La geografia física
El país ocupa una depressió herciniana enquadrada entre alineacions cristal·lines (Ucraïna-Volínia i Voronež-Vitebsk), i les formes de relleu són degudes a les glaciacions quaternàries. Les formes més usuals són les planes i les ondulades procedents de les morenes i els esbaldregalls glacials, i també hi ha complexos glaciofluvials més o menys degradats que se superposen a formes estructurals o formes d’erosió antiga. En general, hom pot considerar el territori com una gran àrea palustre dividida al centre per una línia de turons (mont Majak, 356 m, màxima elevació del país). La plana del nord és formada per la conca del Dvina, i al sud s’estén la Polèsia, on les conques hidrogràfiques es confonen i els rius es desborden molt sovint. Un 70% dels sòls del país són podzòlics. El clima és continental moderat (mitjana de gener, -5°C; de juliol, 18°C), amb una mitjana de 600 mm anuals de pluja, que cau principalment a l’estiu. El període vegetatiu augmenta de NW a SE de 178 a 208 dies. Les principals conques hidrogràfiques són les del Dvina Occidental, que desemboca a la mar Bàltica, i les del Dnièper-Berezina i del Prip'at’, que desemboquen a la mar Negra. El 21,6% del territori és cobert per terres palustres, que han donat lloc a nombroses torberes. El bosc n'ocupa aproximadament una tercera part (en un 68% coníferes) i forma illes en les terres no arables.
La geografia econòmica
L’agricultura conserva encara una posició rellevant en el conjunt de l’economia: 24% del PIB i 20% de la població activa (1992). Les terres arables ocupen vora el 33,6% de la superfície total, i les pastures, el 15%. Els principals conreus són les patates, els cereals, la bleda-rave sucrera, el farratge i el lli. La ramaderia, especialment el boví i el porcí, és molt important i aporta al voltant del 60% del valor de la producció agrària final. També és notable la producció de fusta, atesa la gran extensió dels boscs. Malgrat el seu pes, l’agricultura pateix greus deficiències heretades de l’antiga organització en granges col·lectives (kolkhozos i sovkhozos), sota les quals els rendiments eren baixos. Malgrat la derogació oficial del sistema de planificació socialista, el govern no privatitzà el sector agrari, que continua dominat per les explotacions estatals. A banda, l’accident de la central nuclear de Černobyl (1986), ciutat ucraïnesa fronterera amb Bielorússia, inutilitzava per a l’agricultura extenses àrees del SE d’aquest país encara el 1995. La indústria és el sector més important: amb la mineria aportava prop del 46% del PIB i ocupava el 28,6% de la població activa en 1992-93. La fabricació de maquinària, la metal·lúrgia, l’electrònica i la química són les branques principals. L’escassetat de recursos miners i energètics de Bielorússia (només hi ha reserves importants de torba) n'obstaculitzen el desenvolupament, per tal com la quasi totalitat de l’electricitat i de combustible ha de ser importada. El 1990 hom inicià la construcció d’una central nuclear. Els serveis són gairebé del tot dominats pel sector públic. El comerç exterior presenta un balanç favorable. Les exportacions són constituïdes bàsicament per maquinària i productes metàl·lics, productes químics i productes semielaborats. En les importacions destaquen sobretot els combustibles i l’energia, seguits de la maquinària, els productes químics i semielaborats i els metalls ferrosos. En el comerç exterior hi té una gran preponderància Rússia (33,3% de les exportacions i 56,6% de les importacions el 1993) i, a molta distància, Ucraïna (8,2% i 8,7%, respectivament). D’entre els intercanvis comercials amb estats fora de l’àmbit de la CEI, tenen un cert pes Alemanya i Polònia. El 1994 hom declarà moneda oficial el ruble bielorús. Pel que fa als transports, hi ha una xarxa de ferrocarrils de 5 567 km i 49 300 km de carretera. Minsk és un lloc de pas obligat en la ruta Moscou-Varsòvia, i té aeroport internacional. El 1993 la renda per habitant era de 2 840 $, una de les més elevades de la CEI, i Bielorússia era considerada un dels estats d’aquesta organització amb millors perspectives de desenvolupament gràcies a la seva infraestructura industrial, en bona part adaptable a les exigències d’una economia de mercat. Nogensmenys, a primers anys noranta subsistien importants obstacles, com ara l’esmentat dèficit energètic, la resistència a les privatitzacions per part d’influents sectors de la població i el desmantellament o la reconversió de la major part de la indústria d’armament, del qual Bielorússia era un fabricant destacat a l’antiga URSS. El 1992 fou establert un pla per a la liberalització gradual dels preus.
