i Nicolas Boileau-Despréaux | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Nicolas Boileau-Despréaux

Nicolás Boileau-Despréaux
© Fototeca.cat
literatura lit
Escriptor francès.
París, 1 de novembre de 1636 — París, 13 de març de 1711

El 1660 començà a publicar les seves obres, que provocaren reaccions nombroses i violentes. El 1676 el rei Lluís XIV el nomenà historiògraf reial ensems amb Racine, i el 1684 el féu entrar a l’Académie Française. Participà en la querella dels antics i dels moderns a favor dels primers. De la seva producció, escrita generalment en vers, destaquen les dotze Satires (1666-1711), que es reparteixen entre pintures de la vida parisenca, reflexions morals inspirades d’Horaci i de Juvenal i crítica literària. D’entre les Épîtres (1669-98), que tracten, amb més agilitat, dels mateixos temes que les Satires , destaca la vuitena, À Racine, sur l’utilisation des ennemis . A L’Art Poétique (1674) explicità les seves concepcions literàries: insistí sobre la necessitat de la inspiració, definí els gèneres poètics menors, estudià la tragèdia, la comèdia i l’epopeia, aconsellà de seguir els models grecs de l’antiguitat i de respectar les regles de les tres unitats, especificà les qualitats morals que ha de tenir el poeta. Cal destacar també el poema tragi-còmic Le lutrin (1672-83). Entre les obres en prosa destaquen La dissertation sur Joconde (1688), Traduction du traité du sublime de Longin (1674) i Réflexions critiques sur Longin (1694-1710). Amb les sàtires creà la crítica literària a França. Particularment encertat quan judica alguns autors del seu temps, condemnà, per contra, injustament els autors de l’edat mitjana. Per a ell la bellesa, el bon gust i la raó eren valors absolutes, valedores en tota època i en tot país. Així, definí l’art clàssic francès amb les seves característiques de culte a la natura humana, a la raó i a la perfecció formal. Com a poeta, explotà totes les possibilitats rítmiques del vers clàssic.

Col·laboració: 
PeV
Llegir més...