hi havia l’antic barri jueu. La part ponentina de la vila té carrerons més regulars, que van de la vella parròquia de Sant Vicenç a l’ample carrer del Firal, mentre que la part baixa, més al S, és ocupada per l’ampla plaça o prat de Sant Pere, i és delimitada pel carrer del Firal i el de la Font.

La resta de la vila, sobretot el sector nord i nord-oest, és la part més moderna. Fou creada arran de l’obertura de la carretera d’Olot, davant de les ruïnes de Santa Maria, situada dalt del castell.

Tot just entrats a Besalú pel carrer de Safont es troba l’església parroquial de Sant Vicenç, que és un dels monuments més importants de la vila. Existia ja el 977, però l’edifici actual, de transició entre el romànic i el gòtic (segles XII i XIII), és la tercera o quarta reedificació que ha tingut. L’absis s’obre arran del carrer, igual que les dues absidioles que l’acompanyen. L’entrada principal és un arc de mig punt, damunt de quatre columnes de marbre jaspiat.

Església de Sant Vicenç de Besalú (Garrotxa)
© C.I.C. - Moià
La porta lateral té també capitells notables. El finestral és gòtic i l’interior és de tres naus, dues amb volta de canó, romàniques, i la tercera més dubtosa.

L’església de Santa Maria de Besalú, situada dins del recinte de l’antic castell comtal, és esmentada per primera vegada l’any 1055, en què fou consagrada com a església del castell, en temps del comte Guillem II. Cap al 1171, desaparegut ja el comtat de Besalú, esdevingué església de la canònica augustiniana, instal·lada al recinte del castell, dependent del monestir de Sant Ruf d’Avinyó. Aquesta canònica fou resultat de la reforma, iniciada pel comte Bernat II cap al 1075, de l’antiga canònica aquisgranesa establerta l’any 977 primer al temple de Sant Genís i Sant Miquel i posteriorment al de Santa Maria de Bell-lloc o de Capellada o Vella. El 1592 la canònica augustiniana s’extingí i esdevingué una simple col·legiata que perdurà fins el 1835. De tot el conjunt de Santa Maria de Besalú només resta la capçalera amb el transsepte i tres absis i altres elements escultòrics com el timpà, ara al Conventet de Pedralbes de Barcelona.

El mateix any 977 el comte bisbe Miró fundà també a la part baixa de la vila un monestir benedictí a l’església de Sant Pere, que posà sota la protecció immediata de la Santa Seu, igual com féu amb la canònica abans detallada. El comte Bernat Tallaferro féu renovar la seva església, que fou consagrada el 1003, i li donà les relíquies dels sants Prim i Felicià, que foren centre de devoció i de pelegrinatges comarcals. Aquesta església fou renovada vers el 1160. És un edifici de tres naus, amb creuer i un únic absis, enriquit interiorment per una girola formada per un joc de cinc arcs sostinguts per quatre columnes aparellades i bonics capitells que revelen la mà d’un artista del nord d’Itàlia. Les naus laterals són sostingudes per sis pilastres de planta quadrada. Aquestes naus són cobertes amb voltes de mig punt. El campanar que hi ha al costat fou construït el 1697.

El monestir de Besalú tingué moltes possessions a tota la comarca i fora de la comarca; va crear el priorat de Santa Maria del Collell i durant un temps tingué també el priorat de Santa Magdalena, prop dels murs de Tarragona. El 1070 el comte Bernat II, enderiat a reformar els monestirs dels seus dominis, el va unir a Sant Víctor de Marsella; inicialment n'esdevingué un priorat, però després, el 1086, recuperà la dignitat abacial. El 1592 el papa Climent VIII li uní els antics monestirs de Sant Quirc de Colera i de Sant Llorenç del Mont o de Sous. Subsistí fins a l’exclaustració del 1835.

Però les antigues edificacions no es limiten al camp religiós; la vila comtal de Besalú conserva nombroses mostres d’edificis civils.

