i Giovanni Boccaccio | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Giovanni Boccaccio

literatura lit
Escriptor italià.
París?, 16 de juny de 1313 — Certaldo, Toscana, 21 de desembre de 1375

Fill natural d’un mercader, s’inicià a Florència en l’art mercantil i el 1327 fou enviat a Nàpols a treballar a la sucursal de la companyia Bardi, fins el 1334. Estudià aleshores dret canònic, es féu una cultura d’autodidacte, alhora que participava en la vida mundana i escrivia les primeres obres. Com a conseqüència de la fallida de les banques Bardi i Peruzzi, hagué d’establir-se a Florència (1340), on, després d’estades a Ravenna (1345-46) i a Forlí (1347), tornà a establir-se el 1348, en els moments de la pesta negra, que havia de donar-li el marc del Decameron. A Florència gaudí de fama i d’autoritat: fou enviat com a ambaixador als principats de Romanya (1350), al Tirol (1351) i a les corts papals d’Avinyó i de Roma (1354, 1365, 1367). D’aquest període data la seva amistat amb Petrarca i la seva orientació cap a una vida més ordenada: rebé els ordes menors, organitzà a casa seva el primer cercle humanístic florentí, etc. Els darrers anys, malalt i pobre, anà dues vegades a Nàpols (1362, 1371) per tal de crear-se a la cort una situació econòmica, cosa que no aconseguí. En la producció de Boccaccio cal distingir dos aspectes i períodes. Al primer període (fins el 1355), pertanyen les seves obres de creació, en italià, en les quals hom no troba cap finalitat ideològica o extraartística; el segon període (des del 1355) comença amb el menyspreu de l’obra literària anterior i àdhuc l’intent de destruir-la, i es caracteritza per la dedicació a escriure llibres d’erudició, generalment en llatí. La seva estètica té com a base el cànon medieval, moralitzant, bé que la superposició d’idees prehumanistes el portà a escriure narracions pures. Hom li deu, potser com a conseqüència de la seva formació d’autodidacte, la valoració de la literatura en llengua vulgar i l’adopció de l’estrofisme en octaves. Gràcies a ell, la prosa italiana, en retard respecte al vers, adquirí un nivell artístic, i els erudits del s XVI la distingiren com un model exquisit. Moltes obres seves foren la preparació lingüística i poètica de la seva obra màxima: el Decameron , d’una gran influència en la literatura universal. Les obres menors podrien reduir-se a una lluita entre la matèria pseudoautobiogràfica, en què l’autor abocà la seva experiència amorosa, i la recerca d’una expressió que naturalitzés la influència del retoricisme, amb un intent d’adequació, potser inconscient, a la mentalitat dels lectors burgesos. Les primeres obres foren escrites a Nàpols: La caccia di Diana (1333?), poema mitològic en tercets, el Filocolo (1336), novel·la d’aventures, en una prosa molt llatinitzant, i el Filostrato (1338), novel·la “cavalleresca” en octaves, que explana un episodi del Roman de Troie, els amors de Troilo i Griselda, en un to accentuadament autobiogràfic. Per contra, la Teseida (1340-41), poema en octaves, teòricament èpic, de fet amb predomini de la matèria amorosa i retòrica, fou començat a Nàpols i acabat a Florència, on escriví les altres obres: el Ninfale d’Ameto (1341-42), novel·la pastoral al·legòrica en prosa llatinitzant, també retòrica, i en tercets, l'Amorosa visione (1342-43), poema al·legòric en tercets, l'Elegia di madonna Fiammetta (1343-44), novel·la autobiogràfica en una prosa prou fluida, bé que amb excés de retoricisme, i el Ninfale fiesolano (1344-46?), poema pastoral en octaves, en el qual es realitza la fusió harmònica de la matèria autobiogràfica amb la tècnica expressiva, que és una de les característiques del Decameron (1349-51). La darrera obra de creació, Il Corbaccio (1354-55), marca un retrocés i representa la transició a l’obra erudita. La seva producció en llatí és força abundosa: a més d’epístoles, del Bucolicum carmen (conjunt d’èglogues, entre les quals Olympia, elegia per la mort d’una filla seva), etc, cal esmentar De genealogiis deorum gentilium (1350-60), extensa enciclopèdia de la mitologia on són explicades les faules clàssiques amb llur interpretació històrica, al·legòrica i moral, De casibus virorum illustrium (1354-64), compilació d’anècdotes històriques des d’Adam fins al duc d’Atenes, De claris mulieribus (1354-64), 104 biografies de dones, des d’Eva fins a la reina Joana de Nàpols, narrades amb intenció moral, i De montibus, silvis, fontibus, lacubus, fluminibus, stagnis seu paludibus et de nominibus maris (1632-66), diccionari, per matèries, de noms geogràfics de l’antiguitat. Fou el primer estudiós de Dant; els seus comentaris públics a l’església de la Badia són l’origen de la lectura Dantis, que encara avui es fa a diverses ciutats italianes. A més, escriví Trattatello in laude di Dante i Esposizione sopra la Comedia, comentari interromput el 1374, per malaltia de l’autor, al cant XVII de l’Infern.

Bocaccio als Països Catalans

Boccaccio influí poderosament en la literatura catalana medieval. La traducció catalana que Narcís Franc féu d'Il Corbaccio (1397) representa la mostra més antiga de la seva difusió. Del 1429 és la traducció completa del Decameron, excel·lent de comprensió i de vivacitat. Aquesta obra, però, influí poc, bé que Joan Rocafort en cités algun personatge i Roís de Corella en seguís la línia més externa per a l’obra El parlament en casa de Berenguer Mercader. Aproximadament del 1440 és la traducció de la Fiammetta. Il Corbaccio fou, però, l’obra que més actuà en la literatura catalana. Lo somni de Bernat Metge n'és una imitació molt directa, i també n'hi ha influències en L’espill, de Jaume Roig, en el castellà Maldecir de mujeres, de Pere Torroella, i en el Cançoner satíric valencià dels segles XV i XVI. La Fiammetta deixà empremtes en l’obra de Roís de Corella i d’Hug Bernat de Rocabertí, en el Tirant lo Blanc, en el Curial e Güelfa, etc. Antoni Vilaragut i Francesc Alegre conegueren i utilitzaren De genealogiis deorum, i Antoni Vallmanya fou influït per De claris mulieribus, de la qual existí, a més, una traducció, avui perduda.

Col·laboració: 
DRo
Llegir més...