i Borgonya | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Borgonya

Evolució dels dominis de la casa de Borgonya del 1363 al 1477
© fototeca.cat
Estat dinàstic, format pels dominis adquirits per la branca de la casa de França (Valois), que el 1363 fou investida del ducat de Borgonya.

El duc Felip l’Ardit (mort el 1404) inicià el procés d’aglutinació, sota el domini dels ducs de Borgonya, de territoris feudataris del Sacre Imperi Romanogermànic i del regne de França, els quals donaren origen, al s. XV, a una entitat nova, intermediària entre ambdues potències, els futurs Països Baixos. El matrimoni d’aquell (1369) amb Margarida (morta el 1405), filla i hereva del comte de Flandes Lluís II de Male (mort el 1384), li aportà els comtats de Flandes —amb Malines i Anvers—, Borgonya, Artois, Nevers i Rethel, als quals uní per compra (1390) el comtat de Charolais. Llur fill, Joan Sense Por, reuní l’herència paterna i materna, excepte Nevers i Rethel, que cedí al seu germà Felip; cap del bàndol borgonyó a França, el seu assassinat (1419) significà l’escissió entre el successor, Felip el Bo, i la casa reial francesa. El nou duc s’alià un quant temps (1420) amb Anglaterra. La reconciliació amb Carles VII de França ( tractat d’Arràs , 1435) li valgué el reconeixement de fet de la seva sobirania i de l’ocupació del comtat de Boulogne, i la cessió de les ciutats de la Somme, les quals foren rescatades (1463) i restituïdes (1465) per Lluís XI de França. Felip el Bo comprà (1421) el comtat de Namur; esdevingué duc de Brabant i Limburg (1430), comte d’Holanda, Hainaut i Zelanda, senyor de l’antiga Frísia Occidental (1433) i duc de Luxemburg (1451); sotmeté el principat eclesiàstic de Lieja (1465) en una dura lluita menada i acabada pel seu fill i successor Carles; aspirà al títol de rei i instituí l’orde del Toisó d’Or. Carles el Temerari (1476-77) obligà Lluís XI de França a signar el tractat de Péronne (1468), pel qual eximí Flandes de la jurisdicció del parlament de París, darrer vestigi de la sobirania francesa; ocupà el ducat de Gelderland i el comtat de Zutphen i n'obtingué la investidura a Trèveris (1473), on, però, l’emperador Frederic III defugí de coronar-lo rei. Rebé en penyora Alsàcia, Sundgau i el comtat de Ferrette (Pfirt) (1469-74), però en les guerres contra la política imperial a l’arquebisbat de Colònia, contra els suïssos i contra els ducs d’Àustria i de Lorena, fou derrotat i finalment mort durant el setge de Nancy. La seva filla i hereva, Maria de Borgonya, s’hagué d’enfrontar amb un moviment general de revolta —provocat per les tendències absolutistes de Carles— i amb Lluís XI, el qual s’apoderà del ducat de Borgonya, del comtat de Boulogne i de les ciutats de la Somme (1477). En morir Maria (1482), els seus dominis passaren a la casa d’Àustria, en la persona del seu fill, Felip el Bell.

L’estat de Borgonya, conglomerat de territoris cadascun amb personalitat pròpia, fou afaiçonat pels ducs en una entitat conjunta mitjançant la creació d’una administració i d’unes institucions centrals. La importància de la indústria drapera a Flandes i Brabant havia imposat la preponderància política de les grans ciutats industrials; els ducs, que tingueren l’adhesió de la noblesa i del clericat, menaren la lluita contra elles fins a sotmetre-les als poders centrals. Factors decisius en llur acció foren la creació de les cambres de comptes i de justícia (consells). La cambra del consell, erigida a Lilla (1386), fou escindida en la cambra de comptes i el consell de Flandes, aquest establert a Oudenaarde (1405) i definitivament a Gant el 1463. Institucions similars s’implantaren en els altres territoris. El govern central era presidit pel canceller de Borgonya, i l’òrgan principal era el gran consell del duc, permanent des del 1446 i que el 1473 s’escindí en consell d’estat i en parlament de Malines, tribunal suprem de tots els dominis, abolit pel Gran Privilegi de Maria de Borgonya (1477), que restablí el particularisme provincial. Felip el Bo instaurà els estats generals, i Carles el Temerari organitzà un exèrcit permanent, el més ben preparat d’Europa. Sota el govern dels ducs de Borgonya la prosperitat fou general, i la moneda fou unificada.

Per causes alienes a llur política econòmica es consumà el procés de decadència de la gran indústria drapera urbana; algunes ciutats mantingueren, malgrat tot, llur prosperitat, i durant el s. XV Anvers i Amsterdam iniciaren llur engrandiment. La indústria rural començà a predominar sobre la urbana i hom fabricà teixits lleugers, menys costosos, i augmentà la producció de teles. La tapisseria, famosa a Arràs i a Tournai, s’estengué per Flandes i Brabant. La població rural s’alliberà de la subordinació a les grans ciutats i pogué dedicar-se a la indústria; els drets senyorials foren generalment substituïts per l’impost. La cria de bestiar es generalitzà als s. XIV i XV a Flandes i, juntament amb la pesca, a Zelanda i Holanda.

La prosperitat general es reflectí en el luxe desmesurat, del qual fou màxim exponent la fastuosa cort ducal, centre de convergència d’artistes de diverses procedències. Fou feta la fusió entre l’element romànic i l’element germànic, que donà a la civilització borgonyona la seva originalitat característica. El bilingüisme (francès i flamenc) fou oficialment reconegut des del s. XIX. El moviment intel·lectual disposà d’un centre propi, la Universitat de Lovaina (1426). En l’aspecte religiós cal destacar la figura i l’obra reformadora de Gérard de Groote, de Deventer.

Col·laboració: 
NCJ
Llegir més...