i Jaume Bofill i Mates | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jaume Bofill i Mates

Pseudònim literari deGuerau de Liost
Jaume Bofill i Mates
© Fototeca.cat
periodisme period, ciències polítiques polít, història hist i poètica poètica
Poeta, conegut amb el pseudònim literari de Guerau de Liost, polític i periodista.
Olot, Garrotxa, 30 d’agost de 1878 — Barcelona, 2 d’abril de 1933

Estudià dret i filosofia a la Universitat de Barcelona. Començà la seva actuació política a la Lliga Regionalista, de la qual fou regidor per Barcelona; s’enfrontà amb els lerrouxistes (La llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona, 1915). Fou diputat de la Mancomunitat l’any 1919. Entrà al departament de cultura de la Mancomunitat de Catalunya i formà part del consell de pedagogia i de l’oficina d’estudis jurídics. Des del mateix 1919 fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1922 intervingué en la formació d’Acció Catalana, i en fou dirigent fins que, pocs mesos abans de morir, per discrepància ideològica i religiosa, se'n separà, i retornà amb poca convicció a la Lliga. Fou diputat a les corts espanyoles el 1931 i el 1932. La seva activitat periodística fou paral·lela a la seva actitud política: començà treballant a la redacció de La Veu de Catalunya i posteriorment passà a La Publicitat, òrgan d’Acció Catalana. Alguns dels articles que hi publicà són de caràcter literari, però en llur majoria tracten de temes polítics. Amb ells es relacionen els seus llibres Discurs a les juventuts catalanes (1919), L’altra concòrdia (1930), rèplica de Per la concòrdia de Francesc Cambó, i Una política catalanista (1933), llibre pòstum, amb pròleg de Cambó, sobre la campanya per a l’obtenció de l’estatut d’autonomia de Catalunya. Els seus articles i els seus llibres tingueren un complement en la seva oràtoria, de tipus polític, filigranada i precisa. Com a poeta, la seva personalitat adquirí una importància decisiva. El llibre La muntanya d’ametistes (1908) fou prologat per Eugeni d’Ors, amb una mena de manifest de les idees noucentistes, i mostrà les característiques del seu estil: agudesa d’observació, precisió idiomàtica, contenció i distància enfront de l’objecte, detallisme preciosista, imatgeria rutilant i, sobretot, l’absorbent fidelitat a un món i a un paisatge, el Montseny. Reelaborat el 1933, i prologat per Josep Carner, accentuà encara aquestes característiques, sense, però, ésser modificat bàsicament. El 1929 publicà Sàtires, amb il·lustracions de Xavier Nogués, on féu una exploració aguda dels defectes i dels vicis humans. Les figures pintoresques que conté tenen sovint un perfil immediat i semblen molt pròximes, i llur arbitrarietat formal no vol pas dir que no es refereixin a models molt reals i vivents. En la seva revisió de la condició humana, la ironia i la mordacitat no arriben mai al sarcasme, sinó que més aviat prenen un caire moralitzador, basat en la religiositat del poeta. Altres llibres de poesia són Somnis (1913), que representa en alguns aspectes una anticipació de Sàtires, La ciutat d’ivori (1918), Selvatana amor (1920) i Ofrena rural (1926). Dins el volum Obra poètica completa. Proses literàries (1948), hom recollí Darreres poesies, que havia deixat inèdites. La seva obra poètica és d’una gran perfecció formal i lingüística i denota un coneixement directe del lèxic rural, adquirit en la seva qualitat de propietari i caçador. Fou un dels puntals de la poesia noucentista, tant per les seves intencions poètiques com per tot el que aquest moviment implicà d’exigència i d’ordre, de mètode i de civisme. La seva personalitat no pot ésser reduïda als límits estrets d’una escola, i la seva poesia té un caràcter molt personal i determinat.

Col·laboració: 
JTe
Llegir més...