Església de Sant Pere (Besalú)
© C.I.C - Moià
Cal esmentar l’antic hospital fundat, possiblement, pel comte bisbe Miró, segons sembla deduir-se de l’acta fundacional del monestir de Sant Pere. Encara que l’edifici fou restaurat, intentant de restablir la planta primitiva, podem considerar que la part més notable que es conserva és la portada romànica dita de Sant Julià. A la plaça de la Llibertat, porxada, es troba l’entrada a un conjunt d’edificis, el cos central dels quals s’atribueix al palau de la Cúria Reial; també hi trobem la casa de la vila, edifici del segle XVII. És digne de tenir en compte la casa que fou de la família Safont, que vers el 1650 obtingué privilegi de cavalleria. En fou membre destacat Joan de Safont, abat del monestir de Sant Pau del Camp i membre de les acadèmies de Ciències i de Bones Lletres, totes dues de Barcelona.

Al puig que domina la vila i en el mateix recinte on es troben les restes de Santa Maria hi hagué el castell de Besalú, que fou comtal, i que normalment apareix unit amb el nom del poble en la documentació medieval. Des del 977 el nom de Besuldunum o Bisullunum va unit al mot castrum, que no desapareix fins a la baixa edat mitjana. Al mateix temps, en alguns llocs de la població es poden apreciar fragments de les muralles. Cal fer referència també a la comunitat jueva de Besalú, citada a bastament en nombrosos documents i que segons que es pot deduir de les restes i els records que n'han perdurat, fou nombrosa. El 1964 fou descoberta en el recinte on havia estat situat el call, una mikwà o banys rituals jueus, construcció de pedra de mòdul romànic, potser el monument més singular de Besalú. Atès el significat ritual dels banys en el judaisme i l’existència d’un document del rei Jaume I datat del 1264 que donava permís per a la construcció d’una sinagoga, l’any 1978 hom en detectà la presència de possibles restes. La confirmació, però, no arribà fins el 2002, que s’iniciaren novament les excavacions fins el 2006, que hom n’inicià els treballs de rehabilitació. Acabats el 2008, recuperaren el 90% de la construcció original, corresponents al pati, la sala d'oracions i la porta d'accés. A l’abril del 2013 el govern de Catalunya anuncià la declaració de la sinagoga de Besalú bé cultural d’interès nacional durant l’any.

Els vells carrerons i les places de la vila conserven molts altres edificis notables, com l’església de Sant Jaume, davant el monestir de Sant Pere, a l’altra banda de la plaça o antic prat de Sant Pere, antigament dedicada a la Santa Fe. Esmentem també Can Llaudes, o Cornellà, a un extrem de la mateixa plaça, que té un notable pati amb una galeria superior, a manera de claustre, amb arcs de mig punt sostinguts per columnes; la casa dels Cornellà és un dels millors exemples de l’arquitectura civil romànica, que antigament pertanyia al senyor de Sales. 

El pont sobre el Fluvià, de set arcades desiguals, és una peça d’un valor extraordinari.

Vista del poble de Besalú des del pont d’accés
© C.I.C. - Moià
Té una forma angular, segurament perquè les pedres del riu facilitaven aquesta construcció. Data del segle XII, però ha sofert moltes reformes i reconstruccions parcials a causa d’aiguats i fets bèl·lics, en especial per la voladura de dos arcs el 1939. La seva torre fortificada, l’entrada ogival i els merlets terminals, que es van fer en la restauració a càrrec de l’arquitecte Francesc Pons i Sorolla, consten en antics gravats i en part havien estat destruïts per facilitar el pas de maquinària per a les indústries de la vila. La construcció d’un nou pont per al pas de la carretera va permetre que avui dia sigui un lloc tranquil, un passeig arqueològic d’accés a la vella població.

Enfront de la vila, prop de la confluència de la riera de Capellada, que davalla de la part de Beuda, amb el Fluvià, hi ha l’església de Sant Martí de Capellada, petit edifici de tradició romànica, amb una nau i absis i una capella afegida a la part septentrional, que té el petit campanar de torre quadrada sobre el mur de ponent. L’envolta un petit clos, antic cementiri. Fou bastida al segle XII pels antics canonges augustinians reformats, en substitució de l’església de Sant Martí de Juïnyà, descrita al terme de Sant Ferriol. L'església donà lloc al barri del mateix nom, abandonat després dels terratrèmols de 1427 i 1428.

