i Narcís Bonet i Armengol | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Narcís Bonet i Armengol

Música
música mús
Compositor.
Barcelona, 22 de gener de 1933 — París, 12 de gener de 2019

Fill de Lluís Bonet i Garí i germà de Jordi Bonet i Armengol, fou deixeble de Joan Llongueras, Lluís M. Millet, Eduard Toldrà i, especialment, de Maria Carbonell i Joan Massià. L’any 1946 fou presentat en un concert al Palau de la Música Catalana com a pianista i compositor. A París estudià composició i direcció amb Nadia Boulanger i Igor Markevitch. Guanyador el 1952 del primer premi del Conservatori de Fointainebleau, fou president de Joventuts Musicals de Barcelona (1955) i d’Espanya (1962) i delegat oficial de la Federació Internacional de Joventuts Musicals per a Amèrica Llatina. El 1963 fixà la residència a París, on fou nomenat representant del Consell Internacional de la Música de la UNESCO al Congrés de Música Mediterrània de Tunis. Entre el 1960 i el 1967 s’encarregà dels programes musicals en llengua castellana de la radiodifusió francesa. Secretari tècnic de l’Orquestra Simfònica i Cor de Radiotelevisión Española (1965), combinà aquestes tasques amb l’activitat compositiva. El 1979 succeí Boulanger en la direcció del Conservatoire Américain de Fontainebleau. Professor des del 1971 al Conservatori de París i director adjunt l’École Normale de Musique de París, hi impartí piano, anàlisi i cant coral.

Entre altres distincions, rebé el títol de comanador de l’orde de Saint-Charles del principat de Mònaco (1989), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1998) i el premi Josep Maria Batista i Roca (2015). És autor d’Introducció als elements essencials de la música (1984), Tractat de solfeig (1983) i l’estudi Mompou (1993, amb R. Barce i Ll. Millet). La seva obra s’emmarca en la tradició francesa, amb reminiscències de l’univers sonor impressionista provinents de Boulanger i del melodisme català. Domina l’escriptura orquestral i assoleix un llenguatge musical de gran riquesa colorística. De la producció orquestral destaca el Concert per a violoncel (1965) i La pell de brau, per a recitador i orquestra (1967). Molt influït per l’estètica simbolista, no obstant això, la seva escriptura mostra el coneixement d’altres corrents artístics i musicals, com es palesa en la composició d’un gran nombre d’homenatges a figures del passat, com ara Chopin, Beethoven, Falla, Pujol, etc., i en el fet de musicar textos de poetes catalans com Espriu, Maragall, Guasch, Garcés, Ruyra i Verdaguer. De la música escènica sobresurt la que compongué per a Les troyennes, de J.P. Sartre. De les seves obres es poden esmentar:

Veu i piano: 6 Cançons (Ruyra, Guasch, Carner, 1944-46); 3 Cançons de Nadal (1944-48); diversos cicles de cançons sobre poemes de J. Maragall (Vistes al mar, 1948; Altres vistes al mar, 1949; Diades d’amor, 1949-52; L’Hort, 1953; Nodreix l’amor, 1964); 5 Cançons (M.A. Salvà, M. Trens, C. Arderiu, C. Riba, 1949-51); Cala Miña Seda (Acuña, 1958); La madre joven (V. Aleixandre, 1989); Tres Melodies sobre poesies de R.M. Rilke (1991); He mirat aquesta terra (S. Espriu, 1994); Sanctus (P. Verlaine, 1995).

Veu i conjunt instrumental: Quatre cançons de bressol populars catalanes, soprano, quartet de corda, arpa (1962); La pell de brau, recitador, conjunt instrumental (S. Espriu, 1967, versió orquestra 1980); Le roi nu, soprano, conjunt instrumental (1978); Le Cimetière marin, recitador, orquestra (P. Valéry, 1995); Tríptic de Sinera, soprano, flauta, orquestra de cambra (S. Espriu, 1996)

Cor: Ave Maria, cor veus blanques (1951); Balada del bes, cor veus blanques (1951); 3 Cançons populars catalanes, cor mixt (1952); 7 Glosses per a cançons populars catalanes, cor mixt (1956); Al torrent de Pareis, cor mixt (1978).

Cor i orquestra: Cançó de bressol de la Verge (Garcés, 1951); Missa in Epiphania Domini (1957); Ho sap tothom i és profecia (J.V. Foix, 1972); Salm 150 (1991).

Orquestra: La vaca cega, poema simfònic sobre text de J. Maragall (1948); Suite per a orquestra de corda (1952); Suite de ballet (1954); Concert per a violoncel i orquestra (1959); Homenatge a Gaudí (1966); La pell de brau, recitatiu i orquestra (1967); La tramuntana (1993); Set cançons populars catalanes (Homenatge a Manuel de Falla) (1997).

Cambra: 2 Peces, violí, piano (1942); Sonata, violí, piano (1943); Temps de sonata, violí, piano (1943); Tema variat, violoncel, piano (1945); Quartet (1945); Trio, violí, violoncel, piano (1947); Danses llunyanes, violí, piano (1952); Marxa d’entrada, 3 trompetes, 2 trombons (1952); Sonatina, viola, piano (1952); Sonatina, violí, piano (1953); Suite de Trufaldi, 2 clarinets, fagot (1956); Divertimento per a instruments de metall (1973); Tricorde, flauta, piano (1990).

Solo: Cinc nocturns, piano (1949-53); Homenatge a Beethoven, piano (1956); Choral, orgue (1959); Homenatge a Emili Pujol, guitarra (1973); Tres Preludis (Homenatge a Chopin), piano (1998).

Data de revisió: 
2019-01-14
Llegir més...