i Myanmar | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Myanmar

Sumari de l’article

Nom, fins el 1988, de la Unió deBirmània, Nom oficial català deRepública de la Unió de Myanmar, Nom oficial birmà dePyeidaungzu Thanmada Myanma Naingngandaw (my)

Estat de l’Àsia del sud-est, a la part nord-oest de la península indoxinesa, limitat amb la Xina al NE, amb Laos i Tailàndia al SE, amb l’Índia i Bangla Desh al NW, amb el golf de Bengala al SW i amb la mar d’Andaman al S; la capital és Naypyidaw.
Població: 
54.585.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
676.577 km2

La geografia física

Des d’un punt de vista geomorfològic, Myanmar es constituïda per una depressió central, orientada de N a S i omplerta per sediments terciaris, plegats i fracturats, i unes regions perifèriques, de muntanyes amb la mateixa orientació i difícilment penetrables: la serralada de l’Arakan (Arakan Yoma) a l’W, les muntanyes Kumon, amb el cim més alt del país (Hakakabo Razi, 5.881 m) i Pātkoi al N, les muntanyes Gaoligong, l’altiplà dels Xans i la serralada de Tenasserim a l’E. A l’extrem S de la depressió drenada pel riu Irauadi i els seus afluents hi ha el delta d’aquest riu (35.000 km2). El clima és tropical monsònic, amb temperatures elevades durant tot l’any (23,8 °C al mes de gener i 29,4 °C al mes d’abril) i una oscil·lació tèrmica anual de solament 5,6°C; la pluviositat varia molt segons l’altitud i la incidència dels monsons (entre 2.500 i 5.000 mm anuals a la costa i a les muntanyes de l’Arakan i del Tenasserim, i al voltant dels 600 mm a la regió central). Se succeeixen tres estacions: una de plujosa (maig-octubre), una de relativament fresca (octubre-febrer), i una de calorosa, prèvia a l’arribada del monsó (febrer-maig). Hidrogràficament, el país pertany en les seves tres quartes parts a la conca de l’Irauadi i els seus afluents (Chindwin, Yaw), que travessen tot l’Estat en sentit N-S; altres rius són el Salween i el Sittang, que desemboquen directament a la mar d’Andaman, i el Kaladan, que ho fa al golf de Bengala. El bosc és de tipus tropical, variat segons la pluviositat de la regió.

Myanmar Vista del llac Inle, prop de Taunggye
© Fototeca.cat

La geografia econòmica i l’economia

La mineria i la indústria

La mineria hi és molt important: tungstè (les sisenes mines més importants d’Àsia), petroli, estany, plom argentífer, pedres precioses, coure, zinc, níquel; pel que fa a les fonts d’energia, el 1991 foren descobertes importants reserves de gas natural, del qual deriva més del 40% de la producció d’electricitat, en què tenen també un paper important les instal·lacions hidroelèctriques (34%). Tot i el gran potencial miner, el sector només contribuïa amb el 0,6% al PNB total en 1991-92, a causa, sobretot, dels insuficients mitjans de transport i del secular aïllament del país fins al final de la dècada dels vuitanta. La indústria és molt poc desenvolupada (8,1% del PNB i 7,2% de la població activa el 1992). Les branques més importants són l’alimentària i, a molta distància, l’elaboració de materials en brut (ciment, fertilitzants, sabons i contraplacats), el refinatge de petroli (Chauk i a Yangôn) i el tèxtil.

L’agricultura

El 1992, el sector primari aportava el 56,6% del PNB. Prop del 15% de la superfície és destinada a l’agricultura. L’arròs, del qual Myanmar es compta entre els sis primers productors mundials, és el principal conreu de subsistència, i també una de les principals partides d’exportació, juntament amb el sèsam i el jute. Hom conrea també canya de sucre, blat de moro, cacauets, llegums i tabac. L’exportació il·legal d’opi a altres països (especialment a través de Laos i Tailàndia) és també una destacada font d’ingressos. La ramaderia forneix, a més d’aliments i primeres matèries, energia per al transport agrícola: bovins i búfals, cavalls i muls i elefants. Té també importància la pesca. El bosc, que ocupa gairebé un 50% del territori, és aprofitat per a l’extracció de làtex i l’obtenció de fustes precioses, especialment del tec, del qual hom estima que Myanmar en posseeix prop del 80% de les reserves mundials. La tecnologia agrícola és molt poc desenvolupada, cosa que explica que prop del 65% de la població activa estigui ocupada en l’agricultura, bé que hom ha fet esforços considerables per a augmentar considerablement la productivitat agrícola (d’un 15% en el període 1992-93 respecte al període anterior) i poder alimentar una població en ràpid creixement.

