Estudià arquitectura i enginyeria industrial i, gràcies al premi de fi de carrera en enginyeria (1944), anà als Estats Units com a delegat de l’Instituto Nacional de Industria (INI) i amplià estudis a Harvard i al Massachusetts Institute of Technology (MIT), on obtingué un màster en administració d’empreses i enginyeria, i assistí a les classes magistrals d’Alvar Aalto, Walter Gropius i Le Corbusier. De tornada a Catalunya (1947), acabà els estudis d’arquitectura i es doctorà. Fou fundador, amb Josep Poal, de l’Institut d’Estudis Nord-americans (1951), del qual projectà la seu a Barcelona. També fou director tècnic industrial del Consorci de la Zona Franca, i la seva participació fou determinant en la instal·lació de la primera fàbrica de SEAT a Espanya.
Com a arquitecte, a més de la seu de l’IEN, a Catalunya projectà l’edifici Hoechst Ibérica, també a Barcelona, el complex d’apartaments Cap Sa Sal, a Begur, l’hotel Reymar, a Tossa de Mar i, en ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992), la vila olímpica per a jutges i periodistes de Badalona. El 1955 rebé el gran premi d’arquitectura de la Tercera Biennal Hispanoamericana d’Art per un projecte al triangle format pels carrers de Pelai i de Bergara i la plaça de Catalunya de Barcelona, que finalment no s’arribà a construir. També projectà nombrosos edificis a la resta de l’Estat espanyol, especialment a Madrid, on destaquen el teatre Marquina, la clínica Puerta de Hierro i el Banco de Madrid.
La seva activitat empresarial prengué impuls a partir de la signatura dels convenis de col·laboració entre l’Estat espanyol i els Estats Units (1953). Constituí aleshores l’empresa Bosch Aymerich i Associats, SA, que duia a terme projectes d’infraestructures per a la construcció de les bases nord-americanes. Posteriorment fundà Harris Bosch Aymerich SA, que desenvolupà obres públiques en territori espanyol i després a Bèlgica, els EUA i l’Amèrica del Sud. Entre les seves obres destaquen la xarxa d’autopistes al País Basc, els ports petroliers de la Corunya, Castelló i Tarragona, i el pantalà petrolier del port de Barcelona. En ésser absorbida l’empresa per la multinacional Planning Research Corporation (1965), en fou nomenat cap de la divisió d’arquitectura. L’any 1971 fundà la immobiliària Levitt Bosch Aymerich, origen del grup Bosch Aymerich, centrat en els sectors turístic (que inclou l’estació d’esquí de Masella, a la Cerdanya, fundada el mateix any, i hotels i apartaments a Catalunya i a les Balears), i immobiliari. Fou, a més, conseller fundador del Banc Català de Desenvolupament. El 1996 creà la Fundació Privada Bosch i Aymerich, amb l’objectiu de fomentar els estudis i la creació en els àmbits de l’arquitectura i l’urbanisme. L’any 2013 rebé la Creu de Sant Jordi.