Exercí una gran influència en el neohegelianisme d’Oxford. En The Principles of Logic (1883) continuà i perfeccionà la forma hegeliana de tractar els temes lògics propis del concepte tradicional d’aquesta disciplina, principalment les formes de judici i sil·logisme. S'interessà més tard per la lògica inductiva de Stuart Mill, i s’oposà, per contra, a l’utilitarisme moral, al qual contraposà la idea kantiana de bona voluntat com a principi de validesa universal. En Appearance and Reality (1893) barrejà hegelianisme i spinozisme, amb un sentit místic poc hegelià, que posà la superació de les contradiccions en un absolut en el qual tot és contingut, i al qual hom arriba per una “experiència immediata”.