i Blanes | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Blanes

Sumari de l’article

Vista general de la vila de Blanes al peu del castell de Sant Joan
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi de la Selva, a l’extrem meridional de la Costa Brava, a la plana al·luvial quaternària estesa a l’esquerra de la Tordera, entre els vessants de la serra Llarga i el de Montells i el litoral mediterrani.
Població: 
40.047 h
[2009]
Extensió: 
18 km2

Situació i presentació

A l’E limita exclusivament amb el municipi de Lloret de Mar, mentre que a ponent confronta, de N a S, amb Tordera, Palafolls i Malgrat de Mar, tots tres municipis del Maresme. Al nord del sector muntanyós s’alça el turó del Vilar (269 m), i la riera de Valdoric o de Blanes travessa el terme i la vila per desembocar a la mar prop de la roca o tómbol  de sa Palomera (continuada per sa Palomereta), que separa la badia de Blanes de la platja de Sabanell, la qual s’allarga fins a la desembocadura de la Tordera. El port de Blanes, construït durant les dècades de 1920 i 1930, és essencialment pescador però també esportiu. Està situat a l’extrem de llevant de la badia, sota el promontori del Conventet, que continua el turó de Sant Joan. A llevant del promontori la costa continua espadada amb les cales de sa Forcanera i Bona (o de Sant Francesc) i la punta de s’Agulla fins a la platja de Treumal, al límit amb el terme de Lloret. Als vessants de les muntanyes del sector més septentrional del territori hi ha abundants boscos de pins i sureres, per bé que cada any perden terreny a causa de la construcció d’urbanitzacions residencials. El terme comprèn la vila i cap de municipi de Blanes, el barri de l’Estació de Blanes, els veïnats de Mas Marull, Montferran i Valldolig i les urbanitzacions Blanes Vistamar, Ca n'Illes, la Cala de Sant Francesc, la Corona de Santa Cristina, el Mas Borinot, el Mas Cremat, el Mas Florit, el Mas Güelo, el Mas Moixa, els Pins, les Planes, la Plantera, Residencial Blanes, Sabanell, Sant Joan i Santa Cristina (compartida amb el municipi de Lloret de Mar). Els principals accessos al terme provenen de l’autopista C-32 i la N-II, des d’on surten dues carreteres a l’altura de Malgrat de Mar, una de les quals passa per damunt de la vila i continua vers Lloret, on entronca amb la C-63, Tossa i Sant Feliu de Guíxols. Travessa el terme, a més, la carretera que, paral·lela a la Tordera, va fins a Hostalric, on comunica amb l’AP-7 de Barcelona a la Jonquera (ja dins el terme de Fogars de la Selva), i la C-35. Al SW del terme passa el ferrocarril de Barcelona a Girona per la costa. De l’estació de Blanes, al voltant de la qual es formà el barri del mateix nom, surt una carretera cap a la vila.

La població

Des del punt de vista demogràfic, Blanes és la localitat més important de la comarca. Els darrers anys, la població (blanencs) ha experimentat un fort creixement, encara no deturat. En el fogatjament del 1378 ja tenia 197 focs, que al segle XVI (1553) havien passat a 220. Al començament del segle XVIII (1718) el cens registrà 1.829 h, que passaren a 3.783 vers la fi del mateix segle (1787). L’evolució demogràfica continuà amb signe ascendent al llarg del segle XIX, però sense salts espectaculars: 5.770 h el 1860, que el 1900 davallaren fins a 4.969 per la crisi de la indústria naviliera i del comerç marítim. Hi hagué una certa recuperació durant la primera meitat del segle XX, però fou a partir del 1960 que s’inicià el gran boom demogràfic que s’ha de relacionar, sens dubte, amb el turisme, i que es traduí en l’arribada d’un fort contingent d’immigració atreta per l’oferta de llocs de treball als sectors de la construcció i de serveis: 9.294 h el 1960 h, 16.020 h el 1970, 20.353 h el 1981, 25.663 el 1991, 31.532 h el 2001 i 36.711 h el 2005.