La geografia humana
Catedral de la Santa Creu, a Polotsk
© Belarus.by
El creixement de la població és feble i amb prou feines superava l’1,1%o el 1992. La densitat de població (50 h/km2) se situa per sota de la mitjana dels estats de l’Europa Oriental i, bé que predomina el poblament urbà, el rural és encara del 30%. Les ciutats més importants són Vitebsk, Orša, Mogil’ov, Gomel’, Grodno i la capital, Minsk, única que supera el milió d’habitants. Ètnicament, el 77,9% de la població és bielorussa, el 13,5% russa i el 3% ucraïnesa. La confessió religiosa predominant és l’Església ortodoxa oriental. La llengua oficial és, des de la independència (1991), el bielorús, i l’estatut del rus com a llengua cooficial és en discussió. Antiga República Socialista Federada Soviètica, Bielorússia ha mantingut, però, una representació pròpia a l’ONU des del 1945. Independent des de l’agost del 1991, ja el 1990 hom havia esmenat la constitució soviètica del 1978 en un sentit sobiranista, i el 1994 fou aprovada una nova constitució democràtica de caire presidencialista. Bielorússia és una república unitària multipartidista. L’organisme representatiu i de govern de l’estat és el Consell Suprem, parlament unicameral de 360 membres. Administrativament, Bielorússia és dividida en vuit oblasti, subdividides al seu torn en districtes de rang inferior. Bielorússia forma part de l’ONU, de la CEI, del BIRD i del FMI.
La història
Dels inicis als primers anys noranta
Zona originàriament ocupada per tribus eslaves, al segle IX es formaren diversos principats, com Smolensk i Polock, sotmesos al principat de Kíev a mitjan segle X. Al segle XIII els mongols anul·laren el domini de Kíev, i a la segona meitat del segle XIV Bielorússia caigué sota la influència dels prínceps lituans, que s’inclinaren per una política de bones relacions amb Polònia. Als segles XV i XVI el territori bielorús fou disputat per polonesos i russos i, pel tractat de Vílnius (1656) hom ratificà el domini rus. Des del primer repartiment de Polònia (1772) el país restà totalment sota la sobirania de Moscou. Al final del segle XIX la russificació provocà el sorgiment del moviment nacional, vinculat als grups socialistes i a l’intent revolucionari del 1905. Durant la Primera Guerra Mundial els alemanys ocuparen el país. Pel tractat de Brest-Litovsk, Bielorússia es declarà independent (25 de març de 1918).
Pel juliol del mateix any fou constituïda la República Federal Socialista Soviètica. El 1919 els aliats fixaren la línia Curzon, que intentava d’establir la frontera oriental de Polònia amb un criteri lingüístic. La guerra sovieticopolonesa (1920) modificà aquesta línia a favor de Polònia, però pel pacte Germanosoviètic (1939) l’URSS recuperà els territoris cedits. La constitució de l’URSS del 1936 reconegué Bielorússia com a república soviètica federada. Ocupada pels alemanys en 1941-44, a Jalta (1945) hom ratificà substancialment la línia Curzon. El mateix any la República de Bielorússia esdevingué membre de les Nacions Unides.
