i Bíblia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Bíblia

Nom amb què també és designada la Escriptura, Nom amb què també és designada la Sagrada Escriptura, Nom amb què també és designada la text sagrat
Cristianisme
Nom amb què també és designada la Escriptura, Nom amb què també és designada la Sagrada Escriptura, Nom amb què també és designada la text sagrat
Pàgina de la Bíblia de Rodes (Èxode 6, 13)

Bíblia bíbl
Conjunt de llibres, molts dels quals són tinguts per inspirats, i consegüentment per normatius, per les religions jueva i cristiana. El nombre d’aquests llibres varia segons les diverses religions (cànon).

Parts i versions de la Bíblia

El terme Bíblia és una forma plural del mot grec βιβλίον, diminutiu de βίβλοέ, que significa ‘full escrit’. A partir del segle XIII hom començà a interpretar-lo com un singular llatí, forma que ha estat assumida per les llengües modernes. Els cristians divideixen la col·lecció bíblica en dues parts: Antic Testament i Nou Testament. La primera part conté escrits composts abans de la vinguda de Crist; la segona conté escrits composts durant el primer segle després de Crist. El mot Testament és convencional. La versió grega dels Setanta tradueix berit per διαφhκη, que significa disposició, sentit que recull el terme testamentum de la versió llatina de la Bíblia anomenada Vulgata. D’aquí la denominació Antic Testament per a significar l’aliança entre Jahvè i Israel, en contraposició a Nou Testament, l’aliança segellada per Crist. Ambdues expressions foren aplicades posteriorment a tots els llibres que tracten de les dues aliances, de llurs lleis i llurs institucions.

Pel que fa a les versions al català, cal destacar la traducció interconfessional del Nou Testament adaptada a les varietats lingüístiques de les Illes, publicada el 1987 sota els auspicis del Centre d’Estudis Teològics de Mallorca i els bisbes de Mallorca, Menorca i Eivissa. D’altra banda, el 1988, la Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya publicà el 1988 el Nou Testament en una versió de Pau Sais i Vila i Samuel Sais i Borràs, i el 1989, amb motiu del mil·lenari de Catalunya, una edició facsímil de Lo Nou Testament, traducció de Josep Melcior Prat i Colom, apareguda per primer cop l’any 1832 a Londres. El 1992 fou enllestida la versió interconfessional de tota la Bíblia, patrocinada per les Societats Bíbliques Unides i elaborada per un equip de membres de l’Associació Bíblica de Catalunya, sota la direcció d’Armand Puig. El 1999 fou editat un CD-ROM que conté el text complet de la Bíblia Catalana Interconfessional, publicada l’any 1993. L’edició fou preparada per l’Associació Bíblica de Catalunya, que creà el millor programa informàtic de l’entorn PC per a l’estudi de la Bíblia. Conté 93 traduccions en 29 llengües diferents. A més a més, també ofereix el Corpus Biblicum Catalanicum, que inclou les traduccions bíbliques i de textos relacionats amb la Bíblia des del segle XIII fins l’any 1900. Són més de 40 volums, els darrers editats conjuntament amb les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. El 1998 es féu una edició de la Bíblia Catalana Interconfessional per a persones invidents i es cedí a l’ONCE.

Antic Testament

Ambient original i marc social hebreu

Orígens i continguts de la Bíblia

La producció literària de l’Antic Testament enfonsa moltes arrels en unes cultures que la precedeixen en temps i en força creadora, com és ara les cultures d’Egipte i de Mesopotàmia. L’arqueologia, la història, la filologia, etc., han il·luminat aquest ambient original. En aquest sentit, és molt important el recull de texts referents a l’Antic Testament, editat per James B. Pritchard, Ancient Near Eastern Texts Relating to the Old Testament (New Jersey, 1955). A Egipte hi ha la Teologia memfita de la creació, d’uns 2000 anys aC, que presenta analogies amb la doctrina del Logos; el Rescat de la humanitat de la destrucció (segle XIV aC), on apareix el mite del pecat; La tradició dels set anys de fam a Egipte (que remunta al segle XXVIII aC, bé que la seva redacció és posterior): La saviesa d’Amenemope (segle VIII aC), amb el qual el llibre dels Proverbis presenta un notable parentiu, etc. A Mesopotàmia hi ha una col·lecció important de mites, poemes èpics, texts legals, texts històrics, himnes, etc., que tampoc no poden ésser oblidats en estudiar la literatura veterotestamentària: El diluvi, mite sumeri de difícil datació, del qual la narració del Noè antediluvià és una mena de rèplica, i constitueix el paral·lel més pròxim i notable del relat mesopotàmic; El Poema de la Creació, conegut pel títol accadi Enūma Eliš, del segle XX aC, l’interès del qual, des del punt de vista bíblic, radica en el fet que tracta de la història dels orígens, i la descripció del llibre del Gènesi hi té innegables semblances; El Poema de Gilgameš, del segle XX aC, amb el qual la narració bíblica del diluvi té semblança, tracta el tema de la vida i de la mort seguint algunes preocupacions que hom troba després en el llibre del Gènesi; cal esmentar encara el Codi d’Hammurabi (segle XVIII aC), d’una gran importància per a la lectura dels texts legals bíblics. Les biblioteques de Mari i Ugarit han fornit també una gran quantitat de texts amb els quals la cultura bíblica és estretament vinculada: Poemes de Baal i Anat, El Relat d’Aqhat, etc. En parlar de l’ambient original de la literatura bíblica hom no pot oblidar tampoc la influència del pensament hel·lènic en algunes obres anomenades sapiencials, com el llibre de la Saviesa.

Entre l’època dels patriarques (a partir d’Abraham, 1750 aC) i el regnat de Salomó (970-930 aC), la civilització d’Israel registrà una evolució considerable: hom passà de la vida nòmada i pastorívola a la vida agrícola, urbana i sedentària; l’organització federal de tribus autònomes fou reemplaçada per la centralització monàrquica; la vida bàrbara del desert es transformà en una civilització escrita i rebé les influències de les cultures més antigues dels pobles veïns i adoptà la llengua de Canaan, després d’haver-ne absorbit la població. La primera manifestació estrictament literària d’Israel data del temps de Salomó. En aquesta època s’inicià el procés creador de la literatura veterotestamentària que donà com a resultat la col·lecció de llibres dividits pels jueus en tres grups: Torà (Llei), Nebi'im (Profetes) i Ketubim (Escrits). Els cristians divideixen també el conjunt literari de l’Antic Testament en tres grups, però amb denominació diferent: Llibres històrics, Llibres didàctics i Llibres profètics (cànon).