L’economia

L’agricultura i la pesca

El pla encara és aprofitat per l’agricultura, majoritàriament de regadiu, per bé que el seu pes dins l’economia és ínfim. Els principals conreus són les hortalisses, els farratges, les patates i els arbres fruiters. Amb la construcció del canal de Jalpí, derivat de la Tordera, i la séquia de la Plantera, que reguen el sector SW, els conreus de regadiu prengueren el relleu de cultius com els cereals o la vinya, força estesos abans que la industrialització i el turisme canviessin la fesomia del municipi. La ramaderia és escassa, només destaca la cria de bestiar boví per a la producció de llet i derivats i alguna explotació avícola. El port de Blanes és l’únic amb activitat pesquera de la comarca. La pesca, principalment d’arrossegament, té encara certa vitalitat, sobretot en comparació amb altres poblacions costaneres on el turisme l’ha desplaçada totalment. Els pescadors estan agrupats en la Confraria de Pescadors, amb seu al port. Hi ha subhasta diària. L’any 2002 al port de Blanes es capturaren unes 3.250 tones de peix, que representen el 8,5% del volum de pesca del total de Catalunya.

La indústria

Als segles XVIII i XIX les activitats industrials s’havien especialitzat en la producció de taps de suro, que es mantingué amb vitalitat fins a la fi del segle XIX, i de teixits. S'arribaren a exportar productes manufacturats a Amèrica. També fou important la fabricació d’espardenyes i cordes de diverses menes, lligades a l’activitat marinera. Però la indústria tradicional de més relleu i prestigi a Blanes estava ubicada a les drassanes, on es construïen barques de pesca, bergantins i fragates per a la navegació de cabotatge i velers que arribaren a les costes americanes. Ja al segle XIV apareixen notícies dels mestres d’aixa blanencs. El comerç marítim visqué un període de gran esplendor al segle XVIII, amb un constant moviment de cabotatge entre els diversos ports de la Mediterrània occidental i fins i tot de les Antilles, a partir de la concessió als catalans de la llibertat de comerç amb Amèrica en temps de Carles III. Al segle XIX la navegació comercial anà decreixent i avui l’activitat comercial al port és esporàdica i molt reduïda. El sector industrial, localitzat en gran part vora l’estació de ferrocarril, està encapçalat per l’empresa tèxtil Nylstar, que el 1991 adquirí l’antiga empresa SAFA (Societat Anònima de Fibres Artificials), creada el 1923 i en bona mesura responsable de l’expansió industrial del terme. Altres sectors industrials presents al municipi són l’alimentari (sacrifici de bestiar i conservació de carn), la transformació dels metalls i la fusta. El fort desenvolupament turístic sofert a partir de la dècada de 1950 va afavorir extraordinàriament el sector de la construcció, que arribà a ocupar un important percentatge de la població activa, i que després de patir una recessió considerable; el 2001 donava feina al 15,72% dels treballadors.

El comerç, els serveis i el turisme

Si Blanes és la població més important de la comarca, és gràcies al dinamisme del sector comercial, integrat per nombrosos establiments de mida i tipologia diferent, que ocupa un nombre variable de població, que augmenta considerablement en la temporada turística. La vitalitat comercial de la vila queda confirmada també amb la celebració de fires al llarg de l’any. La fira més tradicional és la de Sant Tomàs, el 21 de desembre, al Carrer Ample, on es venen tota mena d’articles decoratius i de regal. Blanestast és una fira d’alimentació que s’escau el mes d’agost i Expo-Onta, celebrada l’octubre, exposa productes informàtics i de noves tecnologies. Altres fires, de menor importància, són la Mostra d’Art de la Mediterrània, el setembre, Blanes-Moda, l’agost, Expo-Diver, entre desembre i gener, la fira de Canaricultura, el desembre, i Firaenllaç, pel gener. Hi ha força interès per recuperar el Mercat del Vaixell Usat, fira dedicada als accessoris nàutics i les embarcacions d’ocasió que se celebrava fins fa ben poc a principi de maig. El dilluns hi ha mercat de teixits, molt concorregut. El de fruita i verdura és diari. L’oferta d’ensenyament inclou la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i a més es disposa d’un centre que imparteix cicles formatius i diversos centres d’educació especial, entre els que destaquen un de música i un altre de dansa. També hi ha un punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Els serveis mèdics comprenen un centre d’assistència primària (CAP), l’Hospital de Sant Jaume i l’Hospital Comarcal, prop de la carretera que enllaça Blanes amb Lloret. El fenomen turístic, desenvolupat a partir de la dècada de 1950, ha comportat un gran canvi en l’economia i la fesomia de la vila, provocant un increment de la urbanització i l’oferta d’allotjaments, que es reparteix entre els nombrosos hotels, hostals, fondes, càmpings i segones residències, amb la conseqüent desfiguració del paisatge. Els serveis oferts als turistes i estiuejants han esdevingut el principal motor econòmic del terme. El 2002 s’inaugurà la planta dessalinitzadora de Blanes, una instal·lació de producció d’aigua potable, que permetrà regenerar l’aqüífer de la Tordera.