Els transports i les comunicacions

Hi ha uns 23.463 km de carreteres (1988), de les quals només poc més d’una tercera part són asfaltades. Les línies de ferrocarril (4.740 km el 1992) parteixen de Mandalay, centre de comunicacions de tot l’Estat. Myanmar és un dels països del món on el transport per les aigües interiors té més importància. Els rius Irauadi i Chindwin, navegables en bona part del curs, són les principals vies fluvials. La xarxa hidrogràfica realitza bona part del transport en direcció N-S, i és complementària amb la de carreteres. El principal port del país és Yangôn. Hi ha 46 aeroports, però d’internacionals només n'hi ha un a Yangôn. El transport i les comunicacions són un monopoli estatal.

El comerç exterior

El comerç presenta crònicament un signe desfavorable (66,7% de dèficit el 1992). Les principals exportacions són les de l’arròs i els seus derivats i altres productes agrícoles, que aquest any representaren prop d’un 30% del total. Les fustes dures (en especial la de tec) són la segona partida, amb prop del 24%, i els minerals i metalls (plom, zinc, tungstè, estany, argent, pedres precioses), la tercera (8%), i, en darrer lloc, animals i productes marins (4,5%). Els principals compradors són Singapur (13,2%), Tailàndia (11,1%), el Japó (8,1%), la Xina (7,4%), Hong Kong (6,5%), Corea del Sud (4%) i Sri Lanka (3,6%). Les importacions són, principalment, de maquinària (51,4% del total el 1992), materials industrials semielaborats (31,4%) i béns de consum (9%). Els principals proveïdors són Singapur (19,7%), el Japó (18,3%), la Xina (17%), Malàisia (5,2%), Austràlia (4%) i els EUA (3,2%). El mercat negre, que gaudeix de considerable tolerància oficial, aportava el 1990 prop del 50% del valor del comerç legal. La balança de pagaments té un signe desfavorable malgrat les transferències de capitals. L’ajut exterior rebut per Myanmar procedeix sobretot del Japó, la UE i de diverses organitzacions econòmiques internacionals (BIRD) i regionals (Banc Asiàtic de Desenvolupament, Pla Colombo).

L’estructura econòmica

Myanmar és un país clarament subdesenvolupat. País agrícola, prop de la meitat de la població depèn directament del sector primari, en el qual el règim de monocultura extensiva és el tret essencial. El seu PNB per habitant (700 dòlars el 1993) és un dels més baixos de tot el sud-est asiàtic, per damunt, però, de Cambodja i el Vietnam. L’economia de Myanmar, seriosament malmesa per la Segona Guerra Mundial, per la guerra civil i la inestabilitat política que se'n seguí, tingué una etapa de recuperació a la dècada dels cinquanta; però el cop d’estat del 1962, que implantà un règim comunista, representà un nou tombant de la política econòmica; l’any 1963 foren estatitzats la Banca i el comerç exterior, i hom inicià el procés de planificació de tipus indicatiu: el 1966 fou establert un sistema de plans de desenvolupament triennals i vicennals i, bé que hom aconseguí un cert creixement del sector secundari, el fort augment demogràfic, l’excessiu predomini del sector estatal, la inestabilitat política i l’actuació xenòfoba dels poders públics envers europeus, indis i xinesos, que eren els agents més actius de l’economia del país, perpetuaren l’estancament. Abandonat el sistema de planificació centralitzada a mitjan anys vuitanta, el 1988 el govern aplicà algunes mesures de liberalització i accedí a l’entrada d’inversions estrangeres que, procedents principalment de Tailàndia, s’han concentrat en els recursos forestals i miners. L’Estat conserva, però, el monopoli de l’exportació de tec, gemmes, perles i gas natural. Al llarg de la dècada dels noranta ha augmentat l’elevadíssim deute exterior i la moneda ha mantingut una cotització excessivament alta, alhora que la inestabilitat política, la corrupció i les acusacions de violacions dels drets humans han frenat les ajudes exteriors.