A banda de les restes d’època medieval, altres elements destacables del patrimoni arqueològic de Besalú són una necròpolis i una vil·la romana. A la necròpolis d’incineració de Can Barraca, datada d’uns 2.800 anys, el 2004 les excavacions hi documentaren estructures funeràries amb alguns trets comuns: un enterrament dins una fossa estreta, absència de vasos d’acompanyament, cobriment de l’urna amb lloses sense tapadora ceràmica i abocament de la part de les restes òssies posteriors a la incineració dels cadàvers. La vil·la romana de Can Ring (o Can Llandric), l’única coneguda a la comarca, fou descoberta el 1959 per l’aleshores alcalde Martirià Costa. La primera excavació (1960) posà al descobert diverses habitacions, algunes pavimentades, que formaven part d’una vil·la romana ocupada des del final del segle II aC fins a la primera meitat del segle III dC; també foren recuperats nombrosos fragments de pintura mural, material ceràmic divers, objectes metàl·lics i monedes. Les excavacions del 2017 permeteren identificar noves estances de la mateixa casa i documentar-ne l’estructura completa, consistent en una zona residencial amb almenys quatre estances grans a la part alta i una altra a la part baixa, de treball, suposadament dedicada al premsatge de raïm. Els dos nivells tenien també un pati. Dels materials, sobresurt l’estructura de plom d’un mirall quadrat d’uns 2 cm. Es tracta d’una peça gairebé única, de probable ús religiós o simbòlic.

La cultura i el folklore

Besalú és una vila molt activa culturalment, i aplega un seguit d’agrupacions culturals, cíviques i esportives. Cal fer esment especial de la societat d’Amics de Besalú i el seu Comtat, creada el 1958; ha promogut algunes assemblees d’estudis del comtat, la primera el 1968, i ha editat alguns volums notables de treballs de les dites assemblees i altres estudis i fulletons per promocionar el coneixement de la vila. Gràcies a les seves gestions, la vila de Besalú fou declarada conjunt monumental el 1966; molt abans, el 1931, les esglésies de Sant Vicenç, Santa Maria i de Sant Pere havien estat declarades monuments historicoartístics nacionals i el 1954 ho fou el pont medieval. L’Arxiu Històric Municipal de la vila, inaugurat el 1990, és instal·lat a l’ajuntament. El 2004 es trobaren les restes de l’antiga església de Sant Genís i Sant Miquel que testimonien la primeria del romànic.

Les festes més destacades són la tradicional festa petita de Sant Vicenç, al gener, i la festa major, que coincideix amb la diada de Sant Prim, pel setembre; dels actes que se celebren per aquesta festa destaca la cursa de regates “Remigius Fluvii”, pel Fluvià. Per Setmana Santa, el divendres abans de Rams té lloc la processó dels Dolors, que té en el cant de la Salve un dels moments més emotius; la processó data de l’any 1700 i és el màxim exponent de la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Besalú, encara vigent, fundada el 1699.

Altres indrets del terme

Els petits veïnats que completen el terme es troben prop de la vila. Passat el pont sobre el Fluvià en direcció a Girona hi ha els veïnats del Pont i del Camp de les Forques. El de la Recolta, que es creu que deriva de roca- alta, té una capella dedicada a la Mare de Déu, ara en ruïnes; aquest veïnat i el del Món es troben arran de la carretera de Figueres. El del Corral és vers el sector ponentí de la vila.

S'han trobat a Besalú restes de ceràmica ibèrica a Can Bellsolà i restes romanes a prop de diferents indrets del terme: restes d’una vil·la a Can Llandric, una necròpoli a la carretera d’Olot, i ceràmica diversa a la carretera de Besalú a Figueres, als voltants de l’església de Sant Vicenç i al puig de Santa Maria. 

La història

La història del poble adquireix molt de relleu en el moment de la presència franca en les nostres terres. Quan el 785 cau Girona i s’organitza el primer comtat al S dels Pirineus, el pagus o territori de Besalú resta lligat al comtat gironí.