La vila de Blanes

La vila de Blanes s’estén en semicercle al voltant de l’antic port, al peu del turó on s’alcen les restes del castell de Sant Joan (166 m). La riera de Blanes dividia el nucli antic, que era emmurallat, i el barri de la Carbonera, a l’esquerra de la riera, dels barris de s’Auguer i de la Maçaneda, a la dreta, però la desordenada urbanització moderna ha englobat també aquests antics barris. Entre la roca de sa Palomera i el port, al peu del morrot on s’aixeca l’antic convent de caputxins, hi ha el passeig Marítim o de la Mestrança (nom que hom donava a les drassanes). Algunes de les antigues cases d’estil modernista, construïdes pels americanos, han estat reemplaçades per hotels o blocs d’apartaments. Ja prop del port hi ha la Confraria de Pescadors i l’Institut d’Investigació Pesquera, (creat pel CSIC el 1961 amb la col·laboració de l’ajuntament), que té un aquari que aplega mostres de tota la fauna marítima mediterrània. L’església parroquial de Santa Maria és un notable exemplar gòtic bastit a la fi del segle XIV per Bernadí (Bernat IV) de Cabrera, simultàniament amb el palau senyorial veí dels Cabrera, amb el qual formava un sol edifici. Els plans foren encarregats a Arnau Bargués (l’autor de la façana vella de la casa de la ciutat barcelonina). En un dels extrems del conjunt s’alça el campanar quadrat, de tres pisos amb finestrals. La façana de l’església és coronada de merlets i s’hi obre una gran rosassa i la porta gòtica, amb quatre arcs apuntats, sostinguts per esveltes columnes. Fou modificada posteriorment per acollir un retaule barroc, cremat a l’inici de la Guerra Civil de 1936-39. Després fou reconstruïda i decorada amb frescos de Jaume Busquets, que emmarquen el baldaquí. El palau, erigit als segles XIV i XV, fou destruït el 1694 i només en resten algunes parets de les façanes, havent estat molt depredat en èpoques recents. De la mateixa època és la font gòtica del Carrer Ample, interessant monument del gòtic civil, bastida quan es referen les muralles amb els portals, s’urbanitzà el Carrer Ample amb porxades (de les quals es conserven alguns arcs tapiats) i s’obrí el Carrer Nou, després anomenat de Bernat Boades. Dalt del morrot que perllonga el turó de Sant Joan fins a la punta de Santa Anna, a l’indret on hi havia hagut una capella dedicada a aquesta santa, patrona de la vila, s’establí el 1583 un convent de caputxins, dit el Conventet, que perdurà fins el 1835. Després de la desamortització fou propietat de l’escriptor Francesc Camprodon, i després de Joaquim Casas-Carbó, que n'inicià la restauració, continuada pels seus hereus, la família Biosca-Garriga. El jardí botànic Mar i Murtra, institució d’excepcional valor científic i pedagògic, fou fundat el 1921 pel botànic alemany Karl Faust, nascut a Hadamar (Hessen) el 1874, que en retirar-se s’establí a Blanes. Ocupa una extensió de 15 ha, als vessants de llevant del morrot, prop de la platja de sa Forcanera. Faust hi aclimatà més de 3.000 espècies de plantes exòtiques de tots els continents, amb la col·laboració del gran botànic català Pius Font i Quer. Presidit per un templet dedicat a Linneu, el jardí botànic posseeix una biblioteca especialitzada, un laboratori experimental i un herbari. A la mort del fundador (1952) es creà un patronat que té cura del conjunt. Paral·lela a aquesta institució, la propietat Pinya de Rosa aplega una notable col·lecció d’art i variades mostres de plantes africanes, cactus i espècies de la flora mediterrània. La finca, que ocupa més de 50 ha, fou declarada Paratge Natural d’Interès Nacional el 2003. Dins la vila hi ha la capella de la Mare de Déu de la Font de la Salut, esmentada ja el 1657. Hom suposa que a l’indret de sa Palomera hi havia hagut l’ermita de la Mare de Déu del Port. Al barri de la Maçaneda hi ha l’església de la Mare de Déu de l’Antiga, o de la Riera, esmentada ja a la fi del segle XIV, quan pertanyia al terme de Palafolls. La capella de la Mare de Déu de l’Esperança, al barri de la Carbonera, esmentada també el 1657, presenta una façana amb bonics esgrafiats, la qual ha estat restaurada modernament. L’antic castell de Blanes, després anomenat de Sant Joan per l’advocació de la capella, resta dalt del turó que domina la vila per llevant, a 166 m d’altitud. Conserva la torre mestra, vestigis de murs, i la dita capella de Sant Joan, molt modificada en èpoques diverses. Més al nord, al cim del turó veí (148 m), es dreça, adossada a una antiga torre de defensa del segle XVI, l’ermita de Santa Bàrbara, obra del segle XVIII. A la cala de Sant Francesc hi ha les restes de la petita ermita del mateix nom, datada el 1683, on tradicionalment se celebra un aplec cada 28 de juliol. La vila de Blanes té Casa de Cultura i Casa del Poble, aquesta amb una sala d’exposicions. Destaca també l’arxiu municipal, amb un abast cronològic que arranca al segle XIV, la Biblioteca Comarcal i el teatre municipal, ambdós inaugurats el 2003. Del 1930 ençà es representen els Pastorets, amb text de l’autor local Pere Puig i Llensa. Les festes de Maig s’escauen la segona quinzena del mes. La revetlla de Sant Joan, la vigília del 24 de juny, se celebra amb focs a la platja (antigament ballaven el ball del Càntir). El 29 de juny, diada de Sant Pere, la Confraria de Pescadors organitza la seva festa. La festa major és per Santa Anna, el 26 de juliol, amb un programa que inclou nombroses activitats, la més rellevant de les quals és el Concurs Internacional de Focs d’Artifici Costa Brava i Trofeu Vila de Blanes, un dels més importants del nostre país, que atrau milers de visitants cada any. El dia 21 d’agost és la festa petita dels sants Bonós i Maximià, copatrons de la vila.