La geografia humana i la societat

Malgrat l’alt índex de creixement de la població (21% el 1993, quatre punts per sobre de la mitjana mundial), la densitat és moderada (70 h/km2), bé que hi ha grans diferències en el poblament, ja que mentre que les regions centrals i deltaiques tenen una densitat elevada, la perifèria, especialment el N, és dèbil en població. Predomina l’hàbitat rural (75% el 1993), i dels nuclis urbans destaquen Yangôn (l’única ciutat que supera el milió d’habitants), Bassein, Mandalay i Moulmein.

Myanmar Temple budista a la riba del llac Incle
© Fototeca.cat
Aproximadament les tres quartes parts de la població (69%) són constituïdes per birmans, que habiten principalment les regions centrals. Altres grups ètnics són els xans (8,5%), els karens (6,2%) i els rakhins (4,5%). La llengua oficial és el birmà, però l’anglès hi és molt estès. No hi ha cap religió oficial. La majoria de la població és budista (90%); hi ha minories cristianes (5%), musulmanes (3,8%) i animistes (1,1%). El 1965 les escoles privades foren nacionalitzades. L’educació és gratuïta en l’ensenyament primari i en el primer cicle del secundari, però no és obligatòria, i el 1990 hom estimava l’analfabetisme en un 20%. Hi ha dues universitats: a Yangôn i a Mandalay. Independent des del 1948, Myanmar (denominació oficial que el 1989 substituí la més tradicional de Birmània) s’organitzà sota la forma d’una unió federal, a la qual pertanyien la Birmània estricta i els estats nacionals de Karen, Kaiah, Xan, Katxin, Xin, Arakan i Mon. Arran del cop d’estat del març del 1962, el general Ne Win instaurà un govern revolucionari i suspengué la constitució del 1947, federal i pluralista. La constitució del 1974 establia una assemblea popular els membres de la qual eren elegits de la llista única del Partit Birmà del Programa Socialista (1962). El 1988, un cop d’estat militar instaurà un Consell d’Estat per al Restabliment de la Llei i l’Ordre, el qual clausurà totes les institucions polítiques, àdhuc l’assemblea popular, i implantà la llei marcial. Myanmar és membre de l’ONU, del Pla Colombo i del BIRD i forma part del Moviment de Països No-alineats.

La història

De les primeres civilitzacions a la invasió dels mongols

Probablement la primera civilització que hi hagué a Birmània (nom amb el qual occident coneix tradicionalment el territori designat oficialment des del 1989 amb el nom de Myanmar) fou la dels piú (segle V dC), la capital dels quals era prop de l’actual Pyè. L’Estat piú tingué relacions comercials i culturals amb l’Índia i esdevingué vassall del regne Xan de Nanchao (situat a Yunnan), el qual acabà per conquerir-lo l’any 832.

Més al sud hi havia els mons o talaings, que cap al 825 establiren llur capital a Hamsavati (actual Pegu) i dominaren tota la baixa Birmània. Quant als birmans pròpiament dits, procedien del Tibet i, entrant per l’Irauadi, s’establiren a la regió de Kyaukse, des d’on s’expandiren vers l’oest (Arakan) i el nord (Shwebo). Un d’ells, Anawrahta (1044-77), posà fi al domini dels mons i fundà l’imperi de Pagan, que unificà tot el país.

L’administració d’aquest sobirà es caracteritzà per l’assimilació de la cultura mon, de la qual adoptà, entre altres coses, el budisme theravādai un sistema d’irrigació, que posà en pràctica a la regió de Kyaukse; això convertí posteriorment aquesta zona en un dels arrossars més pròspers. A la seva mort deixà un imperi immens que s’expandia des del golf de Martaban fins a Banmauk i que englobava alhora el nord de Tenasserim i Arakan.

De la fragmentació mongol a les guerres anglobirmanes

El 1287, però, la dinastia de Pagan fou enderrocada pels mongols de Khubilai, i Birmània es fraccionà en nombrosos estats. En línies generals, el nord de Birmània caigué en poder dels principats xan, mentre que el sud fou dominat pels mons, que establiren la capital primer a Martaban i, a partir del 1369, a Pegu.

