i Borja | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Borja

Armes dels Borja

genealogia geneal
Família probablement oriünda de Borja (Aragó), establerta a Xàtiva i que adquirí una gran importància en la vida política d’Itàlia i de l’Església romana durant els segles XV i XVI.

Dos dels seus membres foren papes: Alfons de BorjaCalixt III— (1456-58) i Roderic de BorjaAlexandre VI

Les famílies dels papes Calitx III i Alexandre VI de Borja

— (1492-1503). Tant l’un com l’altre practicaren generosament el nepotisme: Alexandre VI obtingué per als seus fills diversos títols nobiliaris d’Itàlia, de França i de Catalunya-Aragó. El cognom Borja (sovint italianitzat Borgia) apareix vinculat a no pocs cardenals de l’època, a moltíssims bisbes (la mitra de València, particularment, els pertangué del 1429 al 1511) i a un sant, Francesc de Borja i d’Aragó, general dels jesuïtes. La història dels Borja, i en especial la d’Alexandre VI i dels seus fills, ha suggerit una copiosa bibliografia, que sovint respon a intencions polèmiques i gira entorn d’una sèrie d’acusacions que converteixen els Borja en tipus d’una truculència excepcional: simonia (Alexandre VI hauria subornat el conclave, traficat amb butlles i amb indulgències, i hauria venut prelatures i benifets), pacte amb el dimoni, luxúria (els deu fills coneguts del papa; les bacanals del Vaticà; relacions amoroses de Lucrècia Borja amb els seus germans i amb el pare; pederàstia), ambició desenfrenada (avarícia d’Alexandre; intent de crear una dinastia papal; aspiracions de Cèsar Borja a dominar tot Itàlia), assassinats (fratricidis per gelosia política i incestuosa; la canterella, famosa metzina d’ús o d’invenció atribuït en exclusiva als Borja; eliminació calculada de prelats), etc. Cal cercar els orígens d’aquesta mala fama en l’hostilitat dels clans eclesiàstics italians, als quals repugnava un papa estranger ("O Dio! La Chiesa romana in mani dei catalani!"
Arbre genealògic dels Borja ducs de gandia i els prínceps de Squillace

, exclamaven ja en temps de Calixt III), en l’odi dels senyors feudals i de les repúbliques davant les campanyes militars de Cèsar Borja, en l’animositat dels reis de Catalunya-Aragó i de França, que veien en els Borja un obstacle a llurs projectes d’expansió imperial en territori italià, en la reacció puritana d’alguns sectors religiosos (Savonarola). Cal afegir-hi les campanyes posteriors, de protestants i de liberals, en les quals la imatge de la corrupció de la Roma borgiana era un argument històric contra l’Església catòlica.

La presumpta llegenda negra dels Borja és detallada en texts contemporanis d’Alexandre VI (Carta a Savelli, Diarium de Johannes Burckard, Relazione dels ambaixadors de Venècia, Storie de Francesco Guicciardini, correspondència de Niccolò Machiavelli, epigrames de Sannazzaro i Pontano, etc.), i els documents d’arxiu semblen confirmar-la, en línies generals. Les anècdotes més sinistres han tingut una enorme difusió popular a través dels escriptors més diversos (Tomaso Tomasi, Bandello, Leibniz, Victor Hugo, Alexandre Dumas, Stendhal, Verlaine, Apollinaire, Mereškovskij, Klabund, etc.), d’una òpera de repertori (Lucrezia Borgia, de G. Donizetti) i d’alguns films. Simultàniament, els investigadors han treballat per aclarir-ne la veritat: alguns ho han fet amb propòsits vindicadors (B. Leonetti, P. de Roo, O. Ferrara); d’altres han accentuat la nota denigratòria (G. Portigliotti); però ja hi predominen els autors de criteri fonamentalment objectiu (M. Batllori, M. Bellonci, R. Chabàs, F. Gregorovius, J. Lucas-Dubreton, L. Pastor, J. Rius i Serra, J. Sanchis i Sivera, S. Schüller-Piroli, G. Soranzo, C. Yriarte, etc.). Cal remarcar que, malgrat llur absoluta radicació a Itàlia, els Borja conservaren el català com a llengua familiar fins al començament del segle XVI, i en català és escrita una bona part de la correspondència bescanviada entre ells. L'any 2006 fou creat a València l'Institut Internacional d'Estudis Borgians, que l'any següent signà un contracte amb del Vaticà pel qual rebia els fons digitalitzats del pontificat de Calixt III i Alexandre VI, format per més de dos milions de cartes, informes i altres textos. El 2014, davant la inhibició de les institucions valencianes a acollir la documentació, l'Institut decidí dipositar-lo a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Altres membres de la família Borja

Tres fills d’Alexandre VI originaren les tres línies principals de la família Borja. La línia dels ducs de Gandia, iniciada per Pere Lluís de Borja, continuà amb el seu germà Joan de Borja. A partir del seu fill, Joan de Borja, tercer duc borgià de Gandia, i del fill d’aquest, Francesc de Borja, quart duc, la línia es dividí en cinc branques, sortides de quatre fills i d’un germà.

Els Borja-Llançol de Romaní
©
La primera, continuada per Carles de Borja i de Castro, fill de Francesc, heretà el ducat de Gandia i el marquesat de Llombai i, per enllaç amb una pubilla Centelles, el comtat d’Oliva amb la imposició del cognom i, més tard, els marquesats de Qüirra i Nules i el comtat de Centelles, i, el 1728, els comtats de Ficalho i Mayalde, i el principat de Squillane en extingir-se la línia borgiana dels prínceps de Squillace. El 1749 l’herència i la representació del casal dels Borja passaren als Pimentel, comtes ducs de Benavente. La segona branca fou fundada per Joan de Borja i de Castro, primer comte de Mayalde i de Ficalho. Incorporà el principat borgià de Squillace, el ducat de Vilafermosa (amb imposició del cognom d’Aragó de Gurrea) i els comtats de Luna i Sástago; s’extingí el 1692, i l’herència fou recollida pels Idiáquez de Butrón, ducs de Ciudad Real. La tercera branca, iniciada per Àlvar de Borja i de Castro, portà, per enllaç matrimonial, el cognom Enríquez de Almansa i els marquesats d’Alcañices i de Santiago de Oropesa, i s’extingí el 1713. La quarta branca fou iniciada per Francesc de Borja i de Castro, el fill natural del qual, Joan, s’establí al virregnat del Perú el 1605; s’extingí el 1809. La cinquena branca fou fundada per Pere Lluís Galceran de Borja i de Castre-Pinós, primer marquès de Navarrés, i s’extingí a mitjan segle XVII. La línia dels ducs de Valentinois, fundada per Cèsar Borja, primer duc de Valentinois, s’extingí amb les seves netes. La línia dels prínceps de Squillace, amb el cognom Borja d’Aragó, per raó de matrimoni, es refongué (1644) en la branca dels comtes de Mayalde i Ficalho. De Joana de Borja i de Borja, germana d’Alexandre VI i muller de Pere Guillem Llançol de Romaní, en sortí una altra línia, amb el cognom Borja-Llançol de Romaní, que foren barons de Vilallonga, Castellnou i Campo-Sobrarbe i comtes d’Anna.

Col·laboració: 
JFu
Data de revisió: 
2014-06-10
Llegir més...