És una plana que forma part de la gran planura del nord d’Europa, l’altitud de la qual augmenta de nord a sud. La regió és drenada per diversos afluents de l’Escalda i del Mosa, i també per nombrosos canals, entre els quals destaquen el canal Albert i el de Kempen a Bèlgica i el de Wilhelmine als Països Baixos. Té sòls argilosos i molt fèrtils, fet que constitueix la base d’una agricultura i d’una ramaderia florents. Els principals productes són la bleda-rave, els cereals, el farratge, els arbres fruiters i els conreus industrials. En el camp de la ramaderia destaquen el bestiar boví, el porcí i el cavallí. El poblament és eminentment urbà, i sobresurten les ciutats de Brussel·les, Lovaina, Nivelles, Anvers, Malines, ‘s-Hertogenbosch, Breda, Eindhoven i Tilburg. Les densitats de població són molt altes (1997): 477, 313 i 571 h/km2 a les províncies del Brabant Flamenc, el Brabant Való i Anvers i 453 h/km2 a la província del Brabant Septentrional. El poblament rural és predominantment dispers a l’àrea meridional, per tal com l’agricultura s’hi desenvolupa en grans granges, i més concentrat a l’àrea septentrional. En la seva major part Brabant és de parla flamenca; hi ha, però, una minoria francoparlant a la part meridional de la província belga de Brabant, i Brussel·les i la seva rodalia formen un nucli bilingüe. Arran de la reforma constitucional que establia el federalisme a Bèlgica, el Brabant belga restà dividit des del 1995 en la regió de Brussel·les i les províncies del Brabant Flamenc (pertanyent a la regió de Flandes) i el Brabant Való (pertanyent a la regió de Valònia). La indústria radica preferentment a les valls dels rius i vora els canals, i hi són representades gairebé totes les branques: siderúrgica, metal·lúrgica, química, tèxtil, alimentària (cerveseries) i electrònica.
Poblada en l’antiguitat pels nervis, fou conquerida pels romans, i al segle V constituí un dels pagi del regne franc. Sota el domini de Godofred I el Gran (segle XI), els comtats de Lovaina i de Brussel·les s’uniren en el ducat de Brabant; amb Enric I (1190-1235) fou inclosa al ducat la Baixa Lotaríngia. Al segle XII la seva situació intermèdia entre Colònia i Bruges afavorí el desenvolupament econòmic, i als segles XIII i XIV fou un dels centres tèxtils més importants d’Europa; malgrat això, la cessió d’Anvers i Malines a Flandes produí un fort perjudici. Pel casament de la neta de Felip III el Bo de Borgonya (que el 1430 rebé el Brabant) amb Maximilià d’Àustria, passà a poder dels Habsburg (1477), i després (segle XVI), a la branca hispànica d’aquesta dinastia. Durant la revolta dels estats generals flamencs (1580), la sobirania hispànica perillà, però la campanya d’Alessandro Farnese sotmeté el territori. Malgrat això, el Brabant del Nord caigué en poder de les Províncies Unides del Nord (1609), calvinistes i republicanes, on constituí un dels Països de la Generalitat, mentre que el sud romangué unit a la monarquia hispànica. Finalment, pel tractat d’Utrecht (1713), el Brabant meridional fou adjudicat a la branca austríaca dels Habsburg. La llarga guerra havia arruïnat l’economia del país. Ocupat pels francesos el 1746, fou retornat als austríacs per la pau d’Aquisgrà (1748), però, conquerit novament per França (1794), restà sota el poder d’aquesta nació fins que el congrés de Viena (1815) adscriví Brabant als Països Baixos. Dividit en tres províncies (Septentrional, Meridional i Anvers), les dues darreres se sumaren a la insurrecció belga del 1830, i a partir del 1832 formaren part del regne belga, mentre que el Brabant Septentrional, seguint la seva tradició històrica moderna, restà integrat als Països Baixos.