Muralles de Besalú (Garrotxa)
© C.I.C - Moià
Els comtes moltes vegades es titularan pel pagus Bisuldunensis. A partir del 894 Besalú esdevé comtat amb dinastia pròpia, quan Guifre el Pelós hi col·loca el seu germà Radulf (894-913). Segueixen en el comtat Miró (913-927), Ava, regent (927-941), Guifre (941-957), Sunifred (957-967), Miró Bonfill, bisbe de Girona (967-984), Oliba Cabreta (984-990), Bernat Tallaferro (990-1020), Guillem el Gras (1020-52), Guillem II i Bernat II (1052-66), Bernat II (1066-85), Bernat II i Bernat III, el seu nebot (1085-97) i Bernat III (1097-1111). En aquesta data el comtat passa a Barcelona, segons un pacte entre Bernat III i Ramon Berenguer III.

El comtat tingué, al mateix temps, una dinastia de vescomtes, els primers dels quals són del temps del fill de Guifre el Pelós, el comte Miró. Per un document del 925 sabem els noms dels dos vescomtes, anomenats Ènnec i Seguer. La nissaga vescomtal portà el nom de Bas, i es ramificà per tot el Principat, i fins a terres sardes. El títol del vescomtat de Bas restà incorporat definitivament a la corona el 1336, sota el regnat de Pere III.

El rei Joan I creà la vegueria de Besalú el 1226 i foren els veguers i no els vescomtes els qui realment actuaren en el territori com a lloctinents reials.

En el terreny eclesiàstic, el comtat de Besalú tingué un bisbat efímer (1017-20), gràcies a la tenacitat de Bernat Tallaferro, que volia per al seu comtat els honors i el prestigi de tenir bisbe propi. Segurament gràcies als bons oficis del seu prestigiós germà Oliba, de Vic, aconseguí de Benet VIII la pertinent butlla de creació i el nomenament del seu fill Guifre com a primer bisbe de la nova seu. La sobtada mort de Tallaferro dificultà la consolidació del nou bisbat, a la qual cosa no foren aliens els bisbes de Girona i de Vic, els veïns més perjudicats. Provisòriament, el nou bisbe es traslladà a Sant Joan de les Abadesses fins que, el 1030, Guifre fou nomenat bisbe de Carcassona, i acabà així el somni del comte Bernat Tallaferro. El territori de Besalú fou organitzat com a ardiaconat, cosa que li permeté de guardar una estructura eclesiàstica pròpia.

Més tard la vila de Besalú es veié afectada per les incidències de la vida general del país. Durant la invasió francesa que promogué Felip III l’Ardit contra Pere II el Gran, Besalú fou el centre de les forces que havien d’hostilitzar l’enemic. Ocupat l’Empordà, el rei Pere deixà fortificada la ciutat de Girona i anà a establir-se al castell d’Hostalric, encomanant al cavaller Albert de Mediona, al capdavant de 60 cavallers i 2 000 servents, que s’establís a Besalú per dur a terme aquella tasca d’hostilització que el rei havia previst. Paral·lel al desastre del coll de Panissars, els francesos en sofriren un altre, a mans de les forces que hi havia a Besalú, quan intentaven de passar la Muntanya, per la vall de Bianya, Camprodon i el coll d’Ares.

Quasi un segle més tard tingué lloc la invasió del comte d’Armanyac, que envaí el Rosselló, l’Alt Empordà i el comtat de Besalú. El rei Joan I, en fer cara a la invasió, deixà la defensa de la plaça de Besalú a Bernat de Cabrera. Els defensors de la vila resistiren l’escomesa del comte francès, per la qual cosa, obtinguda la pau, el rei i els seus successors concediren a la vila i als habitants de Besalú diversos privilegis i exempcions.