Altres indrets del terme

Al sector muntanyós del N del terme, als vessants del turó del Vilar, hi ha el santuari del mateix nom, centre de devoció comarcana. Trobada segons la tradició al segle XI, la marededeu del Vilar és venerada des d’aleshores a la capella del mas del Vilar. En realitat, es tracta d’un exemplar romànic tardà del segle XIII, de fusta policromada, amb la Mare de Déu entronitzada amb el Fill a la falda. El santuari figura documentat des del principi del segle XIV (1323), però l’actual fou bastit en 1609-12. Des de l’inici del segle XVII té un gran arrelament l’aplec del Vilar el Dimarts de Pasqua, i hom té notícia dels goigs que ja es cantaven el 1680 i del ball de l’almorratxa. Durant la pesta del 1650 la imatge fou portada a la vila en processó, i ha tornat a la vila en altres ocasions de perill o de dificultat: la guerra dels Segadors, les rogatives de pluja del 1683, l’epidèmia de còlera de 1854 i 1855, etc. Foren diversos els vots que el poble de Blanes feu a la patrona: el 1650, el dia de Santa Caterina; i el vot de Sant Rafael, el 1795, per haver-se deslliurat de la invasió francesa durant la Guerra Gran. D’incalculable valor sentimental i artístic han estat els nombrosos exvots oferts al santuari, entre els quals excel·leixen els de tema mariner: pintures i gravats amb escenes de naufragis i tempestes, vaixells en miniatura, instruments de navegació, etc., procedents de tot el litoral i fins i tot d’Amèrica. El 1936 el santuari fou incendiat i destruït i desaparegueren l’altar barroc i el cambril del segle XVIII, juntament amb nombrosos exvots i joies. La marededeu pogué ser amagada a temps, restaurada i restituïda el 1940. La restauració de l’església fou dirigida per l’arquitecte Puig i Boada. La decoració és de l’escultor Jaume Busquets i els ceramistes Josep Roig i Antoni Cumella, i constitueix una rèplica de la del segle XVIII, amb rajoles i terracotte de gust popular.

