i Pierre Boulez | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Pierre Boulez

Pierre Boulez
© Lucerne Festival / Georg Anderhub
música mús
Compositor, teòric musical i director d’orquestra francès.
Montbrison, Loira, 26 de març de 1925 — Baden-Baden, Baden-Württemberg, 5 de gener de 2016

El 1942 inicià estudis al Conservatori de París, i en 1944-45 cursà harmonia amb Olivier Messiaen, el qual li féu conèixer l’avantguarda del segle XX (Schoenberg, Stravinsky, Bártok i Webern), a més de la música medieval, africana i asiàtica. Esdevingué un adepte del serialisme, en el qual es formà amb René Leibowitz (1945-56). Paral·lelament a la seva trajectòria com un dels compositors més innovadors de la segona meitat del segle XX, tingué una activitat igualment destacada com a director d’orquestra. En aquest vessant debutà el 1956 en un dels concerts del Domaine Musical, del qual fou director de concerts (1954-67) i que convertí en un vehicle per a la difusió de l’obra de compositors d’avantguarda. Estigué també al capdavant d’algunes de les orquestres europees més prestigioses, com ara les orquestres simfònica i radiofònica de Colònia i de Baden-Baden. El 1971 fou nomenat simultàniament director titular de la Filharmònica de Nova York (fins el 1977) i de la BBC (fins el 1975), activitat que compaginà també amb la seva dedicació al capdavant de l’Institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique (IRCAM) del 1970 al 1992. Del 1976 al 1980 dirigí a Bayreuth la versió de la Tetralogia commemorativa del centenari. Convidat habitual de les primeres orquestres del món, incloses la Filharmònica de Viena i la Filharmònica de Berlín, tot i que el seu repertori continuà centrat en la música contemporània, l’amplià vers el Romanticisme i el Postromanticisme, molt especialment Berlioz, Mahler i Bruckner, algunes de les gravacions dels quals foren èxits de públic i de crítica. Fou també remarcable la seva tasca com a inspirador i impulsor de la Cité de la Musique (posteriorment Philarmonie de Paris), projecte interdisciplinari de gran ambició que rebé suport institucional i que fou inaugurat el 1995.

Com a compositor, fou el principal promotor del serialisme des de l’escola de Darmstadt i altres plataformes, i n’amplià l’abast, tot aplicant el sistema  no solament a la melodia i al contrapunt, sinó també a l’estructura rítmica. Precedit d’obres com les Sonates núm. 1 (1946) i núm. 2 (1948) per a piano, a partir del 1955 es revelà en tota la seva originalitat (festival de la SIMC a Baden-Baden) amb Le marteau sans maître, una de les fites de la música contemporània, sobre poemes de René Char i amb acompanyament orquestral. Sempre amb una clara voluntat d’experimentació, els anys següents la seva obra continuà, entre altres, amb Le visage nuptial (1946-50), Le soleil des eaux (1948), Pli selon pli (1958-62), per a soprano, cor i orquestra;  Structures (1964), per a piano; Éclats (1965), per a orquestra, i Domaines (1968), per a clarinet i clarinet i orquestra. A partir del seu nomenament com a director de l’IRCAM (1970), la seva activitat compositiva incorporà l’exploració de les possibiliats musicals de l’electroacústica, amb obres com Explosante Fixe (1973), Répons (1981), Anthèmes 2 (1997-2008) o  Dialogue de l’ombre double (1985). A banda, continuà la seva obra amb instrumentació tradicional, principalment a Notations, (1979), Rituel in memoriam Bruno Maderna (1974), Messagesquisse (1977), Incises (1998) i altres, composicions de les quals sovint féu versions diverses. Exposà les seves concepcions musicals en diversos escrits, com ara a Penser la musique aujourd’huii (1964), Relevés d’apprenti (1967) i Points de repère (1981).

Obtingué l’Orde del Mèrit de la República Federal d’Alemanya (1975), el premi Ernst von Siemens (1979), el premi Polar (1996), el premi Wolf de les Arts (2000), el premi Kyoto (2009) i el premi Fronteres del Coneixement de la Fundació BBVA (2013), entre moltes altres distincions. Guanyà també un gran nombre de premis Grammy, tant per enregistraments sota la  seva direcció com per composicions originals i, el 2015, a la seva trajectòria.

Col·laboració: 
MLlM / R
Data de revisió: 
2016-01-07
Llegir més...