Redacció de la literatura veterotestamentària

El conjunt de llibres veterotestamentaris necessità vuit segles per a prendre la seva fisonomia actual. Fins al regnat de David (segles XI-X aC), la literatura d’Israel fou una literatura essencialment de tradicions, en la qual l’escriptura tingué un paper molt restringit. En temps de Salomó (segle X aC) foren fixades les característiques literàries bàsiques de la tradició jahvista nascuda al regne de Judà; al segle VIII aC tingué lloc la fixació literària de la tradició elohista, originària del regne del nord, Israel. Ambdues tradicions es fusionaren en temps d’Ezequies (716-687 aC). Probablement els mateixos cercles que donaren origen a la tradició elohista es trobaren a la base de la tradició deuteronomista, de la qual al segle VII aC sortí el llibre del Deuteronomi. L’exili de l’any 586 aC creà noves necessitats. Desapareguda la monarquia i privats del temple, els jueus es trobaven en desavantatge, en un ambient pagà, per a mantenir llur fe. Els sacerdots havien estat sempre, a Israel, els homes de les tradicions, els especialistes de la Torà. D’entre aquest grup sacerdotal de l’exili, format per teòlegs i arxivistes, escriptors i historiadors, sortí l’obra monumental que, en el llenguatge de la crítica bíblica, és anomenat Codi sacerdotal (Priester Codex). Formen el nucli d’aquesta obra un conjunt de lleis. Comprèn tot el Levític, la meitat del llibre de l'Èxode, dues terceres parts del llibre dels Nombres i apareix en alguna part narrativa de la Bíblia, com és ara el primer capítol del Gènesi. Després de l’exili, aquestes tradicions foren unides, i d’aquesta unió sortí el Pentateuc en la seva forma actual. De l’època monàrquica són també una part del llibre dels Salms, els dos llibres de Samuel (escrits a Judà vers l’any 600 aC), la primera part del llibre dels Jutges, el Proto-Isaïes, Amós, Osees, etc. Era una època de gran prosperitat econòmica i de gran activitat literària, gràcies, sobretot, a l’impuls dels reis de Judà, Ezequies i Josies. Però durant l’exili els anys 586-539 aC fou quan aparegueren les qualitats literàries d’un poble; fou l’època que Israel es convertí en escriptor de debò. Israel havia perdut el temple, la terra i moltes de les seves institucions. Aleshores començà a fixar per escrit moltes de les tradicions que mantenien viva la seva esperança en el futur: el narrador deuteronomista, els llibres de Jeremies, d'Ezequiel, el Deutero-Isaïes, la tercera part del llibre, dels Jutges, Josuè, un bon nombre de salms, etc. A l’època de la desil·lusió postexílica decresqué l’activitat literària. Al final del segle IV i al començament del segle III aC un escriptor fortament influït per la mentalitat dels ambients sacerdotals emprengué la tasca d’explicar a la seva manera la història del poble de l’aliança, des dels orígens fins a l’època de Nehemies. La seva obra és dividida avui en quatre parts; els dos llibres de les Cròniques (o Paralipòmens) i els llibres d'Esdres i Nehemies. L’aparició a Israel d’un cos de funcionaris reials havia introduït la tradició sapiencial. Originàriament, la saviesa de l’Antic Orient tenia una orientació pràctica, no especulativa, i restava relativament separada de les preocupacions religioses. Però la saviesa israelita, sense perdre els trets generals, prengué una orientació religiosa. Sabé expressar en el llenguatge de la saviesa internacional un pensament inspirat en les fonts de la tradició israelita. D’aquí que, a partir de l’exili de Babilònia, es convertís en un instrument de proselitisme. En aquest clima aparegué el llibre dels Proverbis (segle IV aC). Foren redactades també dues obres d’una gran importància per al desenvolupament del pensament bíblic: Qohélet (Eclesiastès) i Job. L’última etapa de la creació literària s’obrí amb la penetració politicocultural de Grècia al Pròxim Orient. Són d’aquesta època els dos llibres dels Macabeus, Tobit, Judit, Ester, Daniel, el Càntic dels Càntics, Ben Sira (Eclesiàstic), Saviesa. Gairebé tot l’Antic Testament és format per petites quantitats juxtaposades, i això tant en poesia com en prosa. La llengua hebrea és eminentment poètica. Allò que en la pràctica distingeix més clarament la poesia de la prosa és el ritme, basat en l’accentuació de les síl·labes. La literatura veterotestamentària és plena de càntics; les profecies bíbliques són gairebé sempre poemes; l’estil sapiencial és també un estil poètic. El saltiri sol bastaria per a mostrar la riquesa, la varietat, els recursos de la poesia hebrea. La prosa enclou compilacions de lleis, genealogies, censos, dades geogràfiques, informes administratius, narracions, etc. Gairebé tots els llibres de l’Antic Testament foren escrits en hebreu. A partir del segle VIII aC l’arameu esdevingué la llengua usual de les relacions internacionals en tota l’Àsia interior. Després de l’exili del 586 aC suplantà l’hebreu, que des d’aleshores es convertí en la llengua de la tradició, de la literatura sagrada i de la litúrgia. Entre els segles III i II aC, l’Antic Testament fou traduït al grec. Però el segon llibre dels Macabeus i la Saviesa de Salomó foren redactats directament en grec. El primer llibre dels Macabeus, bé que escrit en hebreu, no és conegut sinó a través de la versió grega. El grec bíblic no és el grec clàssic, sinó la koiné, o llengua comuna, que esdevingué llengua usual i popular a partir del segle IV aC.

Contingut de l’Antic Testament

L’Antic Testament s’obre amb la narració genesíaca de la creació del món i de la formació de l’home, a manera de pròleg per a descriure l’origen, les vicissituds i el destí transcendental d’Israel. Abraham és presentat com el pare d’aquest poble, organitzat més tard per Moisès, introduït a la terra de Canaan per Josuè, regit en un primer moment pels anomenats jutges, amb una estructura monàrquica a partir de Saül, i amb el seu rei ideal David; poble cridat a un elevat ideal religiós i ètic pels profetes, humiliat per dos exilis, restaurat en temps dels perses, víctima de la influència politicocultural de Grècia i, finalment, dominat pels romans. Aquest és el contingut material dels llibres que formen l’Antic Testament. Formalment, l’Antic Testament gira entorn del concepte del berit, de l’aliança. Això fa que en ell, més que no pas una història, hi hagi una teologia de la història. L’aliança és el nucli de tota la història veterotestamentària. Jahvè forma un poble sota Moisès, i, en segellar amb ell l’aliança sinaítica, formà el seu poble. Quan Josuè entrà a Canaan renovà l’aliança a Siquem; a l’època dels reis, els profetes continuaren amb llur predicació i amb les exigències de l’aliança, reiterada solemnement en la reforma de Josies abans de l’exili. Durant la captivitat de Babilònia el poble jueu recuperà la consciència dels seus valors religiosos i morals, i, de tornada a Palestina, renovà l’aliança.

