Franciscà, professor a Petrópolis i redactor de la “Revista Eclesiástica Brasileira” és un renovador intel·ligent de la “teologia de l’alliberament” llatinoamericana en funció de la categoria bíblica de “captivitat”. En Jesus Cristo libertador. Ensaio de cristologia crítica para o nosso tempo (1966), en el context de les cristologies del s. XX, assenyala les línies d’una comprensió de la figura inquietant de Jesús de Natzaret des de la situació d’opressió d’Amèrica llatina. És autor també de nombroses altres obres (entre les quals. Paixão de Cristo-Paixão do mundo, 1977) que van des de la teologia espiritual i vida religiosa a la teologia dogmàtica; en aquest darrer camp intenta un replantejament del contingut dels tractats tradicionals a partir de la problemàtica de marginació i dependència dels pobles sudamericans. Arran del seu llibre Igreja: carisma e poder (1981, traducció catalana 1982), fou objecte d’una sanció per part de les autoritats romanes, que acomplí exemplarment; el seu prestigi de teòleg i la seva popularitat en resultaren augmentats.