La història

La població de Blanes té els orígens en l’època romana, en què apareix documentada com a oppida a les fons llatines (Plini, Pomponi Mela i d’altres), amb el nom de Blanda o Blandae. Anys enrere, els pares de la Sagrada Família trobaren ceràmica i monedes romanes al puig d’en Lledó (els Pedrets). D’altres restes romanes s’han trobat ran de l’església parroquial, al Racó d’en Portes i prop de l’ermita de Sant Francesc. Al turó de Sant Joan o del Castell hi ha restes d’un poblat ibèric, molt destruïdes. Una referència d’Estrabó el situa en l’època preromana, a la frontera septentrional del territori dels laietans. El port degué ser força actiu en temps dels romans, com ho testimonien les àmfores i ceps d’àncora que s’hi han trobat. Segons Monsalvatje, la primera menció de l’església de Santa Maria de Blanes figura en un document del 974, una butlla en què el papa Benet confirma una sèrie de béns, entre els quals aquesta església, al monestir de Sant Pere de Rodes. El castell de Blanes, dit inicialment de Forcadell, és esmentat per primera vegada el 1002 en un document del vescomte Sunifred de Girona. La seva neta Ermessenda, que es casà amb Guerau de Cabrera (amb què es fusionà el patrimoni dels vescomtes de Girona amb el dels senyors del castell de Cabrera), reconeix vers el 1050 tenir en feu dels comtes de Barcelona el castell de Blanes (amb el de Cabrera i el d’Argimon), i el Liber feudorum maior registra diversos juraments de fidelitat dels Cabrera, successors dels vescomtes gironins, per raó del castell durant els segles XI i XII. En aquests primers temps el castell tingué una importància relativa, allunyat com era de les principals vies de comunicació. Al mateix segle XII apareixen els cognomenats Blanes, família de cavallers establerta dins el terme del castell, on posseïa nombrosos alous, que esdevingué subfeudatària dels Cabrera. Aquest llinatge s’emparentà després amb altres llinatges nobles del país, com els Cartellà, els Gurb, els Vilademany o els Centelles, i al segle XIV en passà una branca al País Valencià, però en realitat no fou pas tan important com es desprèn de les falses cròniques de Roig i Jalpí, que amb les seves fantasies enfosquí alguns punts de la història de la vila. D’altra banda, la condició inferior dels Blanes en la baronia els privava d’ésser convocats a les corts, en les quals el terme del castell de Blanes s’entenia representat pels senyors majors de la casa de Cabrera. Decisiu per a la història de Blanes és l’any 1260, en què el vescomte Guerau (VI) de Cabrera i el seu subfeudatari Guillem de Blanes atorgaren uns privilegis al port i la vila de Blanes per afavorir-ne el poblament i l’expansió, que són reproduïts en un document del 1373 en el qual Bernadí de Cabrera confirma les franqueses, llibertats, immunitats i privilegis atorgats pel seu antecessor. Aquest i d’altres interessants documents figuren al Llibre de la Universitat de la vila de Blanes, conservat a l’arxiu de la parròquia de Santa Maria, valuós testimoni de la història de Blanes, transcrit i editat el 1969 per Josep M. Pons i Guri. El 1285 la flota francesa del rei Felip III l’Ardit, que havia envaït Catalunya, es refugià al port de Blanes i incendià la població. El 1355 sofrí atac i saqueig, com Lloret, per part dels genovesos. Fins l’any 1319, en què el bisbe de Girona Pere de Rocabertí l’erigí en parròquia independent, l’església de Santa Maria fou sufragània de la parròquia de Tordera. El 1373 els murs de la vila i el castell eren ruïnosos i diverses reparacions hi foren fetes a càrrec del senyor inferior Ramon de Blanes, que cap al 1380 vengué el castell i la jurisdicció al rei Pere III el Cerimoniós. La possibilitat que això creés problemes feudals respecte als drets dels senyors majors, els Cabrera (que tenien també el de fadiga), motivà que, el 1381, Pere III tornés a vendre'n la seva part a Bernat (IV) de Cabrera, dit Bernadí, que així esdevenia senyor únic de la vila i el castell. Fou aleshores que Bernadí inicià la sèrie d’obres que havien de canviar l’aspecte de la vila bo i donant fe de la puixança que aquesta havia aconseguit: d’una banda, el palau vescomtal, magnífic exemplar de gòtic civil, projectat probablement per Arnau Bargués, dins el qual s’integrà la nova església parroquial; d’altra banda, es reedificà la muralla, s’obriren nous portals, etc. La