Com a resultat de la perestroika llançada per Gorbačov, la república de Bielorússia acceptà les possibilitats secessionistes de l’estructura federativa amb què moltes de les repúbliques de l’occident soviètic estaven integrades a la Unió, cosa que es féu patent en les eleccions municipals i parlamentàries del 4 i 18 de març de 1990. Bielorússia respongué afirmativament al referèndum celebrat el 17 de març de 1991 sobre el manteniment de la Unió i signà el 23 d’abril, amb Gorbačov, un acord sobre l’estabilitat de la situació (foren 9, en conjunt, els estats signataris). Quan, al començament d’agost, hom ja havia fixat per al 20 del mateix mes la signatura del nou tractat de la Unió, tingué lloc el dia abans el cop d’estat que representà un perill involucionista però que introduí el protagonisme de B. Jelcin.
El 25 d’agost Bielorússia es proclamà independent, pero el 18 d’octubre signà el nou tractat de la Unió que reflectia els diversos graus d’adhesió dels estats a una estructura federada. En començar el desembre, Jelcin i els presidents de Bielorússia, Moldàvia i Ucraïna signaren a Brest l’acta fundacional de la Comunitat d’Estats Independents (CEI), on s’agruparien bona part de les repúbliques de l’ex-URSS que cedien algunes de les seves competències sobiranes —com la de la defensa— a una direcció comuna.
Els primers anys de Bielorússia com a estat independent estigueren marcats per una situació de recessió econòmica i de corrupció molt estesa, juntament amb una marcada divisió interna sobre el grau de vinculació amb Rússia. Davant el deteriorament de la situació econòmica, el primer ministre Večeslav Kebič negocià un acord d’unió monetària amb Rússia, que fou signat a l’abril del 1994. El 27 de gener de 1994 una moció de censura obligà el ‘pare de la independència’ bielorussa, el president Stanislav Čuškevič, a dimitir.
El règim de Lukašenko
Pel març s’aprovà una nova constitució d’un marcat caire presidencialista, i en les eleccions presidencials de juny-juliol fou elegit l’excomunista i prorús Aleksandr Lukašenko, el qual s’enfrontà al parlament pel tema de la integració amb Rússia i per les restriccions governamentals a la llibertat de premsa. El 14 de maig de 1995 un referèndum atorgà poders al president Lukašenko per a dissoldre el parlament i augmentar el grau d’integració econòmica amb Rússia. La primera volta de les eleccions legislatives, celebrada el mateix dia del referèndum, fou seguida per tres més fins a assolir el nombre suficient de diputats, el 10 de desembre. El 48% dels escons anà a parar a candidats ‘independents’ procedents de la nomenklatura, el 21,7% al partit comunista, el 16,7% al partit agrari i el 12,2% a l’oposició centrista.
A l’abril de 1996 els presidents de Bielorússia i Rússia signaren un tractat per a establir una comunitat entre els dos països, el qual despertà en alguns sectors una intensa oposició. Tot i això, Lukašenko continuà treballant en el projecte d’integració amb Rússia i en la concentració dels poders presidencials: un nou referèndum, el 24 de novembre de 1996, sobre una nova constitució que incrementava encara més els poders presidencials fou ratificat amb el 70,5% dels vots. El 2 d’abril de 1997 Rússia i Bielorússia transformaren la comunitat en una unió de durada indefinida, amb ciutadania, espai econòmic i polítiques de seguretat i defensa comunes. Això tancava el cercle d’unes relacions que en l’àmbit econòmic es reflectien en la compra per part de Rússia del 70% de les exportacions bielorusses.
No obstant això, el seu president, Aleksandr Lukašenko, continuà gestionant l’economia i la política del seu país amb unes formes autoritàries i dirigistes que no agradaven ni a russos ni a europeus. Aquest autoritarisme li permeté mantenir controlada l’oposició fins a extrems asfixiants, a la vegada que li donà certs resultats econòmics en termes de control de l’atur i manteniment de les prestacions socials de l’era soviètica, tot i que fracassà en el control de la inflació (73%). A la primavera del 1999, amb motiu del bombardeig de l’ex-Iugoslàvia per part de l’OTAN, Aleksandr Lukašenko mantingué una posició proeslava que li comportà l’animadversió de les potències occidentals. Al novembre del mateix any, convocà un referèndum per ampliar els seus poders presidencials i allargar el mandat, referèndum que guanyà enmig de reiterades denúncies de frau.
