Vida i obra
Dominicà (1586), fou predicador general de la província, qualificador i consultor del Sant Ofici i fundador del convent d’Algemesí. Advocà insistentment per l’expulsió definitiva dels moriscs, prop del rei i els seus ministres i dels papes Gregori XIV, Climent VIII i Pau V i de membres de la inquisició romana (1591, 1603, 1608).
Estudià a la Universitat de Salamanca. Vinculat al cercle de l’arquebisbe de València, Joan de Ribera, l’any 1585 obtingué, essent escolà, el càrrec de beneficiat de la parròquia de Corbera. L’any següent s’ordenà de sacerdot i entrà al convent dels dominicans de València. S’entrevistà amb Felip II, amb motiu del seu viatge a València, i li exposà la seva visió del problema morisc. Durant el seu noviciat traduí al llatí el procés de beatificació de sant Lluís Bertran. Visqué a València fins l’any 1590, en què fundà un convent a Algemesí. El 1591 feu el seu primer viatge a Roma. Quan retornà, obtingué la rectoria de Sollana, lloc de cristians vells, i redactà el llibre dels miracles de Sant Sacrament, imprès un any més tard a València. A petició pròpia, i a fi de conèixer personalment el comportament dels moriscos, passà una desena d’anys en diverses parròquies de cristians nous de la comarca de la Ribera Baixa. L’any 1599 s’entrevistà amb Felip III.
És l’autor de Defensio fidei in causa neophytorum sive morischorum Regni Valentiae totiusque Hispaniae, publicada a València l’any 1610. L’obra, però, fou redactada durant el darrer decenni del segke XVI, potser amb el suport de l’arquebisbe Ribera, desanimat pels escassos resultats de l’evangelització. La seva publicació ensopegà amb força obstacles, símptoma que l’obra, els seus arguments i propostes suscitaren durant molt de temps moltes reserves. L’any 1601 es rebutjà la impressió del llibre per l’informe negatiu del jesuïta Luis de la Puente. Després del viatge de Bleda a Roma l’any 1603, el papat pressionà la cort espanyola perquè el fes callar, i fou confinat a la Corona d’Aragó. A partir del 1607 el polemista rebé el suport oficial de les dues principals autoritats valencianes: el patriarca Ribera i el virrei, el marquès de Caracena. Tornà a Roma el 1608, i el 1609 partí cap a la cort de Madrid. L’expulsió general dels moriscos ja havia estat decidida pel Consell d’Estat de Felip III, i s’inicià amb moriscos valencians, com recomanà Bleda. A partir d’aquell moment, la Defensio Fidei es convertí en un instrument útil al poder i la seva publicació es dugué a terme, però en llatí. Es tracta d’un feixuc tractat escolàstic escrit amb l’objectiu de demostrar l’heretgia i l’apostasia general dels moriscos, desmuntar els possibles arguments dels seus defensors i exigir-ne l’expulsió. Bleda dedicà les tres primeres parts o tractats de l’obra a defensar aquests arguments. L’any 1610 afegí un nou tractat als tres originaris, amb el títol De iusta Morischorum ab Hispania expulsione. En poc menys de cent pàgines, hi explica l’expulsió, exposa els arguments del rei i rebat els dubtes sobre la conveniència i la justícia d’aquesta expulsió. L’obra acaba amb un apèndix en castellà que relata breument la deportació dels moriscos del Regne de València i inclou els decrets d’expulsió dels diversos regnes d’Espanya. Aquesta part fou publicada en facsímil l’any 1980 amb el títol Breve relacion de la expulsión de los moriscos del Reyno de Valencia.
També és l’autor de Crónica de los moros de España (1618), obra que donà a conèixer la història dels musulmans d’Espanya i on defensa que la Reconquesta no acabà amb la presa de Granada pels Reis Catòlics l’any 1492, sinó que s’aconseguí amb l’expulsió dels moriscos per Felip III l’any 1609. Aquesta obra també li serví per a justificar-se i atribuir-se el mèrit principal de l’expulsió dels moriscos pel fet d’haver estat ell qui convencé Felip III d’aquesta necessitat. Critica tota la política morisca seguida des de la conquesta de Granada que pretenia, segons el seu parer, conservar els moriscos a Espanya. Ataca també els polítics, que buscaren superar la divisió religiosa amb una fórmula de compromís que permetés la cohesió de la societat malgrat la diversitat de creences. Finalment, Bleda propugnà un projecte polític mil·lenarista: expulsats els moriscos, animà a la croada i profetitzà la derrota dels turcs, com a pas previ a la desaparició de l’islam.
Per dur a terme la seva obra es basà en diversos autors contemporanis com Abū-l-Qāsim Tarīf ibn Tāriq, E. de Garibay y Zamalloa, A. de Morales, J. Zurita, L. del Mármol Carvajal, D. Hurtado de Mendoza, G. Escolano i el manuscrit de la Guerra de Granada d’Hurtado de Mendoza. D’aquestes obres, en copià paràgrafs textuals –i fins i tot obres senceres–, o en feu resums. La dependència d’aquestes obres de referència explica que quasi no hi inclogui documents, a excepció d’alguns que fan referència a l’expulsió dels moriscos, com els diversos bans que n’ordenaven la sortida, que ja havia donat a conèixer en el seu Defensio Fidei, o les relacions del nombre d’expulsats de Castella. Tot i que l’autor intentà fugir del relat de successos prodigiosos, no deixà de narrar la intervenció de sant Jaume en la batalla de Clavijo, o el suport diví en la del Puig. Però per a Bleda tot el devenir de la humanitat està regit per la interacció entre els homes i Déu, que s’hi implica directament, normalment per a castigar els pecats. Un altre dels trets de la seva Crónica respon al mateix nom de l’obra: en molts capítols relata els successos any a any, seguint el model dels Annales Ecclesiastici del cardenal Cesare Baronio, que s’havien publicat a Roma entre el 1602 i el 1607.
La Crónica de los moros de España ha estat reeditada en facsímil per la Universitat de València (2001), amb un estudi introductori de B. Vincent i R. Benítez.
Bibliografia
- Bunes, M.A. de (1983): Los moriscos en el pensamiento histórico. Madrid.
- Peset, M.; Hernández, T. (1994): “De la justa expulsión de los moriscos de España”, Estudis, 20. València, p. 231- 252.
- Vincent, B. i Benítez Sánchez-Blanco, R. (ed.) (2001): Bleda, J.: Crónica de los moros de España. València, Universitat de València.