font del Carrer Ample, gòtica, fou obra de Violant de Prades, muller de Bernat Joan de Cabrera i nora de l’anterior Bernat. Durant tot el segle XV el nou palau de Blanes fou sovint residència de les dones de la casa de Cabrera, aleshores comtesses d’Osona i de Mòdica, que hi tingueren una petita cort d’aire renaixentista. No s’ha demostrat l’afirmació de Roig i Jalpí sobre l’estada del papa Benet XIII el 1415. També durant el segle XV es consolidà el sistema municipal. Redactades el 1477, es conserven unes ordinacions sobre la manera d’elegir els jurats que havien de regir la Universitat de la vila de Blanes, les convocacions del consell general, la creació de clavari, oïdors de comptes i botiguer, les vestidures dels jurats “per fer honor a la vila”, etc., les quals constitueixen una institucionalització del règim local. Anteriors en uns quants anys són unes altres ordinacions, conservades igualment al llibre esmentat, sobre el bon govern de la vila: bons costums, pesos i mesures, règim de mercat, proveïments, qualitat de les mercaderies, higiene pública, etc. La guerra contra Joan II afectà la vila i la seva jurisdicció. A la mort de Bernat Joan de Cabrera (1466), fidel a Joan II, aquest confiscà el vescomtat i el 1471 cedí la vila de Blanes (amb Hostalric, Sant Celoni, Anglès i Osor), en premi a la defecció per la causa de la Generalitat, al capità Joan Sarriera. Aquest, amb Bertran d’Armendaris, havia recuperat la vila de Blanes presa a l’agost del 1471 per les forces del comte de Pallars, afecte a la Generalitat. Des de Blanes fou escrita la famosa carta de defecció col·lectiva a la Generalitat, signada l’octubre del 1471 pel bisbe Margarit de Girona, els dos capitans esmentats i d’altres (Pere Joan Ferrer, Bernat Margarit, Jaume Alemany, Bernat Senesterra), fet que marcà un tombant decisiu en la guerra, favorable a Joan II. Els Cabrera pogueren, però, recuperar el patrimoni el 1481, que el 1530 passà per casament als Enríquez de Cabrera i el 1574 per venda als Montcada, comtes d’Aitona, detentors d’una de les senyories més poderoses de Catalunya, heretada el 1756 pels ducs de Medinaceli, que foren els darrers senyors de Blanes, fins a la fi de l’Antic Règim. Fou important per a la vila la fundació del convent de caputxins el 1583, bastit al puig de Santa Anna, per iniciativa, sembla, dels jurats blanencs. El 1609 s’instituí la festa de Sant Elm, patró dels mariners, que el 2 de juny anaven en processó al convent. Aquest esdevingué un important centre de devoció. El 1631 els fidels oferiren el retaule que decorà l’altar major, obra de l’artista Battista da Palma, genovès radicat a Barcelona. El 1603, el terme jurisdiccional de Blanes, que per ponent arribava només fins a la riera de Blanes o de Valdoric, s’estengué fins a la Tordera (en detriment del terme del castell de Palafolls), i així els barris de s’Auguer i de la Maçaneda restaren incorporats eclesiàsticament i civilment a Blanes. A la fi de la guerra dels Segadors (1652), el marquès de Mortara, al servei de la corona castellana, atacà la vila amb l’artilleria, la saquejà i la prengué contra una aferrissada resistència al palau i a l’església. Uns 300 defensors de la vila foren condemnats a galeres. El 1694, durant la guerra de la Lliga d’Augsburg, les forces del general Clarke atacaren el port de Blanes i abans d’ésser rebutjades ja havien enderrocat el palau, del qual només resta part de la façana, per bastir un terraplè defensiu. Durant la guerra de Successió la vila fou austriacista. Al segle XVIII l’església fou ampliada amb la nau lateral dreta i hi fou col·locat un magnífic altar barroc, destruït el 1936. A la fi d’aquest segle el viatger Francisco de Zamora dona compte de l’activitat marinera (9 vaixells per a Amèrica, 18 per a Itàlia, 12 per a la costa, 120 per a la pesca, i unes drassanes); i industrial (puntes de coixí, cordes, taps de suro, botes). Durant la guerra del Francès, el general Verdier establí el quarter general a Blanes per a preparar i executar el setge del castell d’Hostalric. Al segle XIX continuà prosperant l’activitat marinera i la indústria del tap de suro conegué l’apogeu. Com a tota la costa, foren nombrosos els qui emigraren a Amèrica a fer fortuna. Els més afortunats retornaren i construïren algunes de les cases que ornaren el passeig.

Col·laboració: 
MRe / TLlC
Llegir més...