Llibres de l’Antic Testament

Pentateuc 
  1. Gènesi
  2. Èxode
  3. Levític
  4. Nombres
  5. Deuteronomi 

Llibres històrics 
  1. Josuè
  2. Jutges
  3. Rut
  4. I-II Samuel
  5. I-II Reis
  6. I-II Paralipòmens o Cròniques
  7. Esdres i Nehemies
  8. I dels Macabeus
  9. II dels Macabeus 
Llibres poètics i sapiencials 
  1. Tòbit
  2. Judit
  3. Ester
  4. Job
  5. Salms
  6. Proverbis
  7. Eclesiastés
  8. Càntic dels Càntics
  9. Saviesa
  10. Eclesiàstic 
Profetes majors 
  1. Isaïes
  2. Jeremies
  3. Lamentacions
  4. Baruc
  5. Ezequiel
  6. Daniel 
Profetes menors 
  1. Osees
  2. Joel
  3. Amós
  4. Abdies
  5. Jonàs
  6. Miquees
  7. Nahum
  8. Habacuc
  9. Sofonies
  10. Ageu
  11. Zacaries
  12. Malaquies 

Hermenèutica de l’Antic Testament

L’exegesi jueva de l’Antic Testament és carismàtica i midràixica, o sigui, de recerca. Al començament del segle I dC s’orientà cap a una doble categoria d’interpretació: la que creà un conjunt de regles jurídiques derivades de la halakà, i la que contribuí a alimentar la fe i l’esperança i que deriva de la haggadà. Hi ha una tercera manera, péšer, que desxifra els texts com si es tractés de visions i somnis. L’escola de Qumrân i Crist seguiren aquestes tècniques, només que Crist interpretà l’Escriptura apel·lant a la seva pròpia autoritat. L’Església apostòlica recorregué al midraš jueu. A l’època patrística fou invocada la tradició per interpretar els texts bíblics; hom volgué superar la lletra per arribar a l'esperit. Una nova tècnica interpretativa nasqué a Alexandria: l'al·legoria. Entre els ambients antioquins, menys platònics i més oberts a la filosofia d’Aristòtil, hom preferí la teoria, perquè semblava respectar més la història, tot cercant de superar-la. Després, la teologia monàstica cercà, en la lectio divina, no pas el coneixement d’un passat desaparegut, sinó el coneixement de la fe. La situació es modificà quan aparegué la lectio scholastica, més atenta a les quaestiones que no pas la Sacra Pagina, destinada més aviat a ambients iniciats que no pas a fer-ne una lectura de vida. L’al·legoria perdé interès, i així hom s’explica la valoració del sensus litteralis. Els humanistes del segle XVI, deixant de banda els comentaris tradicionals, inauguraren una nova manera de llegir la Bíblia, editaren manuscrits, tingueren un coneixement més profund de les llengües antigues, i els mètodes d’anàlisi foren més objectius. La crítica textual representà un gran progrés. Al segle XIX la recuperació de les literatures orientals tragué la Bíblia del seu aïllament. Així fou superat el mètode precedent, basat principalment en els estudis crítics, literaris i filològics. Aparegué el mètode historicocomparatiu. Els teòlegs tradicionals, dominats per la por, bandejaren la lectura crítica. Cada vegada es féu més profund l’abisme entre la teologia tradicional i la moderna exegesi, recolzada en els nous mètodes científics. Els protestants, com els catòlics, es veieren en la necessitat d’optar. Ho feren dividint-se en dos corrents: la fracció ultraconservadora s’oposà per principi no solament a la crítica filosòfica, sinó fins i tot a la mateixa crítica historicoliterària. Literalista en excés, aquest sobrevisqué al corrent fonamentalista, obert a la història antiga i a l’arqueologia solament en la mesura que aquestes semblessin provar que “la Bíblia tenia raó”. Per contra, la fracció liberal es caracteritzà per un antidogmatisme de tendència racionalista. Els seus representants eren influïts per l’Aufklärung. Ells són els qui posaren les bases de la crítica moderna de l’Antic Testament. Tot això determinà en bona part l’evolució de l’hermenèutica en el catolicisme. En el primer període, que va fins a l’encíclica Providentissimus Deus (1893), l’Escriptura no fou sinó el primer dels “llocs teològics”, la pedrera d’on foren extrets arguments per a justificar el dogma i sostenir la institució. Davant un protestantisme que esgrimia el principi de la Scriptura sola, hom posà l’accent en l’autoritat de la tradició i del magisteri. Els texts bíblics es convertiren en servents de la dogmàtica i de l’apologètica més integristes i caducades. Els exegetes catòlics es trobaven mancats de llibertat. Això no obstant, el moviment exegètic inaugurat pel pare Lagrange començà a produir els seus fruits i tingué com a desclosa l’aparició de l’encíclica Divino afflante Spiritu de Pius XII (1943), que permeté a l’exegesi catòlica de sortir del seu ghetto i posar-se a un nivell científic i creador.

Pel que fa a la relació de l’Antic Testament amb el Nou Testament, no hi ha una mera continuïtat històrica: hi ha un mateix pla de salvació. Per a expressar amb objectivitat aquesta relació, la tipologia com a mètode d’exegesi adquireix una importància cada vegada més gran. Menys acceptat és l’anomenat sensus plenior, molt emprat pels mariòlegs a causa de l’escassetat de texts referents a Maria. Actualment tendeix a recuperar el mètode de transposició de motius que, en una altra direcció, porta al sentit antropomòrfic dels Pares.

Nou Testament

Divisió del Nou Testament

Hom agrupa els escrits que formen el Nou Testament en tres sèries: cinc de narratius, vint-i-un en forma epistolar i un de profètic (cànon). Els llibres narratius són els quatre evangelis —Mateu, Marc, Lluc i Joan, els tres primers dels quals són anomenats sinòptics a causa dels problemes comuns que ofereix llur confrontació— i els Fets dels Apòstols. Els escrits en forma epistolar són les catorze epístoles atribuïdes per la tradició a l’apòstol Pau (tretze de les quals porten el nom de Pau ja a la primera paraula: als Romans, primera i segona als Corintis, als Gàlates, als Efesis, als Colossencs, als Filipencs, primera i segona als Tessalonicencs, primera i segona a Timoteu, a Tit; a Filemó; l’epístola als Hebreus, tot i que forma part del corpus paulinum, no pertany a Pau) i les epístoles de Jaume, primera de Pere i segona de Pere, Judes i primera, segona i tercera de Joan. I, finalment, la tercera sèrie és representada per una sola obra, el llibre profètic de l'Apocalipsi.

