Anomenat correntment Gītā,
és el més conegut i el més venerat dels texts sagrats de l’Índia. És escrit en forma de diàleg entre Arjuna i Kṛishṇa abans de la gran batalla de Kurukshetra. Arjuna té remordiments per la matança que s’hi produirà, i això dóna ocasió a la resposta de Kṛishṇa sobre temes filosòfics, ètics i religiosos. La majoria dels erudits creuen que és d’origen posterior a la quasi totalitat del Mahābhārata
i que hi fou inserit cap al segle II aC. Fonamenten llur opinió en el fet que Kṛishṇa, que en les parts èpiques del Mahābhārata
és considerat solament com un heroi humà, en el Gītā
és presentat com el Bhagavān (l’Altíssim), amb tots els atributs de l' ātman
i el brahman
dels Upanishads.
La seva idea central és el reconeixement de Kṛishṇa com el Bhagavān que és el Tot, l’origen de tots els éssers, que demana la suprema devoció i la dedicació de totes les accions humanes i que respon alliberant l’home de la roda de reencarnacions i dirigint-lo al seu fi suprem. L’autor o els autors presenten sàviament aquest tema central, que pertany essencialment a la doctrina del bhakti,
no pas com un altre sistema més de salvació, sinó reorientant tots els corrents religiosos i les escoles de doctrina al seu punt de vista religiós. Per això hom troba concretament en el Gītā
influències de la filosofia Sāṃkhya, Yoha i Vedānta.
Kṛishṇa en un gronxador (representació del 1750-1770)
Rijksmuseum