Durant el segle XVI s’afermà, una mica més al nord, un nou Estat, el de Toungoo, refugi dels birmans que s’escapaven de la dominació xan. Aquest Estat, sota el regnat de Tabinshwehti (1531-50), conquerí el regne mon de Pegu i la major part de la Birmània central. El seu successor, Bayin Naung, reunificà el país i conquerí Siam i Ava, on el rei Thalun traslladà la capital (1635) i es dedicà a reorganitzar el país.

Al segle XVIII la cort d’Ava s’anà estancant i fou conquerida pels mons, els quals restabliren el regne de Pegu i el 1752 conqueriren Ava, però Alaungpaya, cap d’una àrea local, prengué Ava el 1753, fundà Yangôn i entrà a Pegu el 1757. La posterior ocupació birmana de l’Arakan (1785), de l’Assam (principi del segle XIX) i de Manipur (1817-22) i la resistència dels caps locals refugiats a l’Índia forniren als britànics un bon pretext per a intervenir a Birmània. Entre el 1824 i el 1885, període que comprèn les tres guerres anglobirmanes, la Gran Bretanya s’annexà tot el país, que convertí en una província de l’Índia.

Del domini britànic a la independència

Al començament del segle XX sorgiren moviments (encoratjats pels monjos budistes) que reclamaven l’autodeterminació, la influència dels quals obligà probablement la Gran Bretanya a cedir per la Government of Burma Act (1921) tots els ministeris excepte la defensa i les finances. El 1937 Birmània, separada de l’Índia, obtingué una certa autonomia interna. Durant la Segona Guerra Mundial (1942) fou ocupada pels japonesos, els quals explotaren molt bé llur pretensió d’alliberadors: el 1943 decretaren la independència nominal de Birmània i col·locaren com a cap d’estat Ba Maw, líder nacionalista, que els era molt addicte.

Aviat, però, sota la direcció d’Aung San, s’inicià la guerra de guerrilles amb l’Anti Fascist People's Freedom League (AFPFL), coalició de les forces que lluitaven per l’alliberament del país. Expulsats els japonesos (1945), la Gran Bretanya pretengué de reinstaurar el règim colonial, però l’aixecament popular provocat per l’assassinat d’Aung San l’obligà a concedir la independència de Birmània per l’octubre del 1947. Pel gener del 1948 Birmània esdevingué una república sobirana amb el nom d’Unió de Birmània.

Lluites internes i intervenció militar

Pocs mesos després s’inicià una guerra civil entre els grups comunistes i les forces governamentals. Entre el 1947 i el 1962 governà el país U Nu  (llevat d’un període entre el 1958 i el 1960, que pujà al poder el general Ne Win), neutralista en política exterior i que protegí els monopolis latifundistes. El 1962, un cop d’estat de Ne Win enderrocà U Nu. Fou instaurat un règim comunista de partit únic, el Partit Birmà del Programa Socialista (PBPS). Hom dugué a terme la nacionalització progressiva de l’economia i el 1974 fou aprovada una nova constitució unitària socialista. L’any 1979 Ne Win retirà Birmània del Moviment de Països No-alineats, al qual retornà, però, el 1992.

El 1981, Ne Win dimití la presidència, càrrec en el qual fou succeït pel general San Yu. Tanmateix, Ne Win conservà la posició d’home fort del país a través de la secretaria del PBPS, el qual s’enfrontà amb les nombroses organitzacions armades que hostilitzaven el règim a l’interior del país. Per tal de tallar els subministraments a la guerrilla, el govern birmà dugué a terme una intensa campanya contra el contraban a la frontera amb Tailàndia. Aquestes mesures reforçaren en la pràctica el tràfic il·legal de drogues per part de la guerrilla per a autofinançar-se. Al llarg del 1987 el pèssim estat de l’economia, en bona part a causa de l’aïllament del país, provocà violentes protestes que, per la seva virulència, forçaren per l’agost del 1988 la dimissió de Ne Win, el qual fou substituït pel general Sein Lwin.

Després de l’assassinat de milers d’opositors, s’instaurà aleshores el Consell per a la Restauració de la Llei i l’Ordre, organisme de decisió suprem amb l’objectiu de mantenir la continuïtat del règim militar. Les revoltes, però, s’estengueren i abastaren sectors cada cop més amplis de la població, que exigiren la instauració d’un sistema democràtic. Sein Lwin hagué de dimitir i fou succeït per un civil el qual prometé reformes democràtiques. Tanmateix, el govern ja havia iniciat una duríssima repressió contra la revolta, i pocs dies després que el nou president hagués pres possessió del càrrec, el general Saw Maung prengué el poder amb un cop d’estat. En política exterior, les relacions amb la Xina Popular a partir del període 1984-85 milloraren considerablement, i hom pogué constatar una minva de l’ajut d’aquest país a la guerrilla.