Formació del conjunt neotestamentari

La qüestió més delicada respecte a l’origen i a la formació dels escrits neotestamentaris és la que es refereix als evangelis. Hi ha una relació íntima i indissoluble entre aquests i la vida de l’Església primitiva. La tradició evangèlica es formà en la comunitat postpasqual. Les fonts de què disposa la ciència actual per a conèixer les característiques d’aquesta comunitat són principalment les epístoles paulines, el llibre dels Fets dels Apòstols i les mateixes narracions evangèliques. De llur lectura es desprèn que es tracta d’una comunitat apostòlica, és a dir, una comunitat formada entorn dels apòstols; creient, formada per aquells qui creien en Jesús ressuscitat; bilingüe, originàriament aramea, però a la qual s’afegiren ben aviat els jueus de parla grega, procedents de la diàspora; jueva, profundament ambientada en el món veterotestamentari i en l’espiritualitat i en les formes de vida jueves de l’època neotestamentària; popular, composta gairebé tota de gent senzilla, pertanyent a un ambient infraliterari; escatològica, dominada per l’esperança de la imminent parusia, segons que hom dedueix principalment dels escrits de Pau. Tanmateix, la descripció que en presenta el llibre dels Fets dels Apòstols suposa una època posterior, quan l’escatologia perd la seva força i és substituïda per la consciència d’una prolongada existència en el temps. En el pròleg de Lluc poden ésser recollits quatre elements importants que il·luminen la formació dels evangelis: elaboració personal de l’evangelista, existència anterior d’algunes narracions, fonament de les narracions (tradició oral) i punt de partença de la tradició: testimonis oculars i ministres de la paraula. La crítica literària, la morfocrítica i l’estudi historicoredaccional coincideixen amb la informació de Lluc. Els evangelis són formats de material tradicional, de petites unitats literàries que havien tingut abans vida pròpia i independent i que, més tard, foren agrupades d’una forma bastant artificial i convencional en col·leccions i unitats més àmplies. Entre el temps que visqué Jesús i la composició dels evangelis transcorregueren força anys. Segons els millors estudis moderns, per a l’evangeli de Marc, uns trenta-cinc anys, per al de Mateu i per al de Lluc, uns cinquanta, i per al de Joan, uns seixanta o setanta. Les epístoles del Nou Testament, tant les de Pau com les dels altres hagiògrafs, responen a necessitats més immediates, i llur procés de formació no registra, com en els evangelistes, la incorporació de petites unitats literàries preexistents. Per tant, llur redacció és molt menys artificial i convencional. Tanmateix, una bona part d’aquestes epístoles són anteriors als evangelis. La llengua del Nou Testament és el grec; però no un grec especial, sagrat, diferent del grec profà de l’època bé que fortament influït pel grec de la versió alexandrina dels Setanta. La major part del vocabulari neotestamentari pertany a la koiné. No obstant això, hom troba pocs paral·lels en els papirs per a explicar moltes formes i construccions sintàctiques, atès que la llengua materna de la majoria d’escriptors del Nou Testament fou l’arameu i no el grec. Això és ben perceptible en la sintaxi, en la semàntica i en el vocabulari. Llevat de poques excepcions, els escrits neotestamentaris amb prou feines ofereixen passatges en forma pròpiament poètica, a causa de llur caràcter pastoral. Tanmateix, perquè són semites, aquests escrits són marcats pel ritme.

Contingut del Nou Testament

El nucli central del Nou Testament és constituït per la cristologia: Crist és el Messies que patí, morí i fou ressuscitat pel poder de Déu Pare i constituït Senyor, Kýrios, de l’univers. Els evangelis de la infantesa parlen del seu naixement a Betlem, de l’adoració de què fou objecte per part dels pobres i dels gentils, i de la seva fugida a Egipte a causa de la persecució herodiana. La seva activitat pública fou preparada per Joan Baptista. La seva messianitat comporta les notes de Profeta, Fill de Déu, Servent Sofrent de Déu, Fill de l’Home. La seva transcendència és indicada pels títols de Kýrios i de Fill de Déu. El centre de la predicació de Jesús és el Regne de Déu. El seu treball es féu difícil a causa de les sectes jueves: fariseus, zelotes, saduceus, essenis, herodians, terapeutes, escribes, etc. Jesús presentà una nova moral basada en el manament de l’amor. La part eclesiològica és molt desenvolupada en el llibre dels Fets dels Apòstols i en les epístoles, sobretot en les de Pau: la comunitat postpasqual viu de la fe en el Crist ressuscitat que envià el seu Esperit per consolar-la fins que ell torni. Aquesta comunitat era agrupada entorn dels apòstols i regida per aquests, als quals s’afegí posteriorment Pau, que orientà definitivament la comunitat a superar la hipoteca d’un judaisme nacionalista i tancat, que n'amenaçava la universalitat.

Llibres del Nou Testament 

Evangelis 
  1. Evangeli segons sant Mateu
  2. Evangeli segons sant Marc
  3. Evangeli segons sant Lluc
  4. Evangeli segons sant Joan 
Actes dels Apòstols Epístoles de Sant Pau 
  1. Epístola als Romans
  2. I Epístola als Corintis
  3. II Epístola als Corintis
  4. Epístola als Gàlates
  5. Epístola als Efesis
  6. Epístola als Filipencs
  7. Epístola als Colossencs
  8. I Epístola als Telassonicencs
  9. II Epístola als Telassonicencs
  10. I Epístola a Timoteu
  11. II Epístola a Timoteu
  12. Epístola a Titus
  13. Epístola a Filemó
  14. Epístola als Hebreus 
Epístoles Catòliques 
  1. Epístola de Sant Jaume
  2. I Epístola de Sant Pere
  3. II Epístola de Sant Pere
  4. I Epístola de Sant Joan
  5. II Epístola de Sant Joan
  6. III Epístola de Sant Joan
  7. Epístola de Sant Judes 
Apocalipsi 

Valoració, transmissió i influència de la Bíblia

Criteris de valoració de la Bíblia

El primer criteri de valoració de la Bíblia és un criteri teològic. La tradició jueva i cristiana (protestant i catòlica) considera la Bíblia paraula de Déu en la mesura que la considera inspirada. La natura d’aquesta inspiració constitueix un dels problemes més difícils de la teologia cristiana en general. Els jueus de l’Antic Testament atribuïren un caràcter sagrat als llibres bíblics perquè els consideraven d’origen diví. Filó d’Alexandria, Flavi Josep, els rabins, etc., parlaren dels texts bíblics com de l'oracle de Déu. El Nou Testament parla de l’Escriptura com a theópneustos, o sigui, divinament inspirada. La conseqüència d’aquesta inspiració és que la Bíblia comunica sempre una veritat. Però la veritat de l’Escriptura és sempre la veritat que vol comunicar l’hagiògraf. Tanmateix, per a descobrir la ment de l’autor bíblic cal tenir en compte, entre d’altres coses, els gèneres literaris (gènere literari bíblic). Llur descripció no pot ésser feta a priori, sinó que requereix un estudi seriós de la literatura oriental antiga. De fet, la veritat bíblica s’expressa d’una manera diferent en els texts històrics, en els profètics, en els poètics (poesia lírica, gnòmica, didàctica), apocalíptics, etc. Condició indispensable per a la recta exegesi d’un llibre és determinar el gènere literari a què pertany i descobrir les peculiaritats i les lleis de l’esmentat gènere. La crítica textual i la crítica literària ajuden també a valorar els escrits bíblics.