Els primers anys del segle XXI Lukašenko imposà controls sobre preus i canvis de divises, i interferí constantment en l’empresa privada, a més de paralitzar (i en alguns casos revertir) les privatitzacions. El país mantingué un creixement fort, al voltant del 6-7%. Aquestes mesures, tot i que agreujaren el dèficit i la inflació, li reportaren un cert suport del funcionariat i de la població més desafavorida, beneficiada per algunes mesures de redistribució. En el pla polític, Lukašenko continuà practicant una repressió sistemàtica, tot silenciant l’oposició amb el tancament de mitjans de comunicació no addictes (fins i tot una emissora russa fou clausurada el 2004), l’empresonament i de dissidents, part dels quals esdevingueren desapareguts. També, segons l’oposició i els observadors internacionals, foren habituals el frau i la manipulació en les eleccions, com ara les legislatives de l’octubre del 2000 (repetides al març del 2001 en molts districtes per la insuficient participació), les presidencials del setembre del 2001, en les quals Lukašenko renovà el mandat, i les legislatives del 2004. Les mesures de pressió d’Occident, entre les quals la suspensió d’observador en el Consell d’Europa el 1997 i la prohibició el 2002 i el 2003 d’entrada per a alts càrrecs del govern bielorús en 14 països de la Unió Europea com a protesta per les violacions de drets humans, no modificaren l’autoritarisme del govern.
Pel que fa a les relacions amb Rússia, després del progressiu apropament iniciat el 1997, que culminà en l’acord per a una futura unió monetària l’any 2008, Lukašenko rebutjà a l’agost del 2002 la proposta russa d’unificar el govern i el parlament d’ambdós estats. Tanmateix, Bielorússia fou present en la creació (2004) d’un espai econòmic únic amb Rússia, Ucraïna i el Kazakhstan. En les eleccions presidencials del 19 de març de 2006 no hi hagué sorpreses. Amb un control ferri sobre els mitjans de comunicació i un creixent aïllament internacional, Lukašenko obtingué el 80% dels vots en una consulta unànimement desqualificada pels observadors internacionals. Les mobilitzacions limitades de l’oposició desfermaren una contundent repressió policial, que se saldà amb mesures excepcionals de la UE cap al règim de Minsk —bloqueig comercial i prohibició de pas per als funcionaris— i advertiments per part de Rússia.
Però el veritable motiu del distanciament amb aquest aliat i protector es produí sobretot a partir de l’any 2007 amb l’anomenada “guerra del gas”, que de fet afectava la pràctica totalitat de subministrament energètic (gas, petroli i electricitat) procedent de Rússia. Com en el cas d’Ucraïna, Bielorússia depèn gairebé totalment de Rússia en el seu consum energètic, per al qual es beneficia d’unes tarifes especials. Així i tot, les disputes sobre els impagaments, sobre el deute pendent i les quantitats subministrades entraren en una escalada de desacords creixents i, a partir del gener de 2007 s’han succeït els talls intermitents de gas i també d’hidrocarburs. Per la seva banda, Bielorússia, pel territori del qual passa la xarxa de gasoductes i oleoductes que transporten el gas i petroli rus a Europa i també a l’enclavament rus de Kalinin, ha respost tallant aquest subministrament. Els talls energètics han anat seguits de negociacions després de les quals es reprèn el subministrament, però s’han convertit en un instrument de pressió en ambdós sentits. Aquest enfrontament no fou obstacle, però, per a la signatura d’un acord duaner al juny de 2010.
Durant el 2008, Lukašenko començà a sortir de l’aïllament i es posà a favor de Moscou davant la crisi a Geòrgia, i la UE, després de discretes negociacions, aixecà parcialment les sancions imposades el 2006. Les eleccions parlamentàries del 28 de setembre atorgaren els 110 escons en litigi als partidaris del president, entre les denúncies d’irregularitats formulades per l’OSCE. A l’abril del 2009 Lukašenko féu el primer viatge oficial a Europa occidental i visità el Vaticà. En les eleccions presidencials del desembre de 2010, Lukašenko fou reelegit i, novament, els observadors internacionals qualificaren la consulta de fraudulenta sense pal·liatius.