i serra del Boumort | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

serra del Boumort

serra de Boumort
Panoràmica de la serra de Boumort des de la vall de Cabó (Alt Urgell)
© Fototeca.cat
Serra interior dels Prepirineus que s’estén en direcció W-E, entre les conques de la Noguera Pallaresa i del Segre.

És constituïda per un gran anticlinal alpí, format per materials calcaris i margosos que es dipositaren al Cretaci mitjà i superior sobre materials de transgressió marina del Tries i el Lies. Els sistemes d’erosió glacial i fluvial quaternaris han escombrat els dipòsits postorogènics (conglomerats vermells triàsics i argiles quaternàries) i han modificat la morfologia en contribuir les glaceres a la formació de planes d’erosió i la circulació de les aigües a la carstificació de tot el conjunt. La vegetació, llevat escadussers claps mediterranis a la zona basal, és bàsicament de tipus submediterrani i hi abunden els boscs de pinassa i, immediatament per sobre, de pi roig. Per damunt dels 1 600-1 700 m s’hi fa una vegetació subalpina presidida pel pi negre. Assoleix 2 076 m d’altitud màxima al Castell i 2 070 m al cap del Boumort, cims situats a molt poca distància, a la part central del massís, entre les valls de Cabó i de Carreu i la coma d’Orient. Formen part del massís del Boumort un conjunt de serres paral·leles, entre les depressions del Segre i de la Noguera Pallaresa: al sud, l’encinglerada línia orogràfica iniciada sobre Organyà a la muntanya de Santa Fe i que comprèn les serres de Sant Joan i de Carreu (precedida per la serra de Carrànima); és també encinglerada la línia que uneix la muntanya de Santa Fe amb el cap del Boumort i continua vers l’oest, fins al Montpedrós i la serra de Pessonada; al nord, la línia orogràfica que parteix del congost de Tresponts, al Segre, i arriba fins a l’estret de Collegats, a la Noguera Pallaresa, i que comprèn les serres d’Ares i de Prada, tot i la seva aspresa, no presenta les característiques cingleres. Les valls de Cabó, d’Inglada o de Montellà, de Fontfreda i de Sallent, al vessant urgellès (municipis de Cabó i de Coll de Nargó), i la coma d’Orient i les valls de l’Infern, de Segan, de Carreu i d’Abella, al vessant pallarès (municipis d’Hortoneda de la Conca i d’Abella de la Conca), són, juntament amb la capçalera del riu de Puials, els llocs d’atracció de l’escàs poblament (0,4 h/km2), que forma petits agrupaments, l’antiguitat dels quals testimonien llurs petites esglésies romàniques (Abella, el Vilar, Cabó, Senyús, Montanissell, Sallent, Bóixols, Herba-savina, Hortoneda, etc), que són en procés de despoblament. En les zones immediates als conreus i als pasturatges d’alta muntanya hi ha grups de bordes que només excepcionalment són d’habitatge permanent (com Carreu, Capdecarreu, Montellà, els Freixes, els Prats). L’explotació forestal, en gran part a càrrec de l’estat, és, per contra, en expansió.

Col·laboració: 
MRe / MxC
Llegir més...