La transmissió del text bíblic i les versions

Les fonts directes del text bíblic són els manuscrits, que han arribat a través de papirs i pergamins. Les fonts indirectes són les antigues versions i les citacions patrístiques. Respecte als manuscrits de l’Antic Testament, cal distingir primerament els de l’Antic Testament hebreu. La compilació de variants de De Rossi registra més de 1 300 manuscrits, nombre que ha anat augmentant a causa de noves descobertes, principalment gràcies a les de la Guenizà del Caire. Els manuscrits més antics de l’Antic Testament hebreu no remunten més enllà del segle IX dC. La comparació d’aquestes fonts directes té relativament poc valor per a la crítica textual i donen un text que coincideix substancialment amb el masorètic (masora). D’aquí la importància que tenen els manuscrits de la mar Morta(Qumrân), descoberts el 1947, entre els quals figura un manuscrit complet d’Isaïes, probablement del segle II aC. La transmissió de l’Antic Testament grec coincideix sovint amb la del Nou Testament grec. La ciència bíblica coneix més de 1 500 manuscrits de l’Antic Testament grec. Els principals són: Codex Vaticanus (segle IV dC), Codex Sinaiticus (s IV), Codex Alexandrinus (segle V), Codex Ephraemi rescriptus (segle V), etc. Els manuscrits del Nou Testament grec superen en antiguitat i en nombre les més famoses obres literàries de l’antiguitat clàssica. Hi ha uns 4 250 manuscrits del Nou Testament. Tots els manuscrits grecs citats abans per a l’Antic Testament contenen també tot el Nou Testament o una part. A ells cal afegir, principalment, el Codex Bezae Cantabrigensis (segle VI) i el Codex Claromontanus (segle VI). Són també importantíssims alguns papirs descoberts aquests últims anys. El més antic és el P 52, escrit a Egipte vers el 130 dC, que conté un fragment de l’evangeli de Joan. Més important per a la història del Nou Testament és el P 66, anomenat Bodmer II, de cap a l’any 175 dC. El total de còpies manuscrites del Nou Testament presenta un nombre impressionant de variants, unes tres-centes mil, bé que gairebé sempre es redueixen a detalls sense importància. Un papir que mereix un esment especial és el descobert pel professor Ramon Roca i Puig, de Barcelona. Es tracta del P 67, Papyrus Barcinonensis I (segle II dC). És el manuscrit més antic de l’evangeli de Mateu, del qual conté fragments: 3, 9.15; 5, 20-22.25-28.

Les versions antigues de la Bíblia són importants per al seu estudi. La més digna d’ésser tinguda en compte és la dita dels Setanta, començada el segle III aC i acabada l’any 150 aC. Era emprada a les sinagogues com a Bíblia oficial del judaisme hel·lenístic. Els escriptors cristians del Nou Testament acostumen a citar l’Antic Testament segons aquesta versió. Després de la destrucció de Jerusalem, en aguditzar-se l’oposició entre judaisme i cristianisme, els jueus deixaren la versió dels Setanta; hi hagué tres versions gregues més, que, en part, la substituïren entre els jueus de la diàspora: Àquila (segle II), molt utilitzada entre els jueus de l’Imperi Romà, Teodosi (segle II), que és una mena de revisió de la dels Setanta, i Símmac (segle II), versió molt més lliure que les anteriors (d’aquestes tres versions solament es conserven fragments). També hi ha versions en arameu. Totes aquestes versions començaren per l’explicació oral del text, i en ésser fixades les explicacions per escrit han rebut el nom de targum, o sigui, traducció; però, més que no pas traduccions, són paràfrasis. Els targums més importants són: Pentateuc d’Onkelos i Jonatan-ben-Uzziel sobre els profetes, ambdós de Babilònia i del segle I dC. El Neofiti I, targum del Pentateuc, descobert pel professor de la Universitat de Barcelona A. Díez Macho, el 1956, és del segle II dC. La versió siríaca més important és la Pešità (segles II-IV dC). Cal esmentar també el Diatessaron de Tacià (segle II dC), que ofereix en llengua siríaca el text dels quatre evangelis. El copte posseeix una sèrie de versions basades en els Setanta, en els seus diferents dialectes bohàiric, faiúmic i sahídic, entre els segles IV i V dC. El llatí en donà moltes versions. Tota la resta de les versions prejeronimianes són denominades vetus latina. La defectuosa transmissió de text i la creixent diversitat de variants mogué el papa Damas I a encarregar a Jeroni una revisió del text del Nou Testament, primer, i de l’Antic Testament, després. El resultat fou la Vulgata (segles IV-V dC).

Quant a les edicions, cal esmentar primerament les poliglotes: la Bíblia Poliglota Complutense (1514-17), del cardenal Francisco Jiménez de Cisneros; la poliglota d’Anvers (1569-73), de Benito Arias Montano; la poliglota de París (1629-45), de Morin; la poliglota de Londres (1654-57), de Brian Walton; la tot just començada (1970) Biblia Polyglotta Matritensis. A partir del 1929 el text hebreu ha rebut quatre importants edicions crítiques de la coneguda Biblia Hebraica de Kittel. Les edicions crítiques dels Setanta són més nombroses: les de R. Holmes-J. Parsons (Oxford, 1798-1827), d’A.E. Brocke-N. MacLean-H. Thackeray (Cambridge, des del 1906), d’A. Rahlfs (Stuttgart, 1935) i la no acabada de J. Ziegler, que continua treballant-hi. Han d’ésser esmentades com a principals edicions crítiques del Nou Testament la de C. Tischendorf, Editio octva critica maior (Leipzig, 1869-72), la de H. von Soden (Berlín-Göttingen, 1902-1913), E. Nestle (Stuttgart, 1960, en la 24ena edició) i la d’A. Merk-Lyonnet (Roma, 1956, en la setena edició).

L’actual divisió de la Bíblia en capítols és deguda a S. Langton, que el 1214 la introduí a la Vulgata. La divisió dels capítols en versets fou obra de Sante Pagnini (1527) per a l’Antic Testament; per al Nou Testament hom segueix el sistema de R. Stefano (1551). Els jueus han acceptat aquestes divisions.