El govern féu algunes concessions a les minories ètniques canviant el nom del país de Birmània per l’actual de Myanmar —per donar a entendre que era la pàtria de tots els qui hi viuen i no tan sols dels birmans— i dictà una llei (juny del 1989) que preveia el multipartidisme. Malgrat tot, les manifestacions, encapçalades per la Lliga Nacional per a la Democràcia (LND) i per altres grups opositors foren sufocades violentament per l’exèrcit.

Amb les eleccions del maig del 1990, que donaren la victòria a l’LND per damunt del Partit de la Unitat Nacional, format per militars, hom exigí la transferència de poders a la nova Assemblea Nacional contra el decret que feia la Junta de Govern (única responsable del país fins a la redacció d’una nova constitució). Les manifestacions se succeïren durant la resta de l’any: tingueren especial ressò les de l’agost (estudiants), i el setembre (Bonzes Joves, seguits pels 80.000 bonzes de Mandalay i que s’estengué pels estats shan i katxín, fins a la capital), totes seguides per dures repressions de l’exèrcit.

Hom proclamà, el 18 de desembre, un govern nacional de coalició de la Unió de Birmània, amb Sein Win, president del Partit Nacional per a la Democràcia com a primer ministre, govern que rebé el suport dels katxins i dels karens cristians. Després d’anunciar —setembre del 1990— que no continuaria governant durant més de dos anys, la Junta decidí, a l’abril del 1991, de retenir el poder en les seves mans. El general Saw Maung dimití com a cap de la Junta governant a l’abril del 1992.

La dictadura militar

Saw Maung fou succeït pel també general Than Shwe, que assumí, a més, els càrrecs de primer ministre i de comandant en cap de les forces armades. La repressió de la revolta de l’ètnia karèn al gener del 1995 mostrà la continuïtat de la línia repressiva de la junta militar birmana, i alhora consolidà la seva hegemonia, ja que al costat dels guerrillers karens lluitaven representants dels partits democràtics oposats a la Junta. Els karens tornaren a ésser objecte d’atacs per part dels militars birmans al febrer del 1997.

Un nou grup de 3.500 refugiats karens fugiren a Tailàndia, on se sumaren als 80.000 reclutats al llarg dels anys de lluita. Al juliol del 1995, la líder de l’LND i premi Nobel de la pau (1991), Aung San Suu Kyi, fou alliberada de l’arrest domiciliari a què era sotmesa des del 1989. La mesura, però, no anà acompanyada d’altres signes d’obertura política i responia en bona part a les pressions internacionals (especialment del Japó i els països occidentals encapçalats pels EUA). Des d’aleshores, la líder opositora ha estat condemnada a intermitents períodes d’arrest domiciliari (pràcticament ininterromput des de l’any 2003), a conveniència del règim militar, bé que la seva projecció internacional li ha permès una certa visibilitat i continuar al capdavant de l’oposició.

Suu Kyi manifestà la seva disposició a negociar una transició a la democràcia amb els militars, proposta que aquests rebutjaren. L’LND convocà un congrés al maig del 1996, però els militars en detingueren 258 membres poc abans per impedir-ne la celebració.

D’altra banda, la progressiva integració del mercat asiàtic tampoc no contribuí a afavorir la causa de la democràcia: al juliol del 1996 Myanmar fou admès com a membre observador de l’ASEAN. Al novembre, després de nombroses discussions internes i externes (amb la UE), l’ASEAN decidí el proper ingrés simultani de Laos, Cambodja i Myanmar, decisió que representà un gran èxit per a la junta militar, que contrarestà, en part, l’aïllament imposat pels Estats Units i la Unió Europea com a represàlia per la dura repressió de tota oposició política i per les acusacions al govern d’emparar el narcotràfic.

