Pere Bosch i Gimpera

(Barcelona, 1891 — Mèxic, 1974)

P. Bosch i Gimpera acompanyat d’altres investigadors

© Fototeca.cat

Prehistoriador i arqueòleg.

Estudià lletres i dret a la Universitat de Barcelona, on s’especialitzà en filologia clàssica, especialment grega. Traduí els Himnes homèrics, que Maragall utilitzà per a la seva versió poètica. Pensionat per a ampliar estudis a Alemanya, fou deixeble de Meyer i d’Ulrich von Wilamowitz-Möllendorf, que el dirigí cap a la prehistòria, en la qual es formà amb Schmidt i Gustav Kossinna. Tornà, doncs, amb una formació de prehistoriador europeu, la qual cosa suposà un esdeveniment totalment nou aleshores a la península Ibèrica. Amb aquesta base i amb una extraordinària capacitat de treball renovà la prehistòria peninsular posant els fonaments de la visió actual del passat més remot del país. Professor dels Estudis Universitaris Catalans des del 1915, obtingué la càtedra d’història antiga i medieval de la facultat de lletres de Barcelona (1916), on creà un dels primers seminaris d’investigació de prehistòria i d’història antiga. Fou un dels dirigents del moviment de reforma universitària (Congrés Universitari Català, 1919), que propugnava nous mètodes i l’ús del català. Mentrestant havia publicat La civilització crètico-micènica (1912), sobre unes civilitzacions aleshores noves, i El problema de la cerámica ibérica, capital per a aclarir els problemes bàsics de la història ibèrica. Seguidament, amb Prehistòria catalana (1919) i La arqueología preromana hispánica (1920), establí la nova visió de la prehistòria catalana i de la península Ibèrica. Creat el Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans (1915), del qual servei fou organitzador i director, començà una sèrie sistemàtica d’excavacions, sobretot al Matarranya —poblats ibèrics i cèltics—, controlà les excavacions del dit Servei de Mallorca, dirigides per Josep Colominas, l’estudi de les pintures rupestres del Maestrat, i altres jaciments, excavacions que foren truncades per l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera (1923). Fou un dels creadors de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnografia i Prehistòria (1923), i ben aviat començaren les publicacions dels seus primers deixebles (Lluís Pericot, Josep de Calassanç Serra i Ràfols, Albert del Castillo), base de l’anomenada escola catalana d’arqueologia, o també escola d’arqueologia de Barcelona. Bé que dirigits bàsicament als problemes peninsulars, els estudis de Bosch i Gimpera foren, però, molt més amplis: publicà una Historia de Oriente (1926) i, amb Josep de Calassanç Serra i Ràfols, estructurà el Neolític de França, sense abandonar tampoc les investigacions sobre el món prehistòric mediterrani. També s’ocupà d’arqueologia clàssica, sobretot a través de les excavacions d’Empúries, de les quals esdevingué director. Molts dels seus treballs foren publicats a Catalunya i en català, però col·laborà també, en diversos idiomes, en publicacions especialitzades d’una gran part d’Europa. La publicació de l'Etnologia de la península ibèrica (1934) clou una etapa, puix que hi resumí tota la seva obra en relació amb el tema. Aviat fou considerat un dels prehistoriadors europeus més destacats. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, pertangué també a nombroses acadèmies de diversos països i tingué un paper important en les grans organitzacions de l’especialitat, d’algunes de les quals, com els congressos internacionals de ciències antropològiques i etnològiques, fou un dels fundadors. El 1929 organitzà a Barcelona el Congrés Internacional d’Arqueologia, i el 1935, la Conferència Internacional de Prehistòria de la Mediterrània. La seva preocupació per la reforma universitària el portà al deganat de la facultat de lletres de Barcelona en ésser proclamada la Segona República (1931) i fou nomenat primer rector de la Universitat Autònoma (1933-39). Dirigí la secció d’arqueologia del Museu de Barcelona i, en fer-se independent del conjunt dels museus d’art, el nou Museu d’Arqueologia, instal·lat (1934) al parc de Montjuïc i pensat també com a centre d’investigació. Després del Sis d’Octubre (1934) fou empresonat al vaixell Uruguai amb els altres membres del patronat de la Universitat Autònoma. Membre d’Acció Catalana i conseller de justícia del govern de la Generalitat de Catalunya (1937-39), s’exilià a la fi de la guerra civil, de primer a la Gran Bretanya, on professà a la Universitat d’Oxford, i després a Amèrica (Panamà, Colòmbia), fins que el 1941 s’establí a Mèxic, on fou professor a la Universidad Nacional Autónoma i a l’Escuela Nacional de Antropología. Durant aquests anys continuà treballant i publicant sobre prehistòria hispànica i europea: El poblamiento antiguo y la formación de los pueblos de España (1945), El problema indoeuropeo (1960), Paleontología de la península Ibérica (1974), i molts d’altres, però es dedicà també a la prehistòria americana, amb nombroses publicacions. El 1980 hom publicà les seves Memòries. Del 1948 al 1952 fou cap de la divisió de filosofia i humanitats de la UNESCO i residí a París.