Les traduccions de la Bíblia a les llengües modernes

Les traduccions a les llengües romàniques i germàniques

Durant l’alta edat mitjana, a causa de l’analfabetisme del poble i l’ús general del llatí a l’occident europeu com a llengua litúrgica i de cultura, les traduccions bíbliques als parlars populars foren escasses i incompletes. A partir del s XII, amb els càtars, les traduccions apareixen associades amb moviments herètics. Arran d’aquests moviments foren promulgades als sínodes de Tolosa (1229) i de Tarragona (1234) diverses prohibicions de llegir la Bíblia. La versió adulterada de John Wycliffe obligà el concili d’Oxford (1408) a imposar censures. Arran de la Reforma, l’Església catòlica adoptà una actitud de recel, i alguns papes dictaren normes generals prohibint als catòlics de llegir privadament la Bíblia en llengua vulgar i a servir-se d’edicions no aprovades per Roma. Encara el dret canònic (cànon 1399) manté algunes restriccions, que pràcticament han prescrit, si hom s’até al nombre creixent de versions ecumèniques i sense comentaris. Al segle XV, sota la revolució tècnica de la impremta, foren publicades les primeres versions completes de la Vulgata a l’alemany i a l’italià. Però fou al segle XVI, amb l’ajut de l’erudició aportada per l’esperit renaixentista i sota la impulsió de la reforma protestant, quan aparegueren les traduccions de més gran significació cultural, que, en general, prescindeixen de la Vulgata. En primer lloc, cal esmentar la versió llatina del Nou Testament feta per Erasme (1516), i de l’Antic Testament, pel dominic Pagnini (1528), que influïren en les versions coetànies en llengua vulgar. Entre aquestes, per sobre de totes, destaca la traducció feta per Luter a l’alemany directament de l’hebreu i del grec (el Nou Testament, el 1522; la Bíblia sencera, el 1534). Luter usà una llengua viva, quasi col·loquial, que en el futur fou un model per a la llengua literària. El mateix any 1534 fou publicada la versió Emser-Dietenberger de la Vulgata per part de l’Església catòlica alemanya. La Bíblia sueca, del 1541, i la danesa, del 1550, són traduccions de la Bíblia de Luter. La versió anglesa de Miles Coverdale, del 1535, feta sota el patronatge d’Enric VIII, es basà en els originals hebreus i grecs, i en les versions d’Erasme, Pagnini, Luter i Tyndale. Una nova versió oficial anglesa fou l’anomenada Bíblia del rei Jaume, feta per 54 traductors i publicada el 1611. Revisada el 1885 a la Gran Bretanya, ha estat la més usada pel protestantisme anglès. Als Estats Units, una revisió de la Bíblia del rei Jaume, publicada el 1901, constitueix l'American Standard. Per als catòlics de parla anglesa, la versió oficial ha estat la Reims-Douai, basada en la Vulgata (Nou Testament, 1582; Antic Testament, 1610). En francès, la versió completa de la Vulgata feta per Jacques Lefèvre d’Etaples (1530); s’anticipà a la versió calvinista d’Olivétan (1535), adoptada pels hugonots. El catolicisme francès disposà posteriorment d’una excel·lent versió de la Vulgata editada per Port-Royal (1682-1702), substituïda recentment per la versió denominada La Bible de Jérusalem (1947-56), a partir dels originals hebreus i grecs, que ha estat després traduïda al castellà i a l’anglès. La versió italiana d’Antonio Brucioli, feta el 1532 i impresa el 1562, basada en Erasme per al Nou Testament, i en Pagnini per a l’Antic Testament, fou adoptada pels reformats, fins que el 1607 fou impresa a Ginebra la versió de Giovanni Diodati a partir de les llengües originals. En castellà, a part traduccions fetes al segle XV per a les comunitats jueves, la primera versió fou publicada per Casiodoro de la Reina a Basilea el 1569. Aquesta versió, revisada i millorada per Cipriano de Valera (Amsterdam 1602), constitueix encara avui l’oficial dels protestants. La primera versió catòlica completa fou la de l’escolapi Felipe Scio de San Miguel, segons Menéndez y Pelayo una “dissortadíssima” traducció de la Vulgata, publicada a València (1791-93), d’escassa difusió, que assenyalà una primera obertura enfront de la sistemàtica obstaculització que la inquisició feia a la difusió de la Bíblia en llengua vulgar. La primera edició moderna catòlica en llengua castellana (1823-25) és la de Fèlix Torres i Amat, amb el finançament de la Bible Society de Londres, segons una versió de la Vulgata influïda per la del P. Scio i, més marcadament, per una traducció inèdita del jesuïta José Petisco. Aquesta versió ha estat substituïda recentment per traduccions directes de l’hebreu i del grec: la d’Eloíno Nácar i d’Alberto Colunga (1944) i la de Josep M. Bover i Francisco Cantera (1947).

Les traduccions a les llengües eslaves

Els únics texts bíblics en eslau, fins al segle XV, foren les lectures litúrgiques, tant de ritu bizantí com de ritu glagolític, les quals comprenien el Nou Testament, el Pentateuc, els llibres de Josuè, Jutges, Rut, els Salms i els Profetes. Aquestes traduccions foren fetes al segle IX per Ciril, Metodi i llurs deixebles a partir del text grec usat a l’Església de Bizanci. Vers la fi del segle X, juntament amb altres texts litúrgics, aquestes versions passaren de Bulgària a Rússia. Al segle XV Gennadi, arquebisbe de Novgorod, encarregà al dominic croat Benjamí la traducció de tota la Bíblia a l’eslau. Traduí alguns llibres directament del llatí de la Vulgata, i en d’altres és perceptible el seu influx. Aquesta traducció, anomenada Bíblia de Gennadi, restà manuscrita, bé que serví de base a versions posteriors. La següent traducció, anomenada Bíblia d’Ostrog, pel nom del seu promotor, el príncep Constantí d’Ostrog, fou feta per un equip que se serví de la de Benjamí, amb l’auxili de nous còdexs portats de Grècia, de Sèrbia i de Roma. Un cop estampada esdevingué el text oficial de l’Església russa. L’anomenada Bíblia elisabetiana, publicada en temps de l’emperadriu Elisabet Petrovna (1741-62), féu algunes esmenes a la d’Ostrog, prenent com a base el text de la Bíblia grega.

Les traduccions a les llengües no europees

Durant el segle XVIII i, sobretot, el segle XIX, la Bíblia ha estat traduïda a més de dues-centes llengües asiàtiques i africanes, sovint a partir de la versió anglesa del rei Jaume, o d’altres versions occidentals. Aquest moviment ha constituït un important factor promotor dels estudis lingüístics a Occident i ha exercit sovint una influència gran en la fixació literària de moltes llengües. En els casos de gran disparitat entre la llengua literària i la col·loquial, com s’esdevé en alguns països àrabs i amb el japonès, han aparegut versions basades en la llengua col·loquial de singular transcendència. Juntament amb la tendència a adoptar la forma del llenguatge col·loquial, les traduccions bíbliques comporten una terminologia molt peculiar que ha influït en els vocabularis de les llengües dels països on s’ha exercit la influència cristiana.

Les versions bíbliques als Països Catalans

Versions de la Vulgata

Les versions bíbliques llatines entraren a les terres que havien d’ésser catalanes procedents de la Itàlia del nord. Pacià de Barcelona utilitzà un text de la vetus latina de tipus africà, amb citacions, però, de la versió itàlica. Just d’Urgell (per al Càntic) i Eutropi de València ja utilitzaren, al segle VI, el primer text de la Vulgata recopilat a Hispània pel bisbe Peregrí. Una recensió de la Vulgata difosa per l’imperi franc des del segle VIII és deguda al bisbe Teodulf d’Orleans, originari del sud del Pirineu. Per aquesta mateixa regió es difongué una mica abans una altra recensió de la Vulgata, molt eclèctica, coneguda només per manuscrits catalans i septimanis, que conté alguns elements (com el llibre d'Ester) procedents de la Pandecta o “bíblia petita” de Cassiodor, no conservats altrament, a més de diversos elements africans i visigòtics. Els principals còdexs que la contenen són la Bíblia d’Urgell (segle IX) i les dues bíblies escrites a Ripoll (la falsament dita de Farfa i la de Sant Pere de Rodes), totes dues del començament del segle XI, amb una il·lustració excepcional. En territori català s’han conservat més de quaranta bíblies senceres o fragmentàries dels segles IX al XII. A partir del segle XIII hom introduí d’altres recensions bíbliques pervingudes de França, sobretot la de la Universitat de París.