Al setembre del 1998, els líders opositors, encapçalats per Aung San Suu Kyi, s’autoproclamaren parlament en funcions i declararen il·legítima la junta militar governant, la qual reaccionà detenint centenars de membres de l’oposició i amenaçant amb la deportació d’Aung San Suu Kyi. Al març del 1999, les Nacions Unides tornaren a condemnar la sistemàtica violació dels drets humans al país, en un context de creixent aïllament econòmic com a resposta a la crisi asiàtica.

A l’estiu del 2000, la junta militar tornà a reobrir les universitats del país amb unes estrictes condicions d’ingrés. Malgrat les fluctuacions, la pugna entre la junta militar i l’LND, liderada per Aung San Suu Kyi, continuà sense un punt d’inflexió determinant els primers anys del segle XXI: després que al setembre del 2000 s’aixequessin les restriccions als moviments d’aquesta activista (si bé oficialment restà sota arrest domiciliari fins al maig del 2002), el 2001 foren alliberats uns 200 opositors, cosa que fou interpretada com un senyal de progrés en les negociacions entre ambdós bàndols. Al maig del 2003, després d’enfrontaments entre opositors i grups progovernamentals, Aung San Suu Kyi fou novament empresonada, estat en el qual continuà els anys següents amb escasses interrupcions.

A l’agost del 2004, el general Khin Nyunt ‒considerat del sector més reformista de la junta‒ fou nomenat primer ministre i convocà una conferència nacional per a una transició democràtica, però a l’octubre del mateix any Khin Nyunt fou posat sota arrest domiciliari i substituït en el càrrec pel general Soe Win. Al novembre, el govern anuncià un nou alliberament de presos polítics, entre els quals Min Ko Naing, un dels protagonistes de les manifestacions del 1988.

A més de l’oposició de l’LND, el govern de Myanmar també hagué de fer front als grups etniconacionals que s’oposen a l’hegemonia birmana: al febrer del 2001 hi hagué greus enfrontaments entre l’exèrcit i la guerrilla xan; per contra, al gener del 2004 el govern i la Unió Nacional Karen (que representava la minoria més nombrosa) signaren un acord de pau i al maig iniciaren una convenció constitucional de la qual es mantingueren al marge l’LND, i les principals organitzacions de grups ètnics rebutjaren participar-hi.

El 2005 el govern designà la ciutat de Naypyidaw nova capital del país en substitució de Yangôn, canvi que es féu efectiu el 27 de març de 2006. Malgrat la forta pressió internacional encapçalada per la UE, els EUA i el Japó per a la introducció de reformes al règim, al gener del 2007 Rússia i la Xina vetaren un projecte de resolució de les Nacions Unides que criticava el govern birmà per la persecució de les minories i l’oposició. Aquest darrer país, en particular, s’erigí com a defensor del règim militar, amb el qual al desembre del 2008 signà un acord per al subministrament de gas natural.

Al setembre d’aquest mateix any s’intensificaren les protestes, aquest cop protagonitzades per monjos budistes, mentre que Aung San Suu Kyi féu la seva primera aparició pública des del 2003. Enmig d’una forta censura internacional, a l’octubre les protestes foren sufocades per la força. Un mes després Thein Sein substituí Soe Win en el càrrec de primer ministre. L’any 2008 tingueren lloc diversos atemptats que el govern atribuí a l’oposició i a grups de karens, i al mes següent fou assassinat Pado Mahn Shar, el principal dirigent de la Unió Nacional Karen.

El conflicte entre la junta militar i l’oposició i les minories, els embargaments internacionals i l’aïllament degradaren l’economia del país, que derivà vers la corrupció, el narcotràfic (del qual Myanmar és un dels centres mundials) i el féu especialment vulnerable davant les crisis (com la que el 2003 n'eliminà pràcticament tots els establiments bancaris privats) i els desastres naturals, dels quals cal esmentar el terratrèmol marí amb epicentre a Atjeh (Sumatra) que devastà parts de la costa al desembre del 2004 i, sobretot, el cicló Nargis, que al maig del 2008 féu unes 33.000 víctimes mortals segons fonts oficials i prop de 100.000 segons altres, i centenars de milers de damnificats, amb especial incidència al delta de l’Irauadi. L’hermetisme del règim dificultà, a més, la tramesa d’ajuda internacional, l’acceptació de la qual el govern condicionà al refús d’entrada de cooperants i personal d’organismes internacionals.

