A la mort d’aquest, estigué a les ordres de Gian Lorenzo Bernini, amb qui rompé el 1632 per discrepàncies sobre la concepció de l’arquitectura. La seva obra, no gaire abundosa, s’oposava a la concepció renaixentista de l’arquitectura —masses proporcionades però passives— i a la barroca —eminentment escultòrica— per a atènyer una concepció orgànica i moguda, segons la qual tots els elements estructurals, i no solament els petris, actuaven i assolien la complexitat d’una immensa membrana articulada. L’el·lipse, els murs còncaus o convexos, les inesperades i originals fonts de llum, la sinuositat —contradictòria i creadora d’efectes lluminosos— de tots els elements d’emmotlluratge i d’ornamentació convertien les seves obres en quelcom d’insòlit. La seva gran obra fou l’església de San Carlo alle Quattro Fontane, de planta i cúpula el·lipsoidals (1634-67); seguiren l’oratori, la biblioteca i el convent dels felipons —Chiesa Nuova— (1637-43), entre d’altres. Sota el pontificat d’Innocenci X (1643-57) tingué, a Roma, més predicament que Bernini. Entre el 1647 i el 1649 reconstruí Sant Joan del Laterà. El 1652 projectà el convent de Santa Maria dei Sette Dolori. L’obra més destacadament borrominiana és, però, l’església de Sant'Ivo alla Sapienza (Roma). El 1653 es féu càrrec de la continuació de l’església de Sant'Agnese, a la plaça Navona. Els darrers anys construí el col·legi de la Propaganda Fide (1662), el palau del banc del Santo Spirito i la façana del convent dels trinitaris.
San Carlo alle Quattro Fontane (detall) (1634-67), projecte de Francesco Borromini (1599-1667), Roma
© Corel Professional Photos
Sobrenom de l’arquitecte italià Francesco Castelli d’ençà que treballava a Roma de dissenyador amb el seu mestre Carlo Maderno.