Versions de la Bíblia al català

Dins la tradició patrística, Sever de Menorca (segle V) es refereix a un Commonitorium, on havia aplegat una sèrie de texts bíblics útils per a la controvèrsia amb els jueus; es tracta, potser, de l'Altercatio Synagogae et Ecclesiae, editada entre les obres apòcrifes d’Agustí d’Hipona. Al segle VI Just d’Urgell escriví una Explicatio mystica in Cantica Canticorum Salomonis. Fèlix d’Urgell (mort el 818) és segurament l’autor del Liber de veriis quaestionibus adversus iudaeos seu ceteros infideles vel plerosque haereticos iudaizantes ex utroque Testamento collectus, de gran erudició bíblica. El seu deixeble Claudi de Torí, originari de la Marca Hispànica, bon coneixedor dels sants pares, escriví comentaris a Gàlates, Efesis, Filipencs i Filemó, exposicions sobre el Pentateuc, Josuè, Jutges i Rut, i compongué una Catena Patrum sobre Mateu, i 14 llibres De concordia evangelistarum. Entre els escripturistes jueus cal esmentar Menahem ben Saruq (segle X), de Tortosa, que visqué molt temps a Còrdova, el qual publicà el primer lèxic complet del vocabulari bíblic hebreu; Bonastruc de Porta (segle XIII), de Girona, comentà el Pentateuc, Job i Rut, i intervingué a la disputa de Barcelona (1263) davant Jaume I, amb el convers Pau Cristià per la part cristiana; un altre convers, Jeroni de Santa Fe, d’Alcanyís, portà la famosa controvèrsia de Tortosa (1413-14), en presència de Benet XIII. Aquests conversos donaven a les disputes un més gran rigor amb el recurs als escrits rabínics i al text hebreu de la Bíblia. Entre els comentaristes cristians medievals cal citar el franciscà barceloní Ponç Carbonell (~1260-1350), que escriví una Catena Patrum sobre tots els llibres de la Bíblia, i l’agustí Jaume Peres de València (1408-90), que publicà Expositio centum et quinquaginta Psalmorum David, Expositio canticorum laudum, cantici Virginis Mariae, canticorum Zachariae, Symeonis et Angelorum Tractatus contra iudaeos i Expositio in Cantica Canticorum.

És possible que les primeres versions catalanes de la Bíblia siguin del segle XII, però no hi ha notícies segures fins al XIII. Jaume I donà ordre (1233) de cremar tots els exemplars de les versions catalanes de la Sagrada Escriptura. El 1235 el concili de Tarragona prescriví això mateix. El 1498, a Barcelona, hom celebrà un acte de fe on també foren cremats exemplars de la Bíblia. La primera versió ben avalada és la que el 1287 manà fer, del francès, Alfons II, dirigida per Jaume de Montjuïc. D’altres versions són esmentades en la documentació de la cancelleria reial, però llur valor devia ésser relatiu, per tal com eren fetes a partir de l’occità, del francès o del llatí. Entre les versions parcials abunden les dels evangelis (Còdex del Palau, probablement de mitjan segle XIV) i dels salms (es conserven diversos manuscrits de saltiris dels segles XIV al XVI, un dels quals de Roís de Corella). Al segle XIV tenen especial importància les bíblies rimades. La més important de les versions completes és la que féu del llatí Bonifaci Ferrer a l’inici del segle XV, revisada per l’inquisidor Jaume Borrell i impresa a València el 1478; destruïda per la inquisició, només se'n conserva un darrer full. A partir de l’humanisme hi hagué un interès renovat pels estudis bíblics, amb el nou rigor que l’estudi del grec i de l’hebreu comportà. La influència d’Erasme entrà a través de Lluís Vives (1492-1540) i de Pere Antoni Beuter (1490-1554), el qual el 1547 publicà Annotationes decem ad Sacram Escripturam, primera introducció als estudis bíblics de la Península. Entre els reformats catalans sobresurt Pere Galès (1537-95), coneixedor del grec i de l’hebreu, que ensenyà a diverses universitats calvinistes. Lluís Ballester (1542-1624) escriví una Onomatographia i una Hierologia, on tracta de les qüestions físiques relacionades amb la Bíblia. A partir del segle XV i, sobretot, del XVI, hom pot parlar de l’escola bíblica de Montserrat: Benet Vila publicà una versió parafrasejada dels salms, Joan de Medina (mort el 1572) féu una versió castellana amb comentaris dels evangelis, Jeroni Lloret escriví la Sylva allegoriarum (1570), Josep Capellades continuà l’obra de Lloret, el portuguès Francisco Sanches (mort el 1604) treballà en els llibres sapiencials, Joan Andreu Ricci (mort el 1681) comentà i il·lustrà la Bíblia, Agustí Bragado (mort el 1835) escriví un resum de tota la Bíblia. A València fou editada (1791-93) la versió castellana de la Bíblia de Felipe Scio de San Miguel (1738-96). La primera versió catòlica moderna de la Bíblia al castellà, de gran difusió, fou feta per Fèlix Torres i Amat (1823-25). El mateix Torres i Amat fou encarregat per la Bible Society de Londres —que discretament havia finançat la versió castellana— de fer-ne una versió catalana, però les seves ocupacions li ho impediren. Convocat a un concurs al qual concorregueren Llorenç Villanueva i Josep Melcior de Prat i Colom, aleshores liberals exiliats, guanyà aquest segon amb l’ajut de Torres i Amat. La versió catalana del Nou Testament, de Josep Melcior Prat, d’una remarcable qualitat i la primera impresa després de la de Bonifaci Ferrer, fou editada a Londres: Lo Nou Testament en llengua catalana, ab presència del text original (Londres 1832, 1835; Barcelona 1838; Madrid 1888). Al segle XX, sobretot entre el 1927 i el 1936, hom féu nombroses edicions protestants del Nou Testament, la majoria populars. Amb el renaixement dels estudis bíblics, ja des del final del segle XIX han estat nombroses les realitzacions catòliques. Cal esmentar els treballs d’Antoni Bulbena i Tusell (Proverbis, Càntic i Eclesiastès), T. Sucona i Vallès (Salms i Càntic), Frederic Clascar (Gènesi, Èxode, Càntic i Mateu), Marià Serra i Esturí (Evangelis i Actes), Rupert de Manresa (Salmos, Proverbios i Eclesiastés). El Foment de Pietat Catalana, de Barcelona, fundà l’Obra del Sant Evangeli (1921), que començà la publicació de la Bíblia sencera (han estat publicats dos volums de l’Antic Testament i tot el Nou Testament). La Fundació Bíblica Catalana, amb el mecenatge de Francesc Cambó, inaugurà les seves publicacions amb la Sinopsi Evangèlica (1927) de Lagrange, en versió catalana de Lluís Carreres, i Josep M. Llovera; després (1927-1948) publicà tota la Bíblia en 14 volums; el 1968 publicà una nova versió en un volum. El monestir de Montserrat recomençà el 1926 la seva obra bíblica amb la publicació La Bíblia, versió dels textos originals i comentari, amb l’encoratjament de l’abat Marcet i sota la direcció de Bonaventura Ubach, que, amb un equip de monjos, treballà a Jerusalem fins al 1951: n'han aparegut 20 volums, més 3 volums d’il·lustració. Entre 1960-69 ha estat editada una nova versió de tota la Bíblia en 5 volums de butxaca, reeditada el 1970 en un sol volum. A causa de la introducció de la llengua viva a la litúrgia ha estat creada (1965) dins la Comissió Interdiocesana de Versions Litúrgiques al Català una Secció Bíblica que ha donat la versió dels Salms. A més de Bonaventura Ubach, cal destacar la importància de Josep M. Bover, que el 1943 publicà una edició crítica grecollatina del Nou Testament, i d’Andreu Fernández. Són nombrosos els treballs de geografia i viatges de les terres bíbliques (Anicet Fernández, Josep M. Millàs i Vallicrosa, Pous, Albert Vidal, Quetglar i Ubach). Durant el decenni 1970-80, davant de l’èxit d’edició de les anteriors versions catalanes de la Bíblia, sia totals, sia parcials, s’han publicat altres versions sense que aportin grans novetats en el treball de traducció. A seguit de La Bíblia, edició manual dels monjos de Montserrat (1970), ha aparegut el Nou Testament, a cura de Jaume Sidera (1980), que ja abans havia donat els Evangelis i Fets dels Apòstols, en edició popular (1978). El Nou Testament ha estat traduït per Josep Rius i Camps, Joan Vergés i Rosa Porter (1978), d’acord amb la Nueva Biblia Española de J. Mateos i L. Alonso Schökel. Resultat d’una cooperació interconfessional, el 1978 fou publicat el Nou Testament sota els auspicis de l’organització mundial de les Societats Bíbliques Unides i de la Conferència Episcopal Tarraconense. Hom es proposa emprendre la versió de l’Antic Testament amb un criteri semblant al que s’ha seguit en el Nou Testament. Cal assenyalar l’acabament de la publicació dels volums relatius a l’Antic Testament dins de La Bíblia de Montserrat, amb els volums Macabeus I i II (1974) i Saviesa-Eclesiàstic (1982). El 1985, la Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya publica el volum Els Salms, amb traducció de Pau Sais. Hom pot assenyalar també la pel·lícula de J. Heyman, Jesús (1979), doblada també al català (1985) i difosa pel moviment Àgape, que també ha editat una versió catalana de l’evangeli de Lluc (1984), base del film. En el camp organitzatiu, cal destacar la creació de l’Associació Bíblica de Catalunya i de la Fundació Bíblica Evangèlica de Catalunya.