Malgrat la catàstrofe i les crítiques de bona part de la comunitat internacional, pocs dies després el govern celebrà el referèndum constitucional, que pretengué haver guanyat amb un resultat afirmatiu incontestable. El nou text reservava una quarta part dels escons i drets de veto als militars. Al novembre del 2008 el govern condemnà diversos activistes de l’oposició a penes de presó. Al gener del 2009 tingué lloc una nova crisi humanitària amb l’arribada de centenars de refugiats de la minoria musulmana rohingya expulsats de Tailàndia, i de la qual el govern negà l’existència.

Tot i que a l’abril del 2009 la Junta processà i condemnà a un any mig de presó Aung San Suu Kyi per haver infringit l’ordre d’arrest domiciliari, a l’octubre, després de negociacions prèvies dels EUA amb la junta militar, la líder opositora inicià converses amb dirigents del règim. Com a resultat, fou alliberat Tin Oo, vicepresident de l’LND.

La transició a la democràcia

Els contactes, però, no evitaren que l’LND boicotegés les eleccions generals convocades per la junta (les primeres des de feia vint anys) al novembre del 2010, en les quals el governamental Partit per la Unió, la Solidaritat i el Desenvolupament hauria obtingut, segons fonts oficials, una ressonant victòria, qualificada de frau massiu per l’oposició. Un mes abans, el govern havia canviat el nom oficial del país, la bandera i l’himne tal com estipulava la constitució de l’any 2008. Al febrer del 2011 l’exgeneral Thein Sein fou elegit president al capdavant d’un govern nominalment civil.

Al llarg dels quatre anys següents Thin Sein i el nou executiu dugueren a terme una gradual liberalització en tres grans àrees: partits i organitzacions polítiques, relacions internacionals i minories. En la primera d’aquestes àrees, una setmana després de les eleccions, s’aixecà l’arrest domiciliari a Aung San Suu Kyi, que a l’agost del 2011 mantingué una trobada directa amb el president, gestos als quals seguiren la legalització de partits polítics i sindicats, successives amnisties parcials i alliberament gradual de presoners polítics (entre els quals el de l’antic primer ministre Khin Nyunt el 2012), supressió de la censura i elecció d’opositors en eleccions parcials (entre els quals Suu Kyi). El viratge d’obertura rebé el suport dels Estats Units, i al final del 2011 la secretària d’estat Hillary Clinton visità Myanmar, i al novembre del 2012 ho féu el president Obama. Paral·lelament s’inicià un gradual aixecament de les sancions imposades pels Estats Units i la Unió Europea, i la concessió d’ajudes al desenvolupament. El règim s’apropà a l’Índia al temps que es distanciava de la Xina.

Les minories es beneficiaren desigualment de les reformes: al gener del 2012 el govern signà un alto el foc amb els karens, una de les minories ètniques més nombroses, que fou ratificat a l’octubre del 2015 en un acord de pau, subscrit per una vintena d’organitzacions armades, bé que moltes altres es negaren a signar-lo. Restà especialment enquistat el conflicte amb els katxins, al N país, que provocà milers de refugiats a la Xina. L’altra minoria que empitjorà la seva situació fou la dels musulmans, els rohingyes, que segons nombroses organitzacions internacionals eren objecte d’una campanya d’incitació a l’odi. Privats de drets civils i sense nacionalitat reconeguda, protagonitzaren una crisi humanitària quan milers foren confinats en camps i desenes de milers fugiren per mar en precàries embarcacions els primers mesos del 2015. El tracte als rohingyes comportà noves sancions dels Estats Units i una censura de l’ONU als governs de la regió.

Al novembre del 2015 se celebraren les primeres eleccions parlamentàries amb una certa homologació democràtica des de feia 57 anys, malgrat les irregularitats i el manteniment del 25% dels escons reservats als militars, els quals mantenien el dret de veto a la reforma constitucional. L’LND obtingué una majoria absoluta àmplia en ambdues cambres, cosa que la legitimava per a formar govern. El parlament sorgit de les eleccions votà aleshores el president del país, càrrec del qual fou exclosa pels militars Suu Ky. Després de llargues negociacions, al març del 2016 fou investit president Htin Kyaw, un estret col·laborador de la líder opositora. A l’abril, Suu Kyi fou elegida per ocupar el càrrec de consellera d’estat, amb atribucions molt similars a les de primer ministre.

Llegir més...