Blanca I de Navarra

(Castella, 1385 — Santa María de Nieva, Castella, 1441)

Reina consort de Sicília i després reina propietària de Navarra i comtessa de Nemours.

Filla de Carles III el Noble i d’Elionor de Castella, el 1402 es casà amb Martí el Jove, rei de Sicília, del qual tingué un fill (1406), Martí, que morí infant. En morir Martí el Jove, Blanca romangué a Sicília com a vicària i lloctinent reial (1409-15). No aconseguí de dominar els barons de Sicília, que es dividiren en dues faccions rivals, capitanejades l’una per Sanç Roís de Liori, en la qual se sostingué la reina, i l’altra per Bernat de Cabrera. La situació es complicà en morir el rei Martí l’Humà, hereu del seu fill a la corona siciliana. La persona de la reina fou cobejada pels qui pretenien de deslligar Sicília de la corona catalanoaragonesa. Els palermitans pretengueren de casar-la amb Nicolau de Peralta, baró de Chiusa, per tal d’iniciar una dinastia siciliana. Bernat de Cabrera intentà així mateix d’apoderar-se d’ella. L’any 1415 tornà a Navarra, on, l’any següent, fou jurada com a primogènita, puix que les seves germanes grans havien mort. El 1419 fou concertat el seu matrimoni amb l’infant Joan, fill de Ferran d’Antequera; les capitulacions matrimonials, signades a Olite, establiren que la successió a la corona de Navarra correspondria als fills, no pas a Joan, com fou en realitat. Les bodes se celebraren a Pamplona el 1420, i tot seguit els infants se n'anaren a Castella, on residiren normalment. Tingueren quatre fills: Carles, príncep de Viana (1421), Joan (1422-24), Blanca (1424) i Elionor (1426). El 1425, en morir el pare, Blanca el succeí en el tron de Navarra. El testament confusionari de la reina, en el qual nomenava hereu el seu fill Carles, però el pregava de no prendre el títol de rei sense el consentiment del seu pare, contribuí a l’esclat de la guerra civil entre pare i fill, que assolà Navarra i que s’enllaçà amb la revolució catalana contra Joan II de Catalunya-Aragó.