Institucions bíbliques als Països Catalans

La il·lustració de la Sagrada Escriptura ha menat a la creació de museus bíblics (Montserrat, seminaris de Barcelona i de Mallorca). Han estat publicades també gramàtiques de les llengües bíbliques (Ubach, Palacios, Obiols i Vidal). Hi ha dues institucions dedicades a la recerca i l’estudi de documents en papir, especialment bíblics: la Fundació de Sant Lluc, a Barcelona, dirigida per Ramon Roca i Puig, i el Seminari de Papirologia de Sant Cugat del Vallès, dirigit per Josep O'Callaghan.

La il·lustració bíblica medieval

La il·lustració bíblica medieval comprèn les bíblies parcials o completes i els llibres bíblics incorporats a la litúrgia, en especial els saltiris i els evangeliaris, que durant segles foren copiats amb luxe i bellament miniats per tal de donar, així, més esplendor al culte. Els exemples més antics d’il·lustració bíblica pertanyen a la darreria de l’Imperi Romà i als primers segles de l’edat mitjana. Són dels més antics els pocs fragments de la versió Ítala de la Bíblia, que foren descoberts a Quedlinburg (Alemanya) formant part d’una relligadura que hom data del segle IV. El Gènesi de Viena, el manuscrit bíblic de la catedral de Rossano i el procedent de Sinope, avui a París, pertanyen a l'Evangeliari Siríac de Ràbula, del segle VI, i són exemples de la primitiva miniatura oriental, en la qual hom pot veure encara el record de l’art hel·lenístic unit a tradicions d’Orient, que després es perpetuaren en la miniatura europea medieval. Entre els manuscrits bíblics occidentals miniats sobresurten el Pentateuc d’Ashburnham, del segle VII, de possible origen hispànic o potser africà, i la Biblia Aniatina, avui a la Biblioteca Medicea-Laurenziana, de Florència, copiada vers l’any 700 als monestirs britànics de Jarrow i Wearmouth. Hom data del començament del segle VIII els cèlebres evangeliaris irlandesos, el més famós dels quals és el Llibre de Kells, del Trinity College, de Dublín. Al final del segle VIII i durant el segle IX i una part del X florí la miniatura carolíngia, que ha deixat esplèndides còpies de saltiris i evangeliaris, les dues grans Bíblies de Carles el Calb i els evangeliaris germànics dels emperadors otònides. Els segles X i XI constitueixen el període més brillant de la miniatura anomenada mossàrab, que florí no solament a l’Espanya musulmana, sinó també als estats cristians del nord de la península Ibèrica. L’anomenada Bíblia Hispalense és del segle X, i la Bíblia de Sant Isidor, de Lleó, de l’any 960. Aquesta darrera conté una interessant il·lustració del Deuteronomi i dels llibres dels Reis. La manifestació cabdal d’aquesta miniatura és la il·lustració del Comentari a l’Apocalipsi i Llibre de Daniel, del Beat de Liébana, obra de tema bíblic (Beatus). A Catalunya hi ha dues notables còpies miniades d’aquest comentari, una a la catedral de Girona(Beatus de Girona), de l’any 975, i l’altra a la de la Seu d’Urgell (Beatus de la Seu d’Urgell), del final del segle X o de l’inici del segle XI. La miniatura catalana segueix un camí diferent de l’anterior i assoleix, al segle XI, dues obres molt notables: la Bíblia de Sant Pere de Rodes (Bibliothèque Nationale, París) i la Bíblia de Ripoll (Biblioteca Apostolica Vaticana). Segons W. Neuss, la primera ofereix la il·lustració més completa que hom coneix del text dels profetes. La de Ripoll conté una rica il·lustració dels llibres històrics de l’Antic Testament i dels Evangelis. Els manuscrits miniats abunden molt més a partir del període romànic. D’aquesta època hi ha un esplèndid manuscrit a la catedral de Lleida, amb vuitanta caplletres grans molt originals. Aquesta Bíblia, procedent de Calataiud, és estretament emparentada amb una altra de Calahorra. Són també notables les dues còpies de la Bíblia en imatges fetes fer pel rei Sanç el Fort de Navarra al final del segle XII, actualment a Amiens i a Maihingen. En el període gòtic augmentà encara el nombre de manuscrits miniats, i els tallers d’il·luminació fixaren fins a un cert punt la iconografia dels manuscrits bíblics. Són notables a Catalunya la Bíblia de Vic (Museu Episcopal de Vic), de l’any 1268, i la de la catedral de Girona, copiada per Bernardí de Mòdena, la qual havia pertangut al rei Carles V de França. Aquesta iconografia apareix també a les bíblies en llengua catalana del British Museum, de l’any 1456, i de la Bibliothèque Nationale, de París, aproximadament de la mateixa època.

Col·laboració: 
FRa
Llegir més...