El pla Beveridge pretenia de redistribuir la renda nacional a través de les assegurances socials i els subsidis familiars, els quals variaven en funció del nombre, de l’edat i del sexe dels membres de la família. La contribució al finançament del programa anava a mitges entre els patrons i els treballadors, d’una banda, i els ingressos procedents dels imposts, de l’altra. Aquest pla, considerat una fita molt important en l’establiment del Welfare State, fou plenament incorporat a la legislació anglesa en tres lleis promulgades el 1946 i el 1948, i tingué un ampli ressò, principalment a França, Espanya, Bèlgica i Noruega.