En el conflicte dels remences la vila tingué un paper determinant. Des de Castellfollit de la Roca els remences atacaren Besalú, però la vila resistí l’atac. Amb tot, el cabdill remença Francesc de Verntallat anava guanyant terrenys per tota la Garrotxa i la vila hagué de rendir-se a les seves forces. Les alternatives de lluita feren que Besalú canviés de mans diverses vegades. Bernat Gilabert de Cruïlles la prengué en nom del Conestable Pere, però el mateix any 1466 tornava a ser del rei Joan II. Encara l’envaí el duc de Lorena i Calàbria, fill de Renat d’Anjou, successor en el títol reial del Conestable, ja mort, després de prendre Girona. El dia 25 de novembre de 1469 les forces del duc, comandades per Tanerguy de Cholet, entraven a Besalú, després que el responsable de la defensa, Bernat Gabriel Xetmar, hagués pactat la rendició. L’evolució de la lluita es tornà favorable a Joan II, de manera que Barcelona capitulà el 1472; la vila de Besalú fou l’última plaça que es rendí al rei.

El segle XVI, en general, fou d’una certa estabilitat política i de poder militar, la qual cosa motivà temporades de pau i etapes d’una forta renaixença econòmica.

Iniciat el regnat de Felip IV, esclatà la lluita entre el sobirà i Catalunya. Besalú, amb la resta de la comarca, es posà al costat dels defensors de les llibertats de la terra, i utilitzà tots els recursos previsibles per a ajudar a la causa. Així, la universitat i els prohoms de la vila decidiren d’encunyar monedes de coure. Aquests interessants exemplars numismàtics porten en la cara l’escut del Principat amb la llegenda abreujada i en l’altra cara, a camp partit, les barres i el Lignum Crucis, escut de la vila. En la llegenda hom gravà “ Opidum Bisuldunense 1641”. La contesa durà dotze anys, i acabà el 1652 amb un compromís entre la corona i el Principat. Però els mals temps no acabaren, ja que els francesos, l’any següent, després d’haver ocupat l’Empordà i haver pres Girona, ocuparen Besalú. Per agreujar el panorama, el país sofrí una pesta, entre el 1651 i el 1652, que causà veritables estralls. La vila perdé en pocs dies molts dels seus veïns, fins al punt que hagué d’habilitar un nou cementiri.

La guerra acabà amb la pau signada en el tractat dels Pirineus. La vila de Besalú, capital del gloriós comtat, tingué una trista decepció en veure com les seves terres del Vallespir, el comtat germà de Rosselló i part del de Cerdanya eren incorporades a França. Encara, dins el mateix segle, Besalú hagué de suportar dues campanyes més: la del 1676 del mariscal Schomberg i la del 1689 del duc de Noailles.

En la guerra de Successió, Besalú es posà inicialment al costat del rei arxiduc Carles III, sota el comandament de l’intendent Francesc Despujol, però la presència francesa feu inútil tota resistència i la vila hagué de lliurar-se als invasors el 1709. El final de la guerra fou desastrós per a la vila, per tal com les forces que l’ocupaven contagiaren la població d’una epidèmia.

El decret de Nova Planta agregà Besalú al corregiment de Girona a causa de la nova distribució territorial que imposava. La major part del segle XVIII passà amb relativa calma, fins que, el 1793, esclatà la Guerra Gran. Tota la comarca de la Garrotxa tingué un paper important en els fets bèl·lics del nord del país. Durant la guerra del Francès, Besalú es disposà a fer cara a l’enemic juntament amb els homes de Clarós. La vila fou ocupada pels francesos del general Souham, al desembre del 1809. Els francesos fortificaren la vila i ocuparen el castell, Santa Maria i Sant Pere, i enderrocaren el claustre d’aquest monestir. La vila ocupada fou objecte de diversos intents de recuperació per part de les forces del país, però foren rebutjades, fins que el 1811 el baró d’Eroles l’alliberà. Aquí no podem deixar d’esmentar en Boquica. Havia nascut a Besalú el 1778, però residia a Olot, on era traginer. En esclatar la guerra, fou el cap de colla de bandolers, espia dels francesos i, fins i tot, cap d’un estol de guies al servei de l’exèrcit francès. Acabada la guerra fou lliurat a la forca al castell de Figueres, a l’agost del 1815.

El final de les guerres amb França no suposà per al país una pau duradora. Quasi seguidament s’obrí el llarg període de les guerres carlines, que tant afectaren la contrada de Besalú.

Col·laboració: 
MRe / MxC
Data de revisió: 
2017-09-14
Llegir més...