És situat al vessant oriental del massís del Caroig, que per la seva natura calcària presenta una morfologia càrstica complicada, amb successió de moles (com la mola de Bicorb) individualitzades per profundes gorges recorregudes per petits corrents d’aigua que formen el riu d’Escalona. El 90% del territori és improductiu; hi ha sobretot garrigues i algunes pinedes. Predomina l’agricultura de secà sobre la de regadiu, que aprofita les aigües derivades de l’Escalona i produeix hortalisses; els conreus més estesos són els de cereals, d’oliveres i de vinya. Hi predomina el règim d’explotació directa (98% de l’àrea conreada). El bestiar cabrú ha desaparegut, i l’oví s’ha reduït a uns 500 caps. El poble (617 h [2006]; 260 m alt.) és situat sobre un turó, a l’esquerra del riu d’Escalona. Antiga alqueria islàmica, fou lloc de moriscs (el 1609 era habitat per 180 famílies). Constituí el centre de la baronia de Bicorb; conserva el castell senyorial (incendiat el 1609, a l’expulsió dels moriscs, i restaurat). El 1535 s’erigí en rectoria de moriscs, annexa a Navarrés, i després s’independitzà (parròquia de Sant Joan Baptista); en depengué el lloc de Quesa fins el 1902. El municipi comprèn el despoblat de Benedrís.
Al torrent d’Hargares, a 8 km del poble, hi ha les pintures rupestres de Bicorb en tres de les coves (en realitat petites balmes) dites de La Araña. Foren descobertes el 1920. La temàtica i l’estil són els habituals dels pintors prehistòrics de l’art dit llevantí o dels pintors de les serres: escenes de cacera de cèrvids, homes amb fletxes, cèrvids i bous isolats. La cova del centre conté, també, una representació excepcional: dos homes que s’enfilen per unes cordes, un dels quals porta una mena de cistella, per treure la mel d’un rusc, amb tot d’abelles al voltant.