Fill de Lluís Bonet i Garí. Titulat a Barcelona (1949), actualitzà les teories d’Antoni Gaudí en algunes obres seves: esglésies de Vinyoles d’Orís, Osona (1955); de Sant Medir, Barcelona (1960); de la Fortesa, Anoia (1962). Posteriorment, realitzà l’edifici Aiscondel i l’escola Sant Gregori, a Barcelona, i l’auditori Pau Casals, al Vendrell (1981). Fou membre de l’equip La Cantonada i d’Ars Sacra (1962). Format en l’escoltisme al costat de mossèn Antoni Batlle, fou el primer president de la Delegació Diocesana d’Escoltisme de Barcelona (1957), secretari general de la Conferència Internacional de l’Escoltisme Catòlic (1977-81), comanador de l’orde de Sant Gregori el Magne (1981) i consultor del Consell Pontifical per als laics (1985). Així mateix, fou director general del patrimoni artístic de la Generalitat de Catalunya (1981-84). En 1987-2012 fou l’arquitecte en cap de les obres de la Sagrada Família, i posteriorment, director emèrit.
És autor, entre d’altres, de L’arquitectura al servei de la música (1986), Temple de la Sagrada Família (1992), L’últim Gaudí (2000), Les Escoles de la Sagrada Família (2003) i Arquitectura i símbol de la Sagrada Família (2013). President de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1998-2011), rebé els premis Ciutat de Barcelona (1989) per la restauració de la casa Garriga Nogués i per les obres de continuació de la Sagrada Família, el Domènech i Montaner de l’Institut d’Estudis Catalans (1999), la Creu de Sant Jordi (1990) i la Creu d’